Entorn de Calvià núm. 15 INDÚSTRIA

Entorn

de Calvià

Entorn de Calvià

Presentació

Indústria a Calvià? Els membres del consell redactor de la revista Entorn, per a aquesta edició, vàrem triar aquest tema, que, a priori, semblava que mai no tractaríem a la publicació, perquè ningú, mai, ha relacionat el municipi de Calvià amb la indústria, més enllà, és clar, de l’anomenada «indústria turística» i del sector serveis. I, efectivament, no ha estat una revista fàcil, però, sens dubte, ens ha sorprès perquè la matèria donava molt més de si del que en un principi ens semblava.

Calvià va passar de ser un municipi agrícola i ramader a ser un municipi turístic. Per això el sector secundari no ha passat de ser una anècdota durant la nostra història. La pandèmia mundial que hem patit aquests anys i l’alta inflació que estam vivint han posat de manifest la necessitat de la diversificació del sector econòmic. La posada en marxa dels Fons Next Generation per part de la Unió Europea, per pal·liar la crisi econòmica mundial, suposen una oportunitat per impulsar nova activitat més variada a les portes de la quarta revolució industrial.

El sector nàutic és una de les opcions que millor es pot desenvolupar a Calvià i així ho posa de manifest Margarita Dahlberg, empresària nàutica, en la seva entrevista, i també les opinions de Toni Morro, director general del Govern, i de Marcos Pecos, tinent de batle de Calvià, en un dels dossiers que pretén entreveure el futur de Calvià. Sens dubte, el nou PGOU de Calvià que s’acaba d’aprovar inicialment és una valuosa eina que permetrà el creixement industrial a Son Bugadelles i concretament amb l’opció de potenciar una marina seca. És una aposta per un municipi més divers que permeti menys incertesa davant les adversitats econòmiques que ens amenacen.

Joana Maria Petrus, cap d’estudis de Geografia de la UIB, destaca en la seva entrevista, i no puc estar-hi més d’acord, que l’educació i la innovació són els pilars que ens poden permetre un canvi en el sector productiu amb garantia i adaptat a la realitat que vivim.

Un altre dels dossiers de la revista està dedicat a la construcció a Calvià, que ha estat un sector que s’ha pogut desenvolupar àmpliament per la planificació urbanística tardana i les necessitats que hi venien aparellades amb el turisme de masses. Així ho reflecteix l’entrevista amb el constructor Joan Salvà Cabrer, que ha exercit tota la vida de picapedrer i ha estat protagonista de l’evolució de la construcció al municipi.

Les Illes Balears afronten la transició energètica amb una forta dependència exterior agreujada per la crisi energètica deriva-

da de la invasió de Rússia a Ucraïna. El dossier «El poder de la llum» fa un recorregut per la història de l’energia a les Illes i al nostre municipi: des de les centrals elèctriques de Calvià al cable submarí provinent de la Península, i fins a la futura comunitat energètica publicoprivada que s’està creant a Galatzó. Es fa referència en diversos articles de la revista a algunes iniciatives empresarials del sector industrial d’abans dels anys seixanta a Calvià -amb la primera i rudimentària central elèctrica, les tafones i les teuleres de Calvià poble, Santa Ponça i Peguera- i a l’aprofitament dels recursos naturals -amb la pedreres, els forns de calç, les sitges i barraques de carboner-, que van permetre desenvolupar la vida dels calvianers amb els recursos que tenien i que han deixat empremta en les nostres costes i boscos. En relació a aquestes velles activitats, l’entrevista a Marc Cano Mayol, marger, ens il·lustra el que va ser una professió molt arrelada a les nostres Illes i un exemple d’aprofitament dels recursos naturals que teníem a l’abast.

Una vegada més, la revista Entorn posa el focus en les dones i, en aquesta ocasió, per reivindicar el seu paper en el desenvolupament productiu de Calvià. La dona ha estat fonamental en el sosteniment econòmic de la família. Les dones treballaven i collaboraven amb els homes en pràcticament totes les activitats, però, a més, se’ls atribuïen certes activitats i rols de gènere. La indústria alimentària també omple un petit buit a Calvià, encara que no en tenim gaire informació. Bé mereixen un reconeixement les collidores d’oliva, una professió estesa entre dones i nines, amb unes pèssimes condicions laborals que feren que protagonitzassin una de les primeres vagues -17 d’octubre de 1932- exclusivament femenina i de la qual ara es compleixen 90 anys.

Sense cap dubte, la pandèmia ha suposat un moment d’inflexió en la vida dels calvianers i ha fet que ens qüestionem el futur i el nostre model econòmic. Així, coneixem l’experiència de Laura Yuan, una jove calvianera que ha decidit estudiar biotecnologia, un sector amb poca competència i alta demanda que permet el desenvolupament professional en un àmbit que, de moment, no ha tingut cap recorregut al nostre municipi.

Aquest Entorn dedicat a la indústria és dels pocs números que podem vaticinar que no tindrà segona edició. Això no obstant, ha valgut la pena publicar-lo, per recollir tota la informació i documentació que hem pogut sobre la matèria i plasmar-la en aquesta revista que estic segura que us sorprendrà.

MARTA DE TEBA FERNÁNDEZ

Directora general de Comunicació i Smart Office de l’Ajuntament de Calvià

Entorn de Calvià, núm. 15 Octubre 2022

Edita

Ajuntament de Calvià C/Julià Bujosa Sans, batle, 1 07184 www.calvia.com

Direcció Departament de Comunicacions

Coordinadora tècnica, redacció i entrevistes Neus Fernández Quetglas

Disseny i maquetació Editorial MIC

Disseny publicitari Ajuntament de Calvià i IFOC

Consell de Redacció

Antoni Aguareles García, Agustí Aguiló i Llofriu, Catalina Caldentey Pascual, María Calderón Díaz, Manuel Calvo Trías, Marta de Teba Fernández, Neus Fernández Quetglas

Assessorament i correcció lingüística Agustí Aguiló i Llofriu, O. J. Crespí Green i J. J. Sánchez Rowell

Col·laboracions externes

Laura Duran Prieto, Leire Giral Aguirre, Gemma Marchena Delgado, Antònia Morey Tous, Antoni Oliver Campins, Kike Oñate Vega, Laura Yuan Stoma Baldo

Portada

Vista de Son Bugadelles, de Pepe Caño, 2022.

D.L.: PM 1206-2015

SUMARI

Octubre 2022 • Núm. 15

6DOSSIER

El Polígon de Son Bugadelles: el primer polígon industrial de la Part Forana de Mallorca Antoni Aguareles García/ Geògraf

22

28

PINZELLADA

Design District Son Bugadelles Laura Duran Prieto / Brand Manager

PINZELLADA

Present i futur del Polígon de Son Bugadelles Oficina de Revisió del Pla General

32 PARLAM

Margarita Dahlberg Coll, empresària nàutica

38 DOSSIER

L’energia a Calvià: el poder de la llum Leire Giral Aguirre / Periodista

56 DOSSIER

Calvià: ¿Existe un futuro post-turístico? El sector industrial en Calvià Gemma Marchena Delgado / Periodista Entrevista a Marcos Pecos, regidor de Serveis Econòmics de l’Ajuntament de Calvià

68 DOSSIER

El sector de la construcció a Calvià té el repte d’adaptar-se a la sostenibilitat i a la demanda d’immobles d’alta gamma Antoni Oliver Campins / Periodista Les construccions de Calvià aposten pels residencials de luxe i la rehabilitació Les adquisicions d’immobles per part d’estrangers representen un 43% de les operacions immobiliàries a Calvià

PARLAM

Joan Salvà Cabrer, constructor

88 PERSPECTIVA

Teuleres velles de Calvià Neus Fernández Quetglas / Periodista

96 PARLAM

Marc Cano Mayol, marger

101

PINZELLADA

Notes sobre l’aprofitament dels recursos naturals del territori de Calvià a l’Edat Mitjana

Agustí Josep Aguiló i Llofriu / Historiador

106

PERSPECTIVA

De pedreres de marès, forns de calç i carboneres. Elements etnogràfics tradicionals per a l’aprofitament dels recursos forestals i geològics

María Calderón Díaz / Arqueòloga

Manel Calvo Trias / Arqueòleg

Emmanuelle Gloaguen Murias / Restauradora de Patrimoni Arqueològic

PINZELLADA

La indústria alimentària de Calvià, un passat esborrat pel turisme

Kike Oñate Vega / Periodista Entrevista a Antònia Sans

120 PERSPECTIVA

Dones, economia domèstica i treball femení: Calvià (1850-1950)

Antònia Morey Tous / professora d’Història Econòmica a la UIB

126 PARLAM

Joana Maria Petrus Bey, cap d’estudis de Geografia a la UIB

130

JOVES INVESTIGADORS

Por qué no elegí estudiar turismo, sino biotecnología, Laura Yan Stoma Baldo

133 FINESTRA

Índex de continguts de la revista Entorn de Calvià (tercera època)

Agustí Aguiló i Llofriu / Membre del Consell de Redacció

ANTONI AGUARELES GARCÍA / Geògraf

n l’actualitat, després d’haver passat més 35 anys des del primer projecte de planificació i 15 anys des de la seva recepció per part de l’Ajuntament de Calvià, el polígon de Son Bugadelles, en el municipi de Calvià, ha esdevingut un referent quant al seu desenvolupament, eficiència i funcionament. Amb més de 300 empreses que hi estan installades, s’ha convertit en l’eix vertebrador de l’activitat comercial-industrial del municipi de Calvià i, sens dubte, de la comarca de Ponent de Mallorca.

La seva activitat, centrada en activitats industrials-comercials derivades de la indústria nàutica en

sec, i als serveis dedicats a la construcció i l’hostaleria, activitats que corresponien als objectius de la seva creació, ha augmentat i s’han incorporat a l’espai del polígon nous serveis i infraestructures que fan que en aquests moments s’estigui convertint en el centre de referència de l’activitat econòmica i comercial de Calvià.

Com a exemple, s’hi poden trobar en aquests moments, a part de les empreses ja radicades en el polígon, una sèrie d’infraestructures i serveis: dependències de la Policia Local, Protecció Civil i Guàrdia Civil, la seu de Calvià 2000 i Hidrobal,

Son Bugadelles. Entorn de Calvià

Foto: Pepe Caño.

la seu d’EYSA, el Centre de Serveis Comarcal de TIB, el Centre de Reciclatge Calvià 2000, dues benzineres (una de les quals de low cost), i la seu d’IB3, la radiotelevisió pública de les Illes Balears.

Així mateix, s’hi desenvolupa una oferta de restauració incipient, que ja transcendeix la de bars amb menús dedicats als treballadors. Alguns dels restaurants que trobem en el polígon participen amb assiduïtat en les Jornades Gastronòmiques del municipi i, puntualment, en activitats entorn a fires i festes populars. També s’hi ha consolidat un mercat ambulant de productes de segona mà, fruit de la col·laboració de l’Ajuntament de Calvià i el Projecte Home, que comença a ser un referent a la zona de Ponent de Mallorca els dissabtes al matí.

Ara com ara, el polígon de Son Bugadelles està en una fase de redefinició i de creixement, marcada per dos projectes:

• El primer, d’iniciativa privada, és el MADD (Mallorca Design District). Aquesta iniciativa promoguda per les empreses de living disseny, lifestyle i nàutiques del polígon amb la intenció de posar en valor les empreses que hi estan situades, seguint la filosofia d’altres llocs de referència, com el districte 22@ de Barcelona o el Miami Design Distrit. El seu objectiu, segons paraules de la seva directora, Mariana Muñoz, «és atreure l’interès dels inversors estrangers i que Son Bugadelles es converteixi en un lloc de compres atractiu i, a més, projecta ser en un futur el centre d’esdeveniments que promoguin l’art, disseny i creativitat del districte».

• Aquesta activitat compta amb el suport de l’Ajuntament de Calvià, i s’espera que, amb la col·laboració pública i privada, el municipi estigui a l’avantguarda del disseny i el lifestyle de Balears a curt termini i, posteriorment, a escala europea, es

diversifiqui el mercat del municipi i aquest no quedi centrat només en el turisme. El batle de Calvià, Alfonso Rodríguez, en l’acte de presentació del projecte, va donar la benvinguda a aquesta iniciativa amb les següents paraules: «D’una banda, donarà impuls a un sector comercial constituït bàsicament per petites empreses que treballen durant tot l’any i que, per tant, poden ajudar-nos a diversificar el nostre producte i, d’altra banda, ens permetrà donar més valor al nostre polígon industrial, dinamitzant-lo i convertint-lo en un pol d’atracció per a empreses de disseny i lifestyle i, en conseqüència, fomentar l’activitat econòmica i crear llocs de treball en el nostre municipi; comprometent-nos a fer-hi inversions per part de l’Ajuntament per tal de cercar la millora urbana del polígon».

• El segon projecte és d’iniciativa pública. Es tracta del projecte d’ampliació del polígon: el PGOU

del polígon de Son Bugadelles.

de Calvià, aprovat inicialment i actualment en exposició pública. Aquest projecte planteja l’ampliació del polígon de Son Bugadelles com un sòl classificat com a urbanitzable a desenvolupar, una vegada aprovat definitivament el Pla General, a través d’un pla parcial que desenvolupi els criteris continguts en la revisió, fins a la definició del mateix grau de detall del sòl urbà i programat per al primer quadrienni del Pla General. Aquesta ampliació té els següents objectius: que l’ampliació disposi de dos usos principals consistents en industrial-serveis i industrial-marina seca en proporció al 50 %, que es tengui en compte la qualitat del paisatge urbà del conjunt mitjançant la sembra de gran quantitat d’arbres a les zones verdes previstes en el Pla General, així com l’ordenació d’aparcament en bosses cobertes per massa arbòria, i, finalment, que l’ampliació es faci de manera que

energèticament sigui autònoma i que cobreixi mitjançant plaques fotovoltaiques les cobertes de totes les naus i edificis que es projectin i, en definitiva, que a través d’energies renovables es garanteixi la necessitat de subministrament del conjunt d’activitats de l’ampliació.1

Una vegada descrita la situació actual del polígon de Son Bugadelles, que ens permet deduir-ne la importància actual i les seves expectatives de creixement sostenible per als futurs anys, que el convertiran, com ja hem dit, en un referent de l’activitat econòmica del municipi, ens centrarem a fer una petita excursió per la història de la seva gestació, desenvolupament i implementació.

L’autor d’aquest article no pretén desenvolupar un relat que reflecteixi la

1 Aquest punt es desenvolupa en l’article elaborat per l’equip de Revisió del Pla General «Present i futur del polígon Son Bugadelles».

complexitat de la implementació del projecte inicial i valorar el que ha succeït en 30 anys de desenvolupament del projecte (seria objectiu d’un treball de màster o doctorat), però sí que pretén donar als lectors una visió resumida de la posada en funcionament del primer polígon de gestió privada de Mallorca, coincidint amb l’època del desenvolupament poblacional i econòmic del municipi, i cohabitant amb dues crisis econòmiques i amb múltiples canvis de legislació urbanística i un avenç en la creació del teixit social i econòmic del municipi.

COM ES VA GESTAR LA NECESSITAT DEL PROJECTE (1971-1984)

En primer lloc, hem de situar-nos en el Calvià dels setanta. Estem davant la primera fase del desenvolupament turístic, i Calvià està passant de ser un municipi agrícola a un referent quant a la recepció de turistes. Les dades són prou clares: a partir de 1960, el mu-

Aquesta ampliació té els següents objectius: que l’ampliació disposi de dos usos principals consistents en industrial-serveis i industrial-marina seca en proporció al 50 %, i que es contempli la qualitat del paisatge urbà del conjunt mitjançant la sembra de gran quantitat d’arbres a les zones verdes previstes en el Pla General

nicipi de Calvià va experimentar una vertiginosa transformació econòmica i poblacional. De l’arada a la grua, del camp a l’hotel. El 1970, el cens ja marcava els 3.579 habitants i el 1975 el nombre de residents va créixer en un 126 %, i superà els 8.000 habitants. Aquesta tendència es mantenia i les administracions públiques van començar a adonar-se que aquest creixement havia de ser controlat o, almenys, regulat. D’ací sortí el primer PGOU de Calvià de 1971, el qual, encara que desenvolupista, pretenia posar una mica de control en la voràgine en què s’havia convertit el desenvolupament de la infraestructura turística i l’augment de la població.

En el contingut de PGOU del 1971 i en la posterior revisió de 1984, es va incorporar al planejament la necessitat dels municipis de crear àrees d’assentament industrial (polígons), ja que el creixement de l’activitat turística va fer que

també creixés de manera exponencial l’aparició d’indústries i empreses d’activitat comercial que donaven suport a la situació d’expansió. Era convenient que aquestes empreses s’instal·lessin en els nuclis de població, en funció de les seves possibles activitats nocives o insalubres, i també pel col·lapse en els temes de mobilitat i accessos que es preveien. I, a més, amb la intenció de fomentar les productivitat i eficiència de les empreses (cercant ubicacions a prop dels nuclis turístics i amb bones comunicacions amb Palma, port i aeroport), els plans d’ordenació urbana de l’època i especialment els dels municipis com Calvià van incorporar en els seus plantejaments la reconversió de zones agrícoles (rústiques) en zones de desenvolupament industrial. I així va ser com en el PGOU de 1971 (ratificat per la revisió del PGOU de 1984) propiciés que més de 500.000 m² de la millor zona agrícola del terme de Calvià passessin a ser sòl urbanitzable programat o, com a partir d’aquest moment se’l coneixeria, el polígon Sector UP-8.

Tot l’anterior va suposar un fet paradoxal, el denominat polígon de Son Bugadelles, programat com hem dit en el PGOU de 1971, va passar a abastar gairebé 500 ha de la millor terra de cultiu de Calvià, ja que es troba situat en la zona central del municipi i ocupa els terrenys del glacis d’erosió de la serra de Tramuntana i de la serra de na Burguesa, creuat per la conca hidrogràfica del torrent de Santa Ponça, que s’alimenta dels torrents de Galatzó i de Valldurgent. És el Raiguer de Calvià, i en èpoques passades era una de les zones d’explotació agrícola ramadera més importants de municipi (combinació de cultiu de garrovers, ametllers, cereal, pastures i pasturatge d’ovelles). Aquestes terres d’un dia per l’altre van passar de ser rústiques a formar part d’una zona industrial i els propietaris, la gran majoria mitjans propietaris, es van trobar amb la següent realitat: les seves propietats ja no es podrien dedicar, a curt i mitjan

termini, a l’activitat agricolaramadera a la qual sempre s’havien dedicat. Van pujar els impostos en un alt percentatge, ja que els índexs són molt superiors (varen passar de rústica a urbana-urbanitzable per al desenvolupament industrial). Si optaven per vendre-les, no trobaven mercat, ja que en aquests moments l’administració no havia fet cap moviment per a liderar la construcció del polígon sinó que s’havia limitat a reconvertir la categoria del sòl i tenir-lo en reserva per si, en un moment donat, les circumstàncies de l’evolució social i econòmica del municipi els obligava a fer una inversió econòmica molt forta: la d’adequar la zona a la prestació de les seves funcions com a polígon industrial, a part d’assumir el cost de les expropiacions que s’haurien de fer si l’Ajuntament de Calvià liderés el projecte.

Després d’uns anys, entre finals dels setanta i mitjan dels vuitanta, en què els propietaris dels terrenys van mantenir un lluita administrativa contra l’Ajuntament, fent al·legacions primer al PGOU del 71 i posteriorment a la Revisió del PGOU del 84, intentaren que els terrenys fossin desclassificats i que el polígon es planifiqués en un altre lloc, tasca infructuosa, ja que l’Ajuntament, amb l’aprovació definitiva de la Revisió del PGOU del 84, es va ratificar en les seves requalificacions i no va acceptar les al·legacions dels propietaris. El polígon esdevindria una realitat.

Cal afegir que, en aquells moments, finals dels vuitanta, s’estava valorant, pel Govern dels Illes Balears, la millora de les comunicacions entre Palma i Andratx. L’autopista Ma01 només arribava fins al final de Palmanova i després es convertia en una carretera convencional, la C-719. Aquesta carretera només tenia un carril per sentit i sense separació i per això s’estava convertint en un malson per a la mobilitat del transport terrestre que comunicava el Ponent de Mallorca amb Palma. Una de les propostes, a part del desdobla-

ment, que és el que es va fer, era la de construir un túnel a ses Planes i que l’autopista travessés cap a Peguera per Son Bugadelles, ses Barraques i Torà. Això implicaria, si es triava aquesta opció, que les terres de cultiu de la zona serien expropiades al preu que marqués el Govern. L’única solució perquè això no succeís és que es posessin en marxa les obres del polígon.

CREACIÓ DE LA JUNTA DE COMPENSACIÓ I PROCÉS D’APROVACIÓ DEL PLA PARCIAL DE SON BUGADELLES I DEL PROJECTE D’URBANITZACIÓ DEL POLÍGON INDUSTRIAL DE SON BUGADELLES (1987-1990)

Els propietaris dels terrenys de Son Bugadelles, a mitjan vuitanta, es van conscienciar que el polígon seria una realitat tard o d’hora, i, que de no actuar, podien perdre els seus terrenys per una hipotètica expropiació o que el seu valor de mercat es depreciés gradualment si el polígon no es convertia en una realitat. Van decidir unir-se i crear els instruments necessaris per a iniciar la construcció per ells mateixos del futur polígon. La decisió estava presa, el futur polígon de Son Bugadelles seria un polígon d’iniciativa privada en la seva implementació i costos.

El 27 de març de 1987 es van presentar davant l’Ajuntament de Calvià els estatuts de la Junta de Compensació del polígon de Son Bugadelles i les seves bases d’actuació, que foren aprovats definitivament el 10 d’abril de 1989 per part del Ple de l’Ajuntament de Calvià.

La junta de Compensació de Son Bugadelles es va constituir com una entitat de naturalesa administrativa, amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat per al compliment dels seus fins. Aquesta junta estava integrada pels propietaris dels terrenys ubicats en el polígon delimitat en el Pla Parcial de Son Bugadelles (que s’havia de presentar davant l’Ajuntament) que s’hi van incorporar voluntàriament,

 Instància de presentació del Pla Parcial de Son Bugadelles a l'Ajuntament (novembre de 1987).

Creació de la Junta de Compensació, 1987.

en la forma establerta en la legislació vigent del moment ( Llei del sòl de 1975, text refós). A la Junta es va integrar un representant de l’Ajuntament, així com les empreses urbanitzadores que aportessin, totalment o parcialment, els fons necessaris per a dur a terme les obres d’urbanització del polígon. De fet, l’any 1990 es va incorporar a la Junta de Compensació l’empresa Promociones Industriales Calviá SA com a responsable del Projecte d’Urbanització del Pla Parcial de Son Bugadelles.

L’Ajuntament de Calvià es constituí en l’òrgan de control urbanístic de la Junta de Compensació i de les seves activitats.

La Junta de Compensació, en els moments inicials, va ser formada per setze components, titulars o representants dels propietaris dels terrenys que componien el polígon. Aquests propietaris-representants, que os-

tentaven la propietat dels terrenys del futur polígon Sector UP-8, sumaven els 457.978 m² dels 544.600 m2 del sòl urbanitzable programat que constituïa el polígon denominat Son Bugadelles. Això implicava que superaven el 60 % de la superfície del polígon i que, per tant, estaven habilitats per constituir-se en Junta de Compensació.

PLA PARCIAL I MODIFICACIÓ DEL POLÍGON UP-8 SON BUGADELLES I PROJECTE D’URBANITZACIÓ DEL

PLA PARCIAL

Una vegada creada la Comissió de Compensació, i de manera conjunta i en compliment de la legislació urbanística vigent en aquells moments, es van presentar per part seva, davant l’Ajuntament de Calvià i l’administració autonòmica competent, el Pla Parcial i Modificació del Polígon UP-8 Son Bugadelles i el Projecte d’Urbanització del Pla Parcial, en dates 25 de novembre de 1987 i 18 de gener de 1990 respectivament.

En data 21 de març de 1990 es va aprovar definitivament el Pla Parcial i el 30 de març de 1990 es va aprovar definitivament el Projecte d’Urbanització del Polígon Industrial de Son Bugadelles, promogut per Promociones Industriales Calviá SA, que desenvolupava el Pla Parcial dissenyat per l’empresa valenciana Deogracias Candel SA (triada per la Junta de Compensació sobre la base d’un concurs públic per a desenvolupar el projecte). En nom de la Junta de Compensació dirigia el projecte l’arquitecte Josep Palau Lloveras i l’advocat Rafael Ortiz Portella actuava com a representant de la Junta davant l’administració.

L’empresa Promociones Industriales Calviá SA va ser creada per l’adjudicatària de les obres per a gestionar la construcció del polígon i, posteriorment, desenvolupar-ne la promoció, ja que l’empresa adjudicatària pensava, tal com va succeir, que no finalitzaria la seva participació en el polígon amb l’acabament de les obres, sinó que participaria del seu desenvolupament posterior.

La filosofia del projecte reflectia el caràcter de l’esmentat polígon, lligat a l’activitat turística, de la construcció, de l’emmagatzematge i manteniment, i girava al voltant de l’activitat turística del municipi.

Tot i que el projecte hagués hagut d’iniciar-se sobre la base d’un sistema d’expropiació, i després d’arribar a un acord entre l’Ajuntament i la Junta de Compensació, el projecte es va desenvolupar amb la modalitat de compensació. Aquest sistema consistia en l’actuació totalment privada sobre el sòl privat. Així, els particulars executen les determinacions del planejament al seu risc i ventura i l’administració exerceix tan sols una funció vigilant quant al compliment de les determinacions del planejament i de la legislació vigent. Aquest acord es va dur a bon terme per diverses raons:

 Article aparegut a la Revista Calvià , 1989.

• Els propietaris del polígon de Son Bugadelles comptaven amb mitjans propis per a assumir les obligacions derivades del planejament.

• No existien raons d’urgència o necessitat que exigissin a l’Ajuntament actuar com a agent protagonista del projecte.

• El sistema adoptat permetia que l’Ajuntament de Calvià no tingués càrregues pressupostàries en el procés, ja que se li condonaven les despeses derivades de la gestió de 10 % dels terrenys del polígon, que, per llei, se li atribuïen en propietat una vegada aprovat el projecte. Això va implicar que el desenvolupament de les tasques de construcció i dotació de serveis fos innòcua per a les arques municipals, fins que es produís el procés de recepció del polígon, que no es produiria fins que estigués finalitzat i amb almenys un 50 % de la seva extensió ocupada per activitat d’empreses i serveis.

CARACTERÍSTIQUES DEL PLA PARCIAL I EL SEU DESENVOLUPAMENT URBANÍSTIC

Situació i límits: l’ordenació del Pla Parcial afectarà els terrenys del futur polígon industrial, definits en el PGOU 1 de 1971. En la revisió de 1984 se’l denomina sector UP-8, la superfície del sector és de 544.600 m², i el seu ús és de polígon indus-

trial. Els límits del sector són els següents: pel NO la carretera comarcal C-542 de Calvià a Santa Ponça, pel SO, el poblat de serveis Santa Ponça, per l’ES, limita amb terrenys agrícoles, i pel NE limita amb la carretera local municipal de Son Bugadelles.

Criteris d’ordenació: el Pla Parcial definirà les condicions de parcel·lació, altura, tipologia de l’edificació, etc. La utilització del sòl haurà de complir les condicions fixades en el reglament de planejament. L’edificabilitat bruta per a usos privats no supera els 0,55 m²; el 25 % com a mínim de les zones verdes, parcs i jardins se situaran en el límit de contacte amb el polígon de serveis de Santa Ponça.

OBJECTIUS

• Enllaç amb l’eix Santa PonçaCalvià. El sector es recolza en l’eix Santa Ponça - Calvià, per la qual cosa un dels objectius de l’ordenació serà regular i potenciar l’enllaç del sector amb aquest eix viari.

• Respecte a la trama de vies existents, els terrenys objectes d’aquest Pla Parcial estan travessats per vials normals a l’eix descrit en l’apartat anterior, el traçat del qual és necessari mantenir per a aconseguir lligar la zona

L’Ajuntament de Calvià es constituí en l’òrgan de control urbanístic de la Junta de Compensació i de les seves activitats

que s’ordena amb el municipi. Amb connexió i protecció (amb zones d’equipament) amb la zona residencial adjacent. D’acord amb el que preveu el Pla General, es disposa com a objectiu del Pla Parcial una zona d’articulació entre la zona industrial que s’ordena i la zona residencial adjacent, formada fonamentalment per equipament públic (zones verdes, esportives, etc.).

• Creació del reticle regular amb el màxim de parcel·les iguals. Ateses les característiques de l’ús primordial a què va destinat aquest Pla Parcial, es creu necessari que la seva ordenació respongui a criteris de racionalitat amb traça reticular de vials normals que continguin el major nombre de parcel·les iguals a 1.000 m².

• Rematada del sector amb vials que permeti la seva millor integració en un territori fonamentalment agrícola. L’aparició d’una zona ordenada per a usos secundaris no ha de suposar un impediment que deteriori l’entorn en què s’instal·la. Per tot això, és imprescindible que el front de l’ordenació no sigui en les parts posteriors dels solars, sinó en el front d’aquests, que estaran precedits pel corresponent vial que serà el que separi de forma ordenada i neta la zona dels territoris circumdants.

CONDICIONS D’ÚS: ZONA INDUSTRIAL

Els usos autoritzats seran els previstos en la normativa 125 del PGOU, és a dir, globalment indústries, tallers i magatzems en totes les seves categories i situacions.

Els usos detallats permesos en aquestes zones seran: indústria, magatzems, tallers, aparcaments de vehicles, serveis de l’automòbil, serveis especials i de seguretat, infraestructures, serveis urbans, espais lliures, habitatges unifamiliars (una per parcel·la amb super-

fície construïda d’un màxim de 120 m2 per a vigilància), oficines administratives relacionades amb l’activitat industrial i turística, distribució i comunicacions i transports.

ASPECTES ECONÒMICS DEL PLA (ESTUDI ECONOMICOFINANCER)

L’avaluació del Pla Parcial es xifra en:

• Esplanació, pavimentació i senyalització: 119.375.700 ptes.

• Jardineria: 163.318.000 ptes.

• Proveïment d’aigua, reg i hidrants contra incendis: 34.140.556 ptes.

• Xarxa de clavegueram i pluvials: 59.750.444 ptes.

• Xarxa d’energia elèctrica i enllumenat públic: 31.297.000 ptes.

• Estació transformadora i escomesa A.T.: 7.692.000 ptes.

• Connexió xarxa general de clavegueram: 5.345.600 ptes.

• Xarxa de telefonia: 15.648.500 ptes.

• Zones esportives: 14.300.000 ptes.

TOTAL: 450.867.800 ptes.

Repercussió m² ordenat: 819,64 ptes/m² Repercussió m² solars: 1.420,31 ptes/m²

PLA D’ETAPA

Per a aquest polígon s’estableix una sola etapa de quatre anys a partir de l’aprovació definitiva del projecte d’urbanització.

DIVERSOS

• En l’execució d’aquest polígon es milloraran les connexions amb les xarxes generals de clavegueram, aigua, viàries i de més serveis d’aquest Pla Parcial.

• Els terrenys, una vegada que s’hagin urbanitzat i disposin dels serveis d’infraestructures, podran ser utilitzats sense menyscapte de l’estipulat en el reglament de gestió urbanística que desenvolupa la llei del sòl vigent.

Article aparegut a la Revista Calvià , 1993.

Article aparegut a la Revista Calvià , 1992.

MODIFICACIÓ DEL PLA PARCIAL DE SON BUGADELLES

En data 2 de gener de 1992, l’empresa Promocions Calvià SA, en representació de la Comissió de Compensació del polígon de Son Bugadelles, va sol·licitar una modificació del Pla Parcial de Son Bugadelles. La modificació sol·licitada tenia per objecte adaptar el planejament del polígon a la realitat turística de Calvià, per flexibilitzar els usos del polígon i afavorir-ne la integració en les edificacions.

En un municipi eminentment turístic, seria incongruent el planejament d’un polígon industrial en el seu sentit més estricte. En el PGOU de l’any 1971, ja es deia que un dels seus objectius era: «industrialització discreta de caràcter complementari del turisme, de la construcció o emmagatzematge».

La realitat dels polígons industrials de Mallorca demostra cada vegada més que són polígons de serveis i distribució, amb petits tallers girant al voltant del turisme i la construcció. Hi trobem usos comercials i administratius no permesos

en les ordenances dels citats polígons. La proposta de modificació consisteix a permetre la integració d’usos comercials i industrials (magatzems, tallers, comercial a l’engròs, distribució, industrial, etc.) mantenint les mateixes condicions d’edificació.

Amb això es podia integrar l’ús comercial-emmagatzematge, venda-distribució, indústria-venda, etc., el que permetria l’agrupació de solars i edificacions d’ús comercial i industrial, indistintament, podent les edificacions resultants adossar-se i comunicar-se entre si respectant-se en tot cas les condicions d’edificació corresponents a cada zona comercial o industrial.

El 13 de gener de 1992 per part de l’Àrea d’Urbanisme municipal es va notificar a l’empresa Promociones Industriales Calviá SA el següent: «Per part dels serveis tècnics de l’Àrea d’Urbanisme, no existeix inconvenient en què es procedeixi a la modificació sollicitada, ja que segons l’article 4.2.14 de la revisió del PGOU de Calvià dins

de les zones I/S poden donar-se, a part de l’ús característic (que és el d’indústria i servei a les empreses), el de comerç i altres serveis a les persones. Per la qual cosa s’informa favorablement».

Des d’aquest moment, el polígon de Son Bugadelles va sumar als seus usos industrials el de serveis industrials, els quals es podien compaginar.

CONSTRUCCIÓ DEL POLÍGON I DESENVOLUPAMENT DE L’ACTIVITAT FINS A LA SEVA RECEPCIÓ PER PART DE L’AJUNTAMENT (1990-2007)

L’empresa adjudicatària de les obres de construcció Deogracias Candel SA va crear una filial per a la construcció i promoció del polígon: Promociones Industriales Calviá SA. Al capdavant d’aquesta empresa es va posar com a gerent Pascual Miquel Yago (Torrent, València, 1947), que des d’aquest moment, i fins a la seva mort en 2011, va ser l’alma mater de l’empresa i centre de referència en la construcció, desenvolupament i consolidació del Projecte del Polígon Industrial de Son Bugadelles.

Les obres previstes en un termini de quatre anys des de l’aprovació del projecte en 1990 es van fer en una primera fase en un període de tres anys. A principis 1993 ja s’havia condicionat el sòl del polígon amb diferents capes que hi possibilitessin les construcció sense obres prèvies, tant amb formigó com amb metall o amb tècniques mixtes. S’hi van construir vials capaços de suportar el pas de camions de gran tonatge i s’hi van invertir més de 500 milions de pessetes en la dotació d’infraestructures a les empreses que desitjaven prestar la seva activitat en aquest polígon.

Al gener de 1993, el primer tinent de batle de l’Ajuntament de Calvià, Antoni Pallicer, en l’acte oficial de presentació del polígon, va manifestar el següent: «S’ha invertit molt a ordenar el nostre municipi. Amb l’entrada en servei del polígon de Son Bugadelles s’ofereix un lloc idoni per a la instal·lació de noves empreses, a més de possibilitar l’agrupament de les ja existents de cap a cap del terme municipal de Calvià. Per les seves característiques tècniques, els seus equipaments i pel fet de trobar-se a escassament vint minuts del port de Palma i envoltat d’importants nuclis turístics amb una oferta hotelera i d’apartaments pròxima a les cinquanta-quatre mil places, sens dubte l’empresa tindrà èxit a mitjan i llarg termini».

Després de l’estancament produït per la crisi econòmica de finals dels vuitanta i principi dels noranta, l’es-

mentat Pascual Miquel Yago, en una llarga entrevista que li feu el periodista Rafel M. Creus al programa de TV de Mallorca Enxarxats, emesa el dia 7 abril de 2011, va reconèixer que «la posada en marxa del polígon va ser molt difícil. Una vegada realitzada la inversió no es va activar de la forma desitjada l’adquisició d’espais». Les causes, segons ell, en van ser l’alentiment de les inversions turístiques al final dels vuitanta i principi dels noranta per la crisi dels touroperadors, i la problemàtica del desdoblament de la carretera Palma-Andratx, que frenava els avantatges del polígon en restar-li agilitat en la mobilitat del transport.

P. Miquel també explicava que «no es van acovardir; fins i tot demostrant l’interès que tenien a donar suport a l’èxit del projecte, van acceptar parcel·les com a pagament dels seus treballs de desenvolupament de les obres de creació del polígon, la qual cosa va implicar que l’empresa Promociones Industriales Calviá SA no es limités a construir el polígon i abandonar l’Illa; amb l’acceptació del pagament dels seus serveis en parcel·les, passava a integrar-se en la Junta de Compensació, tot conjugant la seva nova figura de propietari i promotor. Exemple del compromís de l’empresa Promociones Industriales Calvià SA va ser la construcció en 1996 de les primeres deu naus industrials del polígon, amb la intenció que, havent-hi espais construïts, s’hi activés la presència d’empreses i inversors».

 Vista aèria del Polígon de Son Bugadelles.

En els primers anys les estructures de les falles varen ser construïdes en el polígon, i arribaren al punt àlgid el 1996, quan es va cremar una reproducció a escala de la Torre Eiffel

 Pascual Miquel Yago en un acte al Casino de Mallorca.

En la mateixa entrevista, el gerent explica com es va crear la llista de carrers de polígon. «A l’hora de posar els noms als carrers vaig consultar l’Ajuntament i em van contestar que posés els noms que cregués convenient, però amb dues premisses, que no tinguessin component polític i que no estiguessin ja en la llista de carrers del municipi. D’aquí ve que alguns dels noms de les vies tenen el següent origen: Mar Mediterrània, com a símbol d’unió a Balears i València, València i Alacant, com a record de l’amor de la nostra terra, Son Thomàs i Colomer, en reconeixement a dos calvianers, el jutge de pau Quietano Thomàs i el propietari Joan Gelabert, que van ser un referent en el període de construcció del polígon i sempre van estar disposats a col·laborar en el que fos necessari. De fet, hem de recalcar que, coneixent la seva humilitat, el nom dels carrers a ells dedicats es tractava de la casa de camp del primer i l’afició

de criar coloms del segon. I com no podia ser d’una altra manera, el nom de Passatge 19 de març és per la festivitat de San Josep, patró de València».

Com a anècdota, en aquest període, en concret del 1990 a 1999, Pascual Miquel va promoure la celebració de les Falles de Son Bugadelles. En els primers anys les estructures de les falleres varen ser construïdes en el polígon, i arribaren al punt àlgid el 1996, quan es va cremar una reproducció a escala de la Torre Eiffel. A partir d’aquell moment, les estructures de les falleres van venir des de València. Cal remarcar que el 1998 una estàtua de la llibertat va arribar de València i va romandre exposada abans de ser cremada al Casino de Sol de Mallorca. També és important ressenyar que aquest afany per integrar-se amb les persones veïnes i oriündes de València de Santa Ponça i el Toro va fer que les festes de les falles i les del Desembarcament comptessin

amb la participació de valencians. La tradició dels monuments fallers a la urbanització del Toro té el seu origen en la il·lusió de Pascual Miquel de traslladar la festa dels seus orígens a la seva nova terra d’adopció. Les falles van deixar de celebrar-se a Son Bugadelles el 1999, pel fet que ja s’havia inaugurat la primera benzinera i ja hi estaven instal·lades moltes empreses amb emmagatzematge de productes que podien se susceptibles de deflagrar per la utilització de pólvora i foc en les festes.

És de justícia en aquest article destacar la figura de Pascual Miquel, tristament mort després d’una dura i ràpida malaltia en l’estiu del 2011. Va ser un empresari amb visió de futur, que va col·laborar amb la Junta de Compensació en la posada en marxa del polígon de Son Bugadelles, i, sense perdre l’amor a la seva terra d’origen, València, va participar en multi-

 Celebració d'actes lúdics en motiu de les Falles.

 Traçat dels carrers per a la construcció del polígon de Son Bugadelles, 1990.

tud d’activitats per a conjugar aquest amor amb el que sentia per Mallorca, la seva terra d’acolliment, i, segons les seves paraules, per Calvià, el lloc on va decidir viure, casar-se i criar els seus fills com un calvianer més.

Els esforços de la Junta de Compensació, de l’empresa Promociones Industriales SA, el desdoblament de la carretera, el suport de l’administració local mitjançant la ubicació de serveis i empreses municipals al polígon (Calvià 2000, Protecció Civil, Policia Local) i, sobretot, a finals del 90 i principis dels 2000, amb la reactivació de l’economia, es produí un revifament de les empreses en la activitat del polígon.

Empresaris i inversors van començar a veure amb bons ulls el polígon. Estava ben situat, era modern i tenia una perfecta xarxa de serveis. La gran empresa de nàutica Seco Sunseeker es va instal·lar en el polígon i això va tenir un efecte crida per a altres empreses del sector. S’hi va construir la primera benzinera i, de sobte, l’èxit del polígon va ser exponencial, de manera que avui, tres dècades després, no sols és un referent, sinó que s’ha d’expandir per les necessitats i la demanda d’espais que s’està generant.

RECEPCIÓ PER PART DEL AJUNTAMENT DE CALVIÀ DEL POLÍGON DE SON BUGADELLES

Tal com s’ha explicat en punts anteriors, el mètode d’implementació del Projecte d’Urbanització del Polígon de Son Bugadelles es va basar en la modalitat de compensació, que indicava l’acció protagonistes del sector privat, en concret dels propietaris i empresa urbanitzadora agrupats en la Junta de Compensació del Polígon de Son Bugadelles. Aquests van assumir la totalitat de les despeses generades per la construcció del polígon, i la seva dotació de serveis, amb l’objectiu final que fos recepcionat pe l’Ajuntament de Calvià en el moment que es complissin les següents premisses: que s’haguessin complert les normes de planejament exigides pel Ajuntament a l’hora d’aprovar el Pla Parcial i el Projecte d’urbanització de Son Bugadellas i que l’espai del Polígon estigués ocupat per empreses i serveis en més d’un 50 %.

