Impuls Rotecna

RACONS

En aquest darrer Racons volem acomiadar-nos dels lectors de l’IMPULS fent una petita aproximació a què fa Rotecna i qui formem part del seu equip.

Fundada a Agramunt l’any 1991, Rotecna es dedica a la fabricació i comercialització d’equipament per a granges porcines, una activitat ramadera molt estesa en el nostre territori. Al llarg dels seus més de 30 anys de trajectòria, el que va començar com una petita empresa que actuava en un àmbit principalment local, ha esdevingut una marca líder a tot el territori espanyol i un referent en l’àmbit internacional, amb presència a més de 85 països.

La internacionalització ha estat una de les claus de creixement de Rotecna, però sempre de la mà de la innovació, on, a través del seu equip comercial i tècnic, s’ha estat sempre atent a les necessitats dels ramaders i a les tendències dels mercats per tal d’oferir les solucions més rendibles, eficients i sostenibles.

La tecnologia també ha irromput en el sector porcí. En aquest sentit, amb els anys l’empresa s’ha anat adaptant amb una digitalització de tots els seus departaments i processos de treball, i ha treballat en el desenvolupament de nous productes, on el valor afegit es troba en la tecnologia com són els sistemes d’alimentació electrònica o sistemes amb tecnologia làser per controlar el nivell de les sitges. També ha estat imprescindible adaptar-nos als canvis socials, oferint productes per les granges que tenim avui, on el benestar animal és una prioritat, i on es vetlla per una correcta gestió dels purins. I tot això és possible gràcies a la gent, a les prop de 200 persones que actualment formem part de l’equip humà de Rotecna, cadascuna de les quals, des del seu departament, fa possible que l’engranatge de Rotecna funcioni per continuar sent líders i afrontant nous reptes.

Després de 23 anys en actiu, difonent i promocionant l’activitat del teixit empresarial i associatiu de la vila, així com donant veu a aquells agramuntins i agramuntines amb quelcom interessant per compartir, aquest és el darrer número de l’IMPULS. No és un adéu, sinó un fins aviat, ja que des de Rotecna continuarem treballant per estar al costat de les entitats, associacions i agramuntins que ho necessitin, i reinvertint aquests recursos en l’activitat social, econòmica i educativa de la població.

Continuem compromesos amb les organitzacions i accions solidàries, amb els clubs esportius i entitats de la vila, als quals des de fa anys donem suport, així com amb les festes de referència d’Agramunt. Les accions de responsabilitat social corporativa de Rotecna són una clara aposta per encaixar la nostra activitat industrial amb el desenvolupament econòmic i social del territori.

Finalment, volem aprofitar aquestes línies per fer un agraïment a totes les empreses i establiments que al llarg dels anys han confiat en l’IMPULS per anunciar els seus negocis, als col·laboradors que, edició rere edició, han ajudat a fer possible la revista amb continguts de qualitat, i a totes aquelles entitats i persones que a títol particular han participat en l’IMPULS des de la seva primera edició el març de 1999.

Gràcies a tots per haver-ho fet possible i bones festes.

Antonio Pinos, CEO Rotecna.

Direcció: Antonio Pinos.

Edició i maquetació: Tamara Lombardo.

Redacció: Tamara Lombardo i Francisco García.

Preimpressió: David Mercado.

Col·laboradors: Marta Eroles i Fiñana, Gilbert Esteve, Carla Robredo Alonso, Teresa Duran, i AECC Agramunt.

CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com

PUBLICITAT IMPULS marketing@rotecna.com

IMPULS DIGITAL issuu.com/rotecnapress XARXES IMPULS-d-Agramunt

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.

Imatge interior de l'Oficina Tècnica. Foto: Rotecna.

Rotecna va presentar 20 novetats a EuroTier

La presència a les fires internacionals més importants del sector porcí és un dels aspectes més destacats de la filosofia de Rotecna. En aquest sentit, la recta final de l’any 2022 ens ha portat a participar en la fira líder del sector ramader a nivell mundial, Eurotier, que ha tingut lloc a Hannover, a Alemanya. Aquesta, però, no ha estat l’única cita a la qual Rotecna ha assistit durant el quart trimestre de l’any, ja que també hem estat presents a Brasil i a Guatemala. Això, sense oblidar algunes de les cites més tradicionals del porcí nacional, com és la Fira Ramadera Internacional de Zafra, o els Oscars del nostre sector, els Premis Porc d’Or, on Rotecna també ha estat present.

Eurotier 2022

Rotecna va participar del 15 al 18 de novembre en una nova edició d’Eurotier, cita que va tenir lloc a Hannover (Alemanya). Una vegada més, el certamen va ser la plataforma perfecta per presentar les més de 20 novetats (tant productes completament nous com innovacions en productes ja existents) que l’empresa ha llençat al mercat des de la darrera edició de la fira celebrada l’any 2018. Entre els equips presentats destacaven els sistemes d’alimentació per a truges en maternitat i en gestació (Dositronic M i Doistronic G), el sistema electrònic d’alimentació multifase, Evofeed, el sistema de gestió de purins Tecnapur, i el sensor amb tecnologia làser per mesurar el nivell del contingut de les sitges, Silotronic.

Durant els quatre dies de fira, l’stand de Rotecna, amb més de 200 m2 d’exposició, va acollir la visita de molts dels seus clients,

els quals van tenir l’oportunitat de descobrir de la mà de l’equip comercial les novetats esmentades. D’aquesta manera, vam poder conèixer en primera persona les seves impressions i inquietuds, i generar el feedback necessari per continuar creixent i superant-nos, a més de donar confiança i transmetre amb seguretat que les solucions que Rotecna ofereix són una aposta segura per a les seves granges.

Sota el lema “Transforming Animal Farming”, Eurotier 2022 va acollir més de 1.800 empreses expositores de 57 països i més de 106.000 visitants, xifres que demostren un cop més l’enorme potencial d’aquesta cita que ja s’ha consolidat com un referent internacional per als professionals del sector ramader.

Imatge de l'estand de 200 m2 amb què vam estar presents a EuroTier 2022. Foto: Rotecna.

A EuroTier vam poder conèixer en primera persona les impressions i inquietuds dels ramaders, i generar el feedback necessari per continuar creixent.

Foto de l'equip comercial a EuroTier. Foto: Rotecna.

Participació en fires internacionals

A més de la nostra participació a EuroTier, en els darrers mesos de 2022 hem estat presents en fires locals i d'arreu del món: Brasil, Guatemala, Espanya i Catalunya, amb un bon 'feedback' per part dels visitants.

Pork Expo Brasil

Del 26 al 27 d'octubre, Rotecna es va desplaçar fins a Foz do Iguazú, al Brasil, on va participar de nou en la fira Pork Expo juntament amb el seu distribuïdor al país. La cita, que en aquesta ocasió celebrava el seu vintè aniversari, va comptar amb un ampli programa amb jornades tècniques, científiques, xerrades empresarials, etc.

Congrès Apogua 2022

Amb l'objectiu d'actualitzar els coneixements en matèria de producció, sanitat, maneig, nutrició, tecnologia i prevenció de malalties en els porcs, la Ciutat d'Antiga Guatemala va acollir la 29ª edició del Congrés Nacional de Porcicultura. Un cop més, Rotecna hi va ser present amb el seu distribuïdor al país de Centre Amèrica per tal de portar fins allà les solucions més eficients en equipament porcí.

Fira Internacional Ramadera de Zafra

La Fira Internacional Ramadera de Zafra va assolir la seva edició número 569 entre el 29 de setembre i el 4 d'octubre. En aquesta ocasió, Rotecna va participar en el certamen a través dels seus distribuïdors en la zona, els qui van mostrar en els seus estands algunes de les nostres solucions en equipament porcí.

Premis Porc d’Or

La XXIX edició dels Premis Porc d’Or va tenir lloc el 25 de novembre al Palau de Congressos de Toledo. Un cop més, Rotecna va ser un dels patrocinadors d’aquest esdeveniment que reconeixen l’excel·lència en la producció porcina. En aquesta ocasió, es van premiar fins a 49 granges, reconeixent, d’aquesta manera, la seva feina dins del sector porcí nacional.

Horitzó 2023

Arribem al final del 2022 preparant ja el calendari firal del 2023, i és que el primer trimestre de l’any ens portarà a cites tan importants com la fira VIV Àsia, a Tailàndia, o FIGAN Saragossa, que se celebrarà el mes de març a la capital de l’Ebre.

Fira Internacional de Zafra. Foto: Rotecna.

Part de l'equip comercial als Premis Porc d'Or. Foto: Rotecna.

Pork Expo Brasil. Foto: Rotecna.

