VEÏNS DE ROMA
barris bruts, sorollosos, perillosos, però plens de vida!
La cultura clàssica, i la romana per extensió, va representar el triomf del model urbà que havia sorgit durant el Neolític al fèrtil Orient, a Egipte, a Grècia i, finalment, al Mediterrani occidental. La nostra ciutat, Tàrraco, va ser la principal porta d’entrada d’aquesta civilització urbana a bona part de la península Ibèrica. L’enorme Imperi romà s’estenia des d’Escòcia fins a Síria i des de Germània fins a Líbia, i era administrat des de la capital per molt pocs funcionaris. Segons les fonts, no passaven de cent mil per a una població estimada d’uns cinquanta o seixanta milions d’habitants. Com va ser possible, això? La raó es troba precisament en la gran autonomia política, jurídica i econòmica atorgada a les ciutats. Roma va ser un imperi de ciutats, que disposaven d’òrgans de representació i de govern propis, de finances pròpies i que gaudien d’una àmplia llibertat de decisió en camps com l’administració local, l’administració de justícia, la política urbanística, les festes i els cultes religiosos, etc. Aquesta autonomia és precisament l’element que molts experts assenyalen com la clau de l’èxit d’un imperi que va durar segles. Els romans, especialment hàbils a detectar les bones idees, van adoptar i estendre arreu de l’Imperi els plantejaments urbanístics grecs. El segle V aC, Hipòdam de Milet havia dissenyat com creia que havia de ser la ciutat ideal a partir de retícules quadrades o rectangulars. Les ciutats romanes, però, estaven lluny de ser perfectes i patien el que ara anomenem pressió demogràfica i especulació del sòl. Els habitatges eren caríssims i només els privilegiats podien permetre’s viure en una domus, una casa romana rica. Una gran part de la població vivia en blocs d’apartaments, autèntiques illes d’habitatges anomenades insulae. S’hi llogaven habitacions sense aigua corrent ni lavabo on, de ve-
AUGUST. El poder de la màscara Associació Projecte Phoenix
gades, s’encabien diverses famílies. Els lloguers eren molt elevats i era habitual que es relloguessin més d’una vegada, fins al punt que, sovint, costava saber qui n’era el propietari. En molts casos s’assemblaven força al que avui dia coneixem com «pisos pastera». Era habitual que moltes d’aquestes illes de cases sobrepassessin les alçàries permeses i es construïssin amb materials de pèssima qualitat. Els propietaris, obligats per les lleis, feien veure que reparaven les escletxes, però només amb una capa de pintura i puntals. De fet, Roma semblava una ciutat apuntalada. El resultat de tot plegat eren ensulsides freqüents. Un altre perill eren els constants incendis causats per la utilització de fogons de brasa per a cuinar o escalfar-se, tot i estar prohibit per la llei. Tanmateix, els veïns de les insulae no eren pas els més desfavorits. Els veritablement pobres dormien on podien; sota els ponts o els aqüeductes, en qualsevol entrada d’un edifici o porxat o, fins i tot, molts als cementiris, fora de les muralles. Segons els historiadors i arqueòlegs, el que primer ens sorprendria si poguéssim viatjar en el temps i plantar-nos en una autèntica ciutat romana serien les olors. Cal imaginar carrers on no hi havia servei de neteja més enllà de l’obligació establerta per les lleis municipals (Lex Iulia Municipalis) que cada propietari d’un edifici o botiga netegés just al davant de la seva propietat. No només els carrers eren bruts, sinó que estaven literalment plens d’excrements. Bous, cavalls, gossos, cabres, gallines i... fins i tot les persones defecaven al bell mig del carrer. De fet, només es rentaven a fons amb els episodis de pluges fortes típiques del clima mediterrani. Barris bruts, sorollosos, perillosos, amb ensulsides i incendis, però també amb comerços, festes i plens de vida. Barris amb uns carrers semblants en molts aspectes als nostres actuals però, tanmateix, molt diferents. Associació Projecte Phoenix
Esbós del guió de la representació «Veïns de Roma» V I DA Q U OT I DIA NA
89