L’any 2007 es començaren a complir aquests condicionants i es va iniciar el procés de recepció del polígon de Son Bugadelles. El 19 de març del 2007 la Junta de Compensació, representada per Guillem Peña Gayà, va aportar la documentació exigida per fer efectiva la

recepció, documentació que es va informar favorablement pels tècnics municipals per a procedir a la recepció.

El 12 d’abril de 2007 es va subscriure l’acta de recepció de l’obra civil, installacions i infraestructures de l’esmentat polígon, entre la representant municipal designada a aquest efecte i el representant de la Junta de Compensació.

Per resolució de la tinenta de batle d’Economia, de data 16 de febrer de 2008, es va decretar la cancel·lació i devolució de l’aval dipositat en la Tresoreria Municipal per garantir la correcta execució de les actuacions contemplades en el projecte d’urbanització. Des d’aquest moment, l’Ajuntament de Calvià es va fer càrrec de tots els serveis i infraestructures del polígon.

El 20 de febrer de 2020 es va fer l’escriptura pública atorgada per la Junta de Compensació del polígon de Son Bugadelles davant el notari Raimundo Fortuny Marqués, i s’elevaren a públics els acords socials adoptats per l’assemblea general extraordinària de l’entitat celebrada el 3 d’abril del 2008, per la qual es va aprovar la dissolució de la Junta de Compensació a l’empara d’allò previst en l’article 55 1r dels estatuts.

En l’esmentat document públic se cita expressament el següent:

1. Queda dissolta la Junta de Compensació a l’empara d’allò que estipula l’article 55.1.A dels estatus de la Junta de Compensació.

2. Queden facultats la totalitat dels membres del Consell Rector de la Junta de Compensació per continuar la seva tasca constituïts en comissió liquidadora a l’empara d’allò que estipula l’article 56 dels estatuts.

Com a últim tràmit administratiu en el procés de recepció per part del Ajuntament de Calvià del polígon de Son Bugadelles, la Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Calvià va prendre el següent acord (4 de març de 2020):

1. Aprovar la dissolució de la Junta de Compensació del polígon de Son Bugadelles (sector UP-8).

2. Conferir el trasllat del present acord al registre d’entitats urbanístiques col·laboradores del Consell Insular de Mallorca d’acord amb el que disposa l’article 277 del Reglament de la LOUS.

3. Notificar el present acord a la Junta de Compensació perquè es procedeixi a la seva liquidació.

COROL·LARI I AGRAÏMENTS

Al llarg d’aquest article s’ha pretès donar a conèixer com un grup de propietaris de terrenys agrícoles de Calvià, amb el suport d’una empresa que va tenir visió de futur, varen mostrar prou coratge per enllestir la tasca de crear el primer polígon industrial-comercial de Mallorca amb una modalitat privada de compensació. Assumiren les despeses de la planificació i construcció del polígon i varen suportar la crisi del 90 essent capaços d’impulsar el desenvolupament del polígon fins que en el 2007 va ser recepcionat per l’Ajuntament de Calvià.

Vull expressar el meu agraïment a:

• Joan Capllonch Julià, fill d’uns dels promotors i propietaris del polígon

• José María Fontenla Esquivias, cap de Servei d’Urbanisme de l’Ajuntament de Calvià

• Paula Miquel Pérez, filla de Pascual Miquel Yago

• Mateu Mulet Ballester, tècnic del Departament de Planejament Urbanístic

• Albert Vich Nicolau, arxiver municipal de l’Ajuntament de Calvià

BIBLIOGRAFIA I FONS

Documentació del projecte de Son Bugadelles, Arxiu del Departament de Planejament Urbanístic, Ajuntament de Calvià.

Roque Company, Joana Maria (2016): «Turisme i societat a Calvià: del creixement a la gran crisi i els reptes del segle XXI». Revista Entorn de Calvià, núm. 6, 3a època, juliol 2016. Ajuntament de Calvià.

Seguí Llinàs, Miquel (2011): «Calvià en el occidente mallorquín». A: Calvià, Patrimoni cultural, vol. I, Fundació Calvià.

Revista Calvià, anys 1989-1996. Arxiu municipal de l’Ajuntament de Calvià.

Estudis d'IB3 Televisió al polígon de Son Bugadelles.

LAURA DURAN PRIETO / Brand Manager lauraduran.es

Design District SON BUGADELLES

n districte del disseny al polígon de Calvià per dotar de més autoritat un sector de luxe amb la idea de dinamitzar una zona.

El moviment de recuperació de zones mortes que altres ciutats ja han iniciat i consolidat sembla que ara arriba a Son Bugadelles, sota el nom de MADD (Mallorca Design District).

El MADD neix el novembre de 2021 amb la intenció de situar Son Bugadelles al mapa com un punt de referència en disseny i líving. És una associació d’empreses de primer nivell que exerceixen la seva activitat en els àmbits de la immobiliària, la construcció i el disseny d’interiors. Totes dirigeixen la seva activitat des del polígon de Son Bugadelles, requisit imprescindible

per fer-ne part. L’activitat econòmica, compartir codi postal i clientela, és el que ha provocat mirar altres ciutats referents, com Miami o Barcelona. Es vol crear una marca internacional.

La idea és reconstruir l’espai i dotar-lo d’una nova identitat, per tal d’aconseguir unes noves relacions amb els seus habitants i una nova forma de generar llocs de feina. Tot amb l’objectiu de produir coneixement i experiències per generar un nou model de turisme més cultural.

Integrar el Polígon de Son Bugadelles en la vida urbana de la població per assolir aquest model de districte innovador sembla, a priori, insalvable, si no és amb una gran remodelació i una quantitat ingent d’inversió publicoprivada.

«El consum és, per si mateix, una espècie d’autocreació d’identitats, d’espais, de formes culturals amb les seves pròpies formes de potenciació cultural de les capacitats dels individus i els grups» (Paul Willis, Cultura viva).

ECONOMIA, ENTORN I DISSENY

Moviments, canvis i un nou paradigma, pot ser el resultat de la pandèmia. El que possiblement és inqüestionable és que els models econòmics s’han de revisar. I no únicament per responsabilitat amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), sinó per la nostra comunitat.

El sistema econòmic actual és més complex. Per una banda, la globalització i per l’altra l’augment de les connexions i les TIC, fan que pensem en

aquests nous models de desenvolupament social i econòmic.

Diversos autors parlen del fet que estam en una revolució del coneixement i aquesta pot ser una oportunitat per a la reindustrialització a Calvià. Per oferir més opcions al municipi i a les persones que en formen part.

DEL TURISME A LA REVOLUCIÓ DEL CONEIXEMENT

Hem passat per diferents revolucions: la industrial, amb les màquines de vapor, després l’electricitat i ara la de la computació, que es caracteritza per integrar tecnologies que abasten i afecten esferes biològiques, físiques, socials i personals.

Un canvi tecnològic que ha accelerat la globalització i en què aquesta nova economia del coneixement transforma els sistemes productius en cadenes de valors globals que permeten l’entrada a nous agents de negocis i imposen la necessitat de desenvolupar models de negoci oberts amb nous socis i aliats (Barceló Roca, 2022: 234)

A Calvià es poden oferir altres opcions a part del turisme. Fins i tot es poden valorar altres atributs més enllà del paisatge, gastronomia i qualitat de vida.

Un nivell de vida –amb transcendència global, mitjançant les tecnologies de la informació i els canals socials–que, per la globalització, les connexions aèries i la facilitat migratòria, ha comportat que enguany ens faltin mans per oferir una bona qualitat de serveis als visitants i als residents. Per ventura, perquè l’espai que habitam a les nostres ciutats ja no s’adapta a les necessitats reals, o pot ser que el teixit empresarial i industrial actual s’estigui esgotant i la balança ja no estigui equilibrada.

LA CREATIVITAT I L’OPORTUNITAT DE LES INDÚSTRIES CULTURALS I CREATIVES EN DISTRICTES INNOVADORS

Hem d’entendre la indústria cultural i creativa com els sectors d’activitat que tenen per objecte principal la producció o preproducció, la promoció, la difusió i la comercialització de bens, serveis i activitats de contingut cultural, artístic o patrimonial amb base a la creativitat.

Un sector prou heterogeni que produeix bens tangibles i proporciona serveis intangibles, tots amb un gran contingut creatiu i amb un valor econòmic i finalitat de mercat completament definits. La gran densitat empresarial

i la complexitat d’aquest sector són els aspectes econòmics, però també els socials i culturals, ja que interactuen amb la tecnologia, incideixen en el sistema de drets i propietat intel·lectual i formen part dels nous comportaments de consum de gran part de la població. Aquestes indústries creatives també inclouen altres subsectors vinculats a l’economia com són ara les aplicacions, la videocreació o l’I+R+D (innovació, recerca i desenvolupament).

El Discricte 22 de Barcelona neix amb la intenció d’intervenir i recuperar el sòl industrial de Poblenou, conservant el caràcter

Per tant, incidir en el desenvolupament d’aquesta indústria garanteix afegir valor a la comunitat i la creació de llocs de feina de forma directa i indirecta. Facilita la introducció d’altres tipus de productes als mercats externs, permet revalorar les marques i productes, genera recursos sostenibles a llarg termini, contribueix al desenvolupament de la confiança i cohesió social i augmenta l’empoderament de les persones. Finalment, atreu el turisme i transforma i regenera espais urbans, espais en desús, amb poc ús o gentrificats, que trobam a les principals ciutats de tot el món. Per tornar a equilibrar la balança sota aquestes premisses de la indústria cultural podem considerar alguns exemples.

EL CAS DE BARCELONA: 22@, EL DISTRICTE INNOVADOR

Districte 22 neix amb la intenció d’intervenir i recuperar el sòl industrial de Poblenou, conservant el caràcter productiu de l’àrea, que fou l’epicentre de la revolució industrial a Catalunya. Així s’ha convertit en un espai urbà de més de 200 hectàrees, atractiu per al talent internacional, la inversió immobiliària i la ubicació d’empreses amb un alt contingut en coneixement.

L’urbanisme n’és el vehicle integrador. El conegut sistema de parc empresarial, com a Silicon Valley o –més discretament a casa nostra– el Parc Bit, queda desfasat en aquest concepte o s’eviten les grans superfícies lluny de la vida

diària de les ciutats. El més important en aquests districtes innovadors és la trobada i intercanvi entre les persones, amb un espai energèticament sostenible on es pugui viure i fer feina.

Aquesta arquitectura determina la fisonomia del nostre espai i l’impacte en les transformacions tecnològiques, els nous imaginaris socials i l’eficiència d’empreses o institucions socioeducatives. Així, el disseny és un concepte aglutinador, ja que és el resultat final d’un procés on l’objectiu és trobar la millor solució possible a un problema en particular, sense deixar de banda el que és pràctic i estètic. El principal avantatge competitiu d’aquest ecosistema innovador passa per ser el lloc on passen coses.

 Font: The rise of innovation districts (B. K atz & J. Wagner).

productiu de l’àrea, que fou l’epicentre de la revolució industrial a Catalunya



Museu del disseny i Torre Agbar al Districte @22 de Barcelona. Exemple d’arquitectura futurista i d'integració de diverses activitats.

La dimensió social n’és inqüestionable, però s’ha d’assegurar una dinàmica de lideratge sectorial i una capacitat inexcusable per establir espais de relació amb el món de l’economia productiva.

Actualment, el Districte 22 de Barcelona, que aquest passat mes de juny ha celebrat els seus vint-i-dos anys, està format per 219 empreses: grans empreses, institucions, universitats i centres tecnològics, pimes i empreses emergents que exerceixen la seva activitat a la zona. El focus i la motivació comuns és crear i desenvolupar aquest espai dinàmic, transformador i tecnològicament avançat dins un mateix districte. Va molt més enllà de l’aglutinació de clústers urbans.

EL CAS DE MIAMI, LA CREACIÓ D’UNA MARCA INTERNACIONAL

Un punt de partida semblant va ser el que és conegut com a Miami District Design. Una zona de magatzems i botigues abandonades que és avui dia un

dels centres neuràlgics de la ciutat i com a tal una destinació de botigues i restaurants de luxe durant cada dia de la setmana durant les 24 hores.

Aquest és segurament l’exemple de la transformació més gran d’una zona per l’arquitectura, el disseny i l’art de finals del segle XX. El seu darrer promotor, Graig Robins, va tenir clar el potencial de vendre «disseny» com una marca. Així va oferir establiments a galeristes, arquitectes i dissenyadors d’interiors, envoltats amb botigues de mobles majoristes, il·luminació i accessoris de dissenyadors per a la llar. La creació de restaurants importants va ser la següent passa per al desenvolupament d’una vida nocturna en una barriada on no hi havia res més que desolació.

El concepte de disseny pensat per al districte inclou la creació d’un centre comercial amb un ambient projectat per poder caminar, com els que hi ha

a Milà o París, on els visitants poden interactuar amb més de cent primeres marques, una variada oferta gastronòmica, museus d’art i instal·lacions artístiques públiques.

Així, el Miami District Design s’ha convertit en un gran centre comercial que atreu milions de turistes durant tot l’any per la seva exclusiva oferta cultural, comercial i d’oci. Un projecte desenvolupat des dels anys vuitanta del segle passat i consolidat en la darrera dècada.

SON BUGADELLES I LA VOCACIÓ DE SER EL NOU DISTRICTE DEL DISSENY A EUROPA

Amb tota aquesta perspectiva, el darrer trimestre de 2021 va néixer a Son Bugadelles MADD (Mallorca Design District), sota el lema «el lloc on el disseny i el líving són els protagonistes».

Hem d’entendre el concepte «líving» com una tendència en l’ús del nostre es-

TEl Fly's Eye Dome, el qual s’ha convertit en una icona, es troba al centre neuràlgic del Miami Design District.

pai residencial, en què els habitants de la llar comparteixen una vida en comú i l’habitatge es veu com una experiència per gaudir amb altres persones.

Aquests nous estils de vida i els canvis socials, culturals i demogràfics que ja hem vist anteriorment exigeixen una oferta més dinàmica, adaptativa i flexible.

Hi ha gran varietat de productes de líving amb capacitat de donar resposta a les tendències que s’anticipen a noves necessitats i estils de vida

Hi ha previsió de fer activitats culturals i artístiques per tal d’obrir l’espai a totes les persones i que puguin gaudir d’aquest nou estil de vida i nova forma de fer negoci entre les empreses locals, fomentant el creixement i la consciència.

Segons dades d’ASIMA, el 2020 hi havia 393 empreses al polígon amb una facturació total de 324,4 milions d’euros i 2.283 treballadors.

talà és més un centre de coneixement en què diferents indústries coincideixen per intercanviar sinergies. en què han donat un nou ús a un espai urbà que estava en desús quan la tradicional indústria dels teixits ja havia desaparegut.

 El Fly's Eye Dome, el qual s’ha convertit en una icona, es troba al centre neuràlgic del

Durant el primer trimestre de 2022 a Espanya s’han registrat transaccions immobiliàries per un valor de 1.135 milions d’euros. Aquesta xifra és un augment del 50 % de la inversió respecte al mateix període de 2021 i un 48 % més que la mitjana dels darrers tres anys, segons dades de CBRE.

De forma natural, com indiquen des de MADD, al polígon de Son Bugadelles moltes grans empreses dedicades a construcció, immobiliària, disseny d’interiors, botigues de mobles o empreses relacionades amb la nàutica, s’han localitzat al codi postal 07180, han decidit unir-se i formar aquesta associació.

Encara que a priori pugui semblar un clúster immobiliari, defensa el desenvolupament d’una nova indústria desestacionalitzada i amb gran poder de creixement i consolidació de llocs de feina.

Una qüestió important és quina ciutat serà la més referent en el desenvolupament de Son Bugadelles, Miami o Barcelona? El model americà és un gran centre de compres, espectacles i restauració de primer nivell. La gent es pot passar hores recorrent els diferents espais i tota la seva arquitectura. Un espai integrat amb les barriades veïnes. En canvi, el model ca-

Son Bugadelles és un polígon industrial aïllat del nucli urbà, en el qual es troben diferents empreses de diversos sectors, més enllà del líving, en què la vida és la que és. Una vida de polígon, un espai on les persones van a treballar, un lloc on vas quan has d’anar-hi.

District.

Calvià i el MADD tenen una gran oportunitat per construir i desenvolupar un districte innovador, encara que haurem d’esperar uns anys per veure quin camí s’ha triat i si serà alguna cosa més que un clúster.

Miami Design

The Circle a Son Bugadelles, espai privat de coworking immobiliari de luxe.

dels carrers principals del polígon de Son Bugadelles amb diferents naus industrials: empreses de motor, nàutica i serveis diversos. Pocs indrets per a l'esbarjo.

Present i futur del polígon de Son Bugadelles

OFICINA DE REVISIÓ DEL PLA GENERAL

Des de la revisió del Pla General de Calvià, aprovat inicialment en el Ple de l’Ajuntament de Calvià de data 30 de juny de 2022 i en exposició pública fins a principis del proper mes d’octubre, es planteja l’ampliació del polígon de Son Bugadelles com un sòl classificat com a urbanitzable a desenvolupar una vegada aprovat definitivament el Pla General. Això es farà a través d’un pla parcial que desenvolupi els criteris continguts en la revisió, fins a la definició del mateix grau de detall del sòl urbà i programat per al primer quadrienni del Pla General.

MODEL DE POLÍGON A IMPLANTAR

El Pla General planteja diverses línies estratègiques a considerar en tot el procés del projecte i implantació de la urbanització i de les futures edificacions.

La primera té com a objectiu que l’ampliació disposi de dos usos principals consistents en industrial-serveis i industrial-marina seca en proporció del 50 %, que es contempli la qualitat del paisatge urbà del conjunt mitjançant la sembra de gran quantitat d’arbres a les zones verdes previstes en el Pla General, així com l’ordenació d’aparcament en àrees cobertes per massa arbòria. I finalment que l’ampliació es dugui a terme de manera que energèticament sigui autònoma i que cobreixi mitjançant plaques fotovoltaiques les cobertes de totes les naus i edificis que s’hi projectin. En definitiva, que mitjançant energies renovables es garanteixi la necessitat de subministrament elèctric del conjunt d’activitats de l’ampliació.

La proposta del model a implantar en l’ampliació i en el polígon actual queda definida amb els següents deu criteris i/o propostes a tenir en compte en tot el procés:

1. Millorar el paisatge urbà, considerant que tot el territori és paisatge, bo, regular o deficient, i que incideix en la qualitat de vida de la ciutadania.

2. Ordenar el conjunt, estat actual i la seva ampliació, de manera compatible i integrada, tenint molt present la mobilitat de conjunt.

3. Millorar les zones verdes i les blaves i en concret el torrent de Galatzó, naturalitzar-lo.

4. Garantir la complexitat funcional i d’usos del polígon.

5. Garantir la qualitat i accessibilitat als espais públics.

6. Millorar el medi ambient urbà, reduir la contaminació i ser més eficients energèticament.

7. Millorar la qualitat i la sostenibilitat dels edificis.

8. Afavorir la proximitat, la mobilitat sostenible i el transport públic.

9. Possibilitar les diferents maneres de mobilitat, cercant-ne l’equilibri.

10.Cercar la productivitat local, la generació d’ocupació i la dinamització i diversificació de l’activitat econòmica.

DESCRIPCIÓ DE LA PROPOSTA D’AMPLIACIÓ

Es tracta d’un sòl urbanitzable amb un ús majoritari industrial-serveis i amb la mateixa proporció de sòl destinat a industrial (IS-1) com a marina seca (custòdia, manteniment i reparació d’embarcacions) i serveis nàutics (IS-2).

Es reserven 4.124,55 m2 de sòl a l’activitat comercial d’ús ple comercial (C) complint els màxims establerts pel Pla d’Equipaments Comercials de Mallorca pel que fa a l’edificabilitat assignada: 2062,27 m 2 sostre <5 % de l’edificabilitat total del sector. Es tracta d’un equipament comercial la ubicació del qual és estratègica respecte de la població residencial existent en el sector Galatzó i a la futura població situada en el sector urbanitzable residencial veí en qualitat d’ecobarri, al costat de la via parc que comunica tots dos sectors i que, per tant, permetin l’accés a través de mobilitat sostenible.

Els equipaments públics (EQP:19.243,72 m 2) i privats (EQ-R: 25.958,13 m2 (5.2 docent destinat a for-

mació professional, 5.5 esportiu)) s’hauran de situar en les zones perimetrals del nou polígon industrial al costat dels 75.979,53 m2 de sòl destinats a zones verdes públiques (EL-P), que hauran de tenir un caràcter arbrat frondós amb la finalitat d’atendre la integració paisatgística i minimitzar l’impacte ambiental del nou sector en relació a l’entorn immediat residencial i rústic.

El pla parcial haurà d’ordenar la nova zonificació del sòl indústria-serveis i del sòl de marina seca - serveis nàutics, tenint en compte la mobilitat generada per vehicles de gran grandària relatius al transport de grans embarcacions i, per tant, preferiblement

El pla parcial haurà d'ordenar la nova zonificació del sòl indústria-serveis i del sòl de marina seca-serveis nàutics

en illetes al costat de l’eix d’entrada del polígon. Les cobertes de les naus i edificacions en tots dos sòls hauran de dissenyar-se de manera compatible amb la instal·lació de plaques solars fotovoltaiques. D’aquesta manera, el conjunt de les cobertes constituirà una instal·lació fotovoltaica que haurà d’estar dimensionada, d’una banda, per a satisfer la demanda generada per la pròpia activitat, així com per a satisfer, proporcionalment, el consum generat per les instal·lacions públiques incloses en el sector urbanitzable, com ara enllumenat, punts de recàrrega de vehicles elèctrics, instal·lacions auxiliars, etc. El nombre de plaques a instal·lar sobre coberta en cada parcel·la es calcularà de manera proporcional a l’ocupació del sòl de cadascuna d’aquestes respecte de la superfície total del sector urbanitzable.

S’han estudiat diverses possibilitats de comunicació des del sistema general viari fins a l’ampliació del polígon, i s’ha descartat un nou enllaç directe

per a trànsit rodat des de l’autopista a causa de la proximitat amb els enllaços existents. D’altra banda, s’ha comprovat que el viari actual disposa de la capacitat suficient per a suportar la mobilitat generada pels nous creixements industrial i residencial. En aquest sentit, l’accés principal al nou sector industrial pel nord es farà com a prolongació del carrer Son Thomàs des de la carretera Dt.-1014, mentre que l’accés sud s’efectuarà a través de la construcció d’una nova rotonda sobre el traçat del Camí Vell de Calvià. De totes maneres, i encara que la secció viària actual de la Dt.-1014 resulta suficient per a absorbir el trànsit programat, se’n preveu l’ampliació entre les rotondes d’accés a la urbanització Galatzó i el polígon de Son Bugadelles, perquè tengui un traçat homogeni que garanteixi les condicions òptimes de seguretat en tota la via. De la mateixa manera, es condicionarà el traçat del Camí Vell de Calvià des del camí de Cala Figuera fins al polígon de Son Bugadelles, des d’on s’accedirà al polígon pel marge sud.

 Proposta d’ordenació de l’ampliació del polígon de Son Bugadelles.

 Llegenda de qualificacions i superfícies.

Pel que fa a l’ordenació dels vials dels i aparcaments es preveu, d’una banda, la creació d’una gran via-parc arbrada al costat del torrent de manera que estructuri i organitzi la comunicació entre els sectors industrials i els sectors residencials, i, d’altra banda, la prolongació dels tres vials interiors verticals existents proveïts d’arbratge frondós.

El Pla Parcial que es desenvolupi haurà d’incloure l’estudi d’integració paisatgística, que haurà d’analitzar el context territorial, avaluar les propostes d’ordenació i de les seves necessitats, identificar els possibles impactes i definir l’estratègia d’integració paisatgística i les mesures que la materialitzaran.

La proposta contempla la millora del servei públic de transport de viatgers, l’optimització i transformació de la infraestructura viària per a adequar-se a les necessitats del trànsit per als vianants i rodat, així com l’optimització de la secció viària en favor de la mobilitat per als vianants i sostenible, així com el tractament dels espais lliure públics, aparcaments i equipaments.

Així mateix, es preveuen actuacions de millora i condicionament del llit associat al comellar de Son Bugadelles - Takume, a fi de donar cabuda als volums d’aigua associats al cabal punta circulant per al T500 i mitigar el risc provocat per l’avinguda en el nucli urbà de Santa Ponça.

DESCRIPCIÓ DE LES MILLORES URBANES DEL POLÍGON ACTUAL

En aquest capítol es descriuen les propostes de millores urbanes del polígon actual, respecte a la millora de les zones verdes i espais lliures públics i de la qualitat del paisatge, i posteriorment les propostes respecte al sistema viari, seccions de carrers i mobilitat.

Es pretén millorar la qualitat dels espais lliures públics existents, que actualment no disposen de cap tractament.

En la zona assenyalada amb un punt en color vermell, es preveu la instal·lació del trasllat del servei del Cos de Bombers, per la seva situació estratègica respecte a les vies de comunicació i a la centralitat respecte al municipi.

Les actuacions s’orienten a la dotació d’arbratge i equipament i mobiliari urbà amb la voluntat que la xarxa d’espais lliures sigui gaudida i aprofitada pels treballadors i visitants del polígon, alhora que es millora la qualitat ambiental i paisatgística del polígon.

La realitat del teixit urbà és que no s’ha aconseguit implementar el requisit que marca el Pla General de

plantar un mínim de deu arbres per parcel·la, sens dubte a causa de les necessitats i requisits que es plantegen en les parcel·les per a implantar els usos permesos. A conseqüència d’això, el paisatge resultant és de superfícies de formigó, sense cap vegetació ni permeabilitat del terreny, la qual cosa resta qualitat ambiental al conjunt. A més, els espais lliures públics no han rebut cap mena de tractament, per la qual cosa es troben en el seu estat actual en forma de descampats, sense arbratge i cap mena de mobiliari ni equipament urbà.

La intervenció prevista s’estructura en els següents eixos o àmbits:

1. Zona carretera Santa Ponça - Calvià i camí de Son Pillo: com a elements de tancament del polígon al nord i a l’est, rebran un tractament que pretén millorar la façana i percepció exterior del polígon quan s’hi accedeix per aquestes carreteres.

2. Zona eix carrer València: es pretén millorar la qualitat ambiental d’aquest eix longitudinal central del polígon, que disposa de diverses zones EL-P que s’alternen a banda i banda.

3. Zona eix carrer Illes Canàries: el tractament d’aquest àmbit al sud del polígon tindrà com a objectiu la millora ambiental i paisatgística de l’espai lliure. S’haurà de tenir en compte la presència del torrent i que servirà d’element connector amb el nou sòl urbanitzable del polígon.

4. Zona carrer Son Thomàs: les actuacions s’encaminaran a millorar la percepció exterior del polígon des del seu flanc oest i des de la urbanització Galatzó, alhora que es converteix en un lloc de millor qualitat per als residents de la urbanització i del polígon.

Es pretén incentivar les actuacions dels particulars en les edificacions i parcel·les del polígon, perquè s’hi facin millores energètiques i de sostenibilitat i de caràcter estètic i paisatgístic. Prèviament a qualsevol actuació, l’avantprojecte haurà de ser exposat al públic per a recollir-ne els suggeriments en fase de participació ciutadana.  Pla de zones verdes i espais lliures públics del polígon actual.

Sobre les propostes de jerarquització, millora del sistema viari interior del polígon, i tractament de carrers i mobilitat, l’actuació està encaminada a millorar la qualitat ambiental de la trama viària i a fomentar la mobilitat a peu de manera segura i accessible. Les actuacions se centren en la reordenació de les vies que recorren el polígon de nord a sud (carrers de Son Thomàs, Colomer i Magdalena), en les quals es preveu:

1. Millora de les condicions d’accessibilitat, adaptant l’ample de voreres amb corredor per als vianants lliure d’obstacles d’un mínim de dos metres d’amplària.

2. Incorporació de franges d’arbratge en escocells (no escocells aïllats) que exerciran alhora d’element de separació entre fluxos per als vianants i de vehicles. Aquests bulevards connectaran visualment amb l’itinerari fluvial adjacent al jaç de Son Bugadelles.

3. S’eliminaran les línies d’estacionament del carrer i hi restaran només les àrees d’estacionament situades a l’interior de les parcel·les enfrontades a les façanes dels equipaments existents i programats i naus privades. La reducció d’aparcament es compensa mitjançant la creació de noves àrees, segons es detalla en el punt 6.

4. S’adaptarà el carrer de Son Thomàs a les necessitats de circulació de vehicles de transport de grans dimensions d’acord amb els criteris establerts en l’estudi de mobilitat de 2021.

5. Es crearà un carril per a vehicles de mobilitat personal al carrer de Sant Thomás, que connectarà amb el Passeig de Calvià a través de l’extrem sud-oest de l’ampliació del polígon i a través de la urbanització de Galatzó.

6. S’ordenaran els tres ELP (espais lliures públics) adjacents al carrer de València i es transformarà el sòl en zones d’estacionament dissenyats sota criteris ambientals. Cada superfície d’estacionament tendrà com a molt 150 places, amb una unitat cada 40 m2 de superfície per a garantir la completa naturalització, permeabilitat i la reserva de sòl

 Pla del sistema viari interior del polígon actual.

per a la plantació d’arbratge. La superfície pavimentada destinada a vials i estacionaments tendrà les dimensions establertes en la normativa del POD. Es pavimentarà amb paquets de ferm i capes de rodament que mantenguin la permeabilitat del terreny que el sustenta i que garanteixin la no discriminació en termes d’accessibilitat. S’instal·laran sistemes de pretractament d’aigües prèviament a l’evacuació de les aigües de pluja cap a la xarxa de pluvials. Es dotarà d’instal·lació d’il·luminat LED amb sistema de regulació de la intensitat lumínica, així com de punts de recàrrega per a vehicles elèctrics, amb un mínim d’un cada quaranta places. A més, és prevista la infraestructura necessària que possibiliti la instal·lació futura de com a mínim un punt de recàrrega cada cinc places. Es donarà compliment a l’obligatorietat de cobrir amb plaques fotovoltaiques les places d’estacionament per a autoproveïment que estableix la Llei de canvi climàtic en l’article 53.3, procurant que les zones cobertes amb plaques permetin l’adequada distribució de l’arbratge, situant-les preferentment en la façana posterior de les naus contigües.

7. Al carrer de Son Bugadelles s’ampliarà el parterre existent que ocupa la superfície de vorera i línia d’estacionament longitudinal (on n’hi hagi) adjacents, per a crear una franja arbrada i arbustiva que redueixi l’impacte visual i de continuïtat a l’ELP (espais lliures públics) previst en l’ampliació del PP-SB (Pla parcial-serveis bàsics) al llarg del camí de Son Pillo. Es mantindrà l’ample de calçada i la vorera del marge oposat.

El desenvolupament d’aquestes actuacions no suposarà cap moratòria en l’atorgament de llicències. Es durà a terme com a plans de millora i com a projectes ordinaris d’obres públiques. Per al desenvolupament de les millores en ELP les despeses es repercutiran proporcionalment entre la propietat de l’àmbit del polígon mitjançant contribucions especials, mentre que per al desenvolupament de les millores en l’àmbit privat es plantejaran incentius als quals podran adherir-se les persones propietàries que hi estiguin interessades.

Prèviament a qualsevol actuació, l’avantprojecte haurà de ser exposat al públic per a recollir-ne els suggeriments en fase de participació ciutadana.

De pare suec i mare mallorquina, va ser una de les pioneres de l’FP d’electrònica a Sant Josep Obrer. Va fer les pràctiques a una empresa del Regne Unit, quan hi havia el gran canvi cap a la computarització dels sistemes de navegació. En una professió d’homes, ella va fer-se camí gràcies a la formació i a l’empresa que son pare va engegar. Va reparar vaixells fins que va tenir infants, llavors ja va ser la responsable tècnica de l’empresa per ser finalment la gerent. També ha estat directora més de 23 anys d’AENIB (Associació d’Empresaris Nàutics de les Illes Balears). Recorda com des de Calvià es va impulsar a l’IFOC les primeres formacions específiques en mecànica nàutica.

Com és una persona que té una embarcació?

Hay el mallorquín clásico de toda la vida con una barca de entre 6-12 m, que le gusta navegar con barco a vela o pescar con barco a motor. Los isleños llevamos el mar en la sangre, es normal querer disfrutar del mar. Luego tenemos los que tienen barcos de hasta 20 m, español o de la Unión Europea, que dejan aquí el barco y vienen por vacaciones o que recalan aquí. Finalmente, hay los multimillonarios que vienen a Mallorca sobre todo para que su barco se repare, porque es agradable para su tripulación, con buena conectividad, y por la calidad de las empresas náuticas. Y eso que no se lo ponemos fácil, porque hay mucha normativa en España, en Italia o Francia son más flexibles.

En nàutica, en què som bons?

Reparando grandes yates y la causa es multifactorial. Por ejemplo, en los ochenta en Francia sacaron una normativa que hacían pagar grandes impuestos y entonces se desplazan aquí, a Astilleros de Mallorca, que era potente en reparación de mercantes. Cuando probaron Mallorca a las tripulaciones les gustó, los capitanes e ingenieros vieron que aquí había negocio. Es el caso de mi padre, que era capitán, y que cuando se casó con mi madre pasaron un tiempo en Suecia hasta que decidieron instalarse aquí. Estas empresas, normalmente extranjeras, contrataban y formaban a españoles. Y así empezó, se creó más movimiento y más profesionali-

 A l'esquerra, Antonio Lopera, director tècnic de l'empresa i espòs, i a la dreta Iván Gispert, director tècnic europeu de NAVICO. Tots dos acompanyen Margarita Dahlberg en el Saló Nàútic, Palma, abril de 2022.

zación. Además, Mallorca en aquel momento lo tenía todo: unas infraestructuras muy concentradas, muchos extranjeros que hablaban inglés, oferta hotelera, ocio,... buenos restaurantes, coches...

Quin pes han tengut ports com el de Portals i Port Adriano? El Puerto de Portals fue uno de los primeros de lujo, de glamour, el primero era Club de Mar. Podía acoger barcos grandes y tenía una oferta de tiendas y restaurantes de categoría, y organizó la Breitling. Entonces tampoco había en la isla tantos barcos grandes, aunque en el pantalán cerca de la torre hay barcos grandes. Eso dio un caché al mundo náutico. Además, Port Portals dio importancia al varadero, donde se sacan los barcos. Fue novedoso por la maquinaria que podía levantar barcos de 15-18m y porque podían trabajar en que cualquier empresa pudiera trabajar allí si te habían contratado. No había tantos sitios y era complicado de gestionar. Hay que tener en cuenta también que Puerto Portals no puede levantar barcos grandes (más de 20m), Port Adriano sí. Port Adriano surgió después de la moratoria que no permitía ampliar clubes y fue diseñado para atraer las grandes esloras y hacer una marina glamourosa.

Què opina de les possibilitats de Calvià?

Tiene muchas, justamente por tener Puerto Portals y por tener Puerto Adriano, y otros puertos que tiene. Y por las empresas náuticas que hay en Son Bugadelles. Se puede crecer más, hay un nicho de mercado a explotar, que es el tema de las marinas secas. Hace falta un análisis profundo, ni poner hormigón por todo ni ser tan ecologista. Las marinas secas sirven para todos esos barcos que apenas se utilizan y que se podrían llevar allí y recuperar espacio para tránsito y chárter, que es lo que mueve la economía local: compra de comestibles, lavandería, agua, repostaje, vacias los tanques sépticos... Además, irán a restaurantes! Calvià tiene mucho recorrido por hacer.



Quines repercussions ha tengut la pandèmia en el creixement del sector nàutic?

Han sido varias repercusiones, la primera la muerte de personas importantes dentro del sector náutico. Después, el parón que ralentizó todo mucho. Mallorca vive de dos temporadas: a partir de abril, que vienen a Mallorca a ser reparados y que luego navegan por el Mediterráneo. En octubre, vuelven para partir luego hacia el Caribe. Los barcos van donde hace buen tiempo: aquí en verano y en el Caribe en invierno, que allí hace bueno. Pero no se quedan en el Caribe, salen cuando empieza la temporada de huracanes. En España el confinamiento fue en marzo y por eso los barcos no vinieron, se fueron a Holanda, el Reino Unido... La pandemia era igual para todos, pero fue como se emitieron las noticias, aquí asustaron. Eso ha tenido una gran repercusión en las empresas náuticas de reparación. Además, muchas fábricas pararon y hay falta de suministros. A eso, hay que añadir la guerra de Ucrania, que tiene minas de minerales imprescindibles. Luego hay los embargos de Rusia... los chips de Taiwán China, los barcos que no pueden desembarcar mercancías. Salió un barco de contenedores de EEUU hacia Europa y le han dado cita para desembarcar en dos meses. Estas mercancías ya llevaban ocho meses de retraso. El coste en el combustible, además. Salir a navegar va a salir el triple de caro, además las gasolineras de puerto suelen ser más caras. El futuro es incierto, por la guerra, por los suministros...

Quines mancances té Mallorca per a un millor i més gran creixment de la nàutica? Es muy importante los mensajes que se lanzan al extranjero. Hay que decir lo que realmente somos, que somos una isla acogedora con grandes profesionales que nos tomamos muy en serio el sector de la náutica.

Nuestros políticos solo piensan en el turismo de sol y playa, pero el sector náutico es el primero del sector industrial en facturación y en crecimiento. Hace 10 años los ingresos dels sector náutico a la Autoridad Portuaria eran el 20%, hoy en día son más del 50%. El sector náutico está ayudando a costear la Autoridad Portuaria, y por ende, a que la llegada de mercancías y pasajeros

Somos una isla acogedora con grandes profesionales que nos tomamos muy en serio el sector de la náutica

A l'assemblea general de l'AENIB, març 2022.

 Jaume Vermell, president d'AENIB, amb Margarita Dahlberg en el Palma Superyatch Show, 2021.

no salga tan cara. Falta que la sociedad y los políticos lo entiedan, aunque hay excepciones! Pero hay muchos titulares en los periódicos sobre la satuación de yates en el mar pero, miras a la playa y ¿dónde hay espacio para un turista? Se ha demonizado la náutica. Antes teníamos turistas más educados. En los yates se cumple una normativa muy estricta.

Quin tipus d’inversió en nàutica donaria el sus definitiu per se altament competitius?

También tienen que crecer los puertos, ya que determinadas moratorias no son buenas. El mismo mar va trayendo sedimentos y pierdes calado, y según la normativa no puedes quitar estos sedimentos -que no son de los barcos- los dragados de estos fangos son fáciles, no creo que contengan materiales pesados. Supongo que se analiza y se procede correctamente. El sector náutico es uno de los más regulados, ecologistas y protectores con el medio ambiente. La gente que disfruta del mar es consciente que si no lo cuidas no puedes volver al día siguiente.

Quin paper han jugat les grans personalitats en el foment de la nàutica?

La Familia Real ha ayudado mucho, especialmente el Rey emérito que potenció mucho las regatas. También grandes empresarios mallorquines de otros sectores que vieron un potencial. Han invertido en la construcción de las marinas. En Santa Ponça están los Nigorra, que han hecho mucho y que fueron pioneros. Además hay que destacar a Astilleros de Mallorca y a Diego Colón de Carvajal, una de las personas importantes para el desarrollo del sector náutico.

És un nínxol de mercat per a petits inversors?

En Mallorca no tenemos ninguna gran empresa de la náutica, ni Astilleros de Mallorca, somos pymes. Es un buen sector para invertir, sí. Lo que se necesita son grandes profesionales que contaran con trabajo estable y de calidad. Necesitan formación continua y aporta una riqueza intelectual, además tratas con personas de diferentes países y eso es enriquecedor, y luego se cobra más de la media. No es un salario oportunista y durante todo el año, es reparación y mantenimiento. Las condiciones de horario también suelen

ser buenas, aquí estamos de lunes a jueves de 8 a 17 con media hora para comer, y el viernes se van a las 14 h.

Què opina de que des dels serveis públics s’ofereixi formació gratuita relacionada amb la nàutica?

Nuestro sector necesita más formación que el hotelero, con 60 h no vamos a ningún sitio. Los primeros niveles no son suficientes, solo sirven para saber si quieres trabajar en el sector náutico... es trabajo en exteriores y no gusta a todo el mundo. Lo mínimo son los niveles 2 y 3 de la FP. A nivel gratuito sí que es interesante de personas formadas en electricidad, electrónica, mecánica,... terrestre. Sería ideal que el IFOC hiciera cursos puente: partes del barco, cómo moverse por dentro de la embarcación, qué puedes hacer y qué no,... cosas que los de tierra ni se imaginan. Incluso para administrativo o cocina! Después del curso puente, luego se puede adaptar a cada especialidad. Todos tendrían trabajo inmediatamente.

Además tendría que hacer un curso de 50 h sobre riesgos en un barco y en un muelle, a parte de los riesgos laborales que hay en tu propio oficio. Esta formación la suele dar la propia empresa.

Margarita Clar, vostè mateixa,... les dones de nàutica mallorquina venen de família?

Sí, todas, es un sector familiar. Hay más mujeres de lo que parece, pero están en la sombra. Las mujeres suelen acompañar en la administración contable mientras él era el mecá-

Sería ideal que el IFOC hiciera cursos puente: partes del barco, cómo moverse por dentro de la embarcación, qué puedes hacer y qué no

nico. Ahora ya hay mujeres electricistas, pintoras,... poco a poco. La mujer tiene unas capacidades mejor que un hombre en un barco, porque son trabajos multitarea. Hay que animar a que haya más mujeres en este sector donde podrán desarrollar sus cualidades.

Es pot democratitzar l’ús de les embarcacions privades i preservar el medi marí?

Todos somos contaminadores, todos generamos residuos, y cuantas más personas más contaminamos. Con la legislación que hay en día, un barco contamina menos que lo que contamina cualquier otro sector. Hay sobrevigilancia, por ejemplo con la posidonia. Los barcos obligatoriamente cada cinco años tienen la visita de un inspector y si es un chárter es cada año. ¿Van cada año a un hotel?

Com en els cotxes, la nàutica és molt més electrònica que no pas mecànica?

Sí la electrónica y la informática. En un barco salido del astillero tiene más valor todo lo que hay dentro que el casco en sí. Antiguamente era el casco, la vela y el motor.