Jordi Perera, cultura popular

L’any 2020 el Jordi Perera entra a formar part de l’equip de Rotecna, concretament al departament d’Instal·lacions Externes, oferint servei tècnic dels productes electrònics que l’empresa comercialitza, fent les seves posades en marxa, i oferint l’atenció que els clients necessiten. Com explica, una de les coses que més li agrada de treballar a Rotecna és el fet de poder viatjar i conèixer persones de diferents indrets i països, i endinsar-se en la seva cultura, quelcom molt vinculat a una de les seves grans aficions: la cultura popular. I és que des de ben petit, el Jordi ha estat vinculat a entitats de cultura popular del seu poble, Arbeca, com l’Esbart Dansaire, els Grallers la Revolta, la colla de Diables, fins a arribar a formar, juntament amb altres companys, la Catxibanda.

“Quan érem petits vam tenir la sort de no néixer en un món digital. Això feia que, o fóssim al carrer jugant o que busquéssim altres vies d’entreteniment. Quan teníem 12 anys, l’Esbart Dansaire d’Arbeca buscava joves de la nostra edat per omplir els seus balls. Juntament amb altres amics, vam decidir apuntar-nos i així va ser com vaig començar a endinsar-me en les entitats populars d’Arbeca”, recorda el Jordi, i afegeix: “Des de ben petit m’he sentit com un dinamitzador cultural, i només dos anys després, em vaig apuntar al grup de grallers La Revolta, que també té una llarga trajectòria a Arbeca”.

COMPROMÈS AMB L’ESBART I ELS GRALLERS

L’Esbart Dansaire d’Arbeca suma 40 anys de trajectòria i actualment compta amb una cinquantena de membres. Ara

mateix, el Jordi és un dels més veterans, i es mostra satisfet que després de tant temps, l’entitat encara continuï en ple rendiment: “Vam començar de petits perquè ens ho passàvem bé i la cosa s’ha anat allargant. Durant els primers 20 anys, el nostre esbart va ser molt actiu. Ara, tot i que costa més, continuem fent les nostres actuacions. De fet, fem tres balls cada any, i enguany, amb motiu del 40è aniversari vam fer un gran espectacle en què vam recuperar moltes de les persones que havien ballat, a la vegada que hem tingut noves incorporacions com, per exemple, les meves filles, a qui els he inculcat el valor d’entitats en pro de la cultura”, explica entusiasmat.

De cara al 2023, el Jordi assegura que volen aprofitar l’embranzida que els ha donat celebrar 40 anys i que recuperaran alguns dels balls de setmana santa, com “la Moixiganga” que s’acostumava a fer a l’església. També presentaran una nova dansa per Festa Major, com han fet cada any, tot i que l’aposta que més els enorgulleix ha estat la recuperació del Ball de Valencians d’Arbeca, una dansa centenària que inclou una torre, pionera dels actuals castells.

D’altra banda, el Jordi recorda quan va incorporar-se als grallers La Revolta, grup amb el qual va tenir l’oportunitat de visitar diferents punts de Catalunya. "Molts dels que estaven a l’Esbart també tocaven la gralla i al final vaig decidir sumar-m’hi, ja que en aquella època, a Arbeca o tocaves la gralla o estaves a un grup de tambors i cornetes, i això últim no em cridava l’atenció”. El fet de pertànyer a aquesta agrupació, va portar al Jordi i als

El Jordi Perera forma part del departament d'instal·lacions externes de Rotecna. Foto: Rotecna.

“Des de ben petit m’he sentit com un dinamitzador cultural”.

Jordi Perera, cultura popular

seus companys a col·laborar, al cap de dos anys, amb el grup de diables d’Arbeca com a percussionistes. Al cap de poc temps d’estar amb els grallers, també va entrar a col·laborar amb una companyia de teatre de carrer, (La Trup, actualment La Cremallera Teatre) amb la qual ha tingut la sort de tocar en molts mercats medievals i cercaviles arreu de Catalunya i de l’estat espanyol.

LA CATXIBANDA

El pas del Jordi per aquestes formacions li ha permès crear un grup de música, juntament amb un petit grup d’amics amb qui comparteixen el gust per la música d’arrel tradicional catalana, com ell mateix assegura. Entre tots ells, l’any 2008 van formar la Catxibanda, un grup que, com expressa el Jordi, “és una mena de ‘tradipatxanga’ amb instruments tradicionals, que interpreta tant versions tradicionals catalanes, com cançons pop, ska o punk”. Aquesta varietat en gèneres musicals és un dels factors que el Jordi apunta que els ajuda a diferenciar-se d’altres agrupacions d’aquest estil, però també destaca el toc d’humor que afegeixen als seus espectacles de carrer: “La gent se sorprèn de la marxa i la canya que tenim, i que amb instruments tradicionals toquem cançons que es poden reconèixer i que poden sentir a la ràdio, per exemple. Poden ser tradicionals o no... fem unes barreges ben curioses i això a la gent els sorprèn molt i els agrada”.

Aquesta barreja tan curiosa ha sonat aquest estiu en diferents punts del Pirineu de Lleida, però sobretot en baixades de falles. “Hem estat a la baixada de la Vall d’Àssua, a la Vall de Boí, per Sant Joan, i també a les Valls d’Àneu”, detalla el Jordi, i afegeix: “La primera vegada que vam anar a les falles ens va sorprendre molt. Jo mai havia vist una baixada de falles i em va posar els pèls de punta. Quan estàs allà tocant, veus la gent animada i l’ambient que es crea... et quedes meravellat. De la tradició d’anar allà cada any, ara ja són els nostres fills i filles els que estan començant a baixar falles”. A més de ser presents en aquests indrets, la Catxibanda també és habitual cada any al DVins d’Agramunt, i al ‘correbars’ de la Festa Major d’Artesa de Segre. D’altra banda, com explica el Jordi, els moments d’assaig entre els integrants de la banda (en fan un per setmana) són un dels moments més esperats de la setmana per cadascun d’ells. I és que, més enllà de fer música, aquestes estones són per passar-ho bé. “Els assajos ens ajuden a airejar-nos del dia a dia, de la feina; són una vàlvula d’escapament de la rutina, un espai molt nostre en què el més important és la música i la diversió”, confessa. En

aquestes estones, el que acostumen a fer és escoltar cançons que els agraden i transformar-les al seu estil.

Per acabar, el Jordi manifesta la necessitat que la cultura popular compti amb més suport per part de les institucions públiques, i també la importància de transmetre els seus valors als més petits, per tal de mantenir vives les entitats com de les que ell forma part des de sempre.

La Catxibanda a Sort. Foto: Jordi Perera.

El Jordi en una actuació amb l'Esbart. Foto: Jordi Perera.

Òscar Rada Comercial a Amèrica Llatina

Expulsat de l’avió!

Els comercials internacionals arribem a fer tants viatges a l’any que sovint fem de les terminals dels aeroports un espai de casa nostra, on tan aviat ens muntem una oficina improvisada per treballar o intentem trobar en les cadires de les sales d’espera una comoditat inexistent per tal de descansar una mica. És més, quan viatjo a l’Amèrica Llatina em planifico una ruta interna de vols amb l’objectiu de visitar diferents distribuïdors i clients del continent. Un fet que de vegades fa que perdi la noció del temps i, fins i tot del lloc (país) on em trobo. Això passa, perquè és quelcom que fem tan sovint que ho fem per inèrcia i, això fa, que en alguna ocasió hagi tingut algun ensurt.

Aquest va ser el cas de la meva darrera estada a Amèrica de Sud, després d’uns dies a Xile havia d’agafar un vol cap al Perú, tenia feina, així que vaig muntar la meva oficina improvisada a la terminal i vaig ser dels últims a embarcar a l’avió. Ja al meu seient vaig adonar-me que no portava la cartera, i una suor freda va començar a recórrer tot el meu cos. No podia marxar de Xile sense la meva documentació ni les targetes de crèdit! Alguns dels passatgers van veure el meu estat de nervis i van ajudar-me a buscar la cartera sense èxit. Llavors vaig adonar-me que segurament m’havia caigut al banc on havia estat treballant.

Estava molt nerviós, vaig atansar-me a l’hostessa per demanar permís per sortir i em va explicar que havia de decidir entre

quedar-me a terra, si anava a buscar la cartera, o agafar aquell vol. Vaig dubtar..., valorar els pros i els contres de la meva decisió..., i, sense estar-ne convençut, li vaig dir que volava al Perú. No vaig tardar ni un minut en arribar al meu seient, que ja m’havia penedit de la meva decisió, així que vaig agafar totes les meves coses i vaig desfer el camí cap a l’hostessa per dir-li que em quedava a terra, que no podia volar sense totes les coses que portava a la cartera. Ja havien retirat el pont d’embarcament, però, tot i això, l’hostessa va comprendre la meva decisió i va demanar que tornessin a connectar la porta per tal que jo pogués sortir. Cinc minuts més tard vaig poder sortir de l’avió, i vaig començar a córrer pel passadís que connectava amb la terminal de l'aerport, pensant on podia haver-me caigut la cartera i si la trobaria.

