fa
114
mí
lia
V
icent? Mare meua, quant de temps! —Home, Joan Carles! Quina alegria! —Quant fa que no ens véiem? —Doncs tres anys, des que vaig acceptar l’oferta de la taulellera. —I com et va? —Malament… —esbufega Vicent—. Amb això de la pandèmia van fer un ERTO i al final m’han acomiadat. —Vaja, ho sent —Joan Carles posa cara de circumstàncies—. Segur que t’ix alguna cosa prompte, tu eres un figura. Com està Pepa? —Doncs m’ha deixat. —Encongix els muscles—. Que havíem evolucionat per camins diferents, diu. —No eres el primer que em conta una cosa així —El gest de disgust de Joan Carles acompanya el que està escoltant—. I els teus pares? —Eixa és una altra… —Vicent guarda un instant de silenci—. Tinc als dos amb COVID, la meua mare a l’hospital. —Xe, Vicent, això sí que és dur. Espere que es recuperen prompte —Joan Carles posa la mà en el muscle del seu amic tractant de mostrar-li el seu suport.
Javier Alandes Escriptor
—Gràcies, és una cosa molt fotuda. No li ho desitge a ningú. —Escolta, i el gos tan simpàtic eixe que tenies? Se’m tirava damunt cada vegada que em veia. —Chuky? —Sí, eixe! Chuky! —Es va escapar. —Collons… —Joan Carles està endevinant la tecla. —Els veïns tenien una gosseta que sempre estava en zel i, quan es van mudar, Chuky se’n va anar darrere. Ja no he tornat a saber res d’ell. —Segur que tot va a millor, amic. —Joan Carles no sap què dir—. Escolta, ens prenem un café? —Ara no puc, m’esperen en la falla. —Normal, vas i et divertixes una estona, no? —Bo… —Vicent somriu a Joan Carles—. A la falla no vaig només a divertir-me. A la falla vaig perquè, passe el que passe, sempre em sent volgut.