Com ajuden les fires? I les internacionals?

Las ferias de aquí son para saber quién es quién. Sobre todo sirve para ver la esencia pronáutica del lugar, es una carta de presentación. Es importante hacer mucha promoción.

Cuando vas a otras ferias, vas a captar clientes de otras zonas para que vengan aquí.

Com és un dia ideal a la mar? Si eres propietario a motor es un día sin viento y en una época para ir a pescar, por ejemplo raors. Si eres velero quieres brisa constante e irte a Cabrera o a las Malgrats. Como trabajadora te gusta ir a puerto y que el armador o armadora no esté esperándote y que el capitán te explique la avería de la embarcación y te explique cada cosa donde está. Y sobre todo, que no haga ni mucho frío ni calor! Cuando trabajas con personas muy ricas estaría bien contar con un Project Manager, un director de orquesta, que es una profesión en auge. Sería como un director de hotel, sabe de todo.

Yo tengo buenos clientes y amigos, y soy bienvenida a bordo porque puedo reparar. Lo que pasa es que no tengo tiempo. Lo mejor es tener un amigo con barca o alquilar un barco, que es genial! Los chárter contribuyen a la ecología, menos barcos y fomento de la economía local.

* Aquesta entrevista es va dur a terme en el seu despatx del polígon de Son Rossinyol de Palma. Margarita Dahlberg va sera ser diligent en les repostes i també responent a les telefonades que entraven. Una dona que va per feina.

Los chárter contribuyen a la ecología, menos barcos y fomento de la economía local

 Margarita Dahlberg i la seva filla, accionista de l'empresa, al Saló Nàutic de Palma, abril 2022.

 Margarita Dahlberg amb Juan Fargas, CEO d'AUSMAR.

LEIRE GIRAL AGUIRRE / Periodista

L’ENERGIA A CALVIÀ: el poder de la llum

Deia Einstein que la voluntat és una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat o l’energia atòmica. El món d’avui necessita tota la voluntat per afrontar el repte cap a la transició energètica davant l’emergència climàtica i la dependència energètica. Una transició que obliga a abandonar els combustibles fòssils i implantar un model energètic basat en les energies renovables que pugui sostenir el nostre nivell de vida.

La transició energètica ja ha començat i té un considerable impacte en la generació elèctrica a l’Estat espanyol: el 2021 el 48 % de l‘energia consumida ha estat d’origen renovable. En el cas de les Illes Balears, però, l’escenari canvia molt: només cobrim el 8 % de la demanda energètica amb les energies renovables que produïm al nostre territori. Som una de les comunitats amb major dependència energètica de l’exterior: importem pràcticament el 92 % de l’energia que consumim per viure i mantenir el nostre sistema de vida.

Una dependència que es tradueix en una factura elèctrica que s’enfila fins als 1.000 milions d’euros, quasi el 4 % de tota la riquesa produïda en un any a la nostra comunitat.

Ningú no dubta de la necessitat d’implantar models energètics sostenibles que fomentin la sobirania energètica, és a dir, la capacitat d’un territori d’autoabastir-se energèticament. En el cas de les Illes Balears, la tecnologia amb més possibilitat d’implantació és la solar fotovoltaica, seguida de l’eòlica. Els beneficis són evidents: supo-

sen cuidar l’entorn i descarbonitzar el medi ambient; són una font inesgotable de recursos que no genera residus; i promouen la sobirania en entorns aïllats energèticament, com el nostre arxipèlag.

La implantació d’energies renovables topa amb dos grans reptes: la falta d’infraestructures adequades a les noves fonts energètiques i la falta de gestionabilitat per garantir el subministrament de forma ininterrompuda, ja que la dependència del clima és un factor determinant en la implantació

Ningú no dubta de la necessitat d’implantar models energètics sostenibles que fomentin la sobirania energètica, és a dir, la capacitat d’un territori d’autoabastir-se energèticament

ESTRUCTURA DE LA GENERACIÓ ENERGÈTICA A LES ILLES BALEARS 2021

`

Font: Red Eléctrica Española.

 Sistema elèctric balear. Red Electrica Espa ñola.

renovable. Una possible solució a la manca d’infraestructures elèctriques passa per la integració del sistema elèctric balear amb el peninsular a través de noves interconnexions. El problema de la gestionabilitat de les energies renovables podria resoldre’s amb sistemes per emmagatzemar l’energia, com bateries o bombeig hidràulic.

El sector energètic de les Balears s’enfronta als reptes per garantir el subministrament energètic de forma sostenible i eficient. Molts dels esforços se centren en el transport i en els serveis i residencial, ja que ambdós sectors aglutinen el 90 % de tot el consum energètic de l’arxipèlag. L’electrificació de la xarxa de transport o el foment de l’autoconsum a través d’energies renovables són dues de les mesures estrella per fer més eficient i sostenible el consum energètic a la nostra comunitat.

DARRERA DE L’INTERRUPTOR: COM FUNCIONA EL SISTEMA ELÈCTRIC?

El viatge de l’electricitat no comença quan pitgem l’interruptor de casa sinó a quilòmetres de distància: a les centrals de generació. D’allà és transporta a través de línies d’alta tensió que distribueixen l’electricitat als diferents punts de subministrament.

El sistema elèctric consta de quatre baules en la cadena: generació, transport, distribució i comercialització de l’energia. La generació i la comercialització

Vista de l'edifici de l'estació de Calvià, 1977. Foto: Fons històric d'Endesa.



Vistes del parc elèctric de l'estació receptora de Calvià, 1975. Foto: Fons històric d'Endesa.

El sistema elèctric consta de quatre baules en la cadena: generació, transport, distribució i comercialització de l’energia

LA POLÈMICA DE TOCAR EL

RELLOTGE: CANVIAR L’HORA ESTALVIA ENERGIA?

La polèmica sobre el canvi d’hora ens acompanya des de fa dècades. Endarrerir una hora els rellotges quan arriba l’hivern és una fórmula per estalviar energia. El cert és que en economies industrialitzades el canvi horari té un impacte considerable en l’estalvi energètic, però en economies com la balear, basades en el sector serveis, l’impacte de la mesura és anecdòtic.

El canvi d’hora afecta especialment les Illes Balears, en ser el territori més oriental de l’Estat: és el primer lloc on surt el sol i també el primer on s’amaga. Adaptar el nostre cicle vital a les hores de sol implica fer un ús eficient d’aquest recurs natural. Més hores de sol al dia impliquen un estalvi energètic en el consum d’electricitat. El sector turístic mira amb bons ulls la proposta: mantenir l’horari d’estiu durant tot l’any allargaria la temporada.

Les Balears estan en una franja horària equivocada si tenim en compte les hores de sol. Fa anys que el

debat sobre el canvi d’hora esquitxa l’actualitat illenca. La plataforma Illes amb Claror neix el 2016 per reivindicar que les Illes Balears adoptin l’horari d’estiu durant tot l’any. Sostenen que un horari adaptat a les necessitats vitals suposaria, també, un estalvi del consum energètic en disposar de més hores de sol al dia. La iniciativa va dur el debat sobre el canvi d’hora a la taula del Parlament, que aprovà una declaració institucional per mantenir l’horari d’estiu durant tot l’any i evitar que els rellotges corrin cap enrere a les Balears a finals d’octubre.

El desfasament horari a l’Estat espanyol es remunta a 1942, quan el país adaptà el seu horari a l’Hora Central Europea, seguint l’Alemanya nazi. Un horari que mai no es va recuperar ni compassar amb l’hora solar. Tornar a l’Hora Europea Occidental implicaria gaudir d’una hora més de sol al dia, el que afavoriria la conciliació laboral i familiar i l’estalvi energètic.

són activitats alliberades, però el transport i la distribució estan regulades. Cinc empreses dominen el mercat elèctric a l’Estat espanyol: Iberdrola, Endesa, Naturgy, EDP i Repsol controlen el 90 % de la producció energètica. Un mercat que, des de fa mesos, protagonitza una vertiginosa escalada de preus.

El preu de l’energia es fixa en el «pool» elèctric, el mercat de l’energia a Espanya. Al «pool», productors i comercialitzadors negocien la compravenda d’electricitat per establir el preu diari de la llum per hores. Els productors oferten l’energia i els comercialitzadors fan la demanda. L’oferta dels pro-

ductors i la demanda dels comercialitzadors es creuen en un preu final que es fixa en funció del preu de l’últim productor que ha entrat al mercat. És el que es coneix com un sistema marginalista: les energies que entren a vendre cobren al preu de la més cara.

Les empreses productores tracten de vendre al preu que tenen els costos de producció. Com detalla l’enginyer industrial i professor de la Universitat de les Illes Balears, Vicenç Canals, les energies barates de produir –com la nuclear o les renovables– són les primeres a entrar al mercat elèctric i ho fan a zero euros. Després entren les

energies més cares, com el carbó o el gas. «El que passa és que el preu que es fixa és el del darrer que entra al mercat, que a Espanya són els cicles combinats amb gas», explica.

L’energia que consumim no es pot generar només amb energies renovables. El gran repte del sistema elèctric és emmagatzemar l’energia elèctrica a gran escala, quelcom que encara no és viable. Com l’electricitat no es pot acumular a gran escala de forma viable, per cobrir la demanda es necessita produir sobrecapacitat: generar molta més electricitat que el consum màxim previst. És per això que l’energia elèctrica s’ha de generar en

tot moment: el que consumim en aquest moment s’està produint en aquest moment. I aquesta és la gran feina de Red Eléctrica Española (REE), l’operador del sistema i únic distribuïdor: quadrar l’oferta (producció de l’energia) i demanda (consum energètic).

REE preveu la demanda energètica hora a hora i reparteix les quotes de producció. Modular la demanda permet reduir la contaminació, millorar l’eficiència al consum i abaratir el preu de la factura. La fórmula és traslladar el consum d’hores punta a hores vall, per la nit i de matinada.

SISTEMA ELÈCTRIC BALEAR: EL COST DE LA INSULARITAT

Una de les singularitats del sistema elèctric balear és que està constituït per dos subsistemes petits i elèctricament aïllats entre si: Mallorca-Menorca (unides per un cable submarí

de 132 kV) i Eivissa-Formentera (connectades per dos enllaços submarins de 20 kV). El 2012 entra en funcionament el cable elèctric amb la Península i, quatre anys més tard, s’uneixen els dos subsistemes a través del doble enllaç Mallorca-Eivissa.

A les Balears hi ha cinc centrals tèrmiques que produeixen energia. Totes són propietat d’Endesa, el principal productor i distribuïdor elèctric de la nostra comunitat. A Mallorca trobem la central tèrmica de Cas Tresorer (Palma) i la central de Son Reus, ambdues de cicle combinat que cremen gas natural com a combustible principal, tot i que també poden cremar gasoil. També continua en actiu la central tèrmica des Murterar, a Alcúdia. El 2019 es varen tancar els grups 1 i 2 de carbó i està previst tancar la resta abans de 2026, quan entri en funcionament el segon enllaç elèctric amb

 Subestació de Valldurgent.

Modular la demanda permet reduir la contaminació, millorar l’eficiència al consum i abaratir el preu de la factura

EVOLUCIÓ DEL NOMBRE DE PLACES TURÍSTIQUES A CALVIÀ PER TIPUS (2004-2020)

EVOLUCIÓ DEL NOMBRE DE TURISTES A CALVIÀ PER LLOC DE RESIDÈNCIA (2008-2021)

la Península. Pot funcionar 500 hores anuals des d’agost de 2021. Les centrals tèrmiques de Maó i la d’Eivissa completen el mapa.

El gas arriba a l’arxipèlag a través del gasoducte entre Dénia, Sant Antoni de Portmany i Palma, inaugurat l’any 2009 per la companyia Enagàs. Es tracta d’una construcció de 330 quilòmetres de longitud, 228 dels quals transcorren per sota la mar amb una profunditat màxima de 1.000 metres. És la primera interconnexió energètica entre les Balears i la Península i condueix el gas cap a les centrals de cicle combinat de Cas Tresorer i de Son Reus i a la central d’Eivissa.

Generar energia a les Illes Balears és més car que a la Península. El sistema energètic balear és deficitari per les seves petites dimensions i per l’aïllament: produir un MWh a la Península val 51 euros, però fer-ho a les Balears en costa 141, gairebé el triple. Els consumidors de les Balears paguen l’electricitat al mateix preu que a la Península, la qual cosa genera un dèficit que assumeix l’Estat i que es xifra en uns 500 milions d’euros anuals.

Sense recursos propis de combustibles fòssils i amb la clara oposició social a les prospeccions petrolíferes, el present i el futur energètic balear s’escriu amb energies renovables. La major part de l’energia renovable produïda a les Balears és solar fotovoltaica, que s’ha incrementat en un 58 % respecte l’any anterior. No obstant això, costa molt desplegar aquest tipus d’energia per la falta de territori existent en una illa. Davant aquest escenari, les institucions prioritzen actuacions que no necessitin ocupar territori, com l’autoconsum.

CALVIÀ: TURISME I DEMANDA ENERGÈTICA

La densitat de població a la nostra comunitat s’ha duplicat des de l’any 2000.

La dependència del turisme i l’augment poblacional provoquen un alt consum de recursos i d’ús d’infraestructures, que impliquen un augment també del consum energètic.

A Calvià també es nota l’impacte del turisme i de la població flotant en la demanda energètica, especialment durant els mesos d’estiu. Al municipi hi ha més places turístiques (61.136)

que persones empadronades (51.567). No obstant això, la xifra que determina el consum energètic és el nombre de turistes que visiten el municipi durant la temporada turística.

EVOLUCIÓ DEL NOMBRE DE PLACES TURÍSTIQUES A CALVIÀ PER TIPUS (2004-2020)

L’evolució dels turistes a Calvià ha augmentat progressivament des del 2008, quan més d’un milió i mig de turistes varen visitar Calvià. L’esclat de la crisi financera global implicà una tímida davallada dels turistes entre el 2009 i el 2016. A partir del 2017 se superen les xifres precrisi, i s’assoleix el rècord l’any 2019 amb més de 1.700.000 turistes. L’impacte de la pandèmia és patent a partir de l’any 2020 i, a partir de 2021, es nota el compàs de la recuperació econòmica amb xifres que freguen els 700.000 visitants.

Al compàs de la recuperació econòmica postpandèmia ressona també l’augment del consum energètic per mantenir viva l’estructura que fa possible el nostre model econòmic.

La fàbrica de llum operava des del capvespre fins a les onze de la nit i de matinada fins a la sortida del sol



La Industrial Eléctrica, coneguda popularment com «sa Central», va ser una empresa pionera que va dur llum i modernitat a Calvià. Els fundadors varen ser Joan Alemany Ensenyat i el seu germà Macià, que va morir el 1917 per mor de l'epidèmia de grip. A l'esquerra. de la imatge s'hi veu una fusteria-serradora, on hi feien feina una quinzena de persones, que feien taulons per fer capses per al transport de taronges valencianes. Allà també s'hi molia guix de les pedreres de Benàtiga. Anys quaranta. Foto: Antònia Alemany Cañellas a Calvià, imágenes del Pasado, de Xavier Terrasa García. Ed. Amberley, 2008.

LA FÀBRICA D’ELECTRICITAT: QUAN LA LLUM VA ARRIBAR A CALVIÀ

A principis del segle passat una central il·luminava Calvià. La llum arribà al municipi el 1917 de la mà de la família Alemany, propietària de la Fàbrica d’Electricitat. La història d’aquest indret, que s’ubicava al centre de la vila, es remunta més de cent anys enrera, quan Joan Alemany Enseñat va emprendre l’aventura de portar la llum al poble.

El 6 de maig de 1917 s’inaugurava la Central Elèctrica de Calvià i, amb aquesta, una nova etapa al municipi marcada per l’arribada de l’electricitat. La central funcionava gràcies a un motor Estroport a gas pobre i una alternadora de 25 kV. La fàbrica de llum operava des del capvespre fins les onze de la nit i de matinada fins la sortida del sol. Les cròniques de l’època narren que la central «donava llum i força motriu quan ho exigeixen les circumstàncies» (Informació Estadística Ilustrada de Balears, 1935).

L’historiador Manuel Suárez apunta que el propietari de la Fàbrica d’Electricitat, Joan Alemany Enseñat, va ser, alhora, el cap de la Falange a Calvià i un dels protagonistes de la repressió franquista al poble. Afegeix que, durant la II República, diferents veïns del poble varen queixar-se del funcionament de la central per mor del cablejat elèctric, ja que, en estar per sobre de les reixes, la gent el tocava i s’enrampava.

El cert és que l’arribada de la llum al poble va ser motiu d’alegria. Així ho constaten els articles publicats al diari L’Almudaina durant el 1917, on es relaten les festes populars que celebraven l’arribada de la llum a Calvià. El programa de festes, editat per Sebastià Pizà, inclou vetllades poètiques i musicals, un recorregut de la banda pels carrers del poble, carreres amb premis i concerts de música durant dos dies.  Conveni amb GESA per al subministrament elèctric a Calvià.

LA HISTÒRIA DE GESA

L’expansió de Gesa va condicionar l’arribada de la llum a tots els pobles de Mallorca. El 1903 es funda a Palma La Palma de Mallorca, Compañía Mallorquina de Electricidad, que s’encarregà de fer arribar gradualment el servei elèctric a les ciutats i pobles de les Illes Balears. S’arriben a crear fins a 59 societats productores i comercialitzadores d’electricitat, algunes de les quals amb una cartera mínima de clients.

A partir dels anys trenta s’esdevé un procés de fusions i d’absorcions per part de companyies amb una major vocació territorial. És el cas de Gesa, que va néixer el 1927 com a resultat de la fusió de la Sociedad de Alumbrado por Gas i l’esmentada La Palma de Mallorca. En vint-i-cinc anys, Gesa ja s’havia fet amb la major part de les empreses productores i comercialitzadores de Mallorca i, en la dècada dels anys seixanta, va fer-se amb les companyies que servien electricitat a la resta d’illes de l’arxipèlag.

Altres testimonis de Calvià recorden com la gent es reunia a les cases per escoltar les radionovel·les. La ràdio era un mitjà que es consumia en grup perquè no tothom en tenia un aparell a casa. Però en veure el pipelleig de les bombetes que indicava

el tall de subministrament, tothom tornava a casa sense sentir el final de la radionovel·la.

En els seus articles a La Santa Ponça que jo vaig conèixer, Rafel Joan Fortesa narra una curiosa anècdota als anys quaranta, quan anà a Calvià a peu per escoltar un partit de futbol entre Espanya i Portugal a Sa Societat. «Tots els que volguérem escoltar el partit vàrem haver de donar una pesseta a l’amo de la serradora, que era el propietari del motor que feia corrent elèctrica al poble, perquè el posàs en funcionament i poguéssim escoltar la ràdio”, relata.

El racionament de queviures durant els temps de la fam, als anys quaranta i cinquanta, complicava molt el transport de mercaderies i aliments. Fortesa recorda com els cotxes anaven amb gasogen –una caldera adossada al vehicle que cremava llenya o clovelles d’ametlla per fer gas i encendre el motor. La situació era un calvari per als transportistes i taxistes, que havien d’aixecar-se a les cinc i mitja del matí per encendre la caldera i esperar que hi hagués gas suficient per posar el motor en marxa. El mateix Fortesa recorda haver vist per primera vegada una bombona de butà a Calvià l’any 1957.

Mestre Pedro envoltat de comediants, personatge que va fer feina a la central elèctrica que va funcionar a Calvià abans d'arribar llum procedent de Ciutat. Era una persona polifacètica i amant de les belles arts (1934). Foto: Cent anys a Calvià , Ajuntament de Calvià, 1990.

Els festejos culminaren amb la benedicció de la Central Elèctrica, a la qual assistiren les autoritats calvianeres. Aquell dia a l’església parroquial s’entonà el Te Deum, de Mossèn Miquel Tortell i Simó –qui, per cert, fou organista de la Catedral de Mallorca.

Els hereus de Joan Alemany mantenen viva en la memòria la història de l’antiga central elèctrica. «Avui dia no ens podem fer una idea de com era aquell Calvià, la central donava llum al poble, a Palmanova i as Capdellà», diu Caterina Estades, neta d’Alemany, que just tenia tres anys quan el seu padrí morí. «Tot el que sé sobre la central ho sé per la meva família, jo directament no la vaig conèixer», assegura.

La Central Elèctrica de Calvià s’ubicava al centre de la vila, concretament al que avui coneixem com a carrer Jaume III. Avui hi ha el bar Sa Central, en honor a l’antiga central elèctrica. Estades recorda l’existència d’una serradora de fusta devora la central amb la qual es varen fer funcionar els motors de la fàbrica durant una temporada.

Les cròniques de Joan Rafel Fortesa recollides a La Santa Ponça que jo vaig conèixer també relaten com, durant la postguerra, mancava combustible al poble. Es va canviar el motor de gasoil de la central elèctrica per un de gas pobre, de marca Crosley i fet a Manchester, que funcionava amb llenya i clovelles d’ametlla.

Durant la nit, la central elèctrica no funcionava. Els empleats utilitzaven un sistema de senyals lumínics per avisar la població dels talls de llum a partir de les onze del vespre, quan s’apagava la maquinària de la fàbrica. «Sempre he sentit a dir que hi havia com un toc de queda, hi feien com un senyal. La gent tenia una o dues bombetes enceses a casa i, quan començaven a fer llums intermitents, era perquè al cap d’una estona s’aturaria,

perquè de nit deixaven de cremar fusta», comenta Estades.

El 31 de desembre de 1957 la companyia Gas y Electricidad, S.A. (Gesa) va comprar per 75.000 pessetes Industrial Eléctrica, l’empresa propietat de Joan Alemany que explotava la central elèctrica de Calvià. D’acord amb el que estipula el contracte, entre les propietats comprades hi constaven, entre d’altres, 12 pals elèctrics de fusta, 392 aïlladors de porcellana, 300 curtcircuits, 800 quilos de coure, dos comptadors per a enllumenat i les concessions i autoritzacions administratives per oferir el servei elèctric al municipi.

Gesa va fer-se càrrec dels abonats de Calvià una vegada va entrar en funcionament la central tèrmica d’Alcanada, al port d’Alcúdia, l’any 1957. Es tracta de la central que va abastir d’electricitat bona part de l’illa de Mallorca fins als anys vuitanta i que funcionava amb fueloil i amb lignits (carbó de mina). Gesa va construir la central dins l’estratègia d’expansió elèctrica de la companyia. La ubicació a la costa nord mallorquina s’explica per l’existència d’un moll d’atracament per a bucs de tonatge mitjà i per la seva proximitat a les zones mineres de l’Illa, d’on s’extreia el lignit per a produir electricitat. La infraestructura es va donar de baixa entre 1982 i 1984, en ser substituïda per la central des Murterar, més potent i adequada per cobrir la demanda elèctrica.

Però tornem al Calvià de 1957. Quan Gesa va comprar la central elèctrica i la titularitat del negoci per distribuir l’electricitat al municipi, la companyia va arribar a un acord tàcit amb Joan Alemany: la condició per vendre el negoci era que dues de les seves quatre filles, Francisca i Antònia Alemany, s’incorporassin a l’estructura de l’empresa elèctrica per fer-hi feina. Caterina Estades recorda la seva sorpresa en descobrir aquesta història familiar per boca de sa mare. «Quan ma mare

m’ho contà no vaig entendre per què just dues de les quatre germanes eren les que passarien a fer feina a Gesa. Ma mare deia que per a elles dues era una bona opció perquè eren fadrines i, en canvi, les altres ja tenien home», relata amb sorpresa, conscient de com canvien els temps.

Caterina Estades encara conserva alguns dels contractes d’aquell temps, uns documents recuperats a la casa familiar que tenen un gran valor sentimental.

Les seves ties, Francisca i Antònia Alemany, anaven a peu per tot el municipi de Calvià, es Capdellà i algunes cases disperses a la zona de sa Porrassa a fer la lectura dels comptadors quan la titularitat de la central ja era de Gesa. També eren les encarregades de cobrar l’import de les factures de forma manual. «Les meves dues ties i el meu padrí estaven al capdavant del negoci», recorda Estades. Quan el municipi va créixer, les dues germanes varen quedar-se a la zona des Capdellà i de Calvià poble.

EL MOTOR ELÈCTRIC DES CAPDELLÀ Testimonis com el d’Antònia Colomar recorden l’existència d’una central elèctrica també as Capdellà, a la qual s’hi referien com Sa Central, propietat d’un veí d’Andratx. Avui la seva pista es ressegueix per via oral, gràcies l’extraordinària memòria de dones com Catalina Carbonell, nascuda ara fa 79 anys.

Fou entorn de la dècada dels anys quaranta quan s’instal·là un motor elèctric que abastia de llum es Capdellà. L’aparell funcionava amb gasoil i es va ubicar a l’entrada del poble, precisament al lloc on avui dia hi ha un transformador. Abans de la posada en marxa del motor, la llum arribava a aquest indret des d’Andratx.

«De dia no teníem llum. Quan començava a fer fosca posaven en marxa el motor des Capdellà i donaven electricitat al poble. Devers les onze de la nit l’amo

Si volies aigua fresca l’agafaves de la cisterna. Era la fredor que hi havia llavors



Jaume Oliver Ferrer dona de beure aigua fresca de cisterna a la seva cunyada.

aturava el motor i ens tornava a connectar amb Andratx», relata Carbonell. «Sé que abans no hi havia llum durant la nit i que just hi havia electricitat unes hores al dia. Ma mare era brodadora i em contava com a vegades feien feina amb llum d’oli perquè gairebé no hi veien amb les bombetes», afegeix.

Aquesta veïna capdellanera recorda com en Tomeu «Castellet» era l’encarregat del motor elèctric des Capdellà. «El posava en marxa i estava tot el temps allà, no n’era el propietari però era qui l’encenia i l’aturava. En «Castellet» tenia un molí fariner que funcionava amb motor i per això ell ja en sabia, de motors», recorda Carbonell.

En la seva memòria continua viu aquell renou. «Feia un renouer! Sabíem d’on venia la llum pel renou: quan el sentíem sabíem que la llum venia des Capdellà i quan el deixàvem de sentir sabíem que l’electricitat ens arribava d’Andratx», expressa. El motor era de gasoil. «Només he vist funcionar amb clovelles d’ametla l’autobús, i era de molt petita. Record que duia un bidó aferrat a fora i, abans de partir cap a Palma, el xòfer omplia el dipòsit de clovelles. Jo era molt nina i això ho vaig veure durant poc temps», reconeix Carbonell.

«A ca nostra si volies aigua fresca l’agafaves de la cisterna. Era la fredor que

hi havia llavors. Les geleres elèctriques varen arribar quan jo tenia deu o dotze anys», recorda. Eren els anys cinquanta. A partir de l’any 1957 l’electricitat es democratitza i arriba, progressivament, arreu de Mallorca.

SANTA PONÇA - SAGUNT: LA LÍNIA SUBMARINA QUE IL·LUMINA

LES BALEARS

El cable elèctric entre Santa Ponça i Morvedre, a Sagunt (València), és la primera connexió elèctrica de les Balears amb la Península i una obra d’enginyeria submarina sense precedents a l’Estat espanyol. Un projecte de Red Eléctrica Espanyola (REE) que va cuinar-se a foc lent durant set anys, el temps que va trigar a fer-se realitat.

Al darrera, una inversió de més de 420 milions d’euros, la major inversió de REE en un únic projecte fins a la data.

La interconnexió entre Mallorca i la Península assegura el subministrament elèctric a tot l’arxipèlag i la seva integració al mercat elèctric peninsular. El cable va posar-se en servei a finals de 2011 i, després del període de proves, va entrar en funcionament l’agost de 2012.

Les xifres darrera l’enllaç submarí parlen per si soles: la connexió cobreix

els 244 quilòmetres de distància que separen Santa Ponça de Morvedre, 237 dels quals en un tram submarí que arriba als 1.485 quilòmetres de profunditat. La connexió només és superada per l’enllaç elèctric de Sardenya amb la península d’Itàlia, de 1.600 metres.

«Projecte Rómulo» és el nom sota el qual es va forjar l’enllaç elèctric entre les Balears i la Península, una connexió que ha triplicat la seva activitat en els deu anys que porta en funcionament.

La seva història comença el maig de 2007, quan REE va adjudicar els contractes de la construcció de l’enllaç elèctric submarí per valor de 375 milions d’euros a l’empresa Siemens (com a responsable de l‘estació de conversió a Sagunt i Santa Ponça) i al consorci format per l’empresa italiana Prysmian i la noruega Nexans, encarregades del disseny, fabricació i estesa dels cables submarins.

La instal·lació va requerir de la presència dels dos únics vaixells al món especialitzats en aquesta tasca: l’Skagerrak de Noruega i el Giulio Verne d’Itàlia. Els vaixells varen transportar les 6.700 tones de pes que té cada cable submarí. A prop de la costa, l’estesa dels cables es va fer mitjançant flotadors, vaixells auxiliars i submarinistes. En canvi, a les zones més profundes es varen emprar vehicles submarins especials per al soterrament

El cable elèctric entre Santa Ponça i Morvedre, a Sagunt (València), és la primera connexió elèctrica de les Balears amb la Península i una obra d’enginyeria submarina sense precedents a l'Estat espanyol

La interconnexió entre Mallorca i la Península assegura el subministrament elèctric a tot l’arxipèlag i la seva integració al mercat elèctric peninsular

de cable submarí entre Santa Ponça i Sagunt. Foto: REE.

dels cables a través de l’ús de l’aigua a pressió, per evitar possibles danys derivats de la pesca per arrossegament o dels ancoratges.

La seva posada en marxa ha estat una gran passa en la descarbonització de l’arxipèlag, en suposar una alternativa a la construcció de noves centrals a les Balears. Amb l’energia que arriba des del cable elèctric es cobreix el 25 % de la demanda energètica de les Balears i s’estalvia una mitjana de 500.000 tones anuals en emissions de CO2 a l’arxipèlag, d’acord amb els càlculs de REE.

De la mateixa manera, el cable incrementa la presència d’energies renovables generades a la Península en la cobertura de la demanda elèctrica de les Balears. Per posar un exemple: amb les energies renovables produïdes a les Illes Balears, l’any 2021 només s’hauria pogut cobrir un 7 % de la demanda energètica. No obstant això, el percentatge s’enfila fins al 15 % gràcies a

l’aportació energètica de l’enllaç amb la Península.

A més d’un estalvi pel sistema energètic d’entre 50 i 80 milions d’euros anuals, la connexió entre Santa Ponça i Sagunt implica major estabilitat, fiabilitat i sostenibilitat en el subministrament elèctric balear. Es tracta d’una interconnexió de dos cables de potència i un tercer de retorn, que garanteix l’arribada d’electricitat a totes les Illes Balears.

La seva posada en marxa va dur aparellada la construcció de l’estació convertidora de Santa Ponça

i de dues subestacions, una de 220 kV, que connecta amb la xarxa de transport de Mallorca, i una de 132 kV, que enllaça amb el cable submarí amb Eivissa que va entrar en funcionament l’any 2016. Val a dir que les tres instal·lacions –l’estació convertidora i les dues subestacions– s’ubiquen al polígon de Son Bugadelles.

L’estació convertidora de Santa Ponça suposa un bot qualitatiu i una garantia del servei elèctric a tot l’arxipèlag de les Illes Balears. És una de les poques existents a Europa que permet transformar la corrent continua que transporta l’en-

 Vaixell Giulio Verne durant l'estesa del cable elèctric a Santa Ponça. Foto: Red Eléctrica Española.

El cable incrementa la presència d’energies renovables generades a la Península en la cobertura de la demanda elèctrica de les Balears

llaç elèctric en corrent alterna, que és la que circula en el sistema elèctric insular i peninsular, i viceversa. Es tracta de la primera estació d’aquest tipus construïda a Espanya, juntament amb la de Sagunt –situada a l’altre extrem del cable. La fabricació i el muntatge de la estació de Santa Ponça varen córrer a càrrec del despatx d’arquitectura Pastor SA, un projecte realitzat en naus de pilars, deltes i tancaments en panells prefabricats de deu metres d’alçada.

Per la seva banda, la subestació de Santa Ponça de 220 kV entronca amb la xarxa de transport de 220 kV de Mallorca, la columna vertebral del sistema elèctric balear que connecta amb les línies de transport que creuen l’illa fins arribar a Alcúdia. La xarxa està integrada per nou subestacions: la de Valldurgent (també a Calvià), Son Moix, Son Reus, i Cas Tresorer (Palma), es Bessons, Son Or-

landis (Manacor), Llubí, es Murterar i Sant Martí (Alcúdia).

També a Calvià trobem les subestacions de Son Bugadelles i de Palmanova 66/15 kV. Les dues tenen una doble funció: per una banda transporten energia i, per altra, la transformen a 15 kV com a suport a la xarxa de distribució. El 2018 Red Eléctrica va invertir dos milions d’euros en millores de la subestació de Palmanova per garantir el subministrament elèctric a zones urbanes de Son Caliu, Palmanova, Magaluf, Cala Vinyes, Sol de Mallorca, Portals Vells, Son Ferrer i el Toro, les quals suporten una elevada demanda elèctrica en època estival.

EL SEGON CABLE SUBMARÍ AMB LA PENÍNSULA, UNA REVOLUCIÓ ELÈCTRICA

Red Eléctrica Española preveu posar en marxa un segon enllaç elèctric

submarí amb la Península a partir de l’any 2026 que entraria per Alcúdia. El projecte està inclòs en la Planificació 2021-2026 i, d’acord amb els càlculs de l’operador del sistema, duplicaria els beneficis de l’enllaç entre Santa Ponça i Sagunt.

El pla preveu una inversió estimada d’entre 1.000 o 1.200 milions d’euros per revolucionar el sistema elèctric balear, en aprofitar les infraestructures de la central tèrmica des Murterar, a Alcúdia, amb una gran capacitat de transport. L’arxipèlag tindria així dos punts diferenciats d’entrada (Alcúdia i Santa Ponça) que, allunyats entre si, podrien garantir el subministrament elèctric davant l’eventualitat que un dels dos fallés.

El segon cable amb la Península permetria acabar amb la generació elèctrica amb carbó, una fita que entronca

 Cable submarí. Foto: Red Eléctrica Espa ñola.

amb els objectius fixats a la Llei de canvi climàtic i transició energètica aprovada el 2019 al Parlament de les Illes Balears. La norma estableix les bases per al nou model energètic eficient, segur i sense combustibles fòssils que ha de guiar el model energètic del futur a la nostra comunitat. Com a fites, aquest text legal es fixa abastir el 35 % de la demanda amb energies renovables i reduir un 40 % les emissions de gasos per a l’any 2030. De cara a 2050, la llei planteja abastir tota la demanda energètica amb fonts renovables i reduir un 90 % les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Entre els objectius de la norma es troba l’impuls d’instal·lacions d’autoconsum compartit que abastiran la població, l’administració i les empreses. La llei va fer de les Balears la primera comunitat amb una empresa pública de producció d’ener -

gia, l’Institut Balear de l’Energia, amb l’objectiu de vendre-la a preu de cost. Es tracta d’instal·lacions fotovoltaiques ubicades a les cobertes d’edificis públics, escoles o instituts. Una aposta per l’energia neta que cerca diversificar l’economia de l’arxipèlag, generar llocs de treball i adoptar mesures contra el canvi climàtic.

LA URBANITZACIÓ GALATZÓ, PRIMERA COMUNITAT ENERGÈTICA AMB RENOVABLES PER A PARTICULARS

La Urbanització Galatzó serà la primera comunitat energètica d’energies renovables que beneficiarà directament 400 habitatges. L’Institut Balear de l’Energia (IBE) planteja instal·lar panells fotovoltaics a diferents indrets de la urbanització que permetran abaratir la factura de la llum entre un 30 i un 40 %. La ini-

ciativa cerca abastir el 80 % del consum energètic de la urbanització amb energies renovables.

El projecte preveu instal·lar panells fotovoltaics a l’institut, l’escola, el poliesportiu i diverses cobertes residencials i aparcaments. En total s’hi instal·laran més de 900 kW de potència que permetran abaratir la factura de la llum d’un 30 a un 40 %, segons els càlculs de l’IBE. Els veïns pagaran a preu de cost l’energia en hores de producció sense haver de fer cap inversió.

Es calcula que l’energia abastirà prop del 80 % del consum de la urbanització. L’IBE serà l’entitat encarregada de gestionar la comunitat energètica, integrada per 400 habitatges. Durant les hores de producció, l’energia es podria vendre al voltant de 0,075 euros/kwh.

 Estesa del cable elèctric a Santa Ponça. Foto: Red Eléctrica Española.

La iniciativa s’inspira en les polítiques dirigides a la transició energètica i cerca fomentar l’autoconsum, amb l’objectiu d’aconseguir un model energètic més descentralitzat i participatiu. El projecte serà possible gràcies a l’arribada dels fons europeus Next Generation , un vector de canvi per al model energètic. La idea del Govern és extrapolar el model de comunitat energètica a altres indrets de l’arxipèlag.

El cert és que el projecte de Galatzó conviu amb dues altres experiències de comunitats energètiques a les Balears: la de Sant Lluís i la de Marratxí. Es tracta de dues comunitats energètiques ubicades a polígons industrials. La de Sant Lluís és la primera de Menorca i compta amb tretze empreses participants i una inversió de 150.000 euros per part de l’Institut Balear de l’Energia, que permetrà instal·lar panells fotovoltaics en prop de 8.000 metres quadrats de superfície.

ECO WAVE POWER: L’ENERGIA DE LES ONES A PORT ADRIANO

L’empresa israeliana Eco Wave Power anunciava el gener la construcció d’una nova central elèctrica a Port Adriano. Es tractaria d’una planta d’energia d’ones marines de fins a dos megawatts. El consistori calvianer assignarà una ubicació a l’empresa durant un període de vint anys, mentre que la companyia haurà d’obtenir les llicències d’activitat, posar en marxa les plantes d’energia i vendre l’electricitat generada d’acord a un sistema de quotes predeterminat.

Segons l’empresa, la iniciativa cerca acomplir l’objectiu de cobrir el 75 % de la demanda elèctrica amb energies renovables d’aquí a l’any 2030.

 Urbanització Galatzó.

La Urbanització Galatzó serà la primera comunitat energètica d’energies renovables que beneficiarà directament 400 habitatges

GEMMA MARCHENA DELGADO / Periodista

CALVIÀ:

¿EXISTE UN FUTURO POST-TURÍSTICO?

El sector industrial en Calvià

Calvià lleva décadas siendo un referente del turismo europeo e incluso mundial. Sin embargo, dos años de pandemia y de parón en seco del sector han hecho aún más patente la necesidad de la diversificación turística. Con una estacionalidad muy marcada y sometida a los vaivenes de una convulsa coyuntura internacional, la actividad turística está ahora mismo marcada por los efectos del coronavirus (aún activo), la guerra entre Ucrania y Rusia y el súbito encarecimiento del combustible, la energía y resto de materias primas.

En un contexto de inflación global, más tarde o más temprano los bolsillos de los turistas lo notarán y cerrarán el grifo. Es cierto que vivimos una temporada turística excelente pero, ¿hasta cuándo?

¿Y si en alguna de estas caídas no existe luego una recuperación? Es momento de repensar y buscar un plan B, C y D, si es necesario.

as estadísticas son muy claras al respecto. Con alrededor de 50.000 habitantes, su PIB es de 1.634 millones de euros según la Fundación Impulsa Balears. Las cifras son demoledoras: nueve de cada diez euros proceden del sector servicios, que factura 1.436 millones de euros y además genera el 85,5 por ciento del empleo local. Según la Fundación Impulsa, en concreto la industria hotelera y la restauración suponen el 35,4 por ciento de la facturación municipal y crean el 41,6 por ciento del empleo de la zona. Le siguen el sector inmobiliario (22 por ciento del PIB y el 1,8 por ciento del empleo calvianer) y la construcción (6,5 por ciento de la economía local y 9,5 por ciento de los puestos de trabajo del municipio). Por último, la industria supone el 5,4 por ciento del PIB del municipio, frente a la agricultura, que apenas alcanza al 0,1 por ciento del PIB con 1,2 millones de euros.

¿Puede la industria ser una alternativa al todopoderoso sector turístico? Y sobre todo, ¿dónde podría ubicarse si esta se desarrollara? Precisamente el polígono de Son Bugadelles, creado en 1989, concentra todo el suelo industrial del municipio. Según el Institut de Desenvolupament Industrial (IDI), Calvià cuenta con 258.063 metros cuadrados de suelo industrial repartidos en 129 parcelas o solares, de los que 236.195 metros cuadrados están en explotación, es decir, el 91,53 por ciento, ya que están en funcionamiento 110 parcelas. Por tanto, quedan libres 21.868 metros cuadrados, el 8,47 por ciento del suelo industrial de Calvià, lo que suponen 19 parcelas disponibles.

Según Antoni Riera, director de la Fundación Impulsa, «la industria en Calvià tiene presencia a día de hoy. Es verdad que es un municipio eminentemente turístico, destinado al sector servicios. El 87 por ciento del PIB de

Calvià se orienta hacia el sector servicios. En cuanto a la industria, como base de conocimiento, supone sólo el 5,4 por ciento de los bienes y servicios del PIB, con una facturación de 88 millones en el sector industrial, frente a 1.634 millones de euros del total».

La industria más importante de Calvià está relacionada con el tratamiento del agua, el reciclaje y su suministro, que supone el 60,8 por ciento del PIB industrial. El sector manufacturero supone el otro 31,1 por ciento, la energía el 6,7 por ciento, mientras que el sector extractivo tiene poco peso, con apenas el 1,4 por ciento del PIB industrial calvianer

¿Dónde están las fortalezas del tejido económico de Calvià? Para Riera, se hallan en «la industria que interseccionan bien con el sector servicios. Eso garantiza la sostenibilidad de la prestación de servicios turísticos, con

una industria circular, descarbonizada, digitalizada y que también se puede enfocar en la depuración» de desechos. «Debe estar muy vinculada a prestar o complementar en la sostenibilidad de la zona».

Riera explica que apenas hay presencia de industria manufacturera o extractiva en Calvià, mientras que la vertiente tecnológica «pueda complementar un poco el turismo. Esta es la parte de la ingeniería y la tecnología». Por otro lado, el sector de la construcción tiene un peso importante en Calvià, que supone el 6,6 del PIB del municipio.