Només sortir, un grup de joves se’m va atansar amb la meva cartera a la mà. Quina sort! Ja ho tenia tot! Convençut que potser encara era a temps d’embarcar de nou a l’avió vaig començar a córrer pel passadís en direcció a l’avió, ignorant totes les alarmes que saltaven al meu pas, arribant fins a la porta de l’avió, ja tancada, i picant per poder entrar! Per mi, pensava, si l’avió encara és aquí, per què no m’han de deixar pujar?... Però..., no em van deixar pujar. Així que em van expulsar del vol, i fins a la nit no em van poder recol·locar en un altre avió amb destinació a Lima.

"Ja a l'avió vaig adonar-me que no portava la cartera, i una suor freda va començar a recórrer tot el meu cos. No podia marxar de Xile sense la meva documentació".

Marta Eroles i Fiñana Psicòloga, treballadora social i mestra

Por a la foscor

És normal que sentin por a no veure-hi, però també pot ser que relacionin la foscor amb perill o desprotecció.

Témer la foscor és una de les pors més comunes en l’etapa de 3 a 8 anys aproximadament.

Es considera que la por a la foscor és adaptativa, és a dir, ajuda els infants a adaptar-se al seu entorn i forma part del seu desenvolupament. Fins a cert punt, és normal que sentin por a no veure, però també pot ser que relacionin la foscor amb perill o desprotecció. Per tant, també és possible que sigui una relació que hagin adquirit ells o elles davant una situació que els ha generat angoixa i en la que estava involucrada la foscor.

Sol ser una cosa passatgera i hauria de superar-se al cap del temps. No obstant això, hi ha casos en què els infants experimenten reaccions exagerades a les situacions de foscor, com ara podrien ser la sospita constant de la presència d’algun monstre o personatge, inquietud, fòbia a anar a dormir i quedar-se sol o sola, o problemes per agafar el son.

Què cal fer per ajudar els infants a superar la por a la foscor?

• Acceptar la seva por, no minimitzar-la. Si està patint, malgrat que ens sembli que és exagerat, hem de fer-los veure que els entenem. Evitar frases com «no n’hi ha per tant».

• No ridiculitzar-los ni comparar-los. Evitar dir «tenir por és de petits», «el teu germà és més petit i no té por».

• Preguntar-los què és el que temen exactament, i on es focalitza la seva por. Verbalitzar què els passa els ajudarà a trobar altres mecanismes per enfrontar-s’hi. Poden ser d’utilitat frases com «sé que tens por de la foscor, però exactament de què?», «tens por d’un monstre?» «què s’imagina el teu cap?».

• Evitar que vegin escenes de por a la televisió o als contes, si estan en aquesta fase.

• No utilitzar la por com a amenaça. «Si no et portes bé vindrà l’home del sac mentre dorms».

• Exposar-se a la foscor a través del joc, a poc a poc, en companyia, mostrant-los i descobrint-los la part positiva d'aquesta, per tal que s’hi familiaritzin.

Si aquesta por a la foscor perdura amb intensitat al llarg del temps, cal acudir a un especialista en psicologia infantil per tal de rebre l’atenció adequada.

Mª Josep Luna, Petjades

Amant dels gossos des de ben petita, la Maria Josep Luna va decidir fa dos anys buscar la manera de poder passar més temps amb aquests animals. Tenia una passió i disposava de l’espai per fer alguna cosa, així que va decidir formar-se, realitzar uns cursos de perruqueria canina i obrir Petjades, un espai on mima, cuida i pentina els millors amics de l’home.

Com sorgeix la possibilitat d’obrir Petjades? Sempre m’han agradat molt els gossos. A casa, el meu pare havia arribat a tenir tres o quatre gossos alhora, i jo de petita dibuixava gossos, em coneixia totes les races que hi ha al món. És més, si hagués continuat estudiant, segurament hauria fet veterinària. El que vull dir, és que des que tinc ús de raó que m’agraden els gossos. Només durant una etapa de la meva vida, quan els meus dos fills eren petits, no n’he tingut, perquè estava dedicada de ple a cuidar dels meus fills, però ara que ja són grans, vaig decidir adoptar una gossa i muntar algun negoci que em permetés passar més hores amb gossos. Va ser així com va sorgir la idea de muntar una perruqueria canina.

Com ha estat el procés per obrir la perruqueria?

La veritat és que ha estat fàcil, com que ja disposava d’aquest espai i el meu home a part de ser fuster és un manetes, ens ho hem fet tot nosaltres, sense presses. I mentrestant, en els darrers dos anys he fet dos cursos de perruqueria canina, són cursos que ofereixen algunes acadèmies, on hi ha una part teòrica sobre els tipus de pèl dels animals, com tractar alguna malaltia a la pell, què fer depenent de l’estat del cabell, etcètera, i, després hi ha unes hores de pràctica que has de fer en perruqueries canines

que les mateixes acadèmies ja tenen concertades. En el meu cas, vaig fer les pràctiques els dilluns en una perruqueria de Lleida. Com que no tenia pressa, tot aquest procés de preparació ha durat uns dos anys, ja que també hi ha hagut la pandèmia pel mig, i finalment el passat estiu vaig obrir Petjades. Ara per ara, però no em dedico cent per cent a la perruqueria, sinó que mantinc la meva feina, i aquí treballo amb cites concertades que la gent pot demanar-me per telèfon, WhatsApp o Instagram.

Què ha estat el més fàcil i difícil d’aquest procés per obrir?

La veritat és que ha estat un procés fàcil, ja que he anat fent a poc a poc. Com que no he tingut mai pressa per obrir, tot ha tingut el temps que requeria. El més complicat potser ha estat la logística a l’hora de fer la part pràctica dels cursos per haver-me de desplaçar a Lleida, però com que ho feia amb ganes, no podria dir que ha sigut difícil.

Com és treballar amb gossos?

A mi m’encanta! La majoria de gossos, el 97% són molt bons, i tot i que no els agrada anar a la perruqueria, ho toleren. Després hi ha una minoria, un 3% que t’avisa, que et manifesta que no els agrada que els pentinis o intenten mossegar-te. Cal tenir en compte que pentinar un gos no és com pentinar una persona adulta, que s’està quieta, sinó més aviat com pentinar un nen petit que no para quiet. Tot i això, a poc a poc vas coneixent el caràcter de cada gos, ells em van coneixent a mi, i això em permet calmar-los i, amb carinyo i paciència poder fer la feina.

Decideixes tu l’estil de pentinat de cada gos?

"La majoria de gossos, el 97% són molt bons, i tot i que no els agrada anar a la perruqueria, ho toleren".

La Mª Josep Luna a la perruqueria canina Petjades. Foto: Rotecna.

Mª Josep Luna, Petjades

Realment, cada raça de gos té un estàndard de perruqueria, però la majoria de propietaris són pràctics i si conviuen a casa amb els animals, demanen tallar el cabell ben curt. Després hi ha propietaris que et marquen més l’estil que ells volen. La veritat és que m’adapto a tot.

Quina ha estat la rebuda per part de la gent? Estem oberts des de l’estiu i estic molt contenta de com està anant, ja que cada vegada tinc més gent tant d’aquí Agramunt com de fora. Ve gent de Tàrrega, Artesa de Segre, Ponts, Guissona, Castellserà, la Guàrdia... A més, la gent que ve torna i això és molt important, perquè vol dir que els hi agrada com ho fas i, per tant, hi confien.

Com et dónes a conèixer?

El boca-orella està sent la millor manera de donar-me a conèixer, però a part tinc un compte d’Instagram on jo mateixa vaig penjant fotos (@petjadess). Després he fet alguna col·laboració amb @bocinsdemi que és una noia d’Agramunt que fa publicacions a Instagram i que m’ha ajudat a donar-me visibilitat entre els seus seguidors, sobretot a Cervera. Ja per últim, també he posat publicitat en algunes revistes de la zona. Tot i això, crec que el que em funciona millor és l’Instagram i el boca-orella de la gent del poble que em coneix.

Tens pensat oferir altres serveis a part del de perruqueria? Tot i que algú m’ha preguntat per si oferiré servei veterinari, crec que aquí a Agramunt és un servei que ja està cobert, i després per urgències tenim Tàrrega aquí mateix, així que poca cosa més

puc oferir en aquest sentit. Com a molt en un futur em plantejo ser un punt de venda d’alguns pinsos més especialitzats.

Quins són llavors els reptes de futur per Petjades a mitjà termini?

Continuar creixent i donant-me a conèixer, agafar cada vegada més clients i que aquests marxin contents i tornin. L’objectiu final seria poder-me dedicar el 100% a Petjades, tot i que entenc que és difícil, ja que la clientela és limitada i necessito donar-me a conèixer més enllà d’Agramunt, entre els pobles del voltant. No tinc pressa, així que tot arribarà.

Imatges amb alguns dels gossos que ha pentinat. Foto:Mª Josep Luna.

"Cada raça de gos té un estàndard de perruqueria, però la majoria de propietaris són pràctics i si conviuen a casa amb els animals, demanen tallar el cabell ben curt".

