L’ESPORT I LA CULTURA GREGA
la relació harmònica entre el cos i la ment
En el món grec, l’activitat esportiva formava part originàriament de l’ideal de vida de l’aristocràcia, basat en l’excel·lència (aristeia) del cos i de l’esperit i, consegüentment, de tots els qui la volien emular. Si cerquem els punts en comú en l’àmbit cultural entre les diverses ciutats gregues, tan diferents entre elles en moltes coses, segurament la pràctica de l’esport hi destacarà, juntament amb la de la música, que s’hi relacionava estretament pel concepte de ritme. Qualsevol ciutadà grec viu l’esport com un element fonamental de la seva educació i la seva identitat, que el diferencia d’altres cultures, tant com ho pot fer la llengua o la religió. El que compta de l’esport, per a un grec, és la seva capacitat de dotar el cos de bellesa i de ritme, així com d’exhibir a través de la competició l’excel·lència. No es tracta d’un negoci per a professionals ni d’un simple espectacle, encara que els grans jocs atlètics puguin contenir alguns aspectes de tots dos, sinó d’una peça clau en la relació entre un ciutadà i un altre i entre els homes i els déus. Des del naixement de la polis el segle VIII aC, la vida cultural grega ha anat sempre acompanyada del desplegament de múltiples competicions atlètiques, la més coneguda de les quals és, evidentment, la celebrada a Olímpia. La tradició marca el 776 aC com la data d’inici d’aquests jocs, que cada quatre anys tenien lloc a la vora del riu Alfeu. Probablement, al principi el santuari d’Olímpia era només l’espai de trobada religiosa de les poblacions veïnes, però, amb el pas del temps, va esdevenir un centre d’abast panhel·lènic on acudien ciutadans de tot Grècia, fins al punt que, durant les festes, es proclamava la treva sagrada que obligava a interrompre qualsevol disputa entre les diverses ciutats per a assegurar-ne el correcte desenvolupament. Cal no oblidar que, malgrat que es tracta d’una festa cívica i religiosa, la participació en la vida pública dels grecs és sempre un acte competitiu, un agon, per a ser ATLETES CORRENT. Syphos amb figures àtiques negres, aprox. 540 aC. Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
el millor i registrar el teu nom en pedra per sempre. No hi ha esports d’equip. El seu concepte agonístic del món queda ben palès quan poetes, filòsofs i historiadors fan de la discòrdia un motor de l’acció, tant de la guerra i el conflicte com del debat polític o la competència com a estímul de superació. Així, doncs, atletes, entrenadors, jutges i espectadors es reuneixen a Olímpia, al peu de la muntanya de Cronos, per a retre culte a Zeus amb la visió dels bells cossos nus brillants d’oli. La nuesa és una característica essencial d’aquesta cultura esportiva (recordem que nu en grec es diu gymnos, mot d’on deriva gimnàs), un tret que els diferencia encara més dels costums d’altres pobles, com ara els perses o els romans. Els poetes han cantat les victòries d’aquests atletes amb la mateixa intensitat que les dels guerrers a les batalles. Les odes corals de Píndar, anomenades epinicis (epi-nikion, de níke, ‘victòria’), són un bon exemple de la rellevància que tenien les gestes esportives tant per a les famílies aristocràtiques com per a la ciutat sencera del guanyador. L’atleta vencedor és un heroi a l’altura dels grans triomfadors, però ha de ser prudent per tal d’evitar les enveges dels conciutadans i dels déus. Com passa amb els herois del mite, l’orgull i la desmesura (hybris) pot atraure el càstig dels déus i el poeta té la missió, en el moment mateix en què l’està lloant, de recordar a l’atleta que és només un home, tal com els romans ho feien en els triomfs dels seus generals. Però l’epinici és un cant coral; no és el poeta qui interpel·la directament el vencedor, sinó els seus propis conciutadans, que l’acullen al seu retorn cantant i ballant l’epinici a la plaça pública. Com passa avui dia, la victòria esportiva atorga excel·lència i glòria en primer lloc a qui la practica, però també a la seva pàtria. L’ús de l’himne per a celebrar la victòria és un pàl·lid reflex de les sofisticades odes pindàriques, veritables joies poètiques, però perpetua almenys una part del que aquelles acomplien, fer compartir l’emoció de la victòria a tot un poble que s’emmiralla en el vencedor. E SP ORT I C U LT U R A
49