¿Cuál debe ser el futuro del sector secundario de Calvià? Riera admite que «vemos recorrido en la industria verde, como el tratamiento del agua o la energía, en el tratamiento y elaboración de materiales y en los suministros en general». Así como «Inca o Manacor tienen otros perfiles, Calvià debe diferenciarse o diversificarse en la industria verde».

La ventaja de Calvià, no sólo en la industria sino en general es que el municipio «disfruta de una economía de escala y de su privilegiada localización. Está bien conectada con la capital lo que le genera que haya PIB como polo de atracción y hay una gran aglomeración de población. Hay una economía de escala y está bien interconectada con otras empresas a pocos kilómetros».

En la industria extractiva destaca la cantera de Calvià y en cuanto a la manufacturera, están actividades de carpintería, fabricación de bebidas y vino, también relacionado con la agroindustria, el aceite. Apenas hay base manufacturera como podría ser la bisutería de Manacor.

En cuanto a la zona que concentra la industria, sin duda, «es Son Bugadelles. Es un polígono con muchos servicios y concentra gran parte de la industria de esa zona». ¿Podrían ser los estudios de IB3 parte de esa renovación industrial? «Es una actividad más orientada a prestar servicios que a la producción. En las estadísticas industriales no aparece el peso de la actividad industrial», explica Riera, para quien «las tecnologías no son industriales sino una prestación de servicios digitales». De hecho, el director del CRE advierte que el peso de la informática y las comunicaciones en el PIB calvianer es del 2,2 por ciento, mientras que la tecnología supone el 3 por ciento.

Para Riera, apenas existe una alternativa industrial para el municipio. «En realidad Calvià está altamente especializada en turismo y tiene otras ventajas como región turística líder en el mundo. La solución no está en buscar la diversificación, ser algo distinto de lo que soy, sino buscar la diversificación desde lo que soy, es decir buscar

la diversificación especializada. La lógica apunta a que Calvià debería aprovechar su ventaja y su know how pero para mirar al futuro hay que sofisticarlo y cruzarlo con la industria verde, la energía y la sostenibilidad. Esas intersecciones no sólo otorgan más valor, sino que tienen la capacidad de diversificar la economía de este municipio. Que esas ramas económicas generen peso, pero no al margen sino a la sombra». Y pone como ejemplo práctico el hecho de que los hoteles reutilicen agua o reciclen residuos para que el turismo dé un paso más allá.

En cuanto a suelo industrial, la mayor actividad radicada en el término municipal de Calvià se concentra en el polígono de Son Bugadelles. Si bien es cierto que gran parte del polígono está edificado y ocupado, quedan 10 parcelas pendientes de edificación con una superficie total de 10.000 metros cuadrados. Por tanto, hay espacio para desarrollar actividad industrial.

Recpecto a la actividad, la evolución de las empresas se produce de la manera siguiente en el municipio. En 2019 había 5.118 empresas, de las que 190 eran industriales. En 2020 había 5.083 empresas, un pequeño descenso que se explica por la irrupción de la pandemia, mientras que las empresas industriales se incrementaron en cuatro, alcanzando la cifra de 194. Lo que

Apenas existe una alternativa industrial para el municipio. «En realidad Calvià está altamente especializada en turismo y tiene otras ventajas como región turística líder en el mundo»

ANTONI RIERA Director de la Fundación Impulsa

demuestra la fortaleza del sector en entornos económicos complicados. Desde el Govern advierten que «se observa que pese a que haya habido una disminución en el número de empresas, las del sector industrial se han visto incrementadas».

El sector que aglutina el mayor número de empresas corresponde al sector náutico, con 29 empresas y unos 180 trabajadores. De acuerdo con los últimos datos disponibles (ya que al cierre de esta edición no se habían volcado los datos de 2021), el sector industrial de Calvià experimentó ingresos por valor de 31,7 millones de euros.

Respecto a las líneas de ayudas, este año se han dirigido a Indústria seis solicitudes de ayudas con un volumen de inversión de 235.702 euros destinados a la modernización y digitalización de las empresas industriales. Pese a ello, no ha habido ninguna solicitud para la línea de grandes inversiones dotada con un importe máximo por expediente de 200.000 euros al 50 por ciento.

En palabras de Toni Morro, director general de Indústria del Govern balear, iba camino del Ministerio de Asuntos Económicos en busca de financiación para proyectos industriales en Balears. «Cuando uno ve los datos,

ve que hay industria en Calvià. El polígono de Son Bugadelles aglutina en el polígono la industria, y además debe estar allí. Hay espacio para ello», dice Morro.

El director general advierte que «la mayoría de la industria de este municipio está centrada en empresas del sector náutico. Tiene sentido al ser un municipio que hace frontera con el municipio. Y más protagonismo que va a llevarse este sector, porque se están preparando propuestas muy interesantes». Morro habla a conciencia: conoce a la perfección todo lo que se está preparando a nivel balear y ya se están

EVOLUCIÓN DEL NÚMERO DE AFILIADOS A LA SEGURIDAD SOCIAL DEL SECTOR TURÍSTICO

Datos desde 2009 a primer trimestre de 2002

Si Calvià es eminentemente turístico, ¿tiene futuro industrial? : «Sin duda. Es una oportunidad para Calvià y hay que aprovecharla. Hay espacio, hay financiación, hay voluntad política... Están todos los ingredientes para que surja un sector industrial aquí»

TONI MORRO Director General de Industria del Govern Balear

DIFERENTES LÍNEAS DE AYUDAS PARA IMPULSAR LA INDUSTRIA EN BALEARS Y CALVIÀ

Para revertir el modelo económico basado sólo en el turismo, existen diferentes líneas de ayudas a las que pueden acudir las empresas interesadas, también de Calvià. Así, uno de los escollos a los que se enfrentan la competitividad de los negocios es la insularidad y los constes de transporte. Para aliviarlos, el Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana cerró en julio el plazo para pedir las ayudas al transporte marítimo y aéreo de mercancías en el ámbito industrial con origen o destino a Balears.

Por otro lado, el Ministerio de Industria, Comercio y Turismo, a través de la Fundación EOI y en colaboración con el Instituto de Innovación Empresarial de les Illes Balears (IDI) han presentado la Convocatoria Regional del programa Activa Startups, destinado a pymes que tengan un reto de innovación en materia de transformación digital, desarrollo e incorporación de tecnologías emergentes, transformación hacia una economía baja en carbono o incorporación en el modelo de negocio de la pyme.

Las ayudas, en forma de subvención, permitirán a las empresas hacer frente a los costes de contratación de servicios de asesoramiento y apoyo de una startup en materia de innovación abierta. En concreto, el importe máximo establecido por cada pyme beneficiaria es de 40.000 euros.

La convocatoria de Activa Startups tiene prevista su apertura a mediados de septiembre a empresas de Baleares de todos los sectores, exceptuando agricultura, ganadería, silvicultura, pesca y construcción. La convocatoria está dotada con un presupuesto de 600.000 euros y se pretende trabajar con retos de innovación de al menos 15 pymes en esta primera convocatoria.

presentando proyectos como el llaüt eléctrico. «Todas las empresas de náutica están presentando proyectos donde la resiliencia y la sostenibilidad son protagonistas. Así lo detectamos en gran parte de las empresas y celebramos que sea así en ese sentido». Así lo confirman todos los Sistemas Integrados de Gestión de proyectos industriales que se están detectando en Balears y del que Calvià no es ajeno.

Morro advierte que ahora mismo está en proceso la propuesta de Ley de Polígonos Industriales «donde podremos ver dónde hay suelo industrial disponible, qué se puede hacer» y en el caso del municipio de Calvià «hay diez parcelas. Sería muy positivo que pudieran aterrizar allí un proyecto industrial estratégico. En Calvià no hay proyectos industriales estratégicos como sí hay en Palma, Inca o Alcúdia.

«Sólo que no se conocen públicamente por secreto profesional» y evitar así el pirateo industrial. Eso sí, todo lo que está por venir en las Islas y en el municipio «son todos de economía circular y proyectos muy interesantes».

Si Calvià es eminentemente turístico, ¿tiene futuro industrial? El director general de Industria lo tiene claro: «Sin duda. Es una oportunidad para Calvià y hay que aprovecharla. Hay espacio, hay financiación, hay voluntad política... Están todos los ingredientes para que surja un sector industrial aquí».

La guerra de Ucrania y la COVID han demostrado la fragilidad de tener ‘todos los huevos en la misma cesta’. La fuerte caída del turismo durante los años de la pandemia ha demostrado la necesidad de tener plan B, plan C y todos los que hagan falta para que la economía de una zona dependa sólo de un sector.

«Necesitamos diversificar mucho más el modelo económico, buscar diferentes fuentes económicas. Ahora hay creación de de empresas y se está notando en las diferentes inversiones. Los fondos de inversiones se preguntan. ¿dónde pueden ofrecer una rentabilidad del ocho por ciento? Nadie. Pero el panorama cambia enormemente y la brújula cambia hacia otro tipo de sectores».

Las oportunidades están en cualquier rincón y Morro admite que el ingenio y la inventiva son fundamentales para buscar alternativas al turismo. «Es el ejemplo de la planta de hidrógeno de Lloseta. También se puede aprovechar el agua salada de las depuradoras para conseguir materiales de desinfección que importamos en cantidades industriales, como el hipoclorito sódico. De un material de rechazo se consigue un producto eficaz y además, evitamos vertidos en el mar»

Morro es testigo de cómo cada vez hay proyectos industriales de calados en la Isla. «Si antes nos venían con un proyecto que se presentaba con un Power Point de cinco páginas, ahora las

propuestas tienen 200 páginas». Hay más propuestas industriales en las Islas y cada vez más sólidas. Que lleguen a Calvià es cuestión de tiempo.

«Calvià tiene una especificación muy clara del sector en el que trabaja. Hay que ir hacia allá y aprovechar las posibilidades del municipio, que está al lado del mar». De ahí que para Morro tenga sentido que se dedique al sector náutico.

«Para que haya industria hay que mover mucho material y necesita mucha demanda. Aquí lo que tenemos es mucho turismo. Es una ventaja competitiva pero también un peligro. Hay que ir con ojo porque si cae el turismo, cae todo».

Para Morro, diversificar hacia el turismo náutico tiene sus ventajas. «Trabaja cuando no hay turismo con la reparación de embarcaciones en invierno para poder trabajar en verano. En este sentido el deseo es que haya ocupación laboral fuera de temporada para lograr la desestacionalización, mientras que se trabaja cuando llega el turista en plena temporada». Morro pone como ejemplo la política industrial de Canarias, «donde el turismo es de temporada anual y tiene una producción industrial estable. Nuestra temporada, sin embargo, es muy estacional, es como una campana de Gauss: empieza muy flojo en enero, se anima un poco en marzo y vamos a tope en agosto y septiembre, cuando ya empieza a decaer. Tenemos que aplanar

esta curva y esta estacionalidad tan crítica. Y para ello nos serviría el sector náutico».

«Desde mi Dirección General trabajamos fundamentalmente en dos líneas: en la de modernización y digitalización, con una subvención de 300.000 euros al que se han presentado seis proyectos. Y otra línea destinada a grandes inversiones donde nos hemos llevado una grata sorpresa porque está dotada de un millón de euros para cinco proyectos. Sin embargo, se presentaron 34. Ha sido una gran respuesta».

Las comunidades no pueden aportar más de 200.000 euros públicos para un proyecto industrial, cuenta Morro, una inversión pública que tiene el objetivo de generar puestos de trabajo. «Es cierto que hay mucha incertidumbre pero desde Indústria, vista la buena respuesta de proyectos, hemos ido a Hisenda para decirle que necesitábamos para todos estos proyectos. La consellera Rosario Sánchez me dijo adelante y hemos aportado 1,2 millones desde nuestra propia conselleria [la Conselleria de Transició Energètica, Sectors Productius i Memòria Democràtica] y otros dos millones los cedió la Conselleria de Hisenda i Relacions Exteriors».

La apuesta pública por cambiar el modelo económico resulta fundamental para conseguirlo. «En Balears hemos conseguido que el Valor Industrial

SALARIOS DEL SECTOR TURÍSTICO Y DEL SECTOR INDUSTRIAL

Los trabajadores de Balears cobraron de media en 2020 casi 7.000 euros menos de media que los vascos. Según el Instituto Nacional de Estadística (INE), el sueldo medio de los trabajadores de las Islas fue de 23.881 euros en 2020, muy lejos de los 30.224 euros de media que cobra un asalariado vasco. Las asignaciones económicas de los trabajadores de las Islas siguen estando por debajo de la media estatal y la explicación a este bajo poder adquisitivo está en la modalidad de fijos discontinuos, muy marcados por la temporalidad del sector turístico. Esta situación contrasta con la de los asalariados vascos, cuya comunidad cuenta con un fuerte sector industrial.

Estas diferencias también se perciben a la hora de jubilarse. La pensión media de jubilación más alta del Estado está en el País Vasco, con 1.458,98 euros, y supera en 361,95 euros a la de Balears, que es la sexta más baja, según los datos de la última nómina mensual de pensiones del Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones. Es decir, alguien jubilado vasco vive con una pensión casi un 25 por ciento más alta que uno de Balears.

Bruto alcance el 15 por ciento» del PIB balear, que luego bajó al 8 por ciento y ha llegado a tocar el fondo del 5 por ciento. «Hay una clara tendencia negativa. Revertirlo es el objetivo del Plan Industrial 2018-2025. «Estamos en el ecuador y hemos ejecutado el 70 por ciento. La pandemia nos ha puesto freno y hemos tomado decisiones que van más allá de los ERTEs».

De esta manera, de los 255 millones que el Govern destinó a ayudar a las empresas en el contexto de pandemia «75 millones eran para actividad industrial. Si no hubiese habido estas ayudas, hablaríamos hoy en día de empresas quebradas». Morro señala que «el turismo ha sido rescatado y la industria es resiliente, pero no inmortal».

La ayuda pública ha sido fundamental para que el sector industrial sobreviva la embestida de la pandemia. Ahora es el momento de impulsar nuevos proyectos salpicados por toda las islas, también en Calvià y para ello hace falta un terreno abonado. «Estamos viendo buenos datos de producción industrial en las Islas, con un crecimiento que va entre el 20 y 30 por ciento, lo que consolida la recuperación. Ahora hay que avanzar hacia el aumento de la producción. Tenemos que procurar lo que tenemos y pensar en el futuro».

En este contexto de ampliación del sector industrial, «hay proyectos». Interés de los inversores lo hay. Y pone de ejemplo el resurgir de la industria con tan buenos resultados. «Es el caso de Quesería Menorquina, que se salvó de la quiebra con un concurso de acreedores que iba a enviar a 150 personas al paro. Había que evitar el cierre de una industria reconocida en todo el país y que el sector primario entrara en barrena. A día de hoy, estamos teniendo reuniones con Quesería Menorquina porque ahora quiere invertir».

El esfuerzo del Govern balear para lograr el repunte de la industria es arduo. Las visitas a Madrid para reclamar al Gobierno central para pedir ayuda e inyecciones económicas son constantes. «Sabemos que los ERTEs han estado muy bien pero necesitamos niveles más elevados de inversión en Balears y Canarias» para que consigan diversificar su economía. «El Govern puede ofrecer un máximo de 200.000 euros de ayuda pública a un proyecto industrial en el Archipiélago pero hay que complementar este esfuerzo para que las empresas industriales florezcan». Hasta ahora, la nueva hornada de proyectos industriales se muestra ambicioso y con la certeza de que son viables. Es la nueva oleada industrializadora.

¿Por qué hasta ahora no ha habido interés de los inversores en apostar por la industria y se ha apostado por otros sectores al parecer más rentables como la inmobiliaria y la construcción? «La inversión en industria es más riesgosa y más difícil que la inmobiliaria. No es lo mismo vender una casa que implantar una industria, que necesita muchos estudios de mercado, informes... La parte inmobiliaria es más especulativa. Supone menos riesgos porque tarde o temprano, la casa se venderá. Apenas necesita inversión».

En el caso de la industria «es necesario invertir una gran cantidad de capital. Para

hacerse una idea, el proyecto más sencillo requiere de siete millones de inversión inicial. Es normal que en mercados más especulativos, con todo el derecho del mundo, se dirijan hacia sectores más sencillos. Por eso es tan complicado que abra una industria y por eso nos alegramos tanto cuando sale adelante una de ellas. Por que el porcentaje de inversión es mucho más alto y requiere unos conocimientos técnicos muy elevados».

Por otro lado, los trabajadores del sector industrial gozan de mejores condiciones laborales que los del sector turístico. «Si hay algún sector reconocido por los sueldos de calidad es la industria. Sin duda. Para que la industria se asiente aquí serán necesarios revulsivos económicos». Que el sector secundario se instale en Mallorca y, en concreto, en Calvià, tiene sus consecuencias en la economía de la zona. «Según la CEOE, por cada euro que se invierte en industria se crean otros tres euros. El turismo también arrastra pero no tanto en la parte laboral. No se trata de atacar a otro sector sino de potenciar la industria todo lo posible».

Aquí entran en juego los fondos Next Generation, un instrumento temporal de recuperación creado por la Unión Europa y que está dotado con más de 800.000 millones de euros, que tienen el objetivo de contribuir a reparar los daños económicos y sociales inmediatos causados por la pandemia de coronavirus.

La ayuda pública ha sido fundamental para que el sector industrial sobreviva a la embestida de la pandemia

UN APOYO PARA CONTINUAR CON EL EMPRENDIMIENTO EN CALVIÀ

El vicepresidente y conseller de Transición Energética, Sectores Productivos y Memoria Democrática, Juan Pedro Yllanes, y el alcalde de Calvià, Alfonso Rodríguez Badal, firmaron el pasado mes de julio un convenio de colaboración que permitirá a las personas emprendedoras y empresas del municipio beneficiarse de los diferentes servicios que ofrece el Instituto de Innovación Empresarial de las Illes Balears (IDI), entidad dependiente de Vicepresidencia.

El IDI, como agencia de desarrollo regional de las Illes Balears, cuenta con diferentes programas de apoyo a empresas en el ámbito autonómico: Icomerç, para potenciar la mejora del comercio

en los municipios; Idigital, para acompañar a las empresas en su proceso de transformación digital; Iemprèn, para el fomento y apoyo al autoempleo; Iemprenjove, para potenciar las capacidades emprendedoras de la comunidad educativa; Iexporta, para facilitar el acceso a los mercados exteriores a las empresas del municipio; Isostenibilitat, para ayudar a las empresas en la transformación hacia un modelo de producción más sostenible; y Reempresa, para facilitar a las personas emprendedoras el acceso al mercado de compraventa de pequeñas y medianas empresas.

Este último programa, Reempresa, es un modelo innovador

de emprendimiento y de crecimiento empresarial que fomenta la continuidad de empresas que son viables económicamente y buscan un relevo en su propiedad y dirección.

La puesta en marcha en Calvià del programa permitirá que las personas emprendedoras del municipio puedan acceder a un mercado de ofrecimientos de cesión de pequeñas y medianas empresas que por varios motivos (jubilación, salud, etc.) están valorando la opción de cerrar. Así, el objetivo es evitar la pérdida del tejido empresarial causado por la falta de relevo y dar una oportunidad a las personas que quieran iniciar un proyecto de autoempleo.

El Instituto de Formación y Ocupación de Calvià (IFOC), con la colaboración del IDI, será el encargado de ofrecer asesoramiento personalizado y gratuito a las personas reemprendedoras y a las cedentes para la elaboración del plan de cesión y de empresa, así como el acompañamiento durante el proceso de transmisión de la empresa. Con la firma de este convenio se refuerza el servicio del Ayuntamiento de Calvià en materia de promoción y desarrollo local.

Entrevista a Marcos

Pecos, regidor de Servicios Económicos del Ajuntament de Calvià

«TENEMOS QUE DESPEGARNOS DE NUESTRA DEPENDENCIA DEL SOL Y

PLAYA»

El regidor de Servicios Económicos del Ajuntament de Calvià, Marcos Pecos, analiza el futuro industrial del municipio. O por lo menos una alternativa al sector turístico. Para ello, se está trabajando desde el Consistorio para obtener la máxima ayuda posible de las convocatorias de los fondos Next Generation, vitales para conseguir un cambio de modelo económico.

¿Hay futuro industrial para Calvià?

El núcleo industrial por definición es Son Bugadelles y se está produciendo una transformación. Por un lado, para que en el futuro, con la aprobación definitiva del Plan General de Urbanismo, pueda crecer con unas características muy concretas. Por otro lado, se espera allí la concentración de sector del mar y el desarrollo del Mallorca Design District. Con este último proyecto el planteamiento es que Calvià, a medio y largo plazo, sea un destino referente donde las empresas de lifestyle y el diseño de interiores puedan concentrarse en una este lado de la Isla. En Son Bugadelles ya hay muchas empresas que han modificado sus fachadas que hacen que su aspecto deje de ser tan industrial, como es el caso de Son Castelló, y Son Bugadelles ahora parece un supercentro comercial con muchas empresas de interiorismo y estilo de vida.

¿Qué proyectos se están llevando a cabo desde el Ajuntament de Calvià para lograr diversificar la economía, donde el turismo es el protagonista absoluto? ¿Qué papel juega en esta transformación los fondos Next Generation?

Se está trabajando en el impulso a la digitalización destinado a empresas innovadoras e industriales. Estamos trabajando con empresas del mar, que al final son las que están presentado mayor voluntad de transformación y que es lo que quiere Europa con los fondos Next Generation.

Con la Direcció General de Comerç del Govern estamos trabajando desde la administración con el sector privado para intentar conseguir el mayor número de fondos europeos. El objetivo es que la empresa privada se puedan modernizar con procesos de digitalización y cualquier innovación que quieran introducir en sus empresas.

¿Qué procesos hay ahora en marcha para conseguir fondos Next Generation y a los que puede optar Calvià? Se acaba de abrir el proceso de la línea de ayudas para el Fondo Tecnológico, con ayudas para el programa de modernización del comercio, que incluye su transformación y que se ubicarán en zonas donde haya concentración comercial importante. Este es el caso de Son Bugadelles o de algunas calles de primera y segunda línea de Magaluf o Peguera. Es una forma de diversificar la economía como las labores del mar.

Está previsto que se concedan 100 millones de euros en dos años, a repartir con todos los proyectos de España que se presenten. Balears tiene que ir con cuatro o seis proyectos impulsados por la administración autonómica. Deben ser ejecutables, ya que se fijan plazos muy exigentes desde la administración. En el Govern han visto que en Calvià hay una oportunidad de cumplir con ese mínimo. Estamos en una muy buena posición para acceder a estos fondos.

Tenemos en Son Bugadelles la asociación Mallorca Design District, que cuenta con alrededor de 30 empresas y sigue creciendo. Nosotros trabajaremos con ellos conjuntamente para poder alcanzar proyectos de transformación del polígono

Con esta convocatoria se impulsa el fondo tecnológico para el comercio y esto a la industria le afecta. Y con la transformación que se está llevando a cabo en el polígono, podemos darle impulso. Nos interesa la diversificación económica. No podemos supeditarlo todo al soy y la playa. Queremos más empresas que trabajan doce meses y no seis. Y ahora hay oportunidades.

¿En qué consisten estas ayudas del Fondo Tecnológico?

El comercio de Son Bugadelles está trabajando en estos proyectos que se dividen en cuatro líneas. Vamos a intentar presentarnos a las cuatro, donde la economía circular y la sostenibilidad tienen mucho protagonismo.

Se trata de plazos muy exigentes, por lo que tendremos que publicar la convocatoria antes de 31 de diciembre. Las subvenciones de los proyectos deben estar concedidas antes del cuarto trimestre de 2023 y justificados los pagos antes de 2024. Para ellos [la empresa privada] y para nosotros es un reto importante, no tenemos más de dos años. Se van a conceder 100 millones de euros en dos años y para Balears el Gobierno central impulsa un mínimo de seis proyectos. Solo el municipio de Calvià puede tener dos o tres que accedan a las ayudas.

¿Puede considerarse este proceso un intento de industrialización de la economía calvianera?

Es lo mas parecido. Se está llevando a cabo el impulso a la innovación, la digitalización, tanto a empresas comerciales como industriales. Se podría presentar Cubito Veloz, que ahora mismo es la única empresa industrial que hay en el municipio. Se está impulsando la atención y transformación ahora de toda empresa. Incluida la más rústica va a necesitar una transformación digital para relacionarse con residentes y con la administración de una forma mucho más ágil.

¿Qué proyectos concretos está impulsando el Ajuntament de Calvià para cambiar su modelo económico? Por un lado tenemos en Son Bugadelles la asociación Ma-

llorca Design District, que cuenta con alrededor de 30 empresas y sigue creciendo. Nosotros trabajaremos con ellos conjuntamente para poder alcanzar estos proyectos de transformación del polígono.

Lo conectamos con otro proyecto que ya está en marcha, que es el de Calvià Destino Turístico Inteligente. Vamos a recibir más de cuatro millones de euros para transformar el destino turístico, con el impulso a todas nuestras empresas en estas cuestiones. Esto es diversificación económica pura y dura. Sabemos que el tractor económico del municipio es el sector servicios, pero nos tenemos que separar de la dependencia del sol y la playa. Podemos dedicar nuestro destino a la cultura, el patrimonio, la gastronomía y el deporte en temporada media-baja.

Dentro del desarrollo de Destino Turístico Inteligente, vamos a tener de inversión para análisis turísticos y tótems interactivos, estaciones marinas y sensores medioambientales (protección posidonia), boyas inteligentes, pasos de cebra y radares pedagógicos inteligentes. Los cargas y descargas inteligentes permitirán saber cuánto tiempo esta ocupado y descargado, como si fuera un punto de estacionamiento. Y así tenemos identificados 93 puntos carga y descargados en el municipio.

Y conecta con otro proyecto en el que estamos trabajando con la empresa privada Hidrobal, concesionaria del agua potable. Con ellos estamos trabajando en un hub tecnoló-

gico. El proyecto ya está instalado en Benidorm y otros puntos de España. Lo queremos replicar aquí con Hidrobal, que forma parte de Agbar (Aguas de Barcelona) y se despliegan con espacios físicos que permiten una suite de servicios digitales que permiten el control al minuto de la calidad del aire, el agua o el ruido. Desde si hay boyas ocupadas hasta la digitalización de servicios municipales, la ubicación a tiempo real de vehículos municipales, el estado de las conducciones de las tuberías para saber cuál tienes que cambiar...

Estamos consiguiendo el espacio para Hidrobal en el polígono de Son Bugadelles y la idea es tener allí un hub del sector del agua, de transformación del agua. Como todo esto ya tiene forma en otros municipios.

¿Cuál es el camino del municipio para ser algo más que sol y playa?

La evolución para nosotros es intentar despegarnos y separarnos del turismo de sol y playa. Sabemos que es nuestro motor pero no podemos depender exclusivamente de ello. Y el crecimiento del PGOU permite la obligación de que haya un 50 por ciento del suelo industrial destinado a la marina seca, porque da trabajo los doce meses. Muchos de nuestros jóvenes no saben que tienen un salida laboral muy buena en el sector náutico. Y en temporada baja los barcos necesitan mantenimiento, pintado, de cuidado de esos barcos que ahora se hace de forma ilegal en terreno rústico. Tenemos que traer esta actividad aquí y hacerlo con un crecimiento sostenible en el polígono.

¿Calvià tuvo alguna vez pasado industrial?

Nunca. Nuestra industria siempre ha sido el turismo. Lógicamente está la cantera, de la que se extrae piedra para todas las Islas pero no hemos tenido una gran empresa del sector secundario, dando trabajo a nuestros residentes. La mayoría de la actividad se ha destinado al sector servicios e incluso hay despachos que ejercen la abogacía.

¿La idea de sustentarse solo en el turismo ha cambiado en los últimos años?

Cuando llegó la pandemia y cerraron las fronteras los que peor lo pasamos fuimos los que vivíamos directamente del turista. Calvià sufría mucho más que Lloseta, porque la construcción seguía en marcha. Y menos mal que aquí seguía habiendo actividad constructora, así como dentro del polígono y las actividades del mar, que nos han salvado. De hecho mucha gente de hostelería media temporada de construcción y media temporada de turismo.

El principal reto es seguir trabajando para tener una temporada cada vez más larga. Peguera abre de febrero a noviembre. Pero no ha ocurrido así en Magaluf, Palmanova y Santa Ponça, aunque este año abrieron antes: en abril ya teníamos ocupación bastante buena. La sensación es que la temporada se alarga un poquito, que los veranos se amplían por el buen tiempo y eso puede hacer que la gente no quiera venir solo a la playa. Aunque estamos solo a una hora de distancia de avión, respecto al norte de Europa tenemos diferencias de temperaturas de 15 grados.



Foto: Pepe Caño.

Foto: Pepe Caño.

ANTONI OLIVER CAMPINS / Periodista

EL SECTOR DE LA CONSTRUCCIÓ A CALVIÀ TÉ EL REPTE D’ADAPTAR-SE A LA SOSTENIBILITAT I A LA DEMANDA D’IMMOBLES D’ALTA GAMMA

No s’ha de ser una persona molt gran per recordar com eren Magaluf i Santa Ponça fa uns anys, a començament dels anys setanta. A Magaluf hi havia un pinar i algunes cases unifamiliars, un bar i poca cosa més. A Santa Ponça hi havia uns xalets dels anys trenta i existia una mínima trama urbana. Llavors s’hauria pogut dissenyar un creixement moderat i sostenible. Però va mancar un projecte assenyat que donàs pas a un turisme menys intensiu.

El municipi de Calvià va evolucionant com tants d’altres, insulars i peninsulars –al sud i a la costa de Llevant espanyola– que en pocs anys passaren de la societat rural a la turística, a un ritme molt accelerat. Això va suposar un creixement urbanístic i poblacional molt brusc. En primer lloc, es perfila el món preturístic amb un creixement moderat, d’hotels i habitatges residencials, i després la voràgine turística i constructora, amb un creixement quasi exponencial, sobretot als anys setanta i vuitanta del segle passat.

L’activitat constructora a Calvià representa entorn del 6 % de l’economia local. Encara que l’activitat s’ha vist moderada durant els anys de la pandèmia, hi ha hagut un efecte de rebot de recuperació bastant fort, a finals de 2021 i 2022. El sector manté l’activitat, més dedicada a la rehabilitació i reforma que a les construccions de nova planta.

En tractar el tema de la construcció a Calvià, des de qualsevol punt de vista, s’ha de fer referència, encara que sigui un comentari breu, a la «balearització», l’edificació arran de mar d’hotels, habitatges i d’altres construccions en general dedicades a l’explotació turística.

Julià Bujosa Sans (1893-1979) a la dreta, devora dos dels seus germans. Va ser el darrer batle que hi va haver a Calvià durant la II República. Retirat de la política en contra de la seva voluntat, es va dedicar a la construcció. Va aixecar un bon nombre d'edificacions a la zona de Portals Nous. Foto: Catalina Bujosa Castell a Calvià, imágenes del Pasado, de Xavier Terrasa García. Ed. Amberley, 2008.

El

L’activitat econòmica –en aquest cas el turisme– ha modelat un paisatge urbà molt dur. Bastant lleig. Escriu Horacio Capel en el seu treball Capitalismo y morfología urbana en España (1983): «La producció de l’espai urbà en una societat és el resultat de la pràctica d’uns agents que actuen en el marc econòmic utilitzant els mecanismes legals de què disposen». Mecanismes creats moltes vegades al dictat d’aquests actors.

El context econòmic era molt expansiu. El pla urbanístic provincial, aprovat per la Diputació, feia unes previsions de creixement altíssimes. El pla de Palma planificava, als anys seixanta, un creixement en què la ciutat s’aproparia a un milió d’habitants. Calvià havia multiplicat la població. Aquest creixement era la conseqüència del Pla d’Estabilització aprovat l’any 1959 i ideat pel ministre de comerç Alberto Ullastres, tecnòcrata de caire conservador, i l’economista català Joan Sardà i Dexeus.

El pla liberalitzava l’economia –i acabava així amb el període autàrquic falangista–, devaluava la pesseta i obria l’economia a les inversions estrangeres. Els turistes tenien un canvi de moneda molt favorable. Aquest cicle expansiu comença a principi dels anys seixanta i acaba l’any 1973 amb la primera crisi del petroli. Aquest és el context econòmic de l’etapa de consolidació del turisme.

Aquest creixement urbanístic es va donar també en altres indrets, en especial a la costa de Llevant de la Península.

El catedràtic de geografia urbana Horacio Capel va estudiar com l’activitat econòmica determinava la morfologia de les ciutats. Un exemple n’és Calvià.

El poble passa de tenir una tipologia pròpia d’una societat rural, dedicada a l’agricultura i amb una petita activitat turística, a ser un indret determinat a tenir un creixement orientat cap a l’activitat turística, fora mida. Una gran part de l’activitat constructora s’orienta a l’edificació d’hotels. Entre els nuclis de Calvià dedicats a aquest turisme de masses, el cas més evident de transformació del paisatge és Magaluf.

També pot passar que es facin actuacions al marge de la legalitat i després es legalitzi l’actuació. D’aquesta manera, les ciutats i els pobles no creixen en funció del benestar dels seus habitants. Ho fan afavorint els interessos –a vegades contradictoris– de propietaris de sòl, promotors immobiliaris, hotelers, empresaris de la construcció i de la mateixa Administració.

La major part de la configuració de l’espai urbà es fa mitjançant l’activitat econòmica. Una vegada perpetrada l’agressiò contra el territori, s’intenten posar unes normes limitatives, però que es veuen superades cada poc temps. I s’entra en un cicle en què les administracions topen una vegada i una altra amb els afanys urbanitzadors dels agents econòmics i no es fa, de fet, una limitació efectiva del creixement.

Galatzó des de la mar a principis del segle XX.

El poble passa de tenir una tipologia pròpia d’una societat rural, dedicada a l’agricultura, a un creixement molt ràpid durant els anys seixanta

Aquesta dinàmica és difícil d’aturar. Que l’activitat econòmica ha configurat la trama urbana a Calvià –i a tot arreu on es va enfocar l’activitat productiva cap al turisme– és clar. Afinant un poc aquest plantejament inicial, s’arriba a poder determinar la forma de creixement i les dinàmiques que desfermen una activitat constructora molt intensa. Com és evident amb diferents ritmes de creixement, segons els cicles econòmics, locals i, fins i tot internacionals. Es van així creant, segons els interessos dels agents econòmics, unes trames urbanes atapeïdes, amb desenvolupaments de construccions en vertical i horitzontal.

Un cop configurada l’oferta, s’intenten rompre les barreres temporals del turisme, és a dir, incidir en la idea de desestacionalitzar. Aquesta és la panoràmica general. La projecció de l’activitat turística i constructora sobre un territori que està arribant al límit en la pressió humana i urbanística.

ELS CICLES ECONÒMICS

Abans de la Guerra Civil, hi va haver un tímida activitat turística i constructora a llocs concrets. Es va iniciar la construcció residencial a Palmanova i a Santa Ponça. La família Roses va començar la urbanització de Palmanova seguint els models de les ciutats jardí, com a lloc de vacances per als treballa-

dors que van guanyant drets i milloren el seu nivell de vida. Aquesta urbanització va ser dissenyada per l’arquitecte català Josep Goday (1881-1936), que forma part del moviment noucentista.

Així tenim un inici d’edificacions als trenta i una aturada d’activitat econòmica després de la Guerra Civil. En el període de postguerra, la construcció s’atura quasi en sec. Als anys quaranta es feren poques construccions –tret d’alguns edificis oficials– perquè no hi havia materials de construcció disponible. Només hi havia marès i no molt abundant.

De 1960 a 1973 hi ha un cicle expansiu, amb algunes matisacions. Del 1970 a 1999 hi ha quatre cicles econòmics. En el llibre L’economia balear (1970-2010), coordinat per Miquel Alenyar i Fer-

ran Navinés, es destaca que el període 1972-1976 recull els efectes negatius del primer crac petrolier de 1973. Del 1976 a 1987 hi ha un cicle expansiu amb les anomalies recessives de 1980 i 1985, per culpa de la segona crisi del petroli, i l’any 1985 es noten els efectes de la fallida d’un dels principals operadors turístics.

Entre 1987 i 1993 hi ha un altre cicle recessiu i a partir de 1993 fins a 1999 un cicle llarg de creixement. A Calvià, el període 1980-1990 pel que fa a la construcció és molt expansiu, perquè les condicions de l’economia local són bones. El creixement continua en el període 19962007. Gran recessió els anys 2008-2013 i un creixement lent en el període 20142019. A partir del 2020 s’entra en l’economia de la pandèmia. En aquest període hi ha unes xifres que poden semblar terribles, però no ho són tant si tenim en compte les peculiaritats locals, amb demanda d’habitatge unifamiliar de luxe.

LA CONSTRUCCIÓ A L’ECONOMIA DE CALVIÀ

Analitzant unes dades demogràfiques generals es pot veure el gran creixement des dels anys seixanta. Des de 1900 a 1960 la població oscil·la entorn dels 2.000 habitants. Dels seixanta als vuitanta la població se situa en uns 24.000 habitants. Hi ha una petita davallada cap a la dècada dels vuitanta. I

a partir de 1991 el creixement de població no s’atura fins al 2020, en què supera els 50.000 habitants. Aquesta dinàmica de creixement està lligada al turisme. Es fan hotels i els treballadors dels hotels demanden habitatges i la construcció va creixent, en una espiral que té increments molts grans, en particular en la dècada 1970-1980.

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a 1 de gener de 2021, Calvià tenia 51.567 habitants, 143 habitants menys que l’any anterior. Així mateix, s’ha de tenir en compte la població estacional, que ha tingut uns màxims. En aquest sentit, destaquen les xifres dels anys 2000 (170.000 habitants), 2008 i 2009, ambdós amb 78.130 habitants, i 2005, amb 69.200 habitants. En el càlcul es tenen en compte les persones amb algun vincle amb el municipi, sigui per residència, treball, estudis o perquè en són turistes.

La construcció té els seus propis cicles i a Calvià aquests es veuen molt definits. Hi ha un període concret en què es perfilen noves tendències. La

memòria de la construcció dels anys 1987-2006 del Consell Econòmic i Social agafa un període molt significatiu en què es veuen els canvis en el sector, els quals s’observen també a Calvià. En aquest cas el que determina la diferència respecte d’altres llocs turístics és la demanda de construccions de residencials. En aquesta memòria s’assenyalen cinc etapes diferenciades.

De 1987 a 1989 són uns anys de creixement molt fort en la construcció d’hotels i residencials privats. Crisi de 1990 a 1993. I nova fase de creixement en el període 1994-2001, en què l’aspecte destacat és la construcció d’habitatges residencials. Aquest model entra

en una crisi de 2002 a 2004, seguit de fases de recuperació a partir de 2006. Durant el temps de l’anomenada Gran Recessió, que comença el 2007, no s’atura la construcció del tot.

Els constructors van a un model que centra l’activitat en les residències de luxe, que demanen els ciutadans estrangers, particularment a Calvià. El sector del luxe –en construcció, nàutica, joieria– s’ha demostrat que és anticíclic. És a dir, actua al marge de les crisis econòmiques. Aquesta activitat bolcada a la construcció d’habitatges de luxe torna a sorgir en els darreres temps. Malgrat la pandèmia, aquest sector d’immobles d’alta gamma és el

L’activitat estrictament constructora, obra nova, va minvant, perquè s’ha desclassificat molt de sòl. Això no obstant, encara hi ha oportunitats per créixer moderadament

que sosté avui dia el sector de la construcció a Calvià i, en general, on hi ha disponible sòl urbanitzable, però amb un entorn agradable, no degradat per la construcció massiva. El sector de la construcció és un factor generador de renda i ocupació. També és un dels principals sectors que contribueixen a fabricar béns d’inversió, en forma d’habitatges –hotels en el cas de Calvià–, infraestructures que formen part de la riquesa col·lectiva i milloren el benestar dels ciutadans i posen el territori en condicions bones de competitivitat.

Tampoc no tot són avantatges, hi ha factors negatius, com els impactes sobre el medi ambient, o la generació d’uns fluxos de gent exagerats. El sector és un generador de riquesa local i té un impacte positiu sobre la renda. Al llarg dels anys, la construcció representa a Calvià un poc més del 6 % de l’activitat econòmica local.

Una gràfica il·lustrativa sobre l’evolució del sector a Calvià és la que destaca el cercador de dades municipals forociudad.com. Recull la superfície

en metres quadrats construïda per dècades de 1900 a 2019. De 1900 a 1949 la superfície construïda passa del 0,05 per cent a inici del segle a 0,43 % l’any 1949. En la dècada posterior, la superfície construïda arriba a l’1,45 %. La dècada dels anys seixanta és expansiva per a l’economia en general, perquè es veuen els primers efectes del Pla d’Estabilització de 1959. En aquest sentit, la superfície edificada és del 9,67 % de 1960 a 1969. Es l’època de la consolidació del creixement.

Les dècades posteriors són d’increments molt alts. Entre 1970 i 1979 la superfície construïda arriba al 19,06 %. En el sector de la construcció, a Calvià no es nota la crisi iniciada el 1973 com a conseqüència de la primera crisi del petroli. La corba de creixement es dispara als anys vuitanta. De 1980 a 1989 la superfície construïda arriba al 25.93 %.

A partir d’aquest màxim, comença la gràfica descendent, però amb una tendència encara positiva. De 1990 a 1999 la superfície urbanitzada és del 19,61 %. Del 2000 a 2009 la superfície cons-

truïda és del 16,01 %. S’ha de tenir en compte que els anys 2000 és quan es fa una política urbanística més restrictiva, perquè el destí turístic es considera «madur», és a dir, que comença a mostrar símptomes de sobresaturació.

Per cloure aquesta qüestió, cal subratllar que de 2010 a 2019 només es dona un 4,1 % de superfície edificada. Aquestes dades són il·lustratives de l’activitat constructora en una gran obertura de compàs. Quan el creixement urbanístic s’apropa a la moderació, això no vol dir que l’activitat constructora s’aturi. Es desaccelera i s’enfoca cada vegada més a la rehabilitació, a la reforma i a l’obra civil (infraestructures, en concret): passeig marítim, zones verdes, esponjament de zones ja saturades.