Una trucada inesperada quan treballava i estudiava a Lleida el febrer del 2018, va suposar un impàs en la vida de l’agramuntí Roger Perucho. Una bona oportunitat laboral i un repte en l’àmbit professional i personal el va fer decidir a marxar a Andorra. “A Lleida hi havia passat tota la meva època d’estudiant, així com una etapa prou important com a professional, i hi estava construint la meva zona de confort. Treballava a la Fundació ASPROS, vivia amb una amiga d’Agramunt, l’Anna, i estudiava un segon grau d’educació social”, recorda el Roger que, tot i això, atret pel projecte social que podia engegar lluny de casa, va decidir fer el pas. “Em van presentar un projecte que feia relativament poc temps que s’havia posat en marxa, on podia aportar molt, i aquesta va ser una de les meves grans motivacions per decidir marxar. Vaig creure que podia ser una gran oportunitat professional i personal”, afegeix.

Va ser així com, en poc temps, el Roger es traslladava a Andorra, concretament, al principi, a Sant Julià, una de les poblacions més pròximes a la frontera amb Catalunya. “Això em feia pensar que no estava tan lluny de casa”, assegura. Però al cap d’uns mesos es va traslladar més al nord del país, a Encamp, on viu actualment.

Un agramuntí a Andorra

“Les primeres setmanes les vaig viure molt intensament. Més enllà del que suposava començar una nova etapa laboral, tot era nou i desconegut. En general, la sensació que tenia, amb tot el que m’envoltava, era com la d’un nen petit quan descobreix qualsevol cosa per primera vegada. A més, aquella temporada va nevar moltíssim i recordo haver d’anar amb bus els primers dies a la feina, perquè a Andorra és obligatori l’ús de rodes de

Roger Perucho – Andorra

contacte des d’inicis de novembre fins a mitjans de maig, i jo encara no les havia canviat”, recorda. Tot i això, el fet de compartir idioma, comptar sempre amb el suport de la família i els amics, i l’entorn natural, la muntanya, han ajudat a fer que el Roger ja faci 4 anys que viu a Andorra.

No obstant això, ens reconeix que també ha viscut moments complexos que l’han fet replantejar tornar a casa: “A la feina vaig viure canvis, els quals, en certs moments, em van desestabilitzar i hi va haver algun moment d’inflexió important. A tot això, s’hi va sumar la pandèmia, el procés de càncer de la meva iaia, i altres circumstàncies, les quals, em feien sentir que estava massa lluny”. Amb tot, valora que en aquests moments sempre ha tingut al costat a la família i als amics d’Andorra i d’Agramunt, i ara mateix s’estima i li agrada viure a Andorra, d’on el que més valora és l’entorn i el contacte amb la natura. “Les muntanyes i tot el que s’impregna al seu voltant és, per mi, un dels tresors més preuats que amaga Andorra. Puc estar pujant un cim molts cops durant l’any, però cada cop que el pujo, la sensació és com una primera vegada, i aquest ha estat un refugi molt important en molts moments”, assegura.

En l’àmbit cultural, no ha estat un gran repte adaptar-se a Andorra, ja que assegura té moltes influències de Catalunya, començant per l’idioma: “el català és llengua oficial”, i s’hi celebren moltes festes tradicionals com el carnaval, la castanyada o els reis. El que sí que destaca és els avantatges de la ubicació del país: “Aquí existeixen tres sistemes educatius: l’andorrà, que es nodreix molt del sistema educatiu català, el francès, i l’espanyol. De manera que un nen que passa la seva etapa

"Les muntanyes i tot el que s’impregna al seu voltant és, per mi, un dels tresors més preuats que amaga Andorra"

El Roger Perucho en una sortida per les muntanyes d'Andorra nevades. Foto: Roger Perucho.

Roger Perucho, Andorra

d’infància i adolescència a Andorra, es pot donar el cas que conegui el català, el castellà, el francès, l’anglès i el portuguès, o, si més no, que convisqui amb aquests idiomes”. I pel que fa al clima, és on potser ha notat més la diferència, ja que hi ha menys hores de sol a l’hivern i fa molt més fred, sobretot a les nits.

Educador social

Després d’arribar a Andorra per treballar en un projecte social del Ministeri d’Afers Socials del país, actualment el Roger treballa com a educador social a la Fundació Nostra Senyora de Meritxell, una empresa privada que porta gran part dels serveis que acompanyen a les persones amb diversitat funcional. “Concretament, treballo amb el servei de vida independent ‘Me’n vaig a casa’, on els educadors/es donem un suport puntual a les persones que ho necessiten, tant en les activitats de la vida diària als habitatges com en acompanyaments a la comunitat, perquè puguin tenir una vida el més autònoma possible”, explica. En el seu dia a dia, el Roger té un horari bastant flexible, així que en funció de la feina, va directe a treballar, o aprofita per anar al gimnàs o fer alguna gestió personal. Ja a la tarda, aprofita per passejar per l’entorn o quedar amb els amics. Pel que fa al seu temps lliure, a l’estiu el dedica sobretot a la muntanya, i a l’hivern reconeix que valora molt “el temps a casa, dedicant-lo a les meves coses, dibuixar, llegir, estar amb mi mateix i altres”.

El que més enyora d’Agramunt és el seu teixit social i cultural, que possibilita una integració a totes les persones, cosa que li manca a Andorra, i això fa que a la feina treballi amb persones que pateixen situacions d’aïllament social: “En moltes ocasions, quan he parlat d’Agramunt, poso l’exemple de la sort que he tingut de créixer en un entorn amb una forta riquesa en aquest sentit. El teixit social i cultural de les entitats que formen part del nostre poble és molt important. En el meu cas, ho trobo a faltar perquè recordo el pas per moltes d’aquestes entitats en la meva etapa d’infantesa i adolescència. Crec fermament, que el creixement d’un territori va lligat a la seva riquesa cultural i social, i al treball en adaptar els espais perquè hi hagi una integració de les noves situacions que s’esdevinguin”.

Un gran patrimoni natural

Finalment, si estem pensant a visitar Andorra, més enllà dels llocs habituals com l'eix comercial, el parc temàtic de Naturlàndia o les estacions d’esquí, el Roger recomana fer rutes per les muntanyes: “No t’acabes les múltiples rutes que et pots trobar; el Pont Tibetà, les vistes del Roc del Quer o el Cercle d’Ordino Arcalis i els llacs de Tristania... I, sobretot, animaria a la gent a endinsar-se a la Vall de Madriu-Perafita i Claror, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco”, conclou.

MÉS PERSONAL

Què és el que més t'agrada del lloc on vius? L’entorn, la muntanya, la connexió amb la natura.

Com definiries als andorrans?

Persones molt treballadores i constants. Alhora, també, una mica distants, però que, amb el temps, pots arribar a ells d’una manera molt propera.

El teu menjar andorrà preferit: Si hi és, no el conec, però crec que hi ha molta barreja de les diferents cultures que hi viuen.

Alguna expressió típica: He sentit a dir a més d’una persona: “Me’n vaig a la Seu a estirar la vista”. En referència a la sensació, de vegades, que Andorra està tancada entre valls.

Què és el que més trobes a faltar del poble?

La família, amics, i sobretot, la riquesa cultural i teixit social que havia construït al llarg dels anys amb les entitats que he anat formant part, els carrers, l’olor...

Penses en tornar?

Sempre hi ha el pensament de tornar a casa, crec que esdevé un sentiment que va lligat en el transcurs de qualsevol persona que marxa d’allí on ha nascut i crescut, almenys tinc aquesta sensació, però de moment, no tinc intenció.

Amb amics d'Agramunt al Tour de França. Foto: Roger Perucho.

Gilbert Esteve Farmacèutic, Òptic i Tècnic en Ortopèdia

Infeccions Hivernals de gola

dificultat per respirar. Per alleugerir els símptomes, es recomana el repòs vocal, la hidratació freqüent i, si cal, l'ús d'analgèsics.

S'ha d'evitar el tabac, l'alcohol, el sobreesforç vocal i la contaminació ambiental. A més, cal recordar que, sempre que una disfonia es prolongui més enllà de dues setmanes, s'ha d'anar al metge perquè en determini l'origen i descarti altres problemes comuns associats a aquesta simptomatologia com pòlips i nòduls laringis.

La majoria de les infeccions de gola hivernals estan causades pels virus que provoquen el refredat comú i la grip. També són freqüents, tot i que una mica menys, els mals de gola causats per infeccions bacterianes, el més comú és el provocat per l'Streptococcus pyogenes. Més enllà de virus i bacteris, hi ha altres causes que poden provocar mal de gola com al·lèrgies, sequedat ambiental, exposició a agents irritants (contaminació, fum de tabac, productes químics...) o tumors localitzats a la zona.

Laringitis, faringitis i amigdalitis

La simptomatologia d'aquestes tres infeccions de gola és molt semblant, tant si l'origen és víric com bacterià, amb mal de gola, malestar general i febre. Si es tracta d'una infecció bacteriana, ha de ser el metge qui ens recepti antibiòtics per combatre-la. Si es tracta d'una infecció viral, no cal tractament antibiòtic. En tots dos casos es poden prendre analgèsics i antitèrmics per alleujar el dolor i la febre, però la infecció ha de fer el seu curs i el cos l’acabarà vencent.

