LA PRIMERA VAGA DE LA HISTÒRIA
quan treballadors de l’antic egipte es van enfrontar al faraó
Tebes, capital d’Egipte durant el Regne Nou, coneguda pels antics egipcis com Uaset, el ceptre. Any 1166 abans de Crist. Falten encara quatre-cents anys per a la fundació de Roma i quasi mil anys més perquè els germans Escipions desembarquin en un lloc que després s’anomenarà Tàrraco. Fa vint-i-nou anys que regna Ramsès III, el segon faraó de la XX dinastia. Els temps de les piràmides i dels grans faraons com Tuthmosis, Seti I o Ramsès II havien quedat enrere. El faraó Ramsès III, però, havia estat capaç de controlar les fronteres i Egipte seguia sent una gran potència. Encara no havien arribat els temps de decadència, però començava a haver-n’hi símptomes. L’escriba Amennakhte escriu: «Any vint-i-nou, segon mes de la segona estació, dia deu. Aquest dia l’equip va creuar els cinc murs de la necròpolis, cridant: “Tenim fam!”.» Així va començar la que, fins ara, es considera la primera vaga documentada de la història. El document és conegut com «el papir de la vaga» i actualment es conserva al Museu Egipci de Torí (Itàlia). Juntament amb altres escrits, permet fer-se una idea molt precisa del seu origen i el seu desenvolupament, quasi dia a dia. L’escriba Neferhote escriu: «Comunico al meu senyor que estic treballant en les tombes dels prínceps tal com el meu senyor m’ha encarregat. Estic treballant bé [...], no soc en absolut negligent. Comunico al meu senyor que estem completament empobrits [...], se’ns ha tret un sac i mig de civada per a donar-nos un sac i mig d’escombraries.» Però qui eren els vaguistes? Com és que tenien fam en un regne ric en aliments? Any rere any, el Nil renovava el seu pacte amb Kemet, tal com anomenaven els antics egipcis el seu país i que significa precisament ‘la terra negra’, la terra fèrtil. Les raons de la fam podrien tenir a veure amb la corrupció o la mala administració? L’edició d’enguany del festival intentarà respondre aquestes i altres preguntes.
ÒSTRACONS Museu Egipci del Caire
Els treballadors que es van enfrontar al faraó no eren operaris qualssevol. Eren professionals al servei directe del mateix faraó i tenien unes condicions de treball i de vida molt especials. Podríem dir que eren una mena de funcionaris especialitzats. Sabem que vivien junts, amb les seves famílies, en el poblet anomenat ara Deir el-Medina (una mena de colònia industrial). Hi van romandre durant centenars d’anys i els coneixements, l’ofici i la feina es transmetien de pares a fills. Deir el-Medina va ser excavat primer per una expedició italiana comandada per Ernesto Shiaparelli (1856-1928) durant els inicis del segle XX. Posteriorment, l’Institut Français d’Archéologie Orientale (IFAO) va engegar unes campanyes d’excavació sistemàtiques que duren fins avui dia. El seu principal impulsor va ser l’arqueòleg Bernard Bruyère (1879-1971). La seva contribució al coneixement de l’antic Egipte ha estat de primeríssima importància (en aquesta mateixa publicació se li ha dedicat un apartat específic). Bruyère va romandre amb tot el seu equip a Deir el-Medina durant dècades, i un dels seus principals descobriments van ser els milers d’òstracons trobats en un antic pou abandonat de Deir el-Medina. Els òstracons són fragments calcaris, o de ceràmica, sobre els quals s’esbossava un text o una il·lustració. Era un suport molt utilitzat per a les notes que no fossin oficials, per als dibuixos explicatius o satírics i per a l’aprenentatge. Aquests milers d’òstracons parlen de la vida diària dels mateixos treballadors que es van declarar en vaga i permeten completar amb molt de detall el que va documentar l’escriba del papir de la vaga. Si gràcies a Howard Carter sabem com vestia i com vivia un faraó, gràcies a Bruyère sabem com vivia la gent d’aquella societat. Gent normal que, precisament, feien possible que el faraó es vestís d’aquella manera. Magí Seritjol
Director del festival Tarraco Viva V I DA Q U OT I DIA NA
87