Uns indicadors que donen idea del que representa des del punt de vista econòmic la construcció a Calvià són el valor afegit, els afiliats a la seguretat social, les llicències d’obra, els preus de l’habitatge i el percentatge de la construcció sobre el total de l’economia local.

 Costa de Cala Vinyes. Foto: Pepe Caño.  Creu de Santa Ponça

Entre 1970 i 1979 la superfície construïda arriba al 19,06 %. En el sector de la construcció, a Calvià no es nota la crisi iniciada el 1973 com a conseqüència de la primera crisi del petroli. La corba de creixement es dispara als anys vuitanta

Entorn de Calvià

Cala Salomó. Foto: Pepe Caño.

Per copsar la dimensió d’un sector en l’economia a escala local o en qualsevol dimensió més gran –comunitat, illa– es fa servir una fórmula que calcula el valor afegit brut (VAB). El VAB mesura el valor creat per un sector en un territori, és a dir, el conjunt de bens i serveis que produeix el sector, descomptant-ne els impostos indirectes i el valor del material que s’ha utilitzat per a la producció. Segons dades de la fundació Impulsa, el VAB de la construcció a Calvià va ser de 108.142.702 euros el 2019, una xifra ascendent, ja que el 2012 el VAB era només de 84.660.498 euros. Les darreres dades de 2019 posen de relleu que el sector de la construcció representa entorn del 6,6 % de l’economia local. A l’Estat espanyol el sector representa també el 6 % de l’economia, però a les Balears supera el 7 % i en algun període concret ha fregat el 10 %.

Un altre indicador és el nombre d’afiliats a la seguretat social del sector. El 2010 hi havia 1665 afiliats a la seguretat social i la tendència és creixent fins als 2.309 el 2019. Hi ha un petit decrement el 2020, així com un lleuger augment el 2021, amb 2.324 afiliats.

Un altre indicador a tenir en compte són les llicències d’obra. En aquest aspecte, el que es veu en l’etapa 20102019 és la tendència cap a la rehabilitació i la reforma, i la caiguda progressiva de l’habitatge nou. Segons dades de l’institut Balear d’Estadística (IBESTAT), de 2010 a 2019 es feren 503 edificis de nova planta. En el mateix període es rehabiliten un total de 794 edificis. Pel que fa a ampliacions d’edificis, en aquesta etapa s’ executen 151 obres d’ampliació. La tendència a l’ampliació d’immobles va creixent i passa de cinc edificis en 2010 a trenta-sis l’any 2019. Pel que fa a les darreres dades disponibles, segons l’Ajuntament de Calvià l’any 2020 s’atorgaren un total de 532 llicències d’obra i 626 l’any 2021.

La pandèmia ha afectat al nombre de projectes, però no gaire. Segons dades del Ministeri d’Habitatge, recollides pel cercador forociudad.com, el primer trimestre de 2022 hi va haver en el municipi de Calvià un total de 463 transaccions immobiliàries, xifra que suposa un 74,06 % més que l’any 2021, de les quals 58 són compravendes d’obra nova i 405 de segona mà.

Es veu de forma significativa la davallada del mercat durant el temps de la pandèmia i una gran pujada a principi de 2022, encara que la recuperació comença ja a finals de 2021.

PREU DE L’HABITATGE

Un altre indicador a tenir en compte és el preu de l’habitatge. Segons dades publicades pel Ministeri de Foment, el quart

 Magaluf

Port Adriano



Costa de Santa Ponça. Foto: Pepe Caño.

 Platja de Santa Ponça

trimestre de 2021 el preu de l’habitatge a Calvià era de 3.249 euros el metre quadrat, un 1 % menys que el trimestre anterior i un 1 % menys en referència amb el preu màxim assolit el segon trimestre de 2021, amb 3.281 euros.

Tota l’activitat econòmica genera una renda bruta mitjana superior als 32.400 euros. És el vuitè municipi de Balears en renda i el 223 en l’àmbit estatal. La renda de Calvià és superior a la de Palma en 31.000 euros. Es pot dir que la construcció ha estat un dels motors de l’economia local i encara té un gran marge per continuar essent-ho.

L’activitat constructora que es perfila en el futur s’enfocarà cap al residencial de luxe i també a la promoció pública fins a aconseguir més de mil habitatges de protecció oficial, directament construïts per l’Ajuntament, previstos en la revisió del Pla General. Les promocions privades hauran de destinar un 30 % a protecció oficial.

EL FUTUR

No són aquestes les úniques tendències que s’albiren en el sector de la construcció els anys vinents. Hi ha cada vegada més habitatges unifamiliars o blocs de pisos reduïts de molt alta qualitat, que van destinats al mercat estranger. Això quan no són els mateixos particulars estrangers, residents o que viuen a fora, els qui es converteixen en promotors. Compren immobles per rehabilitar o construeixen per revendre tot seguit. El que cerquen és un entorn agradable i a Calvià encara hi ha molts

d’indrets atractius per al particular o l’inversor.

L’activitat estrictament constructora, obra nova, va minvant, perquè s’ha desclassificat molt de sòl. Això no obstant, encara hi ha oportunitats per créixer moderadament. També s’ha de tenir en compte que els constructors i promotors han arribat a un acord amb el Govern per potenciar l’habitatge assequible.

Està encara per veure com es desplegarà aquest pla, però de segur que Calvià serà un dels municipis on hi haurà una part dels 15.000 pisos que es preveuen construir. Per fer atractiva als constructors aquesta proposta, es va incrementar el preu per metre quadrat en la protecció oficial, que ara és de 2.340 euros el metre quadrat, xifra que és molt inferior al preu de mercat.

Aquestes promocions van destinades a les classes mitjanes que no poden accedir a un HPO perquè supera els seus ingressos i tampoc a una promoció lliure, massa cara. D’altra banda, el mateix Ajuntament de Calvià té previst construir infraestructures, zones verdes i equipaments que també suposaran una injecció al sector de la construcció.

A això cal afegir les actuacions rehabilitadores que també preveu l’administració local. Un dels reptes que té el sector és entrar en l’economia circular, intentant una major eficiència per reduir la despesa en energia i també en el reciclatge del material d’obra, com ara el produït pels ender-

rocaments. Tots aquests factors incidiran sobre el sector de la construcció al municipi, que pot abordar el futur amb unes expectatives positives i amb un horitzó bastant lliure d’obstacles, si no s’enterboleix la situació econòmica europea. El municipi encara és atractiu per als promotors i els constructors. Malgrat això, hi ha un emperò a la situació. Alguns constructors manifesten que hi ha una certa dificultat per trobar sòl urbanitzable.

BIBLIOGRAFIA

Alenyar, Miquel; Navinés, Ferran (coord.). L’economia a Balears (1987-2010) Institut Balear d’Economia, 2010.

Carreras, Xavier; Tafunell, Albert. «Los ciclos en la economía española». Papeles de Economía Española, núm 165, 2020.

Horrach, Gabriel. La balearización. Mallorca, el laboratorio de experimentación del turismo y su manifestación en el litoral. Universitat Politècnica de Catalunya, 2009.

Barceló, A.; Barceló, C.; Navinés, F. 2008. «Evolució de l‘activitat de la construcció 1987-2006», Navinés, F. (dir.). El sector de la construcció a les Illes Balears, Palma, Consell Econòmic i Social, 2008.

Capel, Horacio. Capìtalismo y morfología urbana. Amelia Romero, Editora, 1983.

Alguns constructors manifesten que hi ha una certa dificultat per trobar sòl urbanitzable

LES CONSTRUCTORES DE CALVIÀ APOSTEN PEL RESIDENCIAL DE LUXE I LA REHABILITACIÓ

Les principals empreses de construcció a Calvià han entrat en el camp del residencial unifamiliar d’alta gamma i en el de la rehabilitació d’edificis. Es tracta de companyies situades a la franja entre petites i mitjanes, encara que n’hi ha alguna que pot superar els cent treballadors. Els darrers anys es pot dir que han eludit un poc la crisi de la pandèmia si ens atenim a les dades de 2020. Això es pot explicar per la gran inèrcia del sector immobiliari i turístic, els pilars de l’economia local.

A Calvià hi ha 215 empreses dedicades a la construcció d’edificis, altres 148 tenen la seva activitat en la construcció especialitzada i cinc en obra civil, es a dir a fer infraestructures, segons el directori d’empreses Informa.

D’aquestes empreses n’hi ha 18 dins el rànquing de les que més facturaren l’any 2019 a Balears i vuit entre les que tingueren més ingressos d’explotació l’any 2020.

La més veterana és construccions Ferratur que té cent trenta anys d’història, radicada a Calvià però amb activitat per totes les illes. Està dedicada a fer edificis residencials, encara que també té una divisió d’enginyeria civil. En el rànquing de les illes està situada en el lloc 67, però entre les empreses de construcció a Calvià ocupa el primer

lloc. L’any 2019 va tenir una facturació de 27.074.934 euros. En l’actualitat les vendes de l’empresa superen els 30 milions d’euros. El seu darrer projecte a Calvià és un habitatge unifamiliar a la urbanització Sol de Mallorca, segons consta a la seva web que començà a fer en abril de 2022. L’objecte de la seva activitat és també la promoció immobiliària i l’explotació de terrenys i propietats, encara que en aquest moment està bolcada en la construcció del residencial d’alta gamma.

Domus Vivendi és una altra empresa rellevant dedicada a l’habitatge de luxe i en l’actualitat està fent un projecte d’habitatges a Portals Nous. També ha desplegat la seva activitat a Port Adriano. Aposta per la sostenibilitat i la construcció de qualitat. Domus és la sucursal a l’Estat Espanyol de l’empresa Sol Blau company, alemanya. Es va constituir fa sis anys. Està en la franja d’entre deu i vint treballadors. El volum de vendes està entre 1.5 i 3 milions d’euros. Entre 2017 i 2019 va presentar una evolució ascendent en les vendes.

És una característica comuna a moltes de les empreses instal·lades a Calvià la modernització en les tècniques de construcció per fer l’activitat més sostenible. Aixi mateix, estan adaptades per desenvolupar una edificació eficient des del punt de vista energètic.

Treballen amb uns clients estrangers molt exigents amb els temes mediambientals. Això vol dir també utilitzar uns materials fabricats per empreses que aposten per la sostenibilitat.

Els clients d’aquestes empreses cerca una alta qualitat en la construcció i un disseny dels habitatges integrat a l’entorn.

En conjunt aquestes companyies es situen, per nombre de treballadors, dins la mitjana empresa al voltant d’un centenar com a màxim, encara que n’hi ha que es poden classificar de petita empresa, amb menys de 30 treballadors.

Les característiques de Calvià en polítiques de sòl orientades cap a la limitació del creixement fent desclassificacions d’urbanitzable té com a conseqüència l’especialització de les constructores en obres de rehabilitació i reforma. En aquest sentit, Novoforma ja és una empresa veterana, fundada fa quinze anys. L’any 2019 va tenir una facturació de 7.537.639 euros. L’any 2020 presenta uns ingressos d’explotació de 6.648.300 euros. Segons el directori d’empreses Informa la companyia ha millorat la posició en el rànquing de balears situant-se en la posició 386, millorant 152 posicions.

Edificam Illes es dedica a la construcció de residencials. Fundada fa desset anys, per nombre de treballadors està en

uns cent. Ha registrat vendes entre 6 i 30 milions d’euros, al llarg de la seva trajectòria. L’any 2020 va tenir uns ingressos d’explotació de 16.984.798 euros. L’any anterior, 2019 va presentar una facturació superior als 12 milions d’euros. D’entre els seus projectes destaca la rehabilitació de la finca de Ses Penyes (Andratx) i la construcció d’un unifamiliar de luxe a Bendinat.

Europalma és una de les constructores més veteranes. Es va constituir fa cinquanta-set anys. Si es té en compte el nombre de treballadors està en uns cinc. Les vendes registrades són, segons el directori d’empreses Informa entre 3 i 6 milions d’euros. En el rànquing de les Illes ocupa el lloc 694. L’any 2020 tingué uns ingressos d’explotació de 4 milions d’euros.

Una empresa de les novíssimes és New Mediterranean Group, constituïda fa dos anys. Endemés d’activitat constructora, es dedica al manteniment d’edificis. Però la seva dedicació principal és la construcció de residencial. El volum de vendes és entre tres i sis milions d’euros, segons el directori d’empreses Informa. En l’exercici de 2020 va tenir uns ingressos d’explotació de 5.591.900 euros.

Entre les empreses més consolidades figura Construcions Martín Cladera, dedicada a la construcció de residencials, creada fa trenta-dos anys, registra unes vendes d’entre 1.5 milions d’euros i 3 milions. En l’exercici de 2019 va facturar 2.853.556 euros. També té una divisió d’enginyeria, reformes i jardineria. Especialitzada en habitatge unifamiliar.

Tancant aquest apartat de les empreses constructores que més activitat tenen mencionar Wolfengineering (4.300.722 euros de facturació el 2019) així com Construciones Ivan Mikov, més de 4 milions de facturació en 2019 i Schauinsland amb 2.5 milions de facturació el 2019.

Dedicades a l’enginyeria civil hi ha cinc empreses. Consponent desenvolupa la seva activitat en el sosteniment i fixació d’estructures així com a tasques de cimentació. Està en la ‘forquilla d’entre vint i cent treballadors i el volum de vendes es situa entre 1.5 i 3 milions d’euros.

PalmaObjectDesign està classificada com a empresa d’obra civil per nombre

CALVIÀ - EVOLUCIÓ DEL NOMBRE D'HABITANTS

CALVIÀ - EVOLUCIÓ DEL NOMBRE DE TRANSACCIONS IMMOBILIÀRIES

CALVIÀ - EVOLUCIÓ DE LA RENDA BRUTA MITJANA

d'empleats. Les seves vendes són entorn dels 600.000 euros i els 1.5 milions.

Ruinasa declara com a activitat la construcció d’autopistes, carreteres, camps d’aterratges i centres esportius. També es dedica a la construcció i promoció d’habitatges.

Sunworkers Mallorca, té com a activitat la instal·lació de xarxes elèctri-

ques i de telecomunicacions. Es de recent creació i així mateix té com a objecte les instal·lacions d’energia fotovoltaica. En aquestes constructores s’han d’afegir setanta-una empreses dedicades a instal·lacions i obres auxiliars. Instal·lacions elèctriques, llanterneria i obres de construcció. Hi ha també dins aquest subsector trenta-set empreses especialitzades en acabat d’edificis.

LES ADQUISICIONS D’IMMOBLES PER PART D’ESTRANGERS REPRESENTEN UN 43 % DE LES OPERACIONS IMMOBILIÀRIES A CALVIÀ

La compra d’habitatges per part d’estrangers, residents i no residents, ha obert un debat social sobre la conveniència de limitar aquestes operacions immobiliàries. Les adquisicions per estrangers representen a prop del 50% de les compravendes a les Illes Balears. El Parlament va aprovar la creació d’un grup de treball per estudiar les possibilitats de regular i limitar aquestes compres. Qüestió que presenta algunes dificultats perquè no es pot impedir que ciutadans europeus comprin immobles en un mercat únic. No obstant això, hi pot haver algunes condicions a aquestes compres com s’ha fet a altres països, incrementant la fiscalitat o exigint un període mínim de residència als compradors.

Un total d’un 43% de les vendes d’immobles a Calvià en el període 20202021 varen ser a estrangers. Això vol dir que de 7.498 compravendes totals en aquests dos anys, els estrangers adquiriren 3.257 immobles, segons dades de l’ajuntament de Calvià.

Les immobiliàries que treballen a Calvià, manifesten que la compra per part dels estrangers pot estar al voltant d’un cinquanta per cent, segons estimacions fetes els dos darrer mesos. Des de la immobiliària My Casa, asseguren que en ser una empresa local, les vendes es reparteixen entre un 50% a espanyols i un altre 50% estrangers. Aquesta immobiliària es dedica a la venda d’habitatge de segona mà i de finques per rehabilitar.

Hi ha altres immobiliàries que venen fins a un 90% a estrangers. Són empreses que es dediquen a la seva clientela. Si són sueques venen als suecs i si són alemanyes als alemanys. No cerquen client espanyol. Només estranger que vol habitatge d’alta gamma.

D’altra banda, l’empresa Calvià Properties declara que la venda a estrangers suposa en l’actualitat un 60% del total.

Així mateix, les Illes Balears lideraren la recuperació en compra d’habitatge per part d’estrangers no residents l’any 2021

amb 4.692 operacions, tenint les millors xifres el quart trimestre amb 1.626 transaccions, segons dades del Ministeri de Mobilitat i Transports.

Aquestes adquisicions representen respecte al 2020 un increment del 103,73 %. En el cas de Balears s’ha d’observar que el 2020 la caiguda va ser del 29,61 %.

Respecte a estrangers residents, les compravendes creixeren un 42,08 % el 2021, amb 2.292 operacions i es mantenen un 0,21 % per davall de les dades de 2019,és a dir abans de la pandèmia. Parlant en termes percentuals la venda a estrangers suposa un 50 % de les operacions.

En les transaccions hi ha una variada casuística. L’estranger que vol passar la seva jubilació a Mallorca, fugint de climes més freds. I també els que compren per a inversió. El mercat immobiliari és el valor refugi tradicional en cas de turbulències econòmiques. És un mercat

L’oferta d’immobles a estrangers té una conseqüència que afecta la població local: apugen els preus. Es produeix un canvi en l’estructura sociodemogràfica

 Pedrera de Son Bugadelles. Foto: Pepe Caño.

que quasi sempre es recupera. Es veu afavorit per crisis a la borsa, recessions i ara inflació. És un mercat que sempre acaba tenint un bon retorn, és a dir una alta rendibilitat. Per això és temptador per grups d’inversió. En el cas de Calvià aquests grups fa anys que operen al sector hoteler. I també s’obren pas en l’immobiliari. Kensington, una de les immobiliàries més conegudes, afirma en el seu blog que les “immobiliàries a Balears són una inversió segura fins i tot en temps de crisi”.

La compra d’habitatge per part d’estrangers de forma tan important té les seves conseqüències.

Marc Masmiquel és consultor especialista de la comissió oceanogràfica intergovernamental de la Unesco i membre de l’Associació espanyola d’impacte ambiental. Afirma: “l’impacte ambiental, la casuística de la compra massiva d’habitatges per estrangers en un territori és bastant clara: els processos de turistificacions i gentrificació van de bracet. Aquest increment d’obra privada té un alt impacte ambiental associat, la mitjana de preu d’habitatge apuja artificialment i el mercat immobiliari aprofita aquesta pujada incrementant els preus. En aquest context tot puja, és una pujada d’ordre especulatiu, i polaritza el territori local. Hi ha molts exemples a Balears”.

Masmiquel pensa que posar un “límit legislatiu” a aquest procés seria positiu. Ara no hi ha cap avantatge per la població local que perd múscul financer i és expulsada del territori” i aquest procés també genera una pèrdua tangible de la qualitat de vida dels residents”.

“L’impacte ambiental, la casuística de la compra massiva d’habitatges per estrangers en un territori és bastant clara: els processos de turistificació i gentrificació van plegats”.

“Les polítiques per a limitar l’impacte de compradors estrangers que en els últims anys han realitzat inversions mas-

sives en els principals mercats immobiliaris (els més especulatius) provoquen que l’impacte ambiental associat no es produeixi. Les actuacions equilibrades han de vetllar pel bé comú, no per socialitzar l’increment especulatiu del preu de l’habitatge amb agressives inversions estrangeres”, destaca Masmiquel.

“Al cap i a la fi -assenyala- el territori és limitat, i la capacitat de càrrega ecosistèmica també. Oblidar-ho no sols és ignorar les dades científiques, és poc ètic de cara als nostres fills rompre l’equilibri social i ambiental de l’arxipèlag balear. La situació actual és d’alerta climàtica, aturar el canvi climàtic hauria de ser la prioritat”, conclou.

L’arquitecte Gabriel Horrach, autor de la tesi doctoral “Aprenent de la balearització, Mallorca, un laboratori internacional del turisme de masses”, assegura que “s’hauria de trobar una fórmula per regular aquesta compra massiva. Ja que fomenta l’escalada de preus d’habitatge, fent-lo inaccessible a la major part de la població de les Illes amb una renda familiar molt inferior la dels països del centre d’Europa”.

D’altra banda, subratlla que “el canvi de l’estructura sociodemogràfica que estam experimentant, està fent que passem de

tenir unes unitats de convivència de 3 a l’any 2000 a 2,5 en l’actualitat i la tendència és a 2 cap a l’any 2040”.

A parer seu “una de les fórmules per evitar aquests desequilibris socials, consisteix a exigir en l’adquisició de l’habitatge que el comprador faci cinc anys que resideix a l’Illa”.

Per altre costat, quan un habitatge “no està cobrint les necessitats bàsiques de la ciutadania, com el cas de les segones residències o habitatges turístics, cal aplicar mesures fiscals, com ara incrementar al màxim l’Impost de Béns Immobles (IBI), amb una recaptació finalista per invertir en habitatges socials”, afirma Gabriel Horrach.

El Parlament de les Illes Balears va aprovar el passat mes de març una proposició presentada per Més per Menorca per crear un grup d’estudi sobre el tema de la venda a estrangers i com es podria limitar. La pertinença a la Unió Europea pot dificultar aquesta regulació. La proposició demana que “s’analitzin les normes que impedeixen limitar la compra, proposar alternatives per a modificar-les. Així com estudiar el cas en què s’han pogut limitar a la Unió Europea i d’altres parts per extreure conclusions aplicables a les Illes”.

Les polítiques equilibrades han de vetllar pel bé comú, no per socialitzar l'increment especulatiu del preu de l'habitatge amb agressives inversions estrangeres Marc Masmiquel, consultor

Entorn de Calvià

 Polígon de Son Bugadelles amb la pedrera de fons. Foto: Pepe Caño.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Entrevista amb

Joan Salvà Cabrer (Calvià, 1942), constructor «LA FEINA DE PICAPEDRER ERA FEIXUGA COM TOTES LES D’UN TEMPS, NO N’HI HAVIA DE FALAGUERES»

Prové d’una nissaga de constructors. Ell n’és la cinquena generació i el fill n’ha agafat el relleu. La filla és arquitecta. Els seus avantpassats varen ajudar a bastir l’església de Calvià. Joan Salvà considera com a emblemàtica una capelleta que va construir vora la mar de Son Caliu i que es va tomar per fer-hi un hotel. És un apassionat d’Egipte i de l’Antiga Roma, i ha viatjat gairebé per tot el món, manco al Japó i a Austràlia. Té un anecdotari extens, però segons ell no tot és publicable.

Per què us heu dedicat a ser mestre d’obres? Com era la construcció antigament?

Per herència i perquè no era gaire bon estudiant, vaig fer el batxiller amb un parell d’assignatures suspeses. La veritat és que ha estat la feina que m’ha agradat, la de la meva vida. He tengut la sort de gaudir-la, cosa que no pot dir tothom. Al principi, quan vaig començar, hi havia poca maquinària i molta mà d’obra. De fet, per comprar una formigonera en els anys 50 quasi hi va haver un consell de família, era molt complicat. A Calvià l’economia era molt pobre i a ca nostra no sobrava res. Però amb la formigonera vàrem poder fer la nostra feina i també servir a altres constructors de Calvià, per exemple per fer els fonaments, era l’única màquina del poble.

Teniu referències o anècdotes relacionades amb els vostres avantpassats picapedrers?

Que varen fer feina a l’Església i poques coses més. Eren picapedrers que dominaven la pedra, perquè antigament tot es feia amb pedra. Tenc fins i tot factures de pams quadrats de pedra arreglats per posar a la façana de l’Església. També hi ha documentació dels meus avantpassats al llibre Notes per a la història de la Parròquia de Calvià, del prevere Gabriel Cabrer Calafell. En el cinquè capítol surt una relació de les famílies de picapedrers que varen fer feina en el primer projecte de construcció de l’església de Calvià.

Algun dels vostres avantpassats va aixecar mai una fàbrica? Mon pare va muntar els primers motors, que havien d’estar perfectament anivellats, de la guixeria des Carregador, que era de la família Roses. Se’n duien el guix cap a Palma amb barca i després en camió. I forns... jo vaig voler fer-ne un, tots els picapedrers en feien per a particulars.

Com va ser el mossatge? Era feixuga la feina de picapedrer? Donava guanys?

Vaig començar devers els 14-15 anys anant amb bicicleta a les obres, sobretot a Torrenova, allà el primer xalet el vàrem fer el 1955. Al principi feia el formigó amb pales, i tira a tira... poca feina, sobretot si no hi era mon pare, perquè l’encarregat em tractava com si fos un fill seu.

Llavors la feina de picapedrer era feixuga com totes les d’un temps, no n’hi havia de falagueres. La majoria d’oficials que varen fer feina amb mon pare varen acabar de mestres d’obra.

Quins sistemes constructius heu conegut al llarg de la vostra vida laboral?

Ha canviat moltíssim! Que jo sàpiga, vaig fer la darrera casa de marès, que és ca meva, amb mon pare. Després ja començàrem amb el bloc, el bloc de formigó, estructures..., és a dir, ha anat progressant.

Com es transportaven els materials? Com s’enfilaven? I les bastides?

Amb carro estirat per bísties. Et puc dir com pujàvem una peça de marès de 150-200 kg, que eren les més grosses. Ho

Quan vaig començar hi havia poca maquinària i molta mà d’obra

Els pares de Joan Salvà Cabrer.

Joan Salvà Cabrer, primer per l'esquerra, davant l'església que els seus avantpassats varen ajudar a construir. Foto: Cent anys a Calvià , Ajuntament de Calvià, 1990.

fèiem amb un sistema a mà, un bastiment i amollàvem dues cordes ben gruixades per no fer-nos mal a les mans, on hi col·locàvem la peça que anava fent voltes i dos homes que estiraven i la peça anava pujant fent voltes. El cas que et cont era un xalet de Santa Ponça que ara es diu Hotel Bon Repòs.

Els bastiments llavors solien ser d’avet, res de ferros, i se solien fer el més bé possible perquè t’hi jugaves la vida. No hi havia baranes, ni baudriers, ni res! Un que tenia vertigen ja ni hi pujava. O feia feina d’en terra o ja no podria ser picapedrer. A l’església, per exemple, a l’altar major feren uns forats per anar col·locant els pisos amb taulons, a cada dos metres. Encara es nota la diferència de colors dels forats on s’hi clacaven els pals! També es feien bastiments catalans, que avui estarien totalment prohibits. En temps primer la seguretat laboral era més que cadascú anàs alerta, tot i que l’empresa posava tot el que tocava. Dúiem capell, els cascos ni existien.

D’on provenia el marès?

A Santa Ponça hi havia una pedrera que en treia molt, i amb aquest vàrem fer l’aljub de l’Hotel Bon Repòs. També n’hi havia una a sa Porrassa, d’un tal Gelabert, però era molt dolenta. A Calvià a tota la zona costanera hi ha marès, hi ha moltes pedreres. Era un gust veure-ho quan un sortia amb la barca i ho veia des de la mar.

De quins projectes estau més orgullós?

Els projectes són dels arquitectes (rialles). He fet feina amb molts. Amb qui més, amb en Rafel Pomar. També amb en Jaume Vidal, amb en Fernández, amb en Carlos Sobrón, amb en Josep Ferragut. Bé, amb aquest darrer va ser quan jo encara feia feina amb mon pare.

En temps primer la seguretat laboral era més que cadascú anàs alerta, tot i que l’empresa posava tot el que tocava. Dúiem capell, els cascos ni existien

Vaig construir una capelleta preciosa que varen esbucar per fer un hotel. Era a una punta de Son Caliu, darrera la benzinera de Palmanova, a la zona on hi ha el Villamar II. La senyora Fernanda Feliu Truyols, que era filla del marquès, me la va comanar. No tenc cap imatge ni record de quan la tomaren. Crec que la vàrem construir en els anys seixanta i es va esbucar el 1975, quan l’empresa Llull Sastre va fer-hi un hotel. La capella devia fer uns 80 m2, estava tapada amb amb una jàssera i vàrem fer una volta de marès per decorar, dos vessants, i un campanaret. El portal era rodó, amb una porta de dues fulles i unes finestres amb uns vidres emplomats, per ventura de 50 x 1,20, que havien comanat a Barcelona. Després, amb dos d’aquests vitralls vàrem fer una capelleta a Son Font, de Carles Alabern, per casar-hi el fill.

La resta... he fet xalets per a persones amb més o manco doblers. Sempre he procurat fer-ho el millor possible, i t’assegur que mai no he discutit.

Quines característiques té la construcció a Calvià?

A principis del segle XX ja s’emprava el marès, però qui tenia doblers ho feia amb pedra picada. Hi va haver alguns calvia-

Joan Salvà Cabrer fent un esboç del sistema de càrrega de peces pesants.

Torrada amb amics per celebrar que havien acabat una obra.

ners que havien fet fortuna a Amèrica o a França i que es varen fer bones cases amb façanes guapes, totes del mateix gust: dues són al carrer Major i dues a la carretera des Capdellà. Fins als anys 50 els picapedrers tenien poca feina, a les possessions era on n’hi havia més. Eren cases antigues que s’anaven arreglant, també es feia qualque caseta. Els picapedrers tenien temporades sense feina i llavors havien de fer rabassons per sobreviure. Es tractava d’anar a terrenys de possessions i fer-los nets, és a dir, tallar llenya i fer-ne feixos per fer cremar. Allò que quedava de la mata eren els rabassons, amb un xap els tallaven i amb un carretó els duien fins a Palma per fer foc, carbó o calç.

Després ja vàrem començar a construir cap a Portals, Palmanova, Santa Ponça. Llavors a les primeres línies hi havia xalets, plantes baixes... A Mallorca hi ha uns materials que sempre s’han emprat, com la pedra de Santanyí, de Porreres i de Binissalem. A Calvià n’hi ha de bona qualitat, però no s’han explotat. N’hi havia una a Son Boronat, i també una a devora sa Roca Llisa. I, del nostre marès, el de Portals, que va servir en part per aixecar la Seu.

Com era una casa del poble antigament: espai, orientació, ventilació, comoditats...?

Una casa normal de poble era una entrada, una sala, dues habitacions, una cuina antiga i un menjador, uns 100 m2, amb l’orientació que podien. Hi havia cases que la feien tota de marès i la façana nord de pedra, perquè estàs més aïllada.

Les finestres antigues no eren gaire grosses per mor del fred i la calor, això sí, finestres a totes les habitacions. Jo, per a animals, he fet coses de restauració d’estables a Son Alfonso, a ses Algorfes... Llavors comoditats n’hi havia poques. El primer quarto de bany va ser a una casa del carrer Major en els anys 50. La resta... anaven a darrera la figuera. Com a anècdota, et puc contar que va venir a Calvià una artista de cine molt famosa llavors, Ana Mariscal, germana d’una mestre destinada aquí, i ella anava a rentar-se o a banyar-se a aquesta casa.

Quina casa del municipi destacaríeu per la seva estètica o singularitat?

A mi m’agrada una casa que hi ha a sa Costeta, davant l’aparcament, orientada perfectament al sud, i que ara està en venda. Si jo la pogués comprar i posar al meu gust...

Com ha evolucionat la petició de llicències i la burocràcia per fer una casa?

Sempre a pitjor, cada vegada més complicada la burocràcia i no s’ha millorat en gaire cosa. Per exemple, tot el tema de les aigües grises és complicadíssim i difícil d’aplicar, necessites una segona instal·lació, un aljub per aigües netes i un aljub per aigües grises, i uns motors per a cada tipus d’aigua.

A part de les noves construccions, quina sol ser la demanda de reforma més comuna?

Durant molts d’anys va ser fer un quarto de bany, sobretot des què varen posar el clavegueram. I una cuina. De fet, encara hi ha gent que té una cuina nova i encara cuina a la vella, que està al quartutxo del costat.

Quina normativa proposaríeu o canviaríeu a Calvià?

A Calvià les voreres són ridícules, no serveixen per a res, són massa estretes perquè hi pugui anar una persona, no diguem una persona amb un carretó d’infant o una cadira de rodes. A més a més, hi ha els pals d’electricitat i de telefonia. Els ciutadans han d’anar per enmig i els cotxes returar-se! I les persones s’han de posar entre dos cotxes perquè l’automòbil pugui passar. S’haurien d’eliminar les voreres i fer una mica de contrapendent cap el centre perquè se’n vagi l’aigua. Si a altres pobles s’ha arreglat, per què a Calvià no? A més, les voreres donen humitat a les cases perquè no tenen ventilació.

Quines habilitats calen per gestionar equips en una construcció?

Tenir un bon tècnic en interpretació de plànols, lògicament, i saber manejar personal. En mallorquí en deim «tenir mà esquerra i paciència». De vegades t’has de callar i, si no ho fas, tens un problema. És a dir, mantenir sempre les formes. Dos pics les vaig perdre i vaig haver-ho d’arreglar d’una altra manera.

Com gestionau les queixes d’un client? En què es pot estalviar doblers en una obra i en què no convé?

Clar que es queixen, faltaria! A més, en construcció sempre sempre hi ha retards. Un pic vaig esbucar quatre vegades una xemeneia! Jo, saps què passa, que sempre he tengut molta feina i he pogut triar els clients, persones sensates, que coneixes o que algú et recomana. En decoració sempre pots estalviar, de vegades tens unes rajoles ben barates, a deu euros el metre quadrat, que són de molt millor qualitat que unes de grosses i de moda. En mà d’obra la manera d’estalviar és anar molt per les obres i controlar-les, vigilar.

Quines han estat les principals característiques de formació per traslladar l’ofici al vostre fill?

Va fer feina a l’empresa i ha vist com jo funcionava. Jo, com tots els pares, vaig intentar que no continuàs en aquesta professió, perquè és molt dura. Jo vaig passar gust fins als 60 anys... i com que estava dins la Junta de la Patronal de la Construcció estava al corrent de les lleis que anaven sortint i veia com de negre es posava tot... temes de seguretat, d’anàlisis, i de documentació... A mi això ja em supera. No he fet feina mai amb un ordinador, tot ho feia amb una màquina d’escriure!

* Aquesta entrevista s’ha fet en el despatx de Joan Salvà, des d’on encara fa feinetes. Allà hi guarda molta documentació dels seus avantpassats picapedrers i espera qualque dia posar tots els papers en ordre.

Cada vegada és més complicada la burocràcia per fer una casa

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS/ Periodista

TEULERES VELLES DE CALVIÀ

En el segle passat s’instal·laren en el municipi tres fàbriques dedicades a les teules de test o a la gerreria, una a Santa Ponça, una altra a Peguera i l’altra ben enmig de Calvià poble.

Quan algú adoba una teulada per evitar que hi hagi goteres, sovint ha de canviar algunes teules. La norma no escrita diu que s’han de combinar les teules noves i les velles i oferir varietat de colors i matisos, combinar els colors clars de les teules noves amb les velles, que són gairebé negres pel pas del temps. Si fent una volta us hi fixau i mirau les teulades de les cases i xalets antics de Calvià veureu aquest mosaic de colors. Les teules velles de Calvià perduren.

Una teulera és una instal·lació fabril artesanal o industrial dedicada a la producció de teules. Amb el pas dels segles, les teuleres primitives de les diverses cultures del Món Antic han anat evolucionant. El bot més gran en quantitat i qualitat va ser amb la revolució industrial. Són les indústries dedicades a la producció de totxos, llosetes i altres articles de consum de l’àmbit de la ceràmica. A Mallorca, la ceràmica és tradicional i les terres de Calvià no en queden exemptes, tot i que en l’actualitat no tenim cap empresa que s’hi dediqui. A Calvià, al segle passat, hi havia tres teuleres: una a Calvià, una a Peguera i una altra a prop del torrent de Santa Ponça. Totes tres varen claudicar fa dècades davant les noves tecnologies, els nous materials que s’empren en la construcció i, diguem-ho també, la moda. Tot i que les teules mallorquines són molt resistents, perquè estan fetes amb fang de gerrer, no poden competir amb les oferides en mercats exteriors. Així, a poc a poc en va desaparèixer la producció, i aquesta indústria de fang tan característica de

la nostra terra ja forma part de la història de Calvià. Tot i així, bona part de les teules fabricades a Calvià eren per emprar en les proximitats. Com exemple, les teules de la capelleta de la Pedra Sagrada a Son Bugadelles varen ser fetes a Calvià.

El rastre d’aquestes teuleres no ha estat fàcil de traçar. Per sort, de vegades els topònims i malnoms ajuden a ubicar possibles oficis o indústries i això hi ha ajudat en part. Per exemple, al poble de Calvià, darrera el cementeri, hi ha una casa amb una placa que diu «Sa

Teules pintades, a una casa des Capdellà.

Teules pintades, a una casa de Calvià.

Teulera». També, segons el projecte de demarcació de 1950, l’actual carrer de Can Marçal, paral·lel al carrer de ses Quarterades, abans es deia «carrer de sa Teulera». Alguns testimonis orals recorden haver sentit que allà hi va haver la pionera de les teuleres del municipi.

COM FUNCIONAVEN?

Tradicionalment les teuleres s’han ubicat en llocs on les matèries primeres són a prop: aigua, llenya i pedreres d’argila que s’exploten a cel obert. Al principi cada fabricant mesclava les argiles segons les seves fórmules, una tasca clarament personalitzada en funció de l’origen i la composició de les terres i dels processos que després les materialitzaven. En la segona fase, les argiles rebien un grau d’humitat adequat i un procés de mescla per poder passar a través de las màquines amb una tecnologia d’extrusió que els donava la forma desitjada (totxo, teula...). En la tercera i darrera fase, les peces passen per un forn on s’enforteixen i resten llestes per ser emprades.

En les antigues teuleres els forns eren de llenya i el foc s’encenia a primera hora del matí i durava tot el dia, o fins

i tot diversos dies seguits. Després es deixaven les teules a damunt una espècie de prestatges perquè s’orejassin.

A més de teules, fabricaven altres materials constructius, com ara totxos o revoltons, el que va propiciar que al segle passat cada vegada s’empràs menys marès per a les edificacions al poble i s’optàs pels totxos.

Des de la prehistòria tenim constància que a les terres de Santa Ponça s’hi feia ceràmica, però no va ser fins al segle X que els musulmans varen començar a explotar la ceràmica com a indústria, de fet, era un gremi important a Mallorca.

En el municipi de Calvià, segons les investigacions de la historiadora Brígida Gomila, a les teuleres hi treballaven homes, dones i infants, gairebé tots calvianers. Cadascú hi tenia un tasca concreta: uns traginaven els feixos per fer-hi el foc per poder coure les peces, altres s’ocupaven de portar l’argila, altres l’aigua –sovint eren les dones les aiguaderes–, altres feien la mescla, i els més especialitzats en feien les peces. Per exemple, a les teuleres, els qui eren més hàbils amb el fang podien fabricar

Els terrissers, que no en consten gaires en els padrons oficials, rebien noms diferents segons l’especialitat o utensili que fabricaven: oller, teuler, gerrer, rajoler, escudeller



Bartomeu Simó Esteva sobre un carro carregat de metro..

altres estris com ara gerres o cossiols. És a dir, no només eren teulers, eren terrissers que feien tot el que podia fer falta. Dos exemples d’això en són Jordi Barceló «Rovellat» i Gabriel Clar «Malero», que de ben al·lots començaren a fer feina a les teuleres. Els terrissers, que no en consten gaires en els padrons oficials, rebien noms diferents segons l’especialitat o utensili que fabricaven: oller, teuler, gerrer, rajoler, escudeller.

No obstant això, el que donava nom a aquestes indústries era el de «teulera», ja que les teules n’eren les peces més emblemàtiques. Les teules serveixen per cobrir edificis, per fer la coberta que es diu «teulada» i serveix per protegir una edificació de la intempèrie del temps. A Mallorca, i en general a tota la Mediterrània, es fan servir teules d’argila cuita. Els principals avantatges que tenen són la seva vida útil, el baix cost i el poc manteniment que necessiten, raons per les quals encara són emprades en moltes de cases i xalets dels municipi.

LA TEULERA DE CALVIÀ POBLE

D’aquesta teulera hi ha ben poca informació documental. Va ser una de les primeres indústries que es va establir a Calvià. La construcció és de 1908, i ja constava d’un forn senzill per a la fabricació de teules i totxos. Era situada al carrer del batle Martorell –via que aleshores encara no s’havia obert i que actualment connecta el carrer Major de Calvià amb el carrer dels Germans Montcada–, a un solar darrera d’unes cases i que encara ara roman sense ser edificat. La iniciativa d’aquesta teulera va ser obra dels germans Pere i Miquel Arbós Gallart, ollers, tos dos fadrins i que varen morir sense deixar descendència. Els dos germans portaven el fang i feien les teules, gerres, cossiols i tines per escurar. Els mestres d’obra de la zona empraven les teules calvianeres fetes per en Pere i Miquel Arbós, que tenien com a tret diferencial que hi deixaven l’empremta del palpís d’un dit. D’aquesta manera, eren fàcilment identificables i possiblement avui en dia també les podríem identificar.

Diuen fonts orals del poble que ells varen aprendre l’ofici a l’antiga teulera del poble que hi havia devora sa Capelleta, però més enllà d’un antic nom de carrer no tenim més dades que ho pugui constatar. Saben també el nom d’un altre teuler, Pere Arbós Lladó, nom que consta a la relació d’oficis en el terme de Calvià de 1860-1960, i que potser era pare o cosí dels esmentats Pere i Miquel.

A aquests, per aixecar la seva indústria, l’Ajuntament de Calvià els va posar com a condició prèvia que les instal·lacions tenguessin una xemeneia del

 Serradora d'Antoni Quetglas, al final del carrer dels Germans Montcada de Calvià. Foto: Brígida Gomila per a Els antics oficis a Calvià (1860-1960), Ajuntament de Calvià, Documenta Balears, 2017.

 Ximeneia de l'antiga teulera de Calvià que era a un solar encara sense edificar entre el carrer Major, el carrer Batle Martorell i el del Germans Montcada. Dos germans empresaris hi feien teules, gerres i cossiols. Després de la seva mort, la família d'Es Casino va comprar el solar, el qual va ser llogat a Joan Garriga , que hi va moldre pedra. A la imatge, Jaume Morei i la seva filla Francisca, 1967. Foto: Francisca Morei a TERRASA GARCÍA, X., Calvià, imágenes del pasado, Ediciones Amberley, 2008.