Com diferenciar-les?

La principal diferència és la localització anatòmica de la infecció. La faringitis és un procés inflamatori a les mucoses de la faringe, una cavitat revestida d'una membrana mucosa que connecta la cavitat bucal i les fosses nasals amb l'esòfag i la laringe. Forma part de l'aparell digestiu i respiratori. La faringitis acostuma a ser d'inici brusc, de vegades, amb sensació de cremar, a més d'estossec.

La laringitis és un procés inflamatori que afecta la laringe, un tub cartilaginós on es localitzen les cardes vocals i que es troba situat just a sobre de la tràquea. Per això, en el cas de la laringitis, el procés inflamatori causat per la infecció sol provocar afectació a la veu (disfonia o afonia), mal en empassar i, de vegades,

L'amigdalitis és la inflamació de les amígdales, dues masses de teixit de forma ovalada situades a banda i banda de la part posterior de la gola (es coneixen popularment com angines). Es manifesta amb mal de gola, dificultat per empassar i inflamació dels ganglis limfàtics als costats del coll. Afecta amb més freqüència nens i adolescents. Les amígdales són la primera línia de defensa del sistema immunitari contra els bacteris i els virus que s'introdueixen al cos per la boca, per això són especialment vulnerables a la infecció i la inflamació. Aquesta funció immunitària de les amígdales disminueix després de la pubertat, per aquest motiu l'amigdalitis és menys comuna en adults. Per tractar l'amigdalitis freqüent, l'amigdalitis crònica o l'amigdalitis bacteriana que no respon al tractament amb antibiòtics es pot recórrer com a última opció a la cirurgia per extirpar les amígdales.

Com prevenir les infeccions

Intentar reduir els factors de risc que predisposen a patir aquestes patologies ajuden a disminuir-ne la incidència:

• Seguir una dieta sana i equilibrada. L'aportació de nutrients rics en vitamines i minerals ajuda al sistema immunològic a estar enfortit enfront de l'atac de virus i bacteris. O prendre suplements a base de multivitamínics.

• Evitar alcohol i tabac. Són irritants per la faringe i la laringe, i afebleixen les seves mucoses i les deixa més desprotegides.

• Hidratar-se freqüentment. És important mantenir hidratada la gola per facilitar l'eliminació de gèrmens.

• Mesures d'higiene adequades. Es recomana tapar-se la boca en tossir, rentar-se les mans amb freqüència i no compartir estris per evitar el contagi.

• Descansar adequadament. Descansar la gola i les cordes vocals i no forçar la veu, protegeix enfront de les infeccions.

• Evitar l’estrès, ja que pot debilitar el sistema immunològic i fer-nos més vulnerables davant dels processos infecciosos

• No automedicar-se. S'ha de consultar amb un professional sanitari la conveniència d'un tractament.

Adrià Piqué, Tanzània

Aficionat a viatjar i fascinat per la cultura africana, l’estiu del 2016 l’Adrià Piqué va decidir emprendre un nou viatge, i fer-ho amb un propòsit, allunyat del merament turístic. “Buscava viure una experiència diferent, així que em vaig plantejar cooperar en algun projecte com a voluntari, i fer-ho a l’Àfrica”, recorda l’Adrià. Va ser així com després de valorar diferents opcions es va posar en contacte amb el David, un professor tanzà, que amb els seus propis recursos econòmics dirigia un orfenat amb cinc nens i nenes d’entre 3 i 8 anys. D’aquesta manera, l’agost del 2016 agafava un vol fins a la capital de Tanzània, Dar-es-Salaam, fent escala a Istanbul (Turquia).

UNA ARRIBADA INESPERADA

Els primers dos dies a Tanzània, l’Adrià va estar allotjat en un hotel de la capital abans d’agafar un bus que el portaria fins a Usa-river, una localitat a 600 kilòmetres de Dar-es-Salaam, ubicada a la regió d’Arusha i a uns 50 kilòmetres del Mont Kilimanjaro.

La seva arribada al continent africà, però no va ser la desitjada, ja que l’últim dia a Dar-es-Saalam l’Adrià va ser víctima d’un segrest exprés. “La veritat és que durant els dos dies que vaig estar a la capital de Tanzània, pràcticament no vaig sortir de l’hotel, però allà mateix vaig conèixer un noi tanzà que, l’últim dia es va oferir a portar-me a l’estació d’autobusos, i vaig acceptar”, recorda l’Adrià, que continua explicant: “Quan em va recollir a l’hotel ja hi havia un altre ocupant a l’interior del cotxe, però no li vaig donar importància fins que després vam parar i van pujar dues persones més. Llavors em van prendre el mòbil, la cartera i em van coaccionar per anar a diferents caixers

automàtics de la ciutat a treure diners. Em van robar fins a 2.000 euros. Finalment, em van deixar en un carrer prop de l’estació, amb els diners justos per pagar-me el tiquet i es van disculpar dient-me: ‘Ho sentim noi. Això és l’Àfrica’, justificant el que m’havien fet a conseqüència de la pobresa que pateixen”.

Després de l’ensurt viscut, l’Adrià va poder agafar l’autobús i 10 hores després arribar a la localitat d’Usa-river on havia quedat amb el David per iniciar el seu voluntariat.

ORFENAT TABASAMU

L’orfenat on l’Adrià va fer el voluntariat es deia Tabasamu, que significa “somriure” en suahili, i on, a més del David hi havia dues persones més treballant-hi, una noia, que es deia Felister, que s’encarregava de cuinar, i un noi que es deia Shabban que acompanyava els nens a l’escola, ubicada en un altre poble a uns 10 kilòmetres. Amb ells va conviure durant la seva estada a l’orfenat, un mes durant el qual tot i l’ensurt inicial, assegura que va ser una experiència única i agradable.

La seva funció principal com a voluntari va ser ajudar a difondre l’activitat de l’orfenat a les xarxes socials i al blog de la web, generant nous continguts i atractius amb la voluntat de captar més voluntaris i recursos econòmics. “Bàsicament, em vaig dedicar a millorar el que tenien i marcar un pla a seguir amb l’objectiu d’atreure voluntaris de tot el món, i que aquells que vinguessin després de mi poguessin seguir amb el mateix projecte”, explica, i afegeix: “També vaig dedicar part del temps a enviar sol·licituds a ajudes per tal d’aconseguir més recursos econòmics per l’orfenat”.

"Són molt de viure el dia a dia, no es preocupen més enllà de tenir les seves necessitats vitals cobertes. I, amb això, són feliços".

L'Adrià explicant contes als nens de l'orfenat. Foto: Adrià Piqué.

SOLIDARIS

Adrià Piqué, Tanzània

ESTILS DE VIDA DIFERENTS

El que més va copsar l’Adrià va ser la manera tan diferent d’entendre la vida que tenen els tanzans: “Són molt de viure el dia a dia, no es preocupen més enllà de tenir les seves necessitats vitals cobertes com un sostre on dormir, menjar i una feina que els permeti tenir uns ingressos mínim. I, amb això, són feliços”, explica. És per això, que una de les recomanacions que l’Adrià fa si volem fer un voluntariat és que el visquem sense perjudicis i sense voler imposar la nostra manera de fer i de viure, sinó al contrari, entenent l’estil de vida del país i de la gent que es vol ajudar.

En aquest sentit, explica que els diumenges anava a missa amb el David i els nens, els acompanyava a l’escola quan podia, els llegia contes, jugava amb ells... “Són nens que tenen poc, però són feliços” i, sobretot assegura “molt autosuficients per l’edat que tenien. Eren nens d’entre 3 i 8 anys que s’ho feien tot; vestir-se sols, anar al lavabo sols, menjar...”.

DESCOBRIR EL TERRITORI

Usa-river és un poble a uns 50 km del Mont Kilimanjaro dins de la regió d’Arusha, que és la regió més turística de Tanzània. “El poble és molt extens, amb cases de pedra, barraques, granges bastant rudimentàries...”, recorda l’Adrià, que tot i que va viure un mes de voluntariat i convivència amb els nens a l’orfenat, també va poder fer alguna sortida per conèixer l’entorn. D’aquesta manera, un dia va anar a visitar el poblat massai Mwande, que hi havia a prop de l’institut on treballava el David. “Va ser una visita curiosa, perquè el David em va comentar que els nens més petits d’aquest poblat no havien vist mai a una persona de pell blanca, així que em miraven atemorits, i si intentava apropar-m’hi per saludar-los o parlar amb ells, fugien”, recorda.

Un altre dia també va anar a fer un safari al Parc Nacional d’Arusha, situat al peu del Mont Meru, la segona muntanya més alta de Tanzània després del Kilimanjaro. “Com que només hi viuen animals herbívors, vam tenir la possibilitat de poder passejar a peu acompanyats d’un guarda forestal armat, ja que de totes maneres havíem d’anar amb molt de compte”, i destaca: “Vaig poder caminar a pocs metres de girafes i manats de búfals. Va ser una visita molt bonica”.

Finalment, un altre dia també van anar a la ciutat d’Arusha, molt turística, a visitar el mercat Massai, que és el mercat on es venen objectes d’artesania de la zona, i on va fer algunes compres per la família.

MENJAR BÀSIC I FRESC

Pel que fa a la gastronomia, l’Adrià assegura que en cap moment va passar gana, al contrari “la quantitat era la correcta, però el menjar era molt bàsic i repetitiu, encara que sempre menjàvem producte fresc de temporada”. D’aquesta manera, recorda que menjaven molta fruita com advocats i plàtans, i que l’àpat més típic és l’Ugali, que consisteix en un plat de farina de blat de moro i mill tot cuit amb aigua i amb una textura de puré. “És un país molt humil i anar a comprar a un supermercat és molt car, per això es compra sobretot al mercat i producte fresc”.

Altres plats típics que formaven part dels seus àpats eren el Makande, que és blat de moro i fèsols bullits amb aigua i barrejats amb sofregit; el Pilau, que és un plat d’arròs amb espècies, o la Chipsi Mayai, que és semblant a una truita de patates.

Sis anys després d’aquella experiència, l’Adrià encara manté contacte amb el David i assegura que li agradaria tornar un dia a l’orfenat, “però no com a voluntari, sinó com algú que va a visitar uns dies a la família”.

Amb els nens al sortir de l'escola. Foto: Adrià Piqué

Teresa Duran Agent de viatges

Gràcies Capri per les vacances

L'illa de Capri és d'una bellesa singular, gràcies a la seva naturalesa salvatge i els seus impressionants paisatges, és d'aquests llocs que no s'obliden fàcilment. Un destí exclusiu i elitista que li ve de lluny. Ja Homer va dir que en aquest lloc habitaven les sirenes. Octavi August la va batejar com l'illa del «dolce far niente» i l'emperador Tiberi va trobar en ella el seu retir. Però va ser a mitjans del segle passat que les estrelles de Hollywood, aristòcrates i intel·lectuals hi van arribar buscant inspiració i sol.

Sembla impossible que un penyal de tot just 10 quilòmetres quadrats ofereixi al visitant tant ventall de possibilitats, com gaudir dels miradors per admirar magnífiques panoràmiques del Mediterrani o fer una passejada pels Jardins d'August i contemplar la seva varietat botànica. Per descomptat, fer una parada per prendre un caputxino en les terrasses de l'elegant Piazzeta abans d'enfrontar-se amb el terraplè de la Via Krupp i arribar al port pesquer de la Marina Piccola.

La ciutat d’Anacapri, situada a l’interior de l’illa, es presta per vagarejar-la a fons i acabar prenent el telecadira per pujar a la Muntanya Solaro, des del cim es domina per complet el golf

de Nàpols. Una vista immillorable de tota la badia napolitana i la Costa Amalfitana amb la presència regnant del volcà Vesuvi. Des d'aquest lloc és fàcil comprendre per què aquesta illa enamora a tot aquell que passa per ella.

I no es pot marxar de l’illa sense donar-hi el tomb amb un vaixell i endinsar-nos fins a la Grotta Azzurra. Amb absoluta certesa és el lloc més conegut i visitat de l’entorn. Un petit i meravellós racó que és tot un regal de la naturalesa.

Es tracta d'una caverna natural, situada en unes roques pròximes a la costa. En ella, la llum del sol penetra travessant les aigües i observada des de la foscor proporciona un impressionant to blau semblant a l’efecte d'un focus submergit. Al llarg dels seus 60 metres pels seus 25 d'ample, aquesta visió ens envolta després d'haver-hi entrat en unes petites embarcacions, gairebé ajupits, per la dificultat del seu accés.

Es diu que Capri és l'origen del concepte mundial de les vacances. Així només ens resta dir-li “Gràcies Capri” per inventar aquest meravellós terme i els nostres anhelats viatges i vacances.

La Teresa a Capri. Fotos: Teresa Duran. Vista de la bellesa de l'illa de Capri. Fotos: Teresa Duran.

Es diu que Capri és l'origen del concepte mundial de les vacances.

MOVIMENT CREATIU

Jo sóc biòleg. La meva vida professional, per tant, no té res a veure amb la música, sinó que és una afició i vull que sigui així.

Sense cap tradició musical a la família, amb 16 anys en Salinsky (Gerard Sala) va decidir comprar-se una guitarra elèctrica i, de manera autodidàctica, començar a tocar. Biòleg de professió, actualment es dedica a la docència a l’institut Ribera del Sió d’Agramunt. La música sempre l’ha acompanyat i, amb el temps, ha anat perfeccionant el seu estil fins al punt d’actuar en diferents locals i festes. Assegura que les seves actuacions són realment espectacles on combina la música amb l’humor.

D’on et ve l’afició per la música?

Quan era jovenet m’agradava molt la música, i tot i que no havia tocat mai cap instrument ni havia estudiat música, als 16 anys vaig comprar-me una guitarra elèctrica. Llavors no existia YouTube, però sí que em podia descarregar alguns acords d’internet, i així anava provant i practicant fins que sonava bé. Vaig anar millorant i amb 17 anys vaig formar el meu primer grupet de música amb qui tocàvem cançons de Nirvana, Guns N’Roses, Metallica... Bàsicament tocàvem en festes d’amics.

A partir d’aquests primers passos, quina ha estat la teva trajectòria musical?

Per a mi la música sempre ha estat una afició, així que quan vaig anar a estudiar a Barcelona, ho vaig fer acompanyat d’una guitarra que tocava sovint a la platja de la Barceloneta amb uns amics per guanyar uns dinerets. Va ser així, com un dia em van convidar a tocar en un bar de la zona un divendres a la nit i vaig triomfar, tant és així que durant un temps hi tocava cada setmana, i em van anar sortint actuacions en altres establiments de Barcelona. Després ja em vaig traslladar a viure a Pradell, on tinc la casa dels meus padrins i vaig començar a fer alguna actuació per aquí a Agramunt al Méscafè que hi havia llavors al

carrer Sió, també a Tàrrega de la mà del Carlitos Miñarro, etcètera. Llavors, però, vaig tenir canalla i vaig parar un temps fins al 2014 quan vaig fer algun concert, i a partir d’aquí ja he anat fent cosetes sense parar, tot i que el gran impuls m’ha vingut recentment amb la pandèmia. Va ser durant el confinament que, per petició d’alguns amics, feia concerts pels veïns els diumenges, i després vaig fer-me un perfil Instagram, des del qual feia actuacions en directe cada dissabte. Precisament, crec que gràcies a Instagram ara em coneix més gent, i en els últims temps m’ha permès fer més concerts.

Tot i el temps que li dediques a la música, no és la teva professió?

No. Jo soc biòleg especialitzat en genètica, i al llarg de la meva carrera professional he treballat en salut humana, en laboratoris, en empreses de control de qualitat, fent auditories... i, des de fa 16 anys treballo com a professor de biologia, i ara estic a l’institut d’Agramunt. La meva vida professional, per tant, no té res a veure amb la música, sinó que és una afició i vull que sigui així. No toco per guanyar diners, i els pocs diners que hi guanyo, els

El Gerard Sala, conegut com a Salinsky. Foto: Rotecna.

CREATIU MOVIMENT

Salinsky

reinverteixo en comprar cordes per les guitarres, algun afinador, i anar renovant el material musical que té un cost.

Sempre toques en solitari?

Sí. La veritat és que m’agrada tocar sol, perquè formar part d’un grup crec que ho complica tot una mica, perquè has de trobar les hores per quedar i assajar, et pot fer mandra... Tot i això, en alguna ocasió he tocat amb la Terrasseta de Preixens, ja que d’alguna manera vaig formar part del seu embrió, i el meu germà és el cantant, també he fet alguna substitució amb l’altre grup del meu germà, Pasqual i els desnatats, i alguna col·laboració amb Her Majestic, als quals vaig conèixer tocant a la festa que cada any fa una colla d’aquí Agramunt a la Repesca per la festa major, i amb el cantant vam congeniar molt bé. Així que ara, cada any, ens trobem, ens passem les cançons i la veritat que m’ho fan fàcil perquè soni bé. Són molt professionals. El mateix passa amb el meu germà i els seus companys, m’ho fan fàcil quan he de tocar amb ells, i tot funciona.

Com són les teves actuacions com a Salinsky?

Estic sol amb una guitarra i intento oferir un espectacle que combini la música amb l’humor, així que de vegades poden anar apareixent acompanyants que fan més entretinguda l’actuació que dura una hora i mitja o dues hores. L’espectacle és rumbeta amb una mica d’humor. Jo tinc un repertori d’unes 50 cançons, però mai està ordenat, ja que en funció de les persones i de l’estil que veig que agrada més, vaig fent sobre la marxa. També m’agrada que la gent s’animi i m’acompanyi a cantar. És bonic.

D’on et ve el nom?