Els feixos de llenya es transportaven amb un carro de trabuc i, aprofitant el desnivell de Cala Fornells, es llançaven, rodolant per gravetat, fins al peu de la fàbrica de teules

gruix i l’alçada establerts legalment en aquell moment, ja que llavors era permesa l’activitat industrial enmig del poble. Això no obstant, hi havia certa regulació, perquè el fum de la fàbrica no perjudicàs cap veïnat. Quan els germans varen morir, la família d’Es Casino va comprar la fàbrica i es va llogar i canviar d’ús.

En aquest impàs, el mestre d’obres Simó Estades Oliver va adquirir a preu de saldo la producció que restava a l’antiga fàbrica (teules, totxos, etc.). Posteriorment, devers els anys 50, en aquell espai s’hi instal·là el ferrer Tomeu Garí i una rudimentària indústria dedicada a moldre pedra. Allà hi feien feina Bartomeu «Tirra» des Capdellà i Nofre Ensenyat Cabrer (Calvià, 1938), el qual, a l’edat de 12 anys, ja menava un camió

fins a na Burguesa per carregar pedra de marbre blanquinosa, trencar-la amb una massa de ferro que pesava uns sis quilos i després carregar-la en senalles de goma per dur a vendre a la fàbrica de vidre bufat de Can Llofriu, al carrer Indústria de Palma.

Aquesta teulera es pot observar en unes fotografies de la dècada dels anys 30 publicades en el llibre de l’historiador Xavier Terrasa Calvià, imágenes del pasado (2008). La teulera va ser enderrocada a finals dels anys seixanta o a principis dels setanta.

LA TEULERA DE PEGUERA Situada a l’actual sortida de Peguera abans de la desviació a Cala Fornells, va ser una indústria aixecada entre els anys 1919 i 1920 pel matrimoni Joan Sans i Maria Roca. L’amo n’era un empresari de Santa Catalina i un parent, un tal «Ravasco» de Calvià, segons informació recollida a la revista peguerina Voramar. El solar era de Francesc Rossinyol de Zagranada, senyor de Torà, que el va donar a canvi que en les seves terres i en les dels voltants de ses Barraques i Camp de Mar s’hi eixermàs la brusca de la garriga, una manera de fer net els boscos, d’aprofitar els recursos forestals i d’evitar futurs incendis. Aquests feixos de llenya es transportaven amb un carro de trabuc i, aprofitant el desnivell de Cala Fornells, es llançaven, rodolant per gravetat, fins al peu de la fàbrica de teules.

El forn s’encenia amb aquests feixos i quedava encès dos o tres dies seguits, de manera que la setena de treballadors que hi havia havien de vetlar nits senceres per vigilar i ationar el foc.

La primera indústria de Peguera, la teulera, constava de diverses naus sense parets, de planta baixa i primer pis, on s’assecaven teules, revoltons i totxos. L’argila, o terra de gerrer, per fer material de test per a la construcció, l’anaven a cercar a prop de Camp de Mar, a un lloc que li deien «es clot de sa terra», molt a prop de la pedra de sa Ralla. El net de l’amo, també Joan Sans, recorda que l’argila es posava dins un safareig i només s’emprava la de la superfície, per assegurar que no tenia pedres, ja que la pedra no aguanta les altes temperatures del forn i pot provocar cruis a les peces de test. En l’article de la revista Voramar que en parla s’assegura que els materials de la teulera de Peguera eren els millors de Mallorca per la seva capacitat d’aïllament tèrmic i d’impermeabilització i que per això es venien arreu de l’illa.

Joan Sans té en ment la maquinària per fer les peces, formada per diversos eixos, corretges, politges, cadenes i palanques, que permetien en part una indústria mecanitzada. Com també ho era el procés de tall de les peces, que es feia amb filferro. Les teules, en canvi, sortien de la mateixa amplada per les dues bandes, i s’havien de retallar

Calvià tenia indústria, com per exemple la teulera de Peguera. No hi havia edat mínima per començar a fer feina, la necessitat menava en els anys 40. A la foto, entre altres, Pere Joan Terrasa, Miquel Pellicer o Tomeu Juaneda a Cent Anys a Calvià , Ajuntament de Calvià, 1990.

d’una en una a fi de fer més estret un dels extrems i donar-los la característica forma de teula. Aquesta mecànica sols la coneixien els qui treballaven a la teulera, ja que va ser imaginada, pensada i ideada per l’equip de feina que tenien.

Per aconseguir l’energia necessària per treure aigua del pou i per a la màquina que empenyia l’argila cap al motlle, s’emprava un motor de gas pobre, és a dir, un enginy que s’alimentava del gas produït per estelles de fusta.

Joan Sans, net de l’impulsor, recorda jugar a la teulera de Peguera fent figuretes de fang, que un dels treballadors, mestre Miquel «Pentina», li covia al forn. Això era al 1959. Un any més tard la teulera de Peguera va tancar

A la teulera de Peguera també hi va fer feina Jordi Barceló «Rovellat», des Capdellà. Va començar vers els 21 anys i n’hi va estar devers deu. Cobrava en funció dels feixos que feia: si arribava a fer dues carretades al dia cobrava molt més que a la finca de Son Claret. Toni Vicens «Fred» i Jaume «des Bar

Nou», tots dos capdellaners, també hi treballaren traginant carros amb la terra. Set o vuit homes més feien les teules i altres s’ocupaven de traginar la llenya. El responsable n’era Toni «de s’Hort». Mateu Sans Carbonell, àlies «Mateu de s’Hort», també era un dels treballadors que hem pogut documentar. Com a sòcia, hi havia Margalida «des Forn Vell», que després d’emigrar a França va decidir invertir doblers en la teulera de Peguera. El negoci no va anar tan bé com volia i el seu espòs va decidir tornar a emigrar, aquest pic cap al Marroc, on varen muntar una altra teulera, que tampoc no va suposar el profit econòmic que esperaven.

Joan Sans, net de l’impulsor, recorda jugar a la teulera de Peguera fent figuretes de fang, que un dels treballadors, mestre Miquel «Pentina», li covia al forn per a ell. Això era al 1959. Un any més tard la teulera de Peguera va tancar.

D'aquí s'hi extreia l'argilla, a l'anomenat «clot de la terra».

A prop de l'actual carrer Dr. Noé de Peguera és on es feia l'aplec de feixos.

En aquests terrenys hi havia la teulera de Peguera.

La teulera de Santa Ponça va ser fundada l’any 1927 per Jaume Juan Far, de Santa Maria del Camí, conegut com «Jaume de Can Cabil·la». Allà també hi feia feina un parent seu que nomia Miquel Far Matas, «mestre Miquel», glosador, comediant i cantador.

La teulera era dins el tros de la possessió de ses Rotes Velles, a prop de Santa Ponça i la carretera d’Andratx, al quilòmetre 18,3. Era just devora un revolt molt dolent que sovint tenia un paretó esbucat, ja que de tant en tant hi ensopegava qualque ciclista, que queia dins els batzers. També hi passaven per allà caçadors de filats i un pic per setmana s’hi aturava un tal Xorrigo amb un Ford «potada» negre, que era venedor de barrals amb licor. El fullet «La Santa Ponça que jo record», escrit per un dels treballadors de la teulera, Rafel Joan Fortesa, fill de Jaume Joan de Can Cabil·la i d’Isabel Forteza Forteza, de Can Seba, explica molt coses de l’ambient que es vivia a la fàbrica:

«Des de la teulera, que estava devora la carretera d’Andratx, fins a la platja hi havia mitja hora de camí, per camins i caminois i camins de carro. [...] Acostumàvem anar a nedar els horabaixes».

En el llibre de Brígida Gomila Els antics oficis de Calvià , publicat per l’Ajuntament, consta com a treballador de la teulera d’en Cabil·la Pep Martorell «Teuler», que era l’encarregat d’escampar la terra per assecar-la i emmagatzemar-la a l’hivern. Damià Clar de Son Malero també va fer feina en aquesta teulera i, per cobrar un poc més, va passar a treballar a la de Peguera. Per la revista Veïnats sabem també que hi va fer feina Tomeu Planes, a l’edat de només vuit anys, i que hi va estar fins que amb 17 anys el feren milicià.

La teulera de Santa Ponça era un lloc de passada i on s’hi anava a propòsit per cercar verducs de mata i d’ullastre, com també canyes per fer covos i paners. Per la zona hi creixia molta garriga baixa, que s’aprofitava per fer llenya per als forns de la fàbrica.

De la teulera d’en Cabil·la en sortien, sobretot, peces de construcció: teules, totxos i revoltons. La major part dels seus treballadors eren calvianers –al començament els homes hi anaven en bicicleta i les dones a peu, fins que el 1945 Magdalena «Sera» va acabar amb aquesta distinció per gènere en el transport i anava a fer feina colcant en bici. A la teulera també hi

 Teulera d'en Cabil·la, dibuix de Jaume Juan Manzano a Joan Fortesa, Rafel, La Santa Ponça que jo record , Escola de formació en Mitjans Didàctics.

LA TEULERA D’EN CABIL·LA

 Antiga teulera de Calvià poble a TERRASA GARCÍA, X., Calvià, imágenes del pasado, Ediciones Amberley, 2008.

Un altre santamarier va comprar la teulera d'en Cabil·la el 1957, quan el transport havia millorat notablement. Malgrat els avanços, cinc anys més tard, al 1962, la tancaren

va haver santamariers, com el fundador. Segons Rafel Juan, hi feren feina Toni Neo, Bartomeu Palmer –«Tomeu Xeu», que hi va treballar fins als 17 anys i, més tard, va ser l’encarregat de la fàbrica de bloquets de Julià Bujosa–, Joaquim Navarro, Joan «Barragot» i el seu fill Toni, Joan Flores, Biel «Galileu», «Pujol», mestre Miquel «Pentina» –que també va fer feina a la teulera de Peguera–, Llorenç «des Tavernó», Magdalena «Sera», i «ses Bernadetes» –dues germanes de nom Francisca i Margalida, la primera casada amb el carreter de ses Rotes Velles–, i Toni «de Biniamar», que també treballava a la teulera traginant feixines.

Cal tenir en compte que la indústria de ses Rotes Velles es va ubicar allà amb l’objectiu, un altre vegada, de mantenir nets els boscs de brusca –matolls de sota del pinar, mates, estepes, ullastres i d’altres–, a fi que els pinars anassin bons i com a mesura de pre-

caució contra els incendis. En aquesta mateixa línia de l’aprofitament forestal hi ha el denominat «metro». Els pins es tallaven, se’n separaven les branques i es duia la soca fins al punt on es podia carregar un carro o un camió. L’arrossegament es feia al principi amb un mul i més endavant amb un camió. El 1953 la tona de metro es venia a 425 pessetes. Les peces llargues es venien a 600 pessetes. Els compradors eren normalment serradors o fusters. D’altra banda, les branques de pi es venien per fer foc als forns i teuleres.

L’argila per a en Cabil·la es recollia a uns 150 metres al marge esquerra de la carretera anant cap a Peguera, a la dreta de l’avinguda del Mar, a més o manco un quilòmetre de la fàbrica. L’argila es transportava, després d’haver-se eixugat, amb el camió de la fàbrica o amb un carro trabuc, que era llogat per fer uns vuit viatges al dia. Després de 30 anys de treure argila,

el clot feia uns 150 m de llargària, uns 20 m d’amplada i uns 15 m de fons.

Un altre santamarier, «mestre Pep» –Josep Vidal–, comprà la teulera l’any 1957, quan el transport havia millorat notablement. Malgrat els avanços, cinc anys més tard, al 1962, la tancaren. El clot va ser omplert amb enderrocs.

En conclusió, les tres teuleres del municipi de Calvià varen ser unes iniciatives empresarials del sector industrial que varen fructificar per la qualitat de l’argila que tenim a la nostra contrada i per la iniciativa i capacitat fabril dels que hi feien feina. A poc a poc, es va anar instaurant el canvi en els modes de construcció més tradicionals i no sempre es feien teulades amb teules de Calvià. Com hem dit al principi, si alçau la vista, però, de segur que en veureu a cases i xalets. Les velles són les fosques, les que aguanten el pas del temps i que són testimoni d’un passat industrial ja desaparegut.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Entrevista amb

Marc Cano Mayol (Palma, 1975), marger «ABANS NO HI HAVIA BLOQUETS, ES FEIA TOT AMB PEDRES!»

96 Entorn de Calvià

 Marc Cano a la finca de Galatzó, tocant un dels marges fets seus i dels quals se sent ben orgullós.

Va venir a fer feina a Calvià el 2002 en un programa de l’IFOC per a un projecte de formació de pedra en sec, motiu pel qual va fer de marger durant cinc anys a la finca de Galatzó. Abans ja s’havia format a l’Escola de Margers, havia fet feina a les brigades del Consell de Mallorca i coneixia també la zona del Toro i de Son Ferrer, on va arreglar les voreres dels camins que van cap a la zona militar. Fa més de vint anys que fa de mestre marger.

Calvià és un territori especialment pedregós?

Sí, i a més, amb molta tipologia de pedra. No és igual les pedres que puguis trobar aquí a dalt del Galatzó cap a Galilea o les pedres que puguis trobar a les zones baixes, com ara Cala Vinyes, en què tot és marès. És a dir, hi ha una evolució de la varietat de pedra.

Com saps que una pedra és bona o dolenta?

Per com és de forta. Nosaltres, quan veim una pedra, ja ho sabem. Si és pedra calcària és formidable, li pots fer pràcticament de tot, pots aconseguir qualsevol forma per ajustar les pedres al marge, li pots donar la forma que tu vulguis. D’aquest tipus de pedres en deim «pedra viva», que és la pedra que es pot tractar més bé, la pots ajustar. En canvi, hi ha altres tipus de pedres que són més «mortes», com ara la pedra sorrenca, la pedra de guix... que no és una pedra que es deixi adobar per després col·locar. L’empram per fer uns altres tipus de marge o de paredat. Per exemple, amb els macs de torrents, que són els còdols redons, no els pots tocar, perquè no et quedarà maco... fan mal de compondre i ajustar. Les pedres mortes, que són les que hi ha per la zona de Son Ferrer i el Toro, són argiloses, i si les toques s’esfloren. Potser no amb un cop, però com més els toques, pitjor.

Per què a Mallorca es posen les lloses en forma de ventall? O espina de peix, de rastrell. Té una funció estètica, i depèn del tipus del terreny. És més habitual amb pedra de llosa, és una qüestió pràctica, no són pedres bones, són pedra sorrenca, és el cas de les maresoses.

On vareu prendre l’ofici? Es necessita un talent especial per fer encaixar les pedres?

Vaig començar a l’Escola de Margers el 1995 i varen ser dos anys amb el mestre Emili Colom, de Bunyola. Després, a les Brigades del Consell de Mallorca, amb Xesc Pastor, que va morir l’any passat. Mestre Colom ens va ensenyar a caminar,

mestre Pastor a córrer, l’essència. Evidentment a una escola no ho pots aprendre tot, no basten dos anys de formació per fer-se marger, has d’ensopegar molt, has de passar molta calor, fred, aigua... Diuen també que has de canviar totes les ungles de les mans. És una feina molt dura.

Has de tenir molta de paciència i, sobretot, vista, és un 90 %. Jo, per exemple, som molt bo amb els trencaclosques... i a ca meva som l’encarregat de col·locar l'escurada en el rentaplats. És tenir una visió tridimensional. No penses només en col·locar una pedra, ja penses en la que t’anirà al costat i en la que col·locaràs a damunt.

Recordes quan vares acabar el teu primer marge? Sí, va ser a Establiments i encara s’aguanta. Era el 2006 i estava fent feina als rentadors des Jonquet, a Palma. Duia un any de rodatge, i un home que passejava ens va dir a veure si voldríem aixecar un esbaldrec, i au venga! Ens vàrem posar en contacte amb la pedrera de Son Bugadelles i vàrem fer el nostre primer marge. Eren 10-12 metres per 1,70 d’alçada, més o manco, una terrasseta que evita l’escorrentia del terreny.

Per què hi va haver tanta necessitat de fer terrasses a Mallorca? Per aprofitar el terreny. Per exemple, al barranc de Biniaraix hi ha marges i accessos només per a una olivera. Ara ja no surt a compte.

Els marges són part del patrimoni i s’han de cuidar, no deixar perdre. Si no els cuidam, el bosc, el pi, ho envairan tot, i els marges s’esbaldregaran.

Per què és desenvolupa més la cultura de la pedra en sec en els segles XVIII i XIX?

Netejaven els bocins per poder conrear, perquè enmig d’un pedregal no sembraràs. La manera de reorganitzar el sòl era d’aquesta manera, no n’hi havia d’altra. Tota la pedra que

La nostra herència ve dels àrabs

ara veim composta devia estar per una altra banda... serien costers. S’ha anant component, llevant pedres d’enmig dels sementers per poder cultivar i treure’n profit. Era el mètode de subsistència. Llevaves les pedres per poder conrear i alhora augmentaves l’àrea de conreu, segons les necessitats.

Si el pendent és llarg pots fer terrasses amples, si és més pronunciat, són terrasses més curtes, de 3-4 metres d’amplada, com les de Banyalbufar o Estellencs. I hem de tenir en compte que tots els arbres amb el temps poden fer malbé el marge. Creixen i les arrels empenyen, o cau un arbre amb una ventada i tomba el marge.

Els marges són la prova de la humanització de la serra de Tramuntana?

Sí, totalment d’acord. És la petjada de generacions, dels nostres avantpassats. Moltes de vegades eren pagesos els qui els feien, és un coneixement heretat, un ofici. S’havia de saber fer per poder subsistir. Actualment intentam aprofitar el que ja hi ha fet.

Què costa fer un marge d’un metre d’alt?

Depèn, no donaré un preu sense veure el marge primer. Ara mateix marges nous en feim pocs, normalment anam a repa-

rar-ne. No és igual fer un marge si hem de caminar o dur el material... Si tens la pedra en el lloc, entre netejar i començar a compondre, és un mínim de cent euros per metre quadrat, depèn de com d’enqueixalat el vulguis. No és només la jornada de feina, cobres també per altres feines com desbrossar, exsecallar... la preparació de vegades du més temps que pujar el marge. Com més alt és el marge, més laboriós i més dificultós. Depèn també de com de ben fet el vulguis.

Jo m’he negat a fer feines perquè me les manen fer mal fetes i tenc una gran estima a aquest ofici. No em passa, no vull fer segons quins nyaps, com ara posar formigó. El problema és de qui t’ho comana, que no en té ni idea.

Quin tipus de marges podem trobar? N’hi ha de més o manco elaborats segons el tipus de pedra que hi ha a mà. La carretera de Lluc en té d’espectaculars i jo aquí, a la finca de Galatzó, també en vaig fer un que em vaig passar i tot de massa ben fet, és a la quarta marjada. Allà hi ha coses ben fetes, molt ben fetes, i coses desastroses. A Calvià, a més a més, podem trobar sitges, forns de calç, forns de pa, parats de caça, l’endegament de torrents, empedrats, camins, pous, síquies... hi ha tantes coses! Abans no hi havia bloquets, es feia tot amb pedres!

En aquesta finca, que és el més antic que trobam? La nostra herència ve dels àrabs, com sa canaleta oberta que va al Ratxo, i és damunt un marge.

 Marjades de l'hort dels Tarongers, a la finca de Galatzó (estiu de 2022).

Quina diferència hi ha entre un marge i una paret?

Un marge aguanta un terreny i una paret delimita espais. També hi ha les mitgeres i les parets de tanca. Les parets havien de ser d’un metre d’amplada i 1,20 m d’alçada, i a la part superior ser més estretes, és a dir, amb rost. Hi havia sistemes especials, com la paret cabrera, que separa la zona boscosa de la zona de conreu, en la qual la filada de dalt està treta de l’alineació de la paret, de manera que la bístia o animal quan veia aquest sortint que l’envestia ja no botava. També es feien bardisses, feixos d’ullastre, que punxa, i anaven formant una barrera.

Hi ha diferents qualitats de marges. Quins són i cadascun on pot estar?

A les obres públiques sempre han d’estar perfectes, és el que toca. No s'han de caure les pedres! A les carreteres del Consell de Mallorca hi ha desastres i no pot ser, parlam de seguretat. Després, a l’àmbit particular, cadascú a ca seva que faci el que vulgui.

Per exemple, a la carretera vella de Sineu hi havia molts de margers no qualificats. Nosaltres els deim «acaramulladors de pedra». Deu homes en un dia fan una tirada de cinquanta

COM ES FA UN MARGE

Per fer un marge de bell nou necessitam la matèria primera, la pedra. Depenent de com volem que quedi el marge, i el que es vulgui pagar, caldrà més o manco pedra. El preu final depèn molt de l’enqueixalat i la dificultat. De vegades, hi ha marges ben closos per defora però no ben fets a dedins, i han de tenir una essència al darrera.

La pedra s’ha d’adobar perquè tengui una cua proporcional a les dimensions de la cara Les pedres grosses s’han de col·locar a baix i un poc més petites cap amunt, perquè s’aguanti bé.

L’escombra servirà per assentar les pedres. És una espècie de fonament, que pot ser de terra, però molt millor una solera forta, de pedra si n’hi ha, i si no hi ha «fort» caldrà una fondària proporcional a l’alçada del marge perquè no s’escapi. La primera pedra ha de quedar gairebé enterrada. L'assentament soterrat, a fi que el marge no pugui pair.

Ja amb la pedra i l’escombra, puges el marge. Primer col·locam les pedres dels extrems, dels caps, els cantons, les capginyes. L’acabament d’un marge pot ser un cantó, una pedra natural que tanca, un desnivell... no hi ha cap marge igual!

Per a l’alineació s’empra una llinyola o llandera. I començam a posar s’assentament, que són les pedres més grosses, i li començam a donar un rost, una inclinació, que normalment és d’un 20-30 %. El rost depèn de l’alçada del marge.

Aquestes pedres ni se col·loquen totes soles ni s’aguanten totes soles. És evident que les hem d’anar travant, per dar-

rera i per baix, amb esquerdes o traves. Les esquerdes surten de les restes de treballar les pedres. S’aprofiten totes les pedres, per on passam deixam net. Si hi ha diferents colors de pedres, s’han de mesclar per no fer clapes.

Després de l’assentament les falcam en els costats perquè no tenguin moviment lateral i després cal reblar, això és, omplir a darrera amb reble, que és el farcit que arriba fins a la terra. Són pedres com ara els matacans, pedres de la mida d’un puny. Primer col·locam el reble gros, després el mitjancer per anar tapant forats, per després tornar a col·locar pedres a la superfície, reble petit per tenir bon assentar la següent pedra.

I anam posant pedres d’extrems i la resta de les pedres de la filera, sempre rompent junta amb les pedres de baix i fent que totes es toquin amb les del seu voltant, i reblam fins que som quasi a dalt.

Hi ha dues maneres d’acabar: o amb rasant o amb cadenat, filada de dalt o corona. Segons l’entorn, es tria una o altra opció, per no contaminar visualment. La rasant són pedres desiguals, irregulars, i la filada de dalt són més homogènies, regulars i iguals en altura, que fa que tot quedi més clos.

Darrera de l’encadenat hi va un braó de pedres, còdols normalment, que marca on acaba el caixó. És per indicar a un tractor que no s’acosti al marge i no l’esbaldregui. Si tot fos terra, no s’identificaria bé.

I a gran trets, així es com es puja un marge.

per MARC CANO

metres... i, en poc temps, tot per en terra. Són obres molt cares i la qualitat hi ha de ser.

Altres motius de la caiguda dels marges?

Per causes ambientals, bàsicament. També les arrels, els motocultors, tractors, accidents... De vegades un marge per la part de defora sembla ben fet, però potser el reble no té la consistència que toca. La terra no és reble, ho són les pedres.

Què és la pedra en verd?

La que du morter, que és la pasta per tenir-ho tot compacte, lligar les pedres, d’una sola cosa. És l’argamassa que s’hi posa al darrera per aguantar «suposadament» més el marge. Si aplicam morter ja no és pedra en sec, és pedra en verd. Antigament el morter era de calç o argila. Ara ja s’empra el ciment comú.

Per què no hi ha dones que es dediquin a la teva professió?

Sí que n’hi ha, a Menorca més, perquè les pedres són més petites. A Mallorca hi havia unes al·lotes, crec que eren de Montuïri, formades. Però fent feina ara mateix de margeres... no em sona.

Fa falta cultura de respecte als marges?

Jo esper que amb aquesta entrevista això s’aconsegueixi una mica. Des del gremi de margers, que som uns 200-250, i del qual form part, el problema que veim és que no hi ha relleu generacional. Sembla una professió bucòlica, però en realitat és molt feixuga.

Actualment els tallers que es fan són els projectes Mixt Jove o Projecte 30, que no tenen res a veure amb els d’abans. Si tu anaves a l’Escola de Margers durant dos anys tocaves pedres i feies marges, sorties una mica preparat. Per fer doblers cal

un mossatge de molts d’anys. Molt d’alumnat es decanta per una altra especialitat.

Ara, després d’un curs, has de lliurar un certificat de professionalitat i el de marger no existeix, la certificació està aturada a Madrid des de fa molts d’anys. Margers com a tal només ho som a Mallorca, és un ofici que existeix perquè no hem deixat perdre el patrimoni. A la resta d’Espanya no ho veuen com nosaltres. Que la serra de Tramuntana sigui Patrimoni de la Humanitat hauria d’ajudar a aconseguir la certificació i així facilitar un relleu generacional. I crec que hauríem de tenir més doblers de l’ecotaxa.

Crec que ho valoren més els estrangers que nosaltres. Parl dels que venen a fer la travessa, que tenen passió per la muntanya, gust per allò autèntic. I és que no pot ser igual un turista que ve as Capdellà que un que va a Magaluf.

* Aquesta entrevista es va fer a la finca pública de Galatzó quan encara la calor de l’estiu era aguantadora. Per explicar bé la professió, Marc Cano ens va mostrar diversos indrets de la possessió i va pujar les capamuntes sense que li faltàs l’alè en cap moment.

Que la serra de Tramuntana sigui Patrimoni de la Humanitat hauria d’ajudar a aconseguir la certificació de marger i així facilitar un relleu generacional

AGUSTÍ JOSEP AGUILÓ I LLOFRIU/ Historiador

NOTES SOBRE L’APROFITAMENT DELS RECURSOS NATURALS DEL TERRITORI DE CALVIÀ A L’EDAT MITJANA

Una recerca exhaustiva en els –mai no prou valorats– reculls de documents d’arxiu sobre Calvià publicats per Ramon Rosselló Vaquer1 ens permet, un cop més, il·lustrar alguns aspectes de la nostra història, aquesta vegada referits a l’obtenció de matèries primeres en el territori de Calvià en època medieval, principalment pel que fa a l’extracció de marès a la costa.

L’APROFITAMENT DELS RECURSOS NATURALS DEL TERRITORI Rosselló Vaquer recull dues notícies de 1336 i 1337 referides a l’atorgament de llicències per treure pega de Mallorca –per bé que no hi consigna la relació amb Calvià. Amb qualsevol cas, el topònim Peguera, provinent del mot «pega», substància que s’obté a partir del quitrà vegetal procedent del pi negre i que servia, entre d’altres usos, per calafatar les barques, ens remet a l’aprofitament d’aquesta matèria a Calvià en temps reculats.

Altres dues notícies fan referència a la recollida de sosa, material emprat en la fabricació del vidre. El 1410 la Procuració Reial de Mallorca establia al vidrier Nicolau Coloma la sosa que podria collir d’una illa dita «Major», situada «a les mars de sa Porrassa» –sens dubte es refereix a l’illa de sa Porrassa, la qual, de retruc, sabem que antigament era denominada «Major». El 1463, Antoni Ala, «vedrier de Ciutat», pagava cinc sous a

1 Ramon Rosselló Notes històriques de Calvià. Segles XIII-XVI. Ajuntament de Calvià, 1987, i Ramon Rosselló VaqueR Noticiari de Calvià. Mallorca 1998. Si no indicam altra cosa, les referències documentals són extretes d’aquests dos reculls.

 Eines emprades durant el procés d'extracció dels blocs d'arenisca. Hem traduït al català els noms de les eines, en castellà a l'original. Il·lustració: L. Crespí.

 Cala Salomó. Foto: Pepe Caño.

la Procuració Reial «per licència que li doní que puscha tallar erba per fer soza per a vidra en la illa denant la illa de Santa Ponça». En aquest cas, la referència a l’indret no és tan clara: es deu referir a les illes Malgrats?

En el recull de Rosselló també hi trobam documentada l’obtenció de guix. Pere Saragossa, personatge que ha donat nom al puig homònim, el 1414 comprà a Guillem Gruat la possessió de sa Porrassa. El contracte estipulava l’empriu –aprofitament– per a ell i la seva descendència de «tres pedreres de guix» i de tres cisternes i barraques.

Una altra activitat ja present a Calvià en aquells temps era la fabricació de carbó a partir de la llenya del bosc.

2 La qüestió ha estat

l’article «Les

8, novembre de

p. 580-588,

des d’un

El 1352 Domingo Castelló de Calvià venia a Guillem Carbonell i Joan Ferrer tot el carbó que poguessin fer en la seva alqueria. Ja dins el segle XVI, el 1534, Francesc Serralta llogà a Joan Pieras la possessió de Torà i la possessió de Gabriel Martí –avui Son Martí– en les quals podria fer carbó de pi i de mata (curiosament no s’hi esmenten les alzines).

Pel que fa a l’aprofitament de la terra per obrar teules i olleria, Rosselló en recull algunes referències interessants. El 1321, Francesc Gombau cedí en emfiteusi a Joan Ximerí la meitat del forn de teules, amb barraques, era i bassa, que tenia a mitges amb Ramon Domènec a l’alqueria Torrada –la que posteriorment seria la possessió de Peguera. En aquest

forn, consigna el document, s’hi coïen teules, rajoles i altra obra. També tenim notícies d’una societat de gerreria, la que l’any 1352 feren per dos anys Pere Quintana de Calvià, Nicolau Jover i Antoni Sabet, gerrer. Dit Quintana havia de fer la feina del forn, rodes i altres aparells i posar-hi dos esclaus per fer la feina. Algunes dècades més tard, el 1385, aquest Pere Quintana llogà la gerreria a un dels socis, Antoni Sabet.

CONFLICTES EN

L’EXTRACCIÓ DE

LES DETERMINACIONS DELS SOBREPOSATS DEL GREMI DE PICAPEDRERS DE L’ANY 1442

MARÈS:

Però l’activitat més important del sector que avui anomenam secundari a Calvià a l’Edat Mitjana fou l’extracció de pedra de marès.2 Les pedreres de Calvià

tractada,

punt de vista etnològic i patrimonial, per Maria CaldeRón díaz; Emmanuelle GloaGuen MuRias; Manel CalVo TRias en

pedres de la mar: l’explotació del marès a la costa de Calvià», publicat a la revista Entorn de Calvià dedicada a la mar (núm.

2008), basat, al seu torn, en el treball dels mateixos autors publicat a Calvià. Patrimonio cultural, vol. II, Fundación Calvià, 2011,

signat també per Daniel albeRo sanTaCReu

Coves de Portals Vells. Foto: Pepe Caño.

proporcionaren part de la pedra necessària per bastir els edificis gòtics religiosos i civils que es construïren en aquells segles a Ciutat.

L’extracció de pedra devia ser una activitat lucrativa i adesiara era motiu de conflicte. D’ací que les autoritats intervinguessin en la seva regulació. A tall d’exemple, el 1419 el governador de Ma-

llorca feia una crida per prohibir tallar pedra a la pedrera de Portals, que era propietat de les monges del monestir de Santa Maria del Carme de Ciutat.3 La situació la il·lustra bé una altra troballa documental important de Rosselló, que ofereix alguns detalls sucosos sobre aquell món dels picapedrers i talladors de pedra. L’episodi es localitza, el 1442, a les pedreres de Rafaubetx i de Port Alt

(avui Portals Vells). En aquestes pedreres s’hi produïen abusos en el sentit que alguns picapedrers s’apropiaven de la plaça assignada a un altre o hi llançaven escombraries. L’afer no era baladí –el document cita fins a setze noms d’homes treballant a les pedreres: Jaume Fàbregues, Guillem Vilasclar i Llorenç Vilasclar, Joan Miquel, Bartomeu Pons, Joan Creix, mestre Huguet, Antoni Prats, Pere Cuberta, Miquel Jordi, en Buffi, Antoni Costa, Pere Monserrat, Joan Sunyer, Pere Noguera i Bernat Torrella– i requerí la intervenció dels mateixos sobreposats del gremi de picapedrers –que aleshores eren Guillem Sagrera i Jaume Mates– per posar-hi ordre. Entre d’altres, les determinacions i provisions que aquests imposaren prescrivien la necessitat de demanar permís a qui volgués una plaça, la prohibició d’ocupar les places alienes, amb la indicació a determinats picapedrers de netejar les zones que havien reblert il·legalment, i que no llançassin escombraries en llocs que perjudicassin la feina d’altri.4

Però aquest afer de les pedreres de Rafalbetx i Port Alt no esgota aquí el seu interès. Fixem-nos en dos dels noms citats en tot aquest cas, els de Guillem Sagrera i Guillem Vilasclar. El primer va venir

3 Esmentem aquí, com a informació interessant que llegim al document en qüestió, la presència del topònim «pedrera de Port Alt», origen, com és sabut, dels actuals Portals Vells i Portals Nous, i també una altra curiositat d’aquesta pedrera: una de les places –el terme «plaça» designava la zona assignada a cada picapedrer per extreure pedra– duia el nom de «plaça de la Verge Maria de la Seu», denominació que podem relacionar amb el fet que, com veurem tot seguit, de Portals sortia pedra cap a la catedral de Mallorca.

4 Aquest document també consigna l’antic topònim «Port Alt» i la denominació d’una zona de la pedrera com a «plaça de la Verge Maria de la Seu».



Pedrera de Portals Vells des de l'interior.



Portals Vells. Foto: Pepe Caño.

 Detall de l'interior de les coves de Portals Vells. Foto: Pepe Caño.

a Calvià com a sobreposat del gremi de picapedrers, juntament amb Jaume Mates, per dirimir l’assumpte; el segon, tenia plaça a les mateixes pedreres de Rafaubetx. No són personatges desconeguts, sinó dos destacats noms del món de l’art i de la construcció a la Mallorca del segle XV. Guillem Sagrera és el genial mestre d’obres –com es coneixien en aquells temps els arquitectes– i escultor de la Llotja de Ciutat. Guillem Vilasclar, membre d’una nissaga de talladors de pedra, fou, en paraules de la historiadora medievalista Maria Barceló, un dels més reconeguts picapedres del segle XV. «Quan Guillem Sagrera se n’anà a Nàpols cridat pel rei Alfons el Magnànim –diu Barceló– per tal de treballar en les obres del Castel Nuovo d’aquella ciutat italiana, plantejà un problema a l’hora de continuar la construcció de la Llotja dels mercaders de la ciutat de Mallorca. Va ser llavors quan Guillem Vilasclar, a més de deixeble del gran mestre Sagrera, esdevendria continuador de la seva obra».5 Constatem, doncs, que ambdós personatges, artífexs d’un dels edificis civils més bells de l’arquitectura gòtica, la Llotja de Palma, tingueren, per motius professionals, un cert vincle amb Calvià.

DESTINACIÓ DEL MARÈS EXTRET DE LES PEDRERES DE CALVIÀ

A Calvià s’extreia pedra de Cala Vinyes, de Portals Vells, de Cala Figuera i de Rafaubetx. Al noticiari de Rosselló hem localitzat diverses referències que indiquen que les pedres de Rafaubetx6 serviren, entre d’altres, per bastir les murades d’Alcúdia (notícia de 1357), el pont que aleshores es construïa al camí d’Inca i que avui coneixem com el «Pont d’Inca» (1465) i, a Ciutat, la presó (1457), el moll (1460) i les portes de Santa Catalina (1460) i del Sitjar (1468), a la murada. També la «bona pedra de Rafalbeig» s’emprà per fer les canals i alçar els arcs de la sèquia de la Ciutat que portava aigua a la porta del Sitjar.7

Els murs i pinacles de l’edifici més important, de Ciutat, la catedral, contenen també pedres procedents dels llocs d’extracció situats a Calvià. Jaume Sastre Moll, que ha documentat la procedència de la pedra que forma la fàbrica de la Seu,8 n’ofereix el següent detall: de Cala Figuera venia la pedra que serví per alçar els primers pinacle i arc boterell del costat sud del temple, a davant el Palau Episcopal; i de Portals,

la que s’utilitzà per bastir la capella de Sant Bernat. Segons Sastre, la qualitat de la pedra que arribava de Santanyí i de Felanitx era de més bona qualitat que la procedent de Cala Figuera i de Cala Vinyes, i el material procedent d’aquest darrer indret, així com el que s’extreia a Portals, s’usà sobretot per reblir els murs.

5 Maria baRCeló CRespí. «Notes sobre els Vilasclar, picapedres», Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 19 (1993), p. 127-140. Segons Barceló, un altre membre de la nissaga Vilasclar, Cristòfol, germà de Guillem, tenia una casa a les pedreres de Rafaubetx.

6 L’article citat de Maria Barceló relaciona també les obres de Ciutat a les quals es destinà pedra de Rafaubetx.

7 Maria baRCeló, op. cit., p. 131. El document sobre la sèquia que cita Barceló és de 1460 i s’hi citen topònims de Calvià avui desapareguts: «[...] e los dits gresons sien de pedra de Rafalbeyt fort de les plasses relexades de la illa», emperò que «no sia tallat al xepar o sia de la plassa relexada d’en Noguera o de la Cala Sperdenya o de la cova de Na Moreya».

8 Jaime sasTRe Moll. «Canteros, picapedreros y escultores en la Seo de Mallorca y el proceso constructivo (siglo XIV)». Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 49, 1993, p. 75-100. La informació sobre Calvià que conté l’article de Sastre ja ha estat esmentada a M. CaldeRón et alt., Calvià. Patrimonio cultural, vol. II, p. 587.

 Graons excavats a la roca a la pedrera de Cala Figuera.

 Imatge d'extraccions de pedra de Rafaubetx.

MARÍA CALDERÓN DÍAZ / Arqueòloga MANEL CALVO TRIAS / Arqueòleg EMMANUELLE GLOAGUEN MURIAS / Restauradora de Patrimoni Arqueològic

DE PEDRERES DE MARÈS, FORNS DE CALÇ I CARBONERES Elements etnogràfics tradicionals per a l’aprofitament dels recursos forestals i geològics

urant l’època moderna i contemporània, i fins a l’arribada del turisme als anys 60 del segle XX, a Calvià predominava una economia agrària de recursos minsos, caracteritzada per una estructura latifundista de la propietat centrada en les possessions, en la qual pràcticament no es constatava activitat industrial. L’escassa població existent i el seu caràcter dispers, així com la llunyania amb Palma, són aspectes que ajuden a entendre la poca importància de l’activitat manufacturera en el municipi. Les comunicacions rudimentàries amb la capital dificultaven que els artesans i altres persones de Calvià fessin feina per als mercaders o per a l’empresariat de Palma, que els poguessin proporcionar matèria primera i després recollissin la manufactura acabada. D’aquesta manera, tal com afirma el professor Miquel Deyà (2011: 207; 2007: 69-70), en el municipi no es va desenvolupar la manufactura de la llana, a diferència del que passava en altres localitats de Mallorca, malgrat comptar amb una important cabanya ovina. Així, no es documenta en època moderna la presència de teixidors de llana agremiats,

ni paraires. És igualment significativa l’absència de terrissaires, quan en l’Antic Règim l’ús d’utensilis de fang és indispensable, al mateix temps que també sorprèn la falta de sastres i alambins, instrument utilitzat per a convertir el vi en aiguardent, que en el segle XVIII tenia una àmplia divulgació en altres viles de Mallorca. Això, sens dubte, obeeix a una mínima producció de vi. A Calvià, el protagonisme que en altres municipis tenen els alambins, el tenen les tafones. N’hi havia vint-i-dues de documentades el 1784. En canvi, es constata la presència a la fi del segle XVIII de vuit molins de vent, un nombre relativament elevat si es té en compte que Calvià no és un municipi especialment cerealista (Deyà 2011: 205-211).

Partint de la base d’aquest esquema general del municipi en època moderna, en el qual l’agricultura i les activitats ramaderes són les que tenen major importància, i en què sorprèn la falta d’activitat industrial, també es constaten altres activitats destinades a l’explotació d’altres entorns i recursos. Això permetia una diversificació en el proveïment dels productes presents en

el territori i que han deixat la seva petjada en l’espai en forma de multitud de béns etnogràfics, com a forns de calç, caseres, sitges de carboner, barraques, escars, pedreres, etc., destinats a l’explotació dels recursos abiòtics i biòtics, que aprofitaven la fusta, la pedra i la fauna marina, i que van permetre als habitants de Calvià desenvolupar una manera de vida d’acord amb els recursos existents. Aquests béns etnològics no poden entendre’s de forma aïllada, ja que, sovint, hi ha en el territori una clara connexió entre l’explotació de diferents tipus de productes i recursos que, al seu torn, es vinculen amb la utilització d’uns mateixos espais i constitueixen activitats desenvolupades per unes mateixes classes socials, que tenien, a més, un estil de vida similar. Aquest aspecte s’evidencia quan es considera, per exemple, la interrelació existent entre l’explotació de fusta i pedra en entorns forestals. D’altra banda, encara que menys evident, es pot assenyalar que els pescadors i els picapedrers aprofitaven els recursos costaners i marins utilitzant les rutes de la mar com a principal via de trànsit (Calvo i Aguareles 2011: 555).

En aquest article s’exposa una aproximació breu a les activitats relacionades amb l’explotació dels recursos forestals i geològics per a l’obtenció de carbó vegetal, calç i marès, que han quedat plasmades en el territori en forma de sitges de carboner i forns de calç en entorns forestals; i de les pedreres de marès que, encara avui dia, configuren un paisatge propi de la costa calvianera, i que esdevenen el reflex d’unes formes de vida i d’uns oficis característics de Calvià fins a temps relativament recents i que, tal com assenyala Agudo Torrico (1999: 191), ens parlen del passat i del present, de l’evolució d’una col·lectivitat, de com han resolt les seves necessitats materials i espirituals, i de com s’han articulat els diferents sectors socials que l’han conformat en el marc d’unes relacions socials molt concretes.

EXPLOTACIÓ DELS ENTORNS FORESTALS: FORNS DE CALÇ I SITGES DE CARBONER

Qualsevol visitant curiós que hagi passejat pels boscos de Mallorca ha pogut observar la presència abundant de forns de calç, sitges de carboner i de les barraques utilitzades per calciners i carboners com a refugi mentre desenvolupaven les activitats d’explotació d’aquests entorns boscosos per a l’obtenció de calç i carbó vegetal. Els forns de calç són construccions de planta circular i alçat troncocònic, on es cremava la pedra calcària per a convertir-la en calç. Les sitges de carboner, per la seva banda, consisteixen en acumulacions de forma cònica de trossos de llenya disposats convenientment per a coure-la i produir carbó (Valero 1989), encara que les evidències que queden després de l’activitat són plataformes circulars planes, ja siguin empedrades o formades per terra compactada amb pedretes.

La producció de calç i carbó vegetal varen ser activitats que, sovint, es varen desenvolupar de manera simultà-

nia en els diferents ambients forestals i muntanyencs de Mallorca. L’aprofitament de la matèria primera entre carboners i calciners era clara: mentre els primers utilitzaven troncs i parts gruixudes dels arbres, els calciners se servien de les branques més fines. També es constaten casos en els quals els calciners i els carboners podien ocupar fins i tot els mateixos habitacles. Aquesta correspondència també era comercial, ja que en els establiments de venda de carbó hi era comuna la venda de calç. Aquesta relació no es redueix a una vinculació en la classe d’activitats que es desenvolupen en determinats espais del territori, sinó que concorda amb la pròpia estructura social, caracteritzada per ser un sistema latifundista en el qual la propietat de la terra estava concentrada en unes poques mans. En aquest sentit, la impossibilitat d’accedir a la terra cultiva-

ble per part de la població va generar que determinats segments de la societat cercassin altres vies de fuita per a poder subsistir. En aquest context, es produeix un sistema de creació de recursos per a l’autoconsum o la venda, en el qual s’inclouen, entre d’altres, calciners, carboners, apicultors i roters. Per tant, aquest tipus d’activitats productives, que aprofitaven entorns poc explotats, varen afavorir la inserció laboral d’individus que pertanyien a segments de la societat que no tenien accés als camps de conreu, especialment en períodes en què la mà d’obra era excessiva o no hi havia demanda de jornalers.

Tant la calç com el carbó es varen configurar com a productes de primera necessitat fins ben entrat el segle XXI. L’obtenció de calç mitjançant la cocció de pedra calcària és una tècnica

 Forn de calç davant d’una sitja de carboner, la qual cosa evidencia la relació entre calciners i carboners.

En l’exterior, es barrejava calç, arena molt fina i colorants, i s’aplicava com arrebossat a les façanes, el que oferia una minsa protecció contra elements climàtics

molt antiga, l’ús de la qual es remunta a Calvià fins a la prehistòria, i que es documenta per primera vegada com a desinfectant i element de compactació aportat al ritual funerari en la necròpoli posttalaiòtica de la Cova de Son Bosc (es Capdellà), així com el seu ús com a material constructiu en l’assentament del Turó de les Abelles en aquest mateix període (Camps i Vallespir 1998). També es constata la seva utilització com a material de construcció durant l’època romana i medieval. Durant les èpoques moderna i contemporània, la calç s’emprarà de manera habitual en la construcció de tota casta d’estructures, creant morters a partir de diferents mescles. Una aplicació habitual de la calç és la de blanquejar i desinfectar l’interior dels habitatges, després d’una malaltia o mort en la família. En l’exterior, es barrejava calç, arena molt fina i colorants, i s’aplicava com arrebossat a les façanes, el que oferia una minsa protecció contra elements climàtics, ja que proporcionava una capa impermeable a l’aigua, al mateix temps que dotava l’arquitectura popular d’un determinat sentit visual o estètic. També s’utilitzava com impermeabilizant en els revestiments d’estructures hidràuliques, com ara fonts de mina, estanys, aljubs, etc., barrejada amb arena molt fina. Així mateix, la calç es va emprar amb finalitats mèdiques per a combatre malalties dels ossos, i com a desinfectant en malalties, casos d’epidèmia o d’execucions de presos. Finalment, se’n documenta l’ús per a corregir l’alt nivell d’acidesa d’alguns terrenys agrícoles i per a adobar pells, per les seves propietats antisèptiques i estabilitzadores (Andreu Galmés 2008: 247;

 Recreació d’un forn de calç. Il·lustració: L. Crespí

Calvo i Aguareles, coord. 2011). Fins a mitjan segle XX, la producció de calç per a l’elaboració d’argamassa i altres productes va constituir una activitat important en l’economia d’algunes zones de Mallorca, entre les quals Calvià. Aquesta producció va desaparèixer en la segona meitat del segle XX, i en 1983 tan sols es documentaven a l’illa dos calers en actiu, a ses Salines i Felanitx. La introducció i generalització del ciment (p.e. Portland), a mitjan anys 50, unida al progressiu procés de mecanització de les explotacions rurals i la urbanització, va provocar una desaparició brusca de la indústria de la calç, que comporta l’abandonament de les estructures i sistemes de producció tradicionals.

Al seu torn, el carbó vegetal va ser la principal font energètica usada en les cuines i per a escalfar les llars fins a la generalització, en els anys 50-60 del segle XX, d’altres sistemes energètics, com el gas butà i l’electricitat.

En el Catàleg de Béns Culturals del terme municipal de Calvià vigent s’inclouen 48 forns de calç. Així mateix, hi ha 52 conjunts etnogràfics destinats a l’obtenció de carbó vegetal, que suposen una mostra petita dels que originàriament hi degué haver, ja que aquesta tipologia patrimonial presenta un grau de deterioració gran per mor de les seves característiques constructives, la seva escassa monumentalitat i l’abandonament de l’activitat. Avui dia, el Catàleg és en procés de revisió, la qual cosa suposarà un augment substancial del nombre de conjunts catalogats, ja que es preveu la incorporació

sistemàtica de tots els elements etnogràfics localitzats durant les labors de prospecció sistemàtica del municipi, i alhora motivarà la protecció d’aquest patrimoni.

En tots dos casos, al costat dels forns i de les sitges s’hi solen documentar barraques o coves, emprades com a refugi dels treballadors mentre duraven les tasques de producció de calç i carbó, ja que totes dues accions requerien la vigilància constant del procés productiu, la qual cosa implicava la construcció d’habitacles d’ús més o menys esporàdic per a poder menjar, dormir, guardar eines i queviures, i resguardar-se del mal temps. Aquest fet determina la presència d’instal·lacions més o menys complexes, en les quals, fins i tot, es documenten forns per a la cocció d’aliments, com ocorre en el conjunt etnogràfic del Puig del Rei o el conjunt etnogràfic des Fornets, entre d’altres.

Tant els forns de calç com els conjunts etnogràfics destinats a la producció de carbó vegetal s’emplacen sempre en llocs on hi ha abundant disponibilitat de les matèries primeres necessàries per a la producció: pedra calcària i combustible (Ordinas 1991; Andreu Galmés 2008: 247-253), la qual cosa determina que se situïn en zones relativament forestals i muntanyenques, relacionades amb determinades formacions de l’entorn, sent les torrenteres i comellars de torrents els llocs on hi ha la gran majoria de forns i sitges de Calvià, la qual cosa permetia, a més, el proveïment de recursos hídrics (Albero et al. 2010; Calvo i Aguareles coord. 2011). Solien situar-se dins el territori

d’una possessió i pròxims a vies de comunicació. Aquests camins connectaven les àrees d’explotació amb les cases de possessió i/o amb els nuclis urbans, la qual cosa permetia donar sortida comercial als productes obtinguts. Així, gran part dels camins de muntanya, en les seves diferents versions (de carro, de ferradura, etc.) i molts altres ja desapareguts o perduts, tenen el seu origen en l’activitat dels carboners, calciners o nevaters. Gràcies a aquests camins, traginers i transportistes subministraven aliments als carboners i, de tornada, s’emportaven el carbó acabat de fer cap al poble o directament a Palma (Valero 1989a: 122).

En poques dècades, tant els forns de calç com les sitges de carboner s’han deteriorat i els oficis de calciner i de carboner han caigut en l’oblit, sense que s’hagi produït cap casta de resistència per part de les institucions i de la població local, malgrat que encara existeixen persones que coneixen les tècniques de fabricació. Aquestes estructures són vistes actualment com a símbols d’una feina dura i d’un passat recent ple de penúries i mancances materials (Llabrés i Vallespir 1983; Valero 1989b; Ordinas i Marcè 1995: 15-18, 23; Andreu Galmés 2008: 247). Tot i que l’activitat s’ha deixat de practicar, hem de ser conscients del seu valor com a part de la memòria col·lectiva, ja que representen un element principal del nostre patrimoni cultural que, com a tal, ha de ser valorat, conservat, investigat i promogut, tant en la seva part material com intangible, referida aquesta darrera als coneixements que la fan possible (González Ruibal 1998).

PEDRERES DE MARÈS

Les pedreres de marès són un altre exemple d’una activitat fonamental en la història de Calvià i el reflex d’un ofici que ha desaparegut, però que va proporcionar durant molts anys la matèria primera necessària per a la construcció de les grans i petites obres que conformen el nostre patrimoni historicoartístic, des d’edificis tan singulars com la Llotja o la catedral de Palma fins a construccions d’ús quotidià, com

 Detall d’una sitja de carboner restaurada a l’itinerari de ses Sínies (Finca Pública Galatzó).

 Restauració del forn de calç de na Llaneras (Finca Pública Galatzó).

 Barraca de carboner restaurada, situada al Parc Arqueològic del Puig de sa Morisca.

a estanys, habitatges o molins, entre molts d’altres. Som, per tant, davant un dels pilars de l’arquitectura. Les pedreres han d’entendre’s com l’expressió material d’una tasca que, en la costa sud i sud-oest de l’Illa es reflecteix en els talls i talles efectuats sobre les antigues dunes fòssils. D’aquesta manera, la majoria de les pedreres presenten traces d’extracció rectes a esquadra, que es relacionen amb els blocs rectangulars característics d’aquesta mena de pedreres (García Inyesta 1997b: 202; Seño 2008).

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, l’extracció de marès es va fer o bé en un lloc pròxim a l’obra o bé en llocs immediats arran de mar. Aquesta localització responia a les necessitats de facilitar el transport del material, i Palma n’era la destinació principal. Sembla ser que, a partir del segle XVIII, comencen a augmentar en nombre les pedreres localitzades a l’interior de Mallorca, a mesura que millorava el transport terrestre (Alomar i Clar 2006: 104). La pedra sorrenca, denominada «marès» a Mallorca i a Menorca, és una roca sedimentària arenosa, molt abundant a tot l’Illa excepte al nord. L’origen d’aquesta roca es relaciona amb uns dipòsits d’arenes marines consolidades en el període Quaternari, i està formada per grans de quars, fragments de petxines, organismes marins, algues, etc., tots compactats, generalment per carbonat de calci (Fullana 1985: 19). Presenta una duresa i qualitat que poden variar d’un lloc a un altre, i fins i tot en el mateix terreny, en funció de la composició, el grau de compactació i la profunditat a la qual es trobi la pedra. Aquesta variabilitat condicionarà el treball del picapedrer, sobretot a l’hora de dur a terme l’extracció manual del material.

Fins a mitjan dels anys 40 del segle XX, el treball d’extracció del marès es va fer manualment. Aquesta tasca comportava dues operacions: d’una banda, l’extracció de la pedra de la pedrera, duta a terme pels trencadors, i, per l’al-

tra, el llaurat i tallat, fase en la qual els adobadors donaven les mesures i formes justes als blocs.

Les tasques d’extracció de la pedra de marès havien de dur-se a terme durant els períodes de bon temps, tant pel transport, que es feia per la mar, com per les dificultats pròpies de la feina.

L’evidència material de tot aquest procés queda reflectit en les costes del sud i sud-oest de l’illa de Mallorca en forma de les traces rectangulars tallades a la roca, negatives dels blocs extrets, que conformen un paisatge característic de moltes platges del litoral. El terme municipal de Calvià compta amb tres exemples catalogats representatius d’aquesta mena d’explotacions: les pedreres de Cala Figuera, les de Cala Vinyes i les de Portals Vells. Les tres són a la costa, la qual cosa facilitava el transport amb vaixell del material extret.

Cal assenyalar que els trencadors de marès solien habilitar espais on viure o resguardar-se, que eren a un lloc pròxim al del desenvolupament de l’activitat extractiva durant el temps que durava la feina (Alomar i Clar 2006: 105). Aquests llocs de refugi podien ser barraques, o simplement s’aprofitaven coves naturals o les que s’havien creat en el procés d’extracció de la pedra maresa (Andreu Galmés 2004b: 61). A Calvià queden evidències de la presència d’aquests habitacles a Portals Vells i Cala Figuera.

Sembla ser que el sistema de treball es basava en petits grups de trencadors, que obrien petits fronts costaners de pedra visible en superfície, és a dir, seleccionables fàcilment i en talls que es podien abandonar quan la qualitat del material disminuïa (García Inyesta 1997a: 31). Es té constància que la pedra de les pedreres de Portals Vells,

 Pedrera de Portals Vells. Foto: Pepe Caño.

 Detall de roca excavada, reflex de l’extracció dels blocs de marès, a la pedrera de Cala Vinyes. Foto: Pepe Caño.

Cala Vinyes i Cala Figuera van ser emprades en la construcció de la catedral de Palma (Sastre Moll 1993: 78). La pedra de la capella de Sant Bernat procedia majoritàriament de la pedrera de Portals, de la qual també es va extreure la matèria primera per a erigir l’església de Santa Eulària.

Les referències documentals il·lustren com, entre abril i agost de 1368, els carreus eren transportats a Palma en llaüts i descarregats a peu de muralla, des d’on eren traslladats a les obres. El material petri procedent de Cala Figuera, va ser emprat per a construir el primer pinacle i arcbotant del costat sud de la Catedral, enfront del Palau Episcopal. A l’agost de l’any següent, les barques procedents de la pedrera de Portals Vells portaven pedra per a la capella de Sant Bernat (Sastre Moll 1993: 83-85). Igualment, en 1392 es van extreure d’aquesta pedrera dues pedres per a les gàrgoles d’aquesta capella. El material de Cala Vinyes, que en la documentació denominen «de reblada», sembla que era idoni per al farciment dels murs.

Des d’aquestes línies, es proposa una revaloració del treball artesanal del picapedrer i de les seves evidències materials, les pedreres, tant per la seva importància en l’àmbit patrimonial com per les petjades que el desenvolupament de la seva activitat ha deixat en el paisatge, que ha suposat la caracterització i configuració de l’actual costa del nostre municipi.

BIBLIOGRAFIA

Agudo Torrico, J. (1999). «Arquitectura tradicional: reflexiones sobre un patrimonio en peligro». Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 7 (29), p. 183-193.

Albero, D.; Calderón, M.; Calvo, M. (2010): «La producció de calç al terme municipal de Calvià». A: II Jornades d’Estudis Locals de Calvià. Ajuntament de Calvià: 145-174.

Alomar, G., Clar, T. (2006). «Apunts geogràfics a l’extracció i ús de la pedra de marès al sud de Mallorca: la pedrera de ses Olles (Llucmajor)». A: VII Congrés de Patrimoni: El nostre patrimoni cultural: Arquitectura i Enginyeria popular a Mallorca. Societat Arqueològica Lul·liana, p. 101-114.

Andreu Galmés, J. (2004). «Arquitectura popular mallorquina a vorera de mar». A: VI Congrés: El nostre patrimoni cultural. El patrimoni marítim i costaner. Societat Arqueològica Lul·liana, p. 57-74.

— (2008). Arquitectura tradicional de les Balears. El Gall, Pollença.

Calvo, M. i Aguareles, A. (coord.) (2011): Calvià. Patrimonio Cultural. Vol. I i II. Ajuntament de Calvià.

Deyá, M. (2007). «Manufactura i Antic Règim: una visió de llarga durada del cas mallorquí». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XVIII, p. 53-91.

— (2011): «Calvià en la época moderna». A: Calvo, M. i Aguareles, A. (coord.) (2011): Calvià. Patrimonio Cultural. Vol. II. Ajuntament de Calvià, p. 199-220

Llabrés Ramis, J., Vallespir Soler, J. (1983). Els nostres arts i oficis d’antany Vol. IV. Estudis Monogràfics del Museu Arqueològic La Porciúncula.

Fullana, M. (1985). «Un pedreny mallorquí famós». BSAL 41, p. 19-22.

García Inyesta, N. (1997a). Construir en marès. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears, Palma de Mallorca.

— (1997b). «Los maestros constructores». A: Etnología y tradiciones de las Illes Balears. Ed. El Mundo, p. 194-208.

González Ruibal, A. (1998). «Etnoarqueología de los abandonos en Galicia: El papel de la cultura material en una sociedad agraria en crisis». Complutum, 9, p. 167-191.

Ordinas Marcé, G. (1991). «Elements d’arquitectura popular a la Serra de Tramuntana». A: Mallorca. Serra de Tramuntana, Promomallorca Edicions S.A., p. 279-296.

— (1995). Els forns de calç a Santa Maria del Camí. Ajuntament de Santa Maria del Camí.

Sastre Moll, J. (1993). «Canteros, picapedreros y escultores en la Seo de Mallorca y el proceso constructivo (s. XIV)». BSAL 49, p. 75-100.

Seño Asencio, F. (2008). «Reflexiones sobre un patrimonio olvidado: el oficio de los canteros y canteras de Osuna». Cuadernos de Amigos de los Museos, 10, p. 59-63.

Valero Martí, G. (1989a). «Sitges i carboners». A: Elements de la societat pre-turística mallorquina. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Palma de Mallorca, p. 119-130.

— (1989b). «Forns de calç i calciners». A: Elements de la societat pre-turística mallorquina, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Govern Balear, p. 191-206.

 Pedrera de Cala Figuera.

Foto: Pepe Caño.

KIKE OÑATE VEGA / Periodista

LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA DE CALVIÀ, UN PASSAT ESBORRAT PEL TURISME

«L’olivera era rendible mentre les collidores no guanyassin molt. Quan la mà d’obra pujà, es va deixar de banda aquesta producció. És així de trist». Així ho afirma Xesc Sans, que forma part de la cinquena generació de pagesos propietaris de la possessió de Can Ros, aferrada al poble de Calvià. La finca manté l’essència d’un temps passat i amaga tresors de la història alimentària del municipi, com ara una tafona que data del segle XVIII. En aquest espai es pot veure l’evolució del sistema per premsar la pasta i obtenir oli. S’hi conserven el sistema de biga, un d’intermedi que funcionava amb engranatges i el més modern que és una premsa hidràulica. El més «peculiar» és que, a diferència del que se solia fer, «varen anar canviant de sistema sense desmuntar el més antic», apunta Sans. La tafona de la finca va funcionar fins a final dels anys cinquanta i principi dels seixanta. El turisme agafà força, l’ametler era menys feinós i sortia més a compte que produir oli.

 Les collidores d'oliva de Calvià durant la vaga de 1932.

El boom turístic suposà el cop d’estaca contra el sector primari de Mallorca, que des de llavors ha anat minvant fins a ser una activitat testimonial, especialment en aquest municipi del Ponent on el turisme es va desenvolupar amb desmesura. La història de la indústria alimentària calvianera ha estat molt poc estudiada i en manca documentació, però, així i tot, es troben referències que abasten des del segle XVI als anys seixanta. «Són molts els llegums que es cullen, suficients per al manteniment de la par-

ròquia en la qual hi ha 30 possessions i rafals», deixà escrit a finals del segle XVI sobre el poble de Calvià el geògraf i cronista del Regne de Mallorca Joan Binimelis en la seva Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles. «El port de Peguera és on el rei Jaume I desembarcà la

seva armada», afirma, assegurant que en «temps antics» aquest punt del litoral servia de carregador de les «tantes ametlles que es collien a Mallorca».

Un altre gran explorador i divulgador de l’Illa, l’Arxiduc Lluís Salvador, tam-

La història de la indústria alimentària calvianera ha estat molt poc estudiada i en manca documentació, però, així i tot, es troben referències que abasten des del segle XVI als anys seixanta



L'olivera anomenada «reina» a Son Hortolà (es Capdellà), un dels exemplars d'aquesta espècies més grans de Mallorca.

bé va deixar testimoni del seu pas pel municipi a l’imprescindible Die Balearen A la vila de Calvià, segons va escriure l’aristòcrata a la segona meitat del segle XIX, hi havia 1.146 habitants i 228 habitatges. «Tot és ple d’oliveres, tarongers, figueres de moro i ametlers», afirmà, segons el recull fet per Antoni Pallicer Pujol a Calvià i l’Arxiduc. També detallà que hi havia quatre molins de vent, un d’aigua i una gerreria. Així mateix, l’Arxiduc aporta dades que permeten deduir que, aleshores, Calvià tenia una superfície molt important de sòl productiu: 12.633 hectàrees, de les quals 7.377 no se conreaven perquè eren de garriga, pinar o alzinar.

L’historiador especialitzat en el sector primari Mateu Morro explica que, en aquella època, Calvià era el tercer municipi en extensió d’olivar (2.073 ha), després de Bunyola i Alaró. Amb una producció mitjana anual d’oli en litres de 266.511, se situava com el segon en producció, sols després de Bunyola. El rendiment era de 128 litres d’oli per hectàrea. Així mateix, era el municipi de l’illa amb més superfície de garroverar (756 ha) i el quart en volum de la producció (620.594 quilos). La producció de blat i lleguminoses anava,

sobretot, per a l’alimentació de la població i dels animals. El rendiment dels cereals a Calvià era molt baix, de 799 litros de blat per hectàrea. Les possessions més bladeres eren Santa Ponça, ses Barraques i Peguera. La ramaderia jugava un paper «considerable», i estava composta per animals de tir, ovelles, cabres i porcs. De fet, a partir d’un document dels animals escorxats a l’escorxador del poble l’any 1914, podem saber que la immensa majoria dels que s’enviaven a matar eren cabrits, a més de qualque ovella, cabra i gallina.

A l’arxiu de l’Ajuntament de Calvià es poden consultar documents de la història agroalimentària del municipi, especialment d’entre els anys quaranta i seixanta. A tall d’exemple, hi ha una llibreta que mostra els efectes de la postguerra, quan es feien repartiments de farina. En el quadern es varen anotar els quilos que cada cinc o sis dies havien de rebre una sèrie de persones. El registre comprèn des de l’abril de 1948 fins al mateix mes de 1952. Llevat de qualque excepció, els beneficiaris que surten documentats eren (escrits en castellà) Margarita Vich, Mateo Pallicer, Juan Sans, Francisca Sans, Prudencia Pujol i Lorenzo Bover.

Grup d'homes damunt una trilladora moderna. Entre ells, Sebastià Riera, Tomeu Bauzà, Miquel Maians i Miquel Pallicer a la finca de Santa Ponça, 1947. Foto: Sebastià Riera Mesquida a TERRASA GARCÍA, X., Calvià, imágenes del pasado, Ediciones Amberley, 2008.

 Obra del calvianer Antoni Pallicer dedicada a l'Arxiduc i la seva relació amb Calvià, publicada el 2019.

En un altre llibre es recull la «riquesa industrial» del municipi l’any 1962, entre la qual destacam la relacionada amb el sector alimentari. La majoria de comerços s’ubicaven al poble i as Capdellà. A la vila principal hi havia nou ultramarins, tres forns, quatre carnisseries o fins i tot un espai on es tractaven fruits secs. As Capdellà hi havia dos forns, dues carnisseries, cinc ultramarins i dues peladores d’ametlles. A la resta de nuclis urbans, com ara Magaluf, Cas Català, Bendinat i Santa Ponça sí que es podien trobar botigues de comestibles, però no els altres comerços. Emperò tant a Peguera com a Sa Porrassa hi havia carnisseries.

FUNCIONAMENT DE LA TAFONA

El procés per premsar oliva començava quan les collidores (perquè majoritàriament eren dones, també nines) agafaven els fruits. «Havies de fer diverses passades perquè les collien d’en terra al llarg d’octubre, novembre i desembre», segons explica el propietari de Can Ros Xesc Sans. Llavors,

les duien amb ases fins a la tafona de ca seva, que donava servei als que no en tenien. Allà s’havien de moldre en el trull. S’omplia la tremuja d’olives, un element de fusta, i el rutló de pedra les esclafava i les convertia en pasta. El trull, antigament, voltava amb la força animal i, més tard, ho va fer de manera mecanitzada.

Amb el procés s’aconseguia la pasta d’oliva amb la qual s’omplien els esportins, uns recipients fets d’espart que s’ubicaven un damunt l’altre i eren pressionats amb el pes de la biga. D’aquesta manera s’obtenia l’oli. Aquesta operació es duia a terme a la premsa, formada per una gran biga que en el cas de Can Ros és de fusta



Foto: Marta Torres Juan.

 Foto: Marta Torres Juan.

de pi. El cap gruixat està fixat a terra mitjançant un passador, que descansa entre una gran pedra anomenada cuixera i la paret. L’altre extrem de la biga podia bascular cap a dalt i cap a baix gràcies a una espiga, una gran barra en forma de rosca que es movia amb la força d’un parell d’homes. Una

vegada a dalt, s’omplien els esportins i es tornava a baixar per pressionar-los, de manera que l’oli queia per unes canaletes que el conduïen a unes piques de triar, perquè s’havia de separar de l’aigua calenta que s’aplicava durant el procés. Quan s’estabilitzava l’oli, es treia i s’emmagatzemava.

Tafona de Can Ros.

 Màquina trencadora d'ametles.

PINZELLADA

Entrevista

amb Antònia Sans

(Calvià, 1938), neta i filla de forners de la vila de Calvià

Com i quan va començar tot?

Els padrins varen fundar el Forn Vell. Em sembla que eren família calvianera, però abans ja havien tengut un forn al barri palmesà de Santa Catalina. El del poble no sé quin any concret el fundaren, però fou abans de 1917 i estava ubicat entre el que avui dia és la farmàcia i el bar Rosita.

Recorda alguns contratemps?

Quan ma mare es va casar, se’n va témer que era al·lèrgica a la pols de la farina. Com que llavonces la casa i el forn estaven una devora l’altre, l’hagueren de passar a l’altra banda, on ara hi ha el Forn Vell de Calvià, que fa uns anys va recuperar Maria Avellà. També record que quan els pares es casaren canviaren el concepte del forn, que també passà a ser una botiga de comestibles.

Quins productes s’hi venien?

A temporades feien panets i els dissabtes i diumenges ensaïmades i coquetes.

Fins quan va funcionar el forn?

A mon pare mai no li va agradar molt ser forner, però va seguir la tradició. Li agradava més el camp. Tenien un tros de terra a Son Malero. S’ai-

xecava a les quatre del dematí per fer feina. Quan mon pare va morir, el meu germà, al qual tampoc no li agradava l’ofici, el va seguir. Jo també ajudava a posar els pans so -

bre unes teles perquè no s’aferrassin. Ajudava un poc, però el meu germà ho va deixar anar. Vaig fer de cambrera i després vint anys de governanta i no me’n penedesc gens.

 La família Sans Alemany regentava el Forn Vell. A la imatge, Maria Alemany i la seva filla Antònia, Francesc Sans Alemany, Norat Cabrer i Francesc Sans Salom. Foto del llibre TERRASA GARCÍA, X., Calvià, Imágenes del pasado, Ediciones Amberley, 2008.

ANTÒNIA MOREY TOUS / Professora d’Història Econòmica de la UIB antonia.morey@uib.es

DONES, ECONOMIA DOMÈSTICA I TREBALL FEMENÍ: CALVIÀ (1850-1950)

En el passat, els calvianers havien tingut serioses dificultats per guanyar-se la vida dins el límits del seu territori. Era un municipi de terres primes i mal repartides. Sovintejaven els petits pagesos, els mariners i els simples jornalers i van ésser nombrosos els veïns que periòdicament van emigrar a altres indrets per tractar de procurar-se un futur millor. Gràcies, en part, al primerenc desenvolupament del turisme, a la capacitat del sector per arrossegar nous negocis i als fluxos migratoris de treballadors procedents d’altres indrets peninsulars, des de mitjan segle passat es començà a deixar endarrere l’antic model econòmic i social. El que va motivar, alhora, que les dues fonts principals de riquesa del municipi (la terra i la mar) adquirissin nous valors d´ús i de canvi. Tradicionalment, tal com estava repartida la propietat de la terra i es gestionaven les principals possessions, resultava molt difícil que les famílies pageses poguessin mantenir-se només anant a jornal a les grans explotacions i/o combinant aquests ingressos amb els procedents de les minses i generalment poc productives parcel·les de la terra que en el millor dels casos tenien en propietat. La manca de recursos afectava, igualment, la majoria de famílies dedicades a la pesca o a altres activitats relacionades amb la mar. L’ofici de mariner, el segon en importància després de les activitats agropecuàries, es trobava encara més exposat a les inclemències del temps que l’agricultura. De fet, resulta molt difícil concretar el nombre de dies que, de cap a cap d’any, es podia sortir a pescar o simplement a feinejar. Sense oblidar, a més a més, que pel fet de no haver-hi sistemes de refrigeració artificial, les captures s’havien de despatxar aviat malgrat que els preus no resultessin remuneradors.

L’escassa diversificació socioprofessional del municipi queda palesa en els distints padrons de població i en les successives matrícules d’indústria i comerç conservades a l’Arxiu de Calvià. Entre 1850 i 1900, a banda dels representants de l’ordre públic i d’algun càrrec municipal (secretari, jutge, escrivà, etc.) i eclesiàstic (un capellà o dos), la nòmina de professionals era reduïda: un o dos metges, un cirurgià i un manescal, un mestre i una mestressa d’escola i una comare; entre les principals. La presència de menestrals era igualment escassa. En destaquen només alguns fusters, sabaters, ferrers i picapedrers, un o dos teixidors i qualque teuler o terrisser.

El sector transformador pròpiament dit estava constituït, sobretot, per establiments dedicats a la manipulació de dos productes agraris: l’oliva i els cereals

Pellucadores d’oliva tornant a casa (Consell Insular de Mallorca. Arxiu del So i de la Imatge, Fons Rul.lan, ca. 1940).

Tanmateix, molts d’ells ho eren només a temps parcial i complementaven, sovint, les tasques pròpies de l’ofici amb l’exercici altres activitats o, simplement, llogant-se temporalment al camp o la mar per a desenvolupar qualsevol mena de feina. El sector transformador pròpiament dit estava constituït, sobretot, per establiments dedicats a la manipulació de dos productes agraris: l’oliva i els cereals. L’oli s’elaborava, principalment, en les distintes tafones que hi havia a les possessions del terme i, amb menor mesura, en alguna de les bigues que hi havia instal·lades a diverses cases particulars. Mentre que la farina s’obrava en els característics molins de vent situats a la part alta del terme municipal. El pa, com era habitual en les societats preindustrials, s’elaborava a les llars, encara que algunes famílies el duien a coure a qualque forn del poble. La presència d’establiments industrials o comercials era gairebé testimonial: dues o tres teuleres, una fàbrica de guix, una de pólvora i gairebé res més. La venda i comercialització de productes agraris o de primera necessitat era en mans d’un reduït nombre de comerciants: uns especialitzats en la venda de fruits en verd i en sec (garrofes, figues o ametles), altres en vi i aiguardent, algun mercader de gerga i no gaire més d’una dotzena de tavernes que servien alhora com a punt de reunió i de venda de queviures bàsics; principalment vi, vinagre, oli i arròs.

Entre 1901 i 1950 la situació es mantingué sense gaires modificacions, encara que s’incrementà el nombre d’alguns establiments comercials; fonamentalment les denominades abacerías o botigues de comestibles. Així mateix, les tavernes pròpiament dites foren progressivament substituïdes pels denominats cafès econòmics, alguns dels quals incorporaren altres serveis. Les tafones i els molins seguiren funcionant pràcticament igual, continuà l’activitat a les fàbriques ja existents i s’obriren noves teuleres que es dedicaven alhora a la producció de tota mena d’objectes de fang. Amb el canvi de segle, s’instal·la la primera central elèctrica al municipi, però durant d’anys, tant a les llars com a les petites indústries, es combinà l’ús de l’electricitat amb altres fonts d’energia orgànica: la llenya o el carbó vegetal, la força del vent, els molins de sang i els motors de gas pobre moguts amb clovelles d’ametlla i amb altres restes orgàniques.

Un altre aspecte que es manté també inalterable té a veure amb el sexe dels titulars o propietaris dels establiments comercials i industrials. La presència de dones com a responsables d’aquests, tret que fossin vídues o hereves particulars dels pares, va ser gairebé testimonial. En l’actualitat, sobre l’absència de les dones en les fonts oficials, existeix una línia historiogràfica que ha obert noves vies d’anàlisi i ha aconseguit, si més no, reivindicar el seu rol des de múltiples punts de vista: familiar, econòmic, social, polític o cultural, malgrat que el relat s’ha hagut de construir a partir de casos puntuals i d’excepcions que venen a confirmar, en qualsevol cas, que al llarg de la història el quefer de les dones ha romàs generalment ocult. Des d’aquesta

 Dones collint figues a la possessió de Santa Ponça (ca. 1947). Obtinguda de X. Terrassa: Calvià. Imágenes del pasado. Madrid: Ediciones Amberley.

PERSPECTIVA

perspectiva no ens ha d’estranyar, per tant, que el nombre de negocis de titularitat femenina consignats a les matrícules d’indústria i comerç de Calvià sigui gairebé una anècdota. Per la nostra banda, només ens ha cridat l’atenció que el 1894, entre els negocis enregistrats, només a una taverna des Capdellà (quarter 1, núm. 9) figurava com a titular una dona: Paula Balaguer Simó. Entre 19011950 la situació tampoc no canvia de forma substancial, encara que hi ha una major presència de comerços a la menuda regentats per dones (fonamentalment tendes de comestibles i qualque carnisseria) o, fins i tot, algun cafè. D’una banda, el de Maria Planas Cañellas, que el 1931 figura com a propietària d’un establiment on el cost de la tassa de cafè no superava els 30 cèntims. I, per altre costat, el de Maria Cañellas Planas, que el mateix any regentava un altre cafè que disposava d’una taula de billar.

En qualsevol cas, malgrat les mancances de les fonts oficials, no hi ha dubte que a Calvià, com a la pràctica totalitat dels municipis rurals de l’Illa, els ingressos del caps de família i els dels homes en general eren insuficients per al sosteniment de les economies domèstiques, fins i tot quan es tractava de famílies amb no més de dos fills. Per això era habitual que totes i tots (esposes, fills i filles, padrins o padrines, etc.) contribuïssin amb la seva feina al sosteniment econòmic de la unitat familiar. Volem dir amb això que, a l’època que ens ocupa, i ateses les característiques socials i econòmiques del municipi en qüestió, no eren només els membres masculins de la família, per utilitzar una altra expressió freqüentment utilitzada en la bibliografia especialitzada, els qui «portaven el pa a casa». Les dones, pràcticament amb la única excepció de les que feien part de famílies més benestants, treballaven o col·laboraven juntament amb els homes, els nins i les nines de la casa amb múltiples activitats, tant dins la mateixa llar com treballant fora. És més, hi havia una sèrie de tasques, a banda de les re-

Entorn de Calvià

lacionades amb la funció reproductora pròpiament dita, que eren considerades pràcticament en exclusiva com a «feines de dona». Entre les principals hi havia tenir cura de la unitat familiar, netejar la casa, cuinar, fer la bugada o cuidar els animals domèstics. A dia d’avui, la importància del treball femení està documentada en pràcticament tots sectors: al camp, als tallers, a les fàbriques, a la mar, al comerç, etc. Sense oblidar, per suposat, tots els àmbits en què fins a dates relativament recents s’han considerats propis de l’àmbit femení: cosir i brodar, fer de dides i exercir de comares, servir i fer de criades o de tetes, etc.

De tota manera, la demanda de treball femení variava, com és lògic, segons l’especialització econòmica de cada comunitat. A Calvià, per exemple, fins a la dècada de 1930, les dones eren sobretot requerides al camp i, amb menor mesura, a la mar, ja fos per fer una tasca específica o, simplement,

per ajudar els seus respectius pares, marits o fills. Si bé, per suposat, i amb això cal insistir-hi, sense que rebessin cap remuneració específica pel seu esforç particular. En el cas que ens ocupa, atès que les activitats transformadores giraren sobretot en torn a la producció d’oli i de farina i, en ambdós casos, eren considerades «feines d’home», no ha resultat tampoc fàcil trobar exemples de dones empleades en el sector secundari que treballessin fora de casa. En qualsevol cas, sí que hem pogut constatar que el treball a domicili fet per encàrrec i pagat a escarada, és a dir, a un preu fix segons el nombre de peces produïdes, també va ser una pràctica habitual a Calvià. Tant abans com durant els anys immediatament posteriors a l’inici del turisme de masses, va ocupar un bon grapat de dones (joves, velles, casades o vídues) que, per encàrrec de qualque mercader o, fins i tot, de cases comercials o industrials de fora de Mallorca, produïren tota mena d’objectes que

El nombre de negocis de titularitat femenina consignats a les matrícules d’indústria i comerç de Calvià és gairebé una anècdota

 Joves aprenent a cosir amb la cinta mètrica al coll. A la part superior, d'esquerra a dreta, Maria des Pont, Margalida Moragues, Catalina de ses Barraques i Catalina Biela. En primer terme, Tonina de ses Barraques, Carme de Ca na Cucó, Antònia de Mofarès, la mestra Magdalena Simó, Magdalena, Anita des Pontet i Francisca Alemany. Foto: Margalida Moragues Pons a X. Terrassa: Calvià. Imágenes del pasado (2008).

van anar variant al llarg de les distintes conjuntures. Entre els principals, moneders de plata, llençols i roba de llit per fer caixades de núvia, vànoves, vestits o camises d’home o de dona i, fins i tot, mocadors i altres peces de roba brodades que es van arribar a vendre a les primeres botigues de souvenirs del terme. Si bé, durant els primers anys del turisme, aquesta manera de procedir es va generalitzar arreu de l’Illa i van ser moltes les dones, tant als municipis costaners com als de l’interior o a la mateixa ciutat de Palma, que van participar de la primera indústria dels souvenirs, el que explica, igualment, que una de les imatges més reproduïdes en les targetes postals de l’època fos la d’una dona vestida de pagesa brodant o cosint o, fins i tot, arreglant estris de pesca.

Interessa afegir, a més, que alguns vestigis de cultura material, certs topònims, alguns testimonis orals, qualque glosa i nombroses fotografies, ens alerten de l’interès de continuar insistint en aquesta línia de recerca. És el cas, sense anar més lluny, del rètol d’un dels carrers des Capdellà en què es llegeix «carrer de les Barraleres», el que posa de manifest, si més no, que a Calvià, tal succeí també a Santa Maria del Camí en el cas de l’empresa propietat d’Andreu Bestard dedicada a la producció de licors, la tasca de folrar amb cordes o llata els barrals de vidre (i possiblement també el cordatge d’algunes peces de fang) per evitar que es fessin malbé, va ésser una feina de dones i, sobretot, de nines. Malgrat que del seu quefer quotidià no n’ha quedat constància en la documentació oficial, en disposem d’alguns testimonis orals prou explícits. Per exemple, en una de les múltiples «xerrades de cafè» publicades a la Revista Veïnats, una de les entrevistades (Catalina «Jurdieta») conta com de nina havia folrat ampolles i barrals (el que popularment es deia «fer castanyes») a Ca mò Podera (un domicili particular) juntament amb la seva mare: «[...] als 9 anys ella feia el cordó de jonc que havia d’envoltar les peces i la mare feia les feines més delicades (les bases i els pujants) i després les acabava [...] no anaven a dormir fins que n’havien fet 24». Recorda, igualment, que en una altra casa del poble anomenada Ca ses Nissagues, la mare i les dues filles fadrines també feien de barraleres. Els folraven els vespres formant una rotllada al voltant del braser i, sovint, mentre feien tertúlia amb els veïns. Treballaven per encàrrec i la càrrega de feina variava en funció de les comandes que els feia una empresa de Ciutat (no s’especifica quina). Aquestes al·lotes eren conegudes com «ses barraleres de Ca ses Nissagues» perquè aquest era el malnom de la casa i de la família, malgrat que en una glosa popular, i probablement per a facilitar la rima, el glossador s’hi refereix com a Can Nis. La glosa diu així:

Com es veu, l’autor també es refereix a un altre emplaçament en què no hi treballaven precisament dones, sinó els fadrins del poble, és a dir, els al·lots joves o els bergantells. Es tractava, en aquest cas, d’una teulera la titular de la qual ens consta que al 1941 era, casualment, una dona: Isabel Fortesa-Fortesa.

La presència de la dona al camp, ja sigui a través de fotografies o simplement observant les ocupacions en què més freqüentment figuren enregistrades, generalment com a jornaleres o campesinas, és molt més evident i generalitzada que no pas en el cas de la indústria. En la pràctica, no obstant, les tasques que desenvolupaven variaven, lògicament, en funció de si treballaven a la mateixa explotació familiar o de si anaven a jornal a algunes de les múltiples possessions del terme. En les petites explotacions, la subdivisió del treball per sexe no era tan rígida com en les grans explotacions i era freqüent que les dones i les nines de la família, a l’igual que els homes i els nins, fessin tota mena d’activitats: entrecavar, esterrossar, segar i collir olives, ametlles, garrofes, figues i tota mena de fruits. Solien encarregar-se també de l’aviram, present en gairebé totes les unitats domèstiques, un recurs indispensable per poder disposar de carn per a consumir durant les dates més assenyalades del calendari i d’ús per al consum més quotidià.

Solien ser també les dones les qui tenien cura d’engreixar un porc i d’organitzar els ormeigs de la matança anual. Així mateix, s’encarregaven de salar les olives per al consum de la casa i de processar altres productes (figues, albercocs o prunes, per citar-ne només els principals) que durant l’any havien de servir, igualment, per complementar la dieta

A sa Costa hi ha figueres, a n’es Collet es Molins, a can Fortesa es fadrins, i a Can Nis ses barraleres

 Barralets i una castenyeta cordats per les barraleres de Can Nils que conserva Biel Clar. Foto: Brígida Gomila a Els Antics Oficis de Calvià (1860-1960), Ajuntament de Calvià, 2017.

familiar. En les grans explotacions, en canvi, la subdivisió del treball per sexe era molt més acusada. Les dones hi anaven sobretot a collir i, en el cas de Calvià, atesa la seva especialització oleícola, es llogaven generalment per anar a collir oliva. Una tasca que començava el mes d’octubre i que no acabava fins passat Nadal. Era, de fet, una de les feines més dures del camp, ja que les olives es collien directament del terra i el fred dificultava la recol·lecció.

Les colles de collidores d’oliva, entre les quals hi havia també alguns homes, a més de nins i nines, treballaven de sol a sol i estaven constantment vigilades pels amos de possessió, els majorals o les majorales de collir, els quals «verga amb mà» les impel·lien a fer via i a no deixar cap fruit per les bardisses. Sovint es traslladaven a peu des d’allà on vivien a les possessions on treballaven i, amb molts casos, no anaven ni tan sols mantingudes, sinó que s’havien d’emportar el pa i la taleca des de casa. Els jornals de les collidores eren extremadament baixos i, a Mallorca en general, es mantingueren pràcticament estacionaris des mitjans vuitcents fins al primer terç del segle XX. Un fet, que en el cas de Calvià, motivà que el 1932 les collidores d’oliva protagonitzessin una de les primeres vagues exclusivament femenines. Es queixa-

ven, sobretot, de la migradesa del seus salaris i que mentre que els homes cobraven entre dues i tres pessetes diàries segons la possessió i una mesura d’oli diària valorada en 0,15 pessetes, elles (a l’igual que els nins), malgrat que rebien la mateixa quantitat d’oli, només cobraven 50 cèntims per jornal.

No voldríem acabar, això no obstant, sense mencionar dues tipologies concretes de dones treballadores els quefers de les quals han estat considerats, fins a dates recents i gairebé per excel·lència, com a propis del sexe femení. Es tracta, d’una banda, de les dones i nines que apareixen a la documentació com a serventes i criades i, per altre costat, de les treballadores conegudes amb la denominació genèrica de «treballadores de l’agulla»: modistes, costureres, brodadores, sastresses, etc. Les tasques d’ambdós col·lectius eren considerades, de fet, com a una prolongació de les

feines domèstiques pròpiament dites: cosir, brodar, netejar, cuinar, cuidar dels ancians i dels nins, etc. Fer de criada o de serventa era, a més, una feina feta sobretot per les dones de les classes socials més humils a les llars de les famílies benestants. Determinades ciutats, sense anar més lluny Palma, atreien al·lotes d’altres pobles que canviaven de domicili per llogar-s’hi de criades. Amb les seves retribucions contribuïen al sosteniment de les seves famílies i aconseguien, en un futur, estalvis per poder-se casar i formar la seva família pròpia. En el cas de Calvià es llogaven, principalment, per servir als senyors i als amos de possessió, ja que eren pocs els veïns que es podien permetre tenir servei domèstic. No era tampoc estrany que fins i tot marxessin temporalment a Ciutat per servir a les cases dels mateixos senyors que tenien terres al poble o en altres a les quals anaven recomanades.

Sobre les feines pròpies de modistes, costureres, brodadores, sastresses i altres treballadores de l’agulla, interessa recordar que tant a l’escola com a les mateixes llars, les nines, des de ben petites, eren instruïdes en l’art de la costura i/o del brodat. En part perquè es considerava que, de la mateixa manera que cuinar, tenir cura de la família o de la llar, eren rols essencialment femenins i, altrament, perquè eren activitats que, en qualsevol moment, els podrien servir per guanyar-se la vida, obtenir un ingressos familiars suplementaris (sovint treballant des de casa) o disposar, si més no, dels coneixements bàsics per poder confeccionar els seus propis aixovars de núvies. Un estat, el del matrimoni, que era el que aleshores s’esperava de gairebé totes les al·lotes i per

Els coneixements de costura apresos a l’escola, a cases de modistes o a les llars, els facilitava també poder treballar en determinats subsectors industrials que requerien de mà d’obra especialment instruïda amb l’agulla

 Imatge de la portada del llibre La vaga de les collidores d'oliva de Calvià el 1932 , de Manel Suàrez Salvà.

 Els cursos de costura comptaven amb gran assistència. Aquest grup de joves adolescents aprenien a cosir a màquina en el convent de les monges franciscanes de Calvià poble. Al fons de la imatge destaquen dos cartells de la famosa marca Singer, que probablement cedia les màquines perquè aquestes joves s'iniciassin en el cosir. Al centre hi destaca un Crist i la imatge del monarca Alfons XIII. Foto: Francisca Cabrer Vich per a a Xavier Terrasa, Calvià a través del tiempo (2008).

al qual es preparaven des de nines. En molts casos, els coneixements de costura apresos a l’escola, a cases de modistes o a les llars, els facilitarien també poder treballar en determinats subsectors industrials que requerien de mà d’obra especialment instruïda amb l’agulla. L’exemple més paradig-

màtic és sens, dubte, el dels tallers i les fàbriques tèxtils, sustentades fins a dates recents en mà d’obra majoritàriament amb l’ajuda d’una màquina de cosir, generalment una Singer o una Alpha. Unes màquines que la majoria de dones i al·lotes adquirien pagant-les a terminis i que aprenien

a manejar assistint a alguns dels múltiples cursos de costura organitzats per les mateixes cases comercials als distints racons de la geografia espanyola. Com il·lustra, de fet, una de les magnífiques fotografies sobre Calvià recopilades per Xavier Terrasa en el seu Calvià a través del tiempo (2008)

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Escartín Bisbal, J. (2001): El quefer ocult. El mercat de treball de la dona en la Mallorca contemporània, 1870-1940. Palma: Documenta Balear.

Gomila Juaneda, B. (2017): Els antics oficis de Calvià (18601960). «Memòria de Calvià», núm. 4. Ajuntament de Calvià.

Suárez Salvà, M. (2018): La vaga de les collidores d’oliva de Calvià el 1932. Palma: Lleonard Muntaner.

Suau Font, B. (2014): Elles també hi eren: dones de Bunyola. Palma: José J. de Olañeta.

Terrasa Garcia, X. (2008): Calvià. Imágenes del pasado. Madrid: Ediciones Amberley

Terrasa García, X. (2008): Calvià a través del tiempo. Madrid: Ediciones Amberley.

Penarrubia Marquès, I. (2022): «Jornaleres i obreres a Mallorca durant els segles XIX i XX», Dins D. Ginard i Féron (coord.): Dones, treball i moviment obrer. Europa, Espanya, Illes Balears. Palma: Documenta Balear, p. 53-96.

L’educació és un gran èxit de la societat industrial

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Entrevista amb

Joana Maria Petrus Bey (Maó, 1961), cap d’estudis de Geografia a la UIB «EL SECTOR D’IMATGE I SO ÉS

DELS CAMPS PEL QUAL PODEM APOSTAR, JA QUE, PER EXPORTAR, PODEM EMPRAR LES VIES DIGITALS»

Quines són les característiques bàsiques de la indústria històrica a Mallorca?

Hi ha una disponibilitat de mà d’obra intensiva i pluriocupada, i la força de l’empresariat local, que crea xarxes comercials. Hi ha també una connexió del sector productiu primari i un procés d’industrialització que va reeixint a partir del segle XVIII i que aconsegueix transformar molts de productes agraris i traslladar-los a l’esfera comercial i dur-los a les colònies, al comerç indià. Finalment, també hi ha la creació de productes nous, com les sabates i les teles de llengües.

El procés de turistificació es va donar de manera ràpida i va ocultar un sector industrial incipient, o mai no hem tengut un sector industrial potent?

És un tema que s’està estudiant des dels anys 80 a la UIB des de la història econòmica. Les investigacions han tombat la idea que Mallorca va passar del món agrari per passar al turisme. És un mite que encara perdura. El propi turisme, que dins dels sectors més intel·lectuals té de vegades mala premsa per ser depredador del territori i que esgota recursos, s’ha cercat uns orígens romàntics. Hi ha qui col·loca els antecedents del turisme en els viatgers del segle XIX, com si les illes haguessin estat descobertes per ells... És ver que varen transmetre la seva visió, però des de la història econòmica podem assegurar que és rotundament fals que siguin els viatgers els qui posicionin les Illes al món. Els viatgers romàntics varen donar a conèixer les Illes i les transmeteren a una elit intel·lectual, però ja teníem tractats comercials. Les Balears eren hiperconegudes des del temps dels romans i així ho heu constatat a Calvià amb moltíssimes restes arqueològiques. Al llarg de la història podem assegurar que el fet de ser illes ha estat un avantatge.

Entre ser illes i el món industrial, quins avantatges hi pot haver?

Les illes sempre hem tengut més possibilitats de comerciar amb altres ports de la Mediterrània i això va permetre sobre-

UN

viure millor a les crisis de producció que es patien a la Península. Sempre hem estat hiperconnectades a través del comerç marítim, érem i som un nòdul molt important.

Llavors Mallorca no era l’«illa de la calma»?

El magnífic llibre L’illa de la calma és obra del pintor Santiago Rossinyol, fill de teixidors de Manlleu, de la burgesia catalana. Forma part de la Renaixença literària, dels Jocs Florals... un corrent que defuig de la industrialització, un moviment que espiritualitza un món que s’està esvaint, que pressent la fi del món rural. És una visió essencialista, una Mallorca de pau, on no passa mai res, on no hi ha soroll, tot és pagès... tot transcorre en una mitificació de la vida rural, com si fos una plena connexió amb la natura amb equilibri, com si no hi hagués hagut mai fam ni malalties... En aquests mateixos moments a Calvià hi ha la vaga de collidores d’oliva, hi ha la feina dels sindicats, les lluites obreres... L’illa de la calma mitifica la imatge d’una Mallorca que va existir. però no en el moment en què la retrata. És una obra literària de ficció que encaixa en el Romanticisme.

Per què hi ha un desconeixement tan gran del passat industrial? La burgesia hauria de reivindicar el seu propi passat industrial. Cal tenir en compte que les inversions per al turisme provenen dels doblers fets en els circuits comercials, no són capitals forans. Són els empresaris industrials els qui aposten primer per la xarxa ferroviària amb l’objectiu de poder fer arribar tots els productes que es produeixen al port de Palma i comerciar amb les colònies. De fet, hi havia un projecte de ferrocarril per a la costa de Calvià el 1918, però va fracassar. Hagués estat molt important en el passat i en el present.

La causa de la turistificació de Calvià és no haver tengut un passat industrial rellevant?

Per què el turisme se centra a la costa de Calvià i no a una altra banda? Calvià és el municipi amb més places turístiques de les Balears. Les terres de Calvià eren de grans possessions amb

oliveres i sembrats de cereals. Per sobreviure, en el segle XIX, molts de terratinents varen hipotecar les seves finques per tenir doblers líquids. Aquest procés es fa perquè les terres, especialment les costaneres, no són gaire productives i no donen per mantenir grans possessions. Són terres poc productives a les quals els va sortir l’oportunitat de ser destinades a una altra feina, en ser terreny per construir... Hi ha un diferencial de capital tan gros que és com inevitable no invertir en turisme.

Hi va haver un procés de substitució progressiu del passat agroindustrial amb el procés de creixement turístic. El canvi d’ús és lògic. Per exemple, el fraccionament de les finques de Magaluf coincideix amb les vagues de les collidores d’oliva que esmentaven que reclamen un salari més gran. El que està clar és que els doblers generats en el circuit del comerç es reinverteixen en al turisme, que dona un retorn de la inversió de capital més ràpid.

El pes de la construcció, al voltant d’un 6 % a Calvià dins la mitjana de Balears, és una dada positiva?

Ha estat un sector que a Calvià primer va proveir equipaments hotelers i infraestructures turístiques, i després habitatges residencials, alguns dels quals són segones residències i d’altres són inversions especulatives. Els doblers que abans es refugiaven als bancs i que donaven interessos ara compren actius que tenen potencial de revalorització i això encareix el bé, motiu pel qual és tan difícil l’accés a l’habitatge.

És possible reindustrialitzar o apostar fort per la indústria?

Qui deixarà la gallineta dels ous d’or per a una inversió futura a llarg termini? Encara no sabem com aniria. Han de ser persones visionàries, o quan sigui molt evident que el turisme no és rendible o que no genera dividends tan importants. Això encara està per venir. Semblava que el Covid ho havia de replantejar tot, però no ha estat així.

Pot Calvià deixar de ser una destinació turística? No, Calvià va apostar per desclassificar sòl urbà i en general té la tendència a millorar la qualitat de l’oferta turística. Malgrat amb el canvi climàtic poden canviar moltes de coses, al turisme encara li queda molt de recorregut. L’equilibri a l’hora d’extreure matèries primeres, transformar-les i donar

un servei a la societat és un esquema idíl·lic, però no es tracta de tenir un terç de primari, secundari i terciari. Avui en dia l’agricultura et pot donar un PIB alt i poca població activa perquè tot està molt mecanitzat. Les societat de serveis són també industrials.

Es pot reactivar el sector industrial a Calvià? No es pot plantejar estricament a Calvià, ni a Mallorca ni a Balears. El món està globalitzat. Es tracta d’enganxar sectors pautadors, els sectors capdavanters del marc europeu. Està clar que convivim amb màquines arreu, com els cotxes, els aires condicionats, els ordinadors... Són el nostre suport. Vivim en una societat hiperindustrialitzada, hiperconsumista i hiperaccelerada. El futur va cap a la robòtica, la intel·ligència artificial, el maneig dels Big Data... En aquest món postfordista s’ha trencat la visió dels sectors econòmics per separat, ara tot està mesclat. També hi estava abans la mescla entre el sector primari i l’industrial, ja es feien cases! Ara mateix del que hi ha molta de demanda és de manteniment d’infraestructures i d’equipaments. La construcció bioclimàtica també serà un dels sectors clau, perquè la isoterma apujarà també al nord d’Europa i haurem de condicionar de forma sostenible els habitatges.

I on podria haver un nínxol de mercat per a la industrialització?

La indústria fabril no tornarà. Tenim la tendència a pensar que les societats evolucionen seguint la cronologia del sector agrícola, industrial i finalment el de serveis. Pensam que un país amb ma d’obra agrària és un país endarrerit i que una societat amb la població activa en el sector industrial és en fase de desenvolupament. Aquesta visió sembla que obliga a passar per aquestes fases de manera ordenada per evolucionar de manera natural. No obstant això, el país més pobre del món, Haití, té el 56 % de la població fent feina en el sector serveis... La teoria de Rostow dels anys 60 sobre el desenvolupament per etapes està obsoleta. Els països pobres no ho són sense motiu, hi ha una dependència, són països empobrits, la pobresa dels quals la globalització ha incrementat més.

Com s’aconsegueix ser competitius en indústria?

La indústria s’ha tornat molt competitiva i l’única manera de diferenciar els productes és que han de ser molt bons en prestacions i en valor afegit. Les empreses industrials estructurades de forma vertical que incloïen tota la cadena productiva des de les matèries primeres se n'adonaren que els beneficis no permetien innovar en totes les fases i llavors decideixen quedar-se la fase final i desmuntar l’estructura vertical i desterritorialitzar-la, és a dir, traslladar les fases més intensives en mà d'obra als indrets del món on més rendibles puguin ser. Fins i tot, desfent-se’n d’algunes fases i comprant peces als millors proveïdors que hi hagi en el mercat. Així, les activitats industrials intensives en mà d’obra, com ara els tèxtils i l’automobilística, es varen instal·lar en països empobrits. S’industrialitzaven? Sí, però eren indústries alienes. El postfordisme és el que ha permès a les empreses continuar a la seva seu i comprar els components a fora. Amb la crisis globals, el món occidental s’està replantejant aquest model perquè, per exemple, tenim crisis de compo-

Amb el canvi climàtic poden canviar moltes de coses, però al turisme encara li queda molt de recorregut

nents. Fa falta una política comuna per poder sostenir tota la cadena de producció.

Quin avantatge tenim en la situació econòmica actual pel que fa a la indústria?

Per les Balears passen milers de rutes de vaixells i és una posició geoestratègica, tant nord-sud com est-oest. Per als béns de molt de valor afegit i poc pes, es pot pensar que aquí podem produir moltes de coses. El cos d’insularitat té un preu, però ser una illa té avantatge si hi ha llibertat de comerç. Les mercaderies que s’han d’importar són costoses. De fet, també rebem molta de producció agrícola. El mercat intern es podria impulsar, però tenim encara el problema de l’estacionalitat i el desnivell de demanda entre la temporada alta i baixa és molt alt. És clar, és més eficient comprar a fora, però genera una major dependència del transport.

El sector financer a les Balears aposta per la industrialització? Ara mateix és difícil de dir, els bancs han canviat molt i l’atenció ja no és personalitzada. El bé doblers no sempre ha estat rendible, fins i tot ha estat negatiu. Estam en una zona euro i no podrem controlar la inflació amb les mesures clàssiques. El capital sempre cerca recers segurs, és covard. Històricament veiem que els projectes exitosos són de persones que s’han arriscat. Potser els camps de la biotecnologia, de la biomedicina, de la biologia marina... Hem de tenir en compte també tot allò que vendrà derivat del canvi climàtic. La Mediterrània és una bassa i s’està escalfant i Mallorca n’és un observatori excel·lent. S’ha d’innovar en tecnologies per gestionar els canvis que comporta el canvi climàtic, que és un repte per a l’espècie humana. Cal enfortir l'aliança entre la recerca i els sectors estratègics lligats a la tecnologia.

Què passarà amb la transició energètica?

Hem de tenir en compte que tota la tecnologia funciona amb energia. La producció energètica serà una altra de les peces

clau. Ara necessitam vies alternatives. Si a Europa s’ha declarat l’energia nuclear com a energia verda! No és fàcil canviar l’economia i trobar substituts, és un repte molt difícil. La producció energètica serà un altre dels sectors claus on invertir.

Les persones de Calvià estan preparades per al canvi de sector productiu?

Per als sectors més innovadors, no. El sistema educatiu no avança al mateix ritme que demana la societat. L’educació és la garantia del progrés de la societat i hem de ser capaços d’innovar, cal preparar amb més flexibilitat per a la realitat que tenim. El jovent té un atur juvenil molt elevat i potser no viuran tan bé com han viscuts els pares. L’educació ha de ser un ascensor social, i tothom ha de poder accedir a l’educació i mantenir-se dins el sistema educatiu, per exemple, també en l’edat adulta. Per això les formes semipresencials o no presencials tenen tant d’èxit. La tecnologia permet compartir espais virtuals, no físics. L’educació és un gran èxit de la societat industrial i el sistema es va implantar quan els coneixements que transmetien les famílies no podien proveir dels requeriments que necessitava la societat d’aleshores.

En quines línies treballa la UIB en aquest canvi? La universitat ha de donar resposta a les necessitats socials i això ve marcat en un pla estratègic. En el nostre cas, estam finançats per la comunitat autònoma. La UIB també ha de ser un ens visionari i preparar persones per liderar aquestes transformacions. Ens avançam, hem de tenir visió estratègica. En general, a Espanya tenim carreres molt bàsiques, però poden estar combinades i generar camps híbrids. La ciència avança des dels límits. Ha sortit la neurocirurgia, la biotecnologia... Els problemes són tan complexos que es fa necessària la complementarietat. En aquest sentit, les humanitats tenen un valor afegit encara no prou explotat. Des de la UIB es treballa amb coordinació amb altres territoris gràcies a diversos programes impulsats per la Unió Europea. Es treballa en la innovació. Amb persones amb visió de futur. Caldrà aglutinar el talent, no podem menysprear-lo.

Hi ha una política ferma des de les administracions pel que fa a l’impuls de la industrialització? Sí, però no se sap exactament cap a on. S’han de prioritzar les línies que generin complicitats entre empreses, no hi pot haver innovació en tot, cal apostar per aquells camps en què volem destacar. S’han de crear sinergies entre diversos sectors que poden semblar que no estan connectats però que junts tendran més èxit. Caldrà un consens empresarial. Els empresaris han de veure que aquestes aliances poden funcionar, que són complementàries. El sector hoteler ha comportat creixement d’altres sectors també. El sector d’imatge i so és un dels camps pel qual podem apostar, ja que, per exportar, podem emprar les vies digitals. En general, però, fan falta més places en els cicles superiors de la formació professional.

* Aquesta entrevista es va fer un dia calorós de juliol al despatx de Joana Maria Petrus a la UIB, un dels pocs que té aire condicionat de tot l'edifici que funciona bé.

POR QUÉ NO ELEGÍ ESTUDIAR TURISMO, SINO BIOTECNOLOGÍA LAURA

YUAN STOMA BALDO

oy Laura Yuan Stoma Baldo, tengo 20 años y vivo en Calvià. Estoy estudiando biotecnología en Xi’an, China, en la universidad NorthWestern Polytechnical University (NWPU) y actualmente me encuentro trabajando en Killarney, Irlanda, en el «kids club» de un hotel.

Estudié ESO en el Ágora Portals y bachillerato en el IES Bendinat. Cursé el bachillerato científico principalmente porque, según se da a entender, es «el bachillerato que más puertas académicas abre». Eso quiere decir que puedo optar tanto a carreras científica como sociales, mientras que con los otros bachilleratos optar a ciencias científicas es mucho más complicado.

Siempre he tenido claro que no quería estudiar en España. Quería conocer mundo y tener nuevas experiencias que me ayudaran en mi desarrollo y madurez personal. Además hay que tener en cuenta que el proceso de selección en una Universidad es el mismo que en España y que la mayoría de carreras son en inglés, el idioma más hablado del mundo. Y en cuanto al tema económico, puede salir hasta más barato estudiar en el extranjero que en Mallorca gracias a los programas de becas. Por ejemplo, en la universidad North Western Polytechnical University en la que estoy ahora, puedes pedir una beca en la cual te lo pagan todo y te dan dinero de extra para gastos cada mes.

A causa del COVID, la opción de ir al extranejro se minimizó y no pudo ser,

Tras la pandemia ocasionada por el COVID-19 me di cuenta que el turismo está muy condicionado a factores externos y que en cualquier momento puede paralizarse

pero hacer un año sabático no estaba en mis planes. En segundo de bachillerato me entró la duda de por qué estaba estudiando ciencias y no letras. Y a la hora de decidir qué carrera quería estudiar, decidí tirar por ciencias sociales y me apunté a la UIB. Viviendo en Calvià, donde el Turismo es la fuente de mayor ingresos en la isla y considerando que la facultad de turismo de la UIB es una de las mejores en España, decidí probar la carrera de Economía y Turismo.

Economía es una ciencia que estudia las relaciones humanas involucradas en los procesos de producción de bienes y servicios, además de temas relacionados con la administración de negocios, marketing y se practican diferentes idiomas. En Turismo se estudia la gestión y dirección de iniciativas turísticas, así como la comercialización y promoción de servicios turísticos en el ámbito público y privado. Este doble grado me podía aportar una idea general para saber si me gustaría dedicarme a esto en un futuro. Lo que cursé

de carrera fue un poco aburrido, y más cuando se combinan las clases presenciales con las clases online. No estaba motivada y el temario dado no me atraía nada. Las clases eran demasiado teóricas para mi gusto. Además de que buscaba una carrera con poca competencia y mucha demanda.

Economía fue la primera en la que perdí interés principalmente porque dejó de atraerme, no me interesaba el contenido que impartían, y con turismo aún seguía con mis dudas. Estas dos carreras tienen muchas salidas, mucha competencia y poca demanda.

Tras la pandemia ocasionada por el COVID-19 me di cuenta que el turismo está muy condicionado a factores externos y que en cualquier momento puede paralizarse. Por ejemplo, cuando empezó la pandemia, Mallorca, al ser una isla que depende del turismo como mayor fuente de ingresos, quedó en paro, y la mayoría de negocios cerraron o quebraron. Lo que lleva a replantearnos si Calvià debería apostar

por buscar otras salidas que generen ingresos que no estén relacionadas con el turismo. Por ejemplo invertir en tecnología o investigación.

Tras dejar la carrera, decidí tomarme lo que quedaba de curso como año sabático. Al mismo tiempo, ya sabía que quería empezar otros estudios y que definitivamente tendría que ver con biología. Empezamos con el proceso de búsqueda, y decidí que quería ir a China, un país en el cual ya había estado, con un nivel tecnológico bastante avanzado y con un nivel educativo universitario bastante elevado. Además, en las universidades chinas te obligan a aprender chino, idioma que me será de gran utilidad en un futuro. Me aceptaron en NorthWestern Polytechnical University, Xi’an, cerca de Pekín. Una universidad de investigación especializada en aeroespacial, tecnología marina, ingeniería y ciencia.

La Biotecnología es un sector floreciente y la actividad industrial que más invierte en I+D. Es una carrera donde se estudian los conceptos y los procesos en los que se basa el funcionamien-

Decidí que quería ir a China, un país en el cual ya había estado, con un nivel tecnológico bastante avanzado y con un nivel educativo universitario bastante elevado

to de los seres vivos y a partir de este conocimiento poder desarrollar las herramientas necesarias para elaborar nuevos productos, mejorar plantas y animales, y obtener microorganismos con usos específicos. Con unas salidas profesionales bastante amplias como trabajar en centros de investigación sobre control de plagas y mejoras en la explotación de recursos, crear mi propia consultoría para centros sanitarios, en materia de alimentación o farmacéuticas, en cualquier tipo de laboratorios, en control de calidad, microbiología, centros de investigación y desarrollo, entre otros.

Elegí esta carrera en parte porque siendo mis padres médicos, en mi casa se habla muy a menudo de términos biológicos y sobre la evolución que está teniendo la medicina tradicional, dirigida a la búsqueda del origen de la enfermedad para poder evitarla o prevenirla. Abarcando desde el cultivo de alimentos hasta los posibles tóxicos que se utilizan en nuestro entorno para conseguir alimentos con mayor duración y presencia, e incluso medioambientales. Además tras la pandemia nos

hemos dado cuenta que las carreras biológicas van a jugar un papel muy importante en un futuro. También las asignaturas me parecieron bastante interesantes y además de ser una carrera que está en constante desarrollo.

También, si quisiera dedicarme al turismo, se puede combinar la biotecnología con el sector turístico. En este caso se hablaría de la biotecnología ambiental, que se relaciona con la gestión del medio ambiente y/o con el aprovechamiento de los recursos naturales. Y en el turismo se centra en la formación, investigación e innovación en sostenibilidad turística desde todas las perspectivas, incluyendo no solo la económica, la gestión, y los aspectos estratégicos, sino también las tecnologías turísticas y los aspectos medio ambientales.

En cuanto al futuro quiero hacer un máster o un doctorado y mi objetivo es abrir mi propio laboratorio para apoyar al desarrollo a través diversos métodos para el mejor funcionamiento y autonomía del mundo que a largo plazo favorecerá el estilo de vida de las personas.

ÍNDEX DE CONTINGUTS DE LA REVISTA Entorn

de Calvià (tercera època)

En aquest quinzè lliurament de la revista Entorn de Calvià, i com sol ser costum en publicacions semblants, oferim als lectors els índexs dels continguts que s’han publicat en els números anteriors de la tercera etapa de la publicació, els quals encapçalam amb una breu retrospectiva del que ha estat i del que vol ser aquesta publicació municipal.

EL NOM I ELS OBJECTIUS

El nom d’Entorn reflecteix els que eren els objectius dels creadors de la publicació: estudiar el context, la realitat que envolta el municipi de Calvià –l’«entorn» en definitiva– amb la preocupació mediambiental com a leit motiv. No debades, la revista naixia en uns dels municipi on l’impacte del turisme havia estat major i que simbolitzava un model de creixement agressiu envers la costa i el paisatge. Aquest era el sentit que copsà en la creació de la nova capçalera municipal el catedràtic de Geografia Humana de la UIB Bartomeu Barceló i Pons, que, en el pròleg que presidia el primer número, felicitava l’Ajuntament per la iniciativa i pel que significava d’especial sensibilitat envers el problema del medi ambient. L’entorn, el medi ambient físic i humà, deia Barceló, constitueix un recurs que cal administrar per al millor desenvolupament material i cultural de la humanitat.

LA CRONOLOGIA

PRIMERA ÈPOCA (1987-1991)

La revista va ser fundada el 1987 sota l’impuls de la periodista Joana Maria de Roque Company, treballadora de l’Ajuntament. En aquesta primera etapa se’n publicaren tres números: el primer (curs 1987-1988) i el segon (curs 1989) dedicats, significativament, al medi ambient i al turisme. El tercer (curs 1990-1991) posava el focus en el factor humà i, amb el títol de «Gent Entorn a Calvià»,

AGUSTÍ AGUILÓ I LLOFRIU / Membre del Consell de Redacció

desplegava un seguit d’entrevistes a persones destacades del municipi.

SEGONA ÈPOCA (1995-2002)

Després de tres anys de silenci, el gener de 1995 la revista Entorn inicià novament la singladura, però amb uns pressupòsits diferents que l’allunyaven dels objectius i format del període anterior. La publicació agafava un caire diguem-ne més institucional i dedicava les pàgines a matèries d’actualitat que afectaven aspectes de la societat i l’economia del municipi, però ara la mirada no se centrava tan sols en Calvià, sinó que l’abast s’estenia a Mallorca i a les Illes Balears. S’hi tractaven també alguns aspectes culturals i històrics, però més aviat des d’un tarannà divulgatiu que no pas d’investigació.

En aquest segon període de la revista se’n publicaren vinti-quatre números, sota la direcció successiva d’Anna Dionis Piquero (números 4 a 8), Teresa Pagès Mas (números 9 a 14), Margalida Sabater Sampol (números 15 i 16), Maribel Berga Figuerola (números 17 a 25) i Josep Alcover i Pons (números 26 i 27).

Presidia cada número una temàtica i se n’abordaren un bon grapat: l’excel·lència turística, la solidaritat i el voluntariat, l’arribada del rei En Jaume a Calvià i les festes del Desembarcament, el turisme social, l’Agenda Local 21 i les actuacions duites a terme en aquest àmbit a Calvià, les noves activitats solidàries, econòmiques i sostenibles, l’oci, la mar, l’educació, l’ordenació i preservació del territori, els viatges i els viatgers, la Universíada Palma ‘99, els joves i el treball, la commemoració dels vint anys de democràcia municipal (1979-1999), l’agricultura, el disseny, la qualitat, els joves i l’estiu, la globalització, la pau, el passat i la immigració.

TERCERA ETAPA (DES DE 2013)

És l’etapa en què es troba la revista i de moment amb perspectiva de perdurabilitat en el temps. Aquest tercer període s’inicià després d’una dècada si fa no fa d’interrupció. Les claus de la represa cal cercar-les en la presentació que redactà per al número inaugural de la nova època la periodista Joana Maria de Roque, la qual, ja com a fundadora de la revista, ja com a col·laboradora durant la segona etapa, mai no s’havia desvinculat de la publicació. Recuperant la voluntat dels temps fundacionals, deia Roque: «La publicació vol ser una revista d’investigació o de coneixement i divulgació de temes relacionats amb la història, la natura, el patrimoni, les persones i la cultura de Calvià, escrita de manera planera i bona d’entendre per la major part dels ciutadans». I afegia: «És, en certa manera, hereva d’una altra revista que l’Ajuntament de Calvià va publicar en èpoques passades en format imprès. El primer número, que va sortir l’any 1987, es dedicava al medi ambient, tema també del número 1 d’aquesta nova època. No és sols casualitat. És també

intenció de mantenir i divulgar el medi ambient i el patrimoni, al cap i a la fi l’entorn».

La iniciativa de reprendre la revista, la responsabilitat de la qual cal repartir entre un grup de funcionaris de l’Ajuntament encapçalats per l’esmentada Joana Maria de Roque, partia i fou esperonada per la desaparició dels Premis Rei En Jaume d’Investigació i la constatació que s’havia creat un buit en aquesta matèria. La idea, doncs, era de fer una revista d’investigació i d’anàlisi profunda i pausada de la realitat de Calvià que abastàs tots els seus aspectes i contribuís a eixamplar els coneixements sobre el municipi.

Hi havia, però, un entrebanc, i era la impossibilitat de fer, per motius atribuïbles als responsables municipals d’aleshores, una publicació impresa d'una tirada considerable. La nova etapa s’inicià, doncs, amb la revista únicament en format digital i la impressió de 50 exemplars de cada número. Aquesta circumstància es va poder redreçar a partir de març de 2018, en què es va recuperar l’edició impresa amb una tirada de 500 exemplars.

CARACTERÍSTIQUES

DIRECCIÓ,

COORDINACIÓ I CONSELL DE REDACCIÓ

La direcció de la revista, d’ençà de l’inici de la tercera època, recau en la responsable del departament de comunicacions municipal. Han ocupat aquest càrrec Antonia Pastrana (números 1 a 4), Yolanda Rodríguez (número 5), Maria Antònia Ferragut (números 6 a 9) i Marta de Teba (números 10 en endavant).

La figura de la coordinadora tècnica és especialment rellevant, atès que atén tot el procés d’edició de cada número fins arribar a la impremta i, a més, s’encarrega de redactar alguns dels continguts i de fer les entrevistes. La periodista Joana Maria de Roque va desenvolupar aquestes funcions des del primer número (gener de 20013) fins al número 7 (març de 2018), acompanyada per Eduardo Cózar en el número 1, per Maria Antònia Ferragut en el número 2, per Ignasi Pomar en el número 3 i per Neus Fernández en el número 7. En aquest darrer número, la mort de Joana Roque deixà la revista a mig fer. Agafà el relleu en les tasques de coordinació la també periodista Neus Fernández Quetglas, que des d’aleshores ha continuat en aquesta responsabilitat.

El membres del Consell de Redacció de la revista, habitualment integrat per funcionaris i treballadors de diferents àrees de l’Ajuntament de Calvià, han estat, per ordre de permanència: Agustí Aguiló, Maria Antònia Ferragut, Emmanuelle Gloaguen, Maria Calderón, Manel Calvo, Sandra Sedano, Neus Fernández, Antoni

PERIODICITAT I TIRATGE

Durant la primera època, Entorn publicà un número cada any, en la segona etapa adoptà un format trimestral i en l’actualitat es publica cada sis mesos aproximadament, amb un tiratge de 500 exemplars.

LLENGUA

La llengua de la revista ha estat sempre el català. En la primera i segona etapes es publicaren els continguts d’alguns números en forma de suplement traduïts al castellà i a l’anglès. En l’actual tercera etapa, el català és la llengua principal de la publicació, si bé adesiara s’hi publiquen col·laboracions i entrevistes en castellà.

SECCIONS I CONTINGUTS

Cada número de la revista tracta un tema monogràfic sobre el qual basculen tots els continguts. La revista s’estructura en les següents seccions: a) «Dossiers»: es refereixen sempre al tema monogràfic, tenen un extensió considerable i es redacten a partir d’una feina d’investigació; b) «Perspectives»: tracten també sobre el mateix tema monogràfic, però en un format més curt; c) «Parlam»: en format entrevista, diferents persones opinen sobre el tema monogràfic; «Finestra»: s’hi tracten aspectes generals de cultura, patrimoni, etc., que necessàriament no han de coincidir amb el monogràfic de la revista, però sí amb el plantejament general; d) «Assaig», com a espai de pensament i reflexió; e) «Joves Investigadors»: espai reservat a les aportacions dels joves en l’àmbit de la investigació i d) «Entorn Jove», que és la mirada dels joves sobre el tema monogràfic de cada número habitualment en forma de debat, moderat, en nombroses ocasions, per Jordi Amengual.

DIFUSIÓ

Els exemplars d’Entorn es distribueixen per les biblioteques, les dependències municipals i els instituts de secundària del municipi de Calvià. També s’envia a les principals biblioteques de Ciutat i a la UIB. I, naturalment, als interessats que ho demanen, de manera gratuïta.

ALGUNES XIFRES I DADES

Durant la tercera etapa la revista ha publicat 270 ítems, entre informacions, entrevistes i altres continguts. El 95 % de les matèries tractades es reparteixen de la següent manera (en xifres arredonides): història (14 %), art (9 %), dona (9 %), esport (9 %), medi ambient (8 %), música (8 %), urbanisme i arquitectura (8 %), literatura (7 %), mi-

Aguareles, Joana Maria de Roque, Catalina Caldentey, Eduardo Cózar, Ignasi Pomar, Cristina Gamundí, Jordi Amengual, Marta de Teba, Pilar Calatayud, Biel Horrach, Pablo de la Peña, Batiste Alemany, Juan Francisco Herreros, Aina Maria Mas, Juan Pedro Martínez, Teresa Pagès, Ramon Rabal i Cristina Rubio.

gració (6 %), cinema (5 %), turisme (4 %), cuina i gastronomia (4 %) i solidaritat (3 %). La resta de continguts fins a arribar al cent per cent han abordat les tradicions, la toponímia, l’oci, les TIC, els viatges, la pesca o la demografia.

L’autoria dels articles i els altres continguts d’Entorn es reparteix entre els membres del Consell de Redacció, els funcionaris tècnics de les diferents àrees i serveis municipals, en nombre significatiu, i els molt diversos especialistes de l’àmbit científic i civil de Mallorca que també hi han signat col·laboracions i que són triats, sempre que és possible, entre persones que tenen o han tingut algun lligam amb Calvià (veïnatge, residència, vincle laboral...), entre d’altres, persones expertes en història i història de l'art, arquitectura, filologia, sociologia, biologia, matemàtiques, medicina, música, art, esport, a més de mestres i professorat de la UIB.

Cal destacar també el ventall d’entrevistes a personalitats i persones diverses de Calvià o relacionades amb el municipi que s’ha publicat al llarg d’aquests anys, fetes per la persona coordinadora de la revista, per cercar la veu i l’opinió de la societat sobre la temàtica de cada número. En concret s’han fet trenta-quatre entrevistes.

EL BALANÇ

Al llarg dels catorze números fins ara publicats, la revista Entorn ha estat una eina d’anàlisi eficaç per estudiar i radiografiar el municipi de Calvià en els àmbits que en configuren la realitat: la història, l’economia, la societat, el medi... La intenció d’Entorn ha estat, i és, abordar cada matèria estudiada com una investigació que aporti nous coneixements i que sigui, a més, una base sòlida per als estudiosos per aprofundir-hi en un futur. Triar un tema, enfocar-lo en el municipi i intentar treure’n tota la informació possible ha estat un exercici molt profitós i un bon mètode per descobrir el passat i el present de Calvià.

Finalment, no volem cloure aquesta breu panoràmica sobre la revista Entorn de Calvià sense fer una referència especial, a tall d’homenatge, a Joana Maria de Roque, que va ser durant molts d’anys l’alma mater de la publicació i que hi deixà el segell de la rigorositat i la professionalitat.

Cal destacar les vint-i quatre entrevistes a personalitats i persones diverses de Calvià o relacionades amb el municipi que s’han publicat al llarg d’aquests anys per cercar la veu i l’opinió de la societat sobre la temàtica de cada número

Índexsdetotselsnúmerosdelaterceraetapadelarevista Entorn de Calvià

Entorn de Calvià - núm. 1 - Gener de 2013 - Medi ambient

Dossier

El litoral de Calvià, un sistema natural molt fràgil i complex Benjamí Reviriego Riudavets 06-33

Dossier L’interior de Calvià, un mosaic de gran valor paisatgístic i ecològic Llorenç Gil; Jaume Seguí; Samuel Pinya 34-55

Dossier Canvi climàtic a Calvià. Un desafiament global a escala local Pablo de la Peña Cifuentes 56-75

Parlam Antoni Riera, economista Joana Maria de Roque Company 76-86

Parlam Iván Murray, geògraf Joana Maria de Roque Company 88-95

Pinzellades

Els arbres singulars de Calvià, un altre aspecte del patrimoni a protegir Redacció 96-98

Pinzellades Les reserves marines de l’illa del Toro i de les Malgrat. Costa de Calvià Josep Coll; Gabriel Morey; Oliver Navarro 99-101

Pinzellades

El morrut roig, un perill per a les palmeres Redacció 102

Pinzellades Les espècies més emblemàtiques de Calvià: les saladines i la tortuga mora M. F. Sánchez i E. Cózar 103-

Pinzellades Millores significatives en la recollida dels residus sòlids urbans a Calvià Redacció 107-108

Pinzellades La finca pública de Galatzó: un important patrimoni natural Antoni Aguareles 109-112 Entorn jove Joves de Calvià: per una major responsabilitat social en la cura del medi ambient Aina Ramis 114-121

La finestra Artistes urbans «ocupen» espais i façanes de Calvià Redacció 123-127

La finestra Art a les mans. Entrevista a Javier Garló, artista plàstic Aina Ramis 128-129

La finestra Gran mural de fons marins a la paret XL d’Es Generador Redacció 130

La finestra Naveta alemany: la recuperació d’un jaciment arqueològic emblemàtic Redacció 132-136

Entorn de Calvià - núm. 2 - Desembre de 2013 - Art

Dossier

Dossier

Dossier

Dossier

Dossier

El patrimoni artístic de Calvià: La col· lecció municipal d’arts, un exemple del recorregut de les arts plàstiques des dels anys setanta del segle XX fins ara Pilar Rubí 8-27

El patrimoni artístic de Calvià. Les escultures urbanes de Calvià: entre el classicisme, l’ornamentació i el disseny Pilar Rubí i Joana Maria de Roque 28-35

Els graffitis: Graffitis i altres intervencions en l’espai públic a Mallorca, un intent d’historiar què ha passat a l’illa Jordi Pallarés 37-59

Els graffitis: Els graffitis, una activitat de la història recent de Calvià que es renova d’any en any Joana Maria de Roque i S.S. 60-64

BetArt: El proyecto BetArt en busca del diálogo con el ciudadano y el visitante Joana Maria de Roque 65-77

Dossier BetArt: En el workshop, los artistas presentaron sus proyectos Maria