Salinsky era el nom que tenia a l’institut. Abans tothom tenia un nom, que et posaven entre el col·legi i l’institut i aquest era el meu, que l’he mantingut amb el temps. Sempre m’han dit així, i el meu germà és el Salinsky petit.

Sempre fas versions o tens composicions pròpies?

Tinc alguna cançó meva, però per ara faig sobretot versions. La intenció és fer alguna cosa, però encara estic en el procés de trobar la meva veu i el meu estil propi, que em faci inconfusible, que no sigui una còpia o una imitació d’algú. A casa tinc un petit

estudi amb guitarres elèctriques, espanyoles, harmòniques, un piano... però encara no m’atreveixo a fer moltes coses més enllà d’alguna base. També és veritat que la música requereix temps i dedicació, i, la veritat és que no en disposo de molt.

Tens algun concert programat per als pròxims mesos?

Recentment, he tocat al cafè Guau d’Agramunt i segurament sortirà alguna altra cosa, ja que els amics van portant més concerts. Ara a principis d’any, faré alguna actuació a Balaguer. Sempre estic disposat, no em tanco portes.

Quins són els teus reptes musicals?

El meu repte sempre que toco música és que durant l’estona que dura el concert, la gent s’ho passi bé i tots els seus problemes quedin apartats, com a mínim, durant aquest temps. Sé que els problemes no desapareixen, però com a mínim que quedin apagats durant una estona, ja estic content. Sempre vull que la gent s’ho passi bé.

En un concert a Agramunt. Foto: Salinsky.

El Salinsky amb el Kiko Veneno, un dels seus referents. Foto: Salinsky.

Carla Robredo i Alonso Advocada

M’han acomiadat... però tinc mil dubtes!

Quan signem el document, no estem admetent estar d'acord amb la decisió empresarial, sinó que simplement afirmem que l'hem rebut. Tanmateix, es recomana escriure-hi al costat "NO CONFORME".

Quan l'empresa ens comunica que rescindeix el nostre contracte laboral s'urgeix el dubte: M'ho hauran tramitat correctament? Probablement, la desconfiança és la conseqüència directa de la desconeixença i només es venç amb la consulta. Per això, el més important és actuar sempre dins de termini.

Abordar aquest tema en una sola plana seria agosarat i no abastaria per a comprimir de forma detallada i entenedora la normativa laboral. Exposar els conceptes essencials, sembla que pot ser un bon inici.

Primer de tot, hem de conèixer que existeix un Estatut dels Treballadors i que és la llei bàsica que regula les relacions laborals. Una de les seves principals característiques és que és de compliment obligatori per a les empreses i empresaris/es segons Reial decret legislatiu 2/2015. Dins del text legal, l'extinció del contracte laboral es troba regulada a l'article 49 i següents. Existeixen tres tipus d’acomiadament, col·lectiu (acomiadament objectiu a un nombre important de treballadors), objectiu (no té la culpa el treballador) i disciplinari (culpa del treballador).

Acomiadament objectiu: L'empresa prescindirà dels serveis del treballador fonamentant la seva decisió amb raons d'organització, econòmiques, falta d'adaptació o ineptitud del treballador a les seves tasques. Un exemple podria ser que a causa d'una disminució important del volum de feina, li és necessari reduir la plantilla de treballadors.

Serà obligació de l'empresa avisar al treballador amb 15 dies d'antelació i abonar-li una indemnització de 20 dies de salari per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats.

Acomiadament disciplinari: Aquest serà per causes imputables al treballador. Caldrà conèixer el conveni col·lectiu que reguli el sector, ja que és on venen definides les conductes que es consideren faltes molt greus i poden donar lloc a una sanció i a aquest tipus d'acomiadament. Per exemple: Inassistència al lloc de treball, no obeir les funcions laborals, ofenses verbals o físiques, assetjament, etc.

A diferència de l'altre acomiadament, en aquest no serà obligatori avisar al treballador amb 15 dies d'antelació i tampoc es tindrà dret a percebre cap mena d'indemnització.

La forma de comunicar la decisió empresarial és obligatòriament per escrit, fer-ho verbalment, suposa que l'acomiadament sigui directament improcedent. Així doncs, el treballador té el dret i l'empresa l'obligació, d'entregar una carta d'acomiadament. És el document més important, ja que és on s'han de recollir els motius amb què es fonamenta la decisió empresarial i jurisprudencialment, no s'admeten que siguin exposats de forma genèrica. Hi ha de constar molt bé: QUE ha fet el treballador, en QUINA data i hora, contra QUI i QUAN es va comunicar al treballador la sanció que ha causat l'extinció del contracte i acomiadament.

La signatura de la carta d'acomiadament és un dubte habitual, ja que sembla que amb la nostra firma donem el vistiplau a la decisió empresarial. Quan signem el document, no estem admetent estar d'acord amb la decisió empresarial, sinó que simplement afirmem que l'hem rebut. Tanmateix, es recomana escriure-hi al costat "NO CONFORME" per assegurar-nos sempre la possibilitat de demandar.

Noa Carreño – Competició Ponis

Quan la Noa Carreño es va presentar el passat mes de maig al Campionat de Catalunya de Ponis, poc s’esperava assolir la primera posició en la seva categoria, ponis D2, i és que, com explica, era la primera vegada que participava en una competició d’aquestes característiques, tot i que practica aquest esport des de ben petita. Amb ella repassem la seva trajectòria en el món de la hípica, des dels seus inicis ara fa set anys, fins als darres campionats en què ha participar en els darrers mesos.

Quan i per què comences a muntar a poni? Sempre m’ha agradat muntar a cavall, però la primera vegada que ho vaig fer va ser fa set anys quan els meus pares em van portar a casa d’un amic de la família que té cavalls. Recordo que el cavall era molt gran, i això em va sorprendre, però no em feia cap por, sinó el contrari, va ser una experiència que em va agradar molt. Poc després ja vaig començar a l’hípica Obrint Camí de Puelles amb un cavall que es deia Boira, però poc després em vaig centrar en els ponis amb l’Edur, que va ser el primer poni que vaig muntar. Després, segons anava creixent, he anat tenint ponis més grans fins a arribar a la Candela, que és la poni que tinc ara i és un poni D, un dels més alts que hi ha.

Com és un entrenament amb la Candela?

Entreno al Centre Equestre la Noguera, a Os de Balaguer. Hi vaig quatre vegades a la setmana i m’entrena el Josep Burgués, que és una persona a qui admiro molt. En els entrenaments combinem la doma i el salt. Fer doma em resulta més complicat que fer salt, perquè la practico des de fa menys temps, tot i que he millorat força des que vaig començar. Els salts em resulten

més fàcils perquè els entreno des de fa molt més temps. Per entendre’ns, la doma consisteix en portar el poni en una postura elegant fent un recorregut que es diu reprise, i que s’ha de fer perfecte, sense saltar-te res. El salt consisteix a saltar sense tocar cap barra, i sense equivocar-te en el recorregut. D’aquestes dues, la que més m’agrada és el salt perquè és el que he practicat des que vaig començar a muntar a cavall.

Com és la relació amb el teu poni?

La relació que tenim amb la Candela és perfecta. Ens tenim molta estima l’un a altra. És veritat que al principi, quan vam començar, ens va costar fer-nos l’una a l’altra. Ella estava força nerviosa perquè també canviava de casa (venia de Sevilla) i això va ser difícil per ella. També ho va ser el procés d’aprenentatge, ja que fins a aquell moment era un poni que només havia passejat. Aleshores, fer que aprengués a fer doma i salt va ser un procés complicat, però a cop d’entrenaments, constància i molta paciència, al final ho hem aconseguit.

Actualment ets Campiona de Catalunya de Ponis D 2 Complet.

T’ho esperaves?

La competició va celebrar-se el passat mes de maig a Torredembarra. Recordo que va ser una mica estressant perquè al ser un complet, incloïa doma, salt i cros, que són les tres disciplines olímpiques. Les proves de salt van anar molt bé, i la doma també. Les de cros em feien una mica més de respecte, perquè abans no havia participat en moltes competicions de cros, però al final va sortit tot molt bé, i vaig aconseguir la primera posició. Va ser una sorpresa perquè, sincerament, no

Foto de la Noa Carreño. Foto: Rotecna.

"El salt és una disciplina que m’agrada molt i se’m dóna força bé. Tot això, no m’esperava quedar entre els tres millors de Lleida".

ponis

m’ho esperava. De fet, ni m’imaginava estar al pòdium perquè era la primera vegada que participava en una competició nacional, també era la primera vegada per la Candela, i la competència era molt dura. Del campionat també destaco tenir l’oportunitat de conèixer gent de tots els punts del país amb qui compartim la mateixa afició.

Recentment també has quedat segona en la disciplina de salt en la demarcació de Lleida. Com va ser aconseguir-ho?

El salt és una disciplina que m’agrada molt i se’m dóna força bé. Tot això, no m’esperava quedar entre els tres millors de Lleida. Això és el resultat de totes les competicions on he anat aquest any, i fins que no han acabat tots els concursos no ho hem sabut. És a dir, és la suma de punts de totes les proves en què he participat durant l'any.

En quins altres campionats has participat aquest any?

Aquí a la província de Lleida he estat en tots els que s’han fet. La més important d’elles es la Champions de Lleida. Era una competició de dos dies, i allà vaig quedar en quarta posició. Això també em va donar bastants punts. Després, aquest any també he estat al campionat celebrat al Club de Polo de Barcelona, on també vaig quedar en quarta posició gràcies al temps que vaig aconseguir. Una altra competició que destacaria és la de Torredembarra, que tot i que la primera vegada que hi vaig anar no va anar molt bé, aquest any m’ha ajudat a pujar molts punts.

Qui és el teu ídol dins del món de l’hípica?

Carlos Díaz. És un genet de Sevilla que és molt bo, que ha estat quatre vegades campió d’Espanya i està convocat per les olimpíades. He tingut la gran oportunitat de tenir-lo com a entrenador quan ha vingut a clubs hípics de la nostra zona, i ha estat una experiència que m’ha permès aprendre molt. A més, he tingut el gran privilegi de poder anar a casa seva a entrenar. Destaco d’ell, sobretot, el seu tracte molt proper, familiar, que m’ha fet sentir molt còmoda a l’hora d’aprendre.

T’agradaria dedicar-te professionalment?

Si dic la veritat, la meva primera opció és dedicar-me al dibuix gràfic, a la creació d’animació, pel·lícules de dibuixos, etc. La hípica és la segona opció. Tot i això, és un esport al que vull estar vinculada i encara vull seguir competint i fent tot el possible per arribar el més lluny possible en aquest esport. Encara sóc jove i em queda molt temps per enfocar-ho.

Quins són els teus reptes de futur?

L’any que ve vull anar al campionat d’Espanya i, posats a apuntar alt, m’encantaria poder arribar a les olimpíades. Per arribar al campionat d’Espanya primer cal assolir una bona classificació i estar molt preparada, perquè és un repte molt complicat. Ara, durant el mes de desembre, ja començarem a preparar-ho per anar a per totes!

Noa Carreño, competició

La Noa amb el seu cavall. Foto: Noa Carreño.

La Noa en una competició. Foto: Noa Carreño.

1. En quin país van néixer les dues corrents artístiques fonamentals del Medieval: el Romànic i el Gòtic?

A. Itàlia. B. Anglaterra. C. França. D. Espanya.

2. Quin rei aragonès va ampliar durant el seu regnat la Corona d’Aragó fins a les Baleares i València a mitjans del segle XIII?

A. Ramir II. B. Pere III. C. Jaume I. D. Alfons IV.

3. Contra quin poble eslau va perdre part del seus territoris europeus l’imperi bizantí després de la mort de l’emperador Justinià?

A. Búlgars. B. Polonesos. C. Txecs. D. Russos.

Comarca catalana

SUDOKU

Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

Què és allò̀ que: s’enfonsa i no s’ofega, té gorja i no parla, té un llit i no dorm?

L'Arravaló

Des que era un nen, l’Albert Pellicer sentia un gran interès per la cuina i es passava hores i hores mirant llibres de receptes i observant com cuinaven a casa. Aquesta atracció pel món gastronòmic ha anat creixen al llarg dels anys, i el 2016, el va impulsar a prendre les regnes de l’Arravaló, un restaurant situat a Blancafort, un petit municipi al cor de la Conca de Barberà, de només 400 habitants.

L’oportunitat de posar-se al capdavant del negoci li arribava quan només tenia 19 anys i començava a coquetejar amb el món de la restauració. “La meva sòcia i jo treballàvem al bar de les piscines del poble, i també aquí al restaurant quan el portava l’antic propietari. Ella estava a la sala i jo a la cuina. Quan el gerent va decidir deixar el restaurant per obrir-ne un de nou a Menorca, la Raquel i jo vam apostar per quedar-nos amb ell i donar-li un nou impuls”, recorda l’Albert.

Una de les principals apostes de l’Albert i la Raquel al capdavant de l’Arravaló ha estat crear una carta on la cuina de temporada és la protagonista. “En cada estació de l’any la terra ens dona diferents aliments, i ens agrada treballar amb allò que tenim en cada temporada, creant diferents plats per compartir”, explica l’Albert. Pel que fa als vins, el restaurant ha prioritzat dins la seva carta les referències de la Conca de Barberà. En aquest sentit, el 95% dels vins pertanyen a aquesta denominació d’origen. “Tenint en compte els vins que es produeixen en aquesta zona, no necessitem buscar-ne altres. Només a Blancafort tenim tres cellers”, apunta l’Albert.

D’altra banda, en el seu objectiu per combinar cultura i gastronomia, l’Albert i la Raquel ofereixen el primer dijous de cada mes una proposta que han batejat com la Jam Session. Com explica l’Albert, “en aquestes sessions participen sis músics del nostre territori, la Conca de Barberà, i durant dues hores, de 9 a 11 de la nit, interpreten tot tipus de cançons.” Aquesta proposta ha gaudit d’una molt bona acceptació entre els joves de la zona, els quals acostumen a ser el públic mes habitual a les nits, a diferència del migdia, que té un comensal de perfil més familiar.

Per acabar, l’Albert assegura que, actualment, el seu principal objectiu és poder dur a terme una ampliació del restaurant i polir petits detalls.

ESTOFAT DE SENGLAR

Elaboració:

Desossem la carn de senglar, la tallem en trossos de 3 cm i els fiquem en un recipient gran per macerar. Tallem tota la bresa (ceba, all, porro, tomàquet) i l'afegim en el mateix recipient juntament amb vi negre D.O. Conca de Barberà fins a cobrir, i afegim les herbes aromàtiques. Cobrim el recipient amb film transparent i el deixem en la nevera unes 24 hores. Transcorregut aquest temps, posem la preparació en una olla gran, afegim els bolets de temporada, i posem el foc al mínim, deixant que es cuini amb l'olla tapada aproximadament 6 hores (si el senglar és jove, amb 3 hores serà suficient). Quan ja està cuinat, recomanem consumir-ho l'endemà perquè estarà reposat i tindrà més sabor. Escalfem, emplatem i podem acompanyar d'unes patates fregides.

Albert Pellicer. Foto: L'Arravaló.

C/ Canigó, 26, Blancafort (Tarragona). 686 01 89 97

benestar

Impacte social i econòmic del càncer

Són molts els aspectes psicosocials que es veuen trontollats per l'aparició d'aquesta malaltia.

El càncer ocasiona un impacte a la persona que el pateix i al seu entorn més proper a diferents nivells.

El primer que ens sol venir a la ment, és l'impacte físic i les conseqüències que se'n deriven dels tractaments físicament variables segons el tipus de càncer i segons els tractaments als quals s'hagi de fer front. També sorgeix l'impacte emocional. El càncer és una malaltia sobrevinguda que per regla general té una connotació negativa, i que per tant, primer s'ha d'acceptar que ens toca viure i això no és fàcil.

Pel que fa a l'impacte social, són molts els aspectes psicosocials que es veuen trontollats per l'aparició d'aquesta malaltia. Sovint es passa de tenir una vida estable, sigui funcional o disfuncional, a una vida incerta d'un moment a un altre, amb canvis involuntaris i no escollits per un mateix.

Segons les situacions, ja que cada persona, cada tipus de càncer i cada tractament és diferent, aquella persona pertanyent a una unitat de convivència amb un entorn concret, haurà de reorganitzar-se d'una manera o altra en l'àmbit familiar, i entre tots, viure el procés de la malaltia.

Si s'està treballant és possible que s'hagi d'estar de baixa, almenys un temps, i això comportarà una reducció d'ingressos.

Contràriament, pel fet de tenir càncer augmentaran les despeses de la unitat familiar d'una manera o altra, ja que no totes les despeses són finançades per la sanitat publica; transports a visites de controls; medicació no finançada, però que m'han recomanat mèdicament; una perruca que necessitaré si em cau el cabell i si vull portar-ne; una màniga compressiva que potser m'hauré de comprar després de l'operació; una estada a prop de l'hospital i lluny del meu domicili habitual per proves o tractaments; aquell familiar, que potser haurà de faltar a la seva feina per acompanyar-me; i moltes altres situacions que fan augmentar les despeses d'aquella persona, que abans no tenia.

Lògicament en funció de la nostra situació prèvia a l'aparició del càncer viurem el càncer d'una manera o d'una altra en l'àmbit econòmic i social.

Des de l'Associació Contra el Càncer de Lleida us animem a demanar ajuda i que busqueu professionals que us acompanyin durant tot aquest procés recolzant-vos en allò que necessiteu davant d'un procés oncològic sigui quina sigui la vostra situació.

A l'Associació Contra el Càncer de Lleida us podem oferir informació i acompanyar-vos amb els nostres serveis gratuïts, ajudant-vos a fer front a aquelles despeses ocasionades per la malaltia i facilitar-vos l'adherència al tractament.

1-C; 2-C; 3-A.

La Cerdanya (l’acer danya). Salamanca (Sala manca). 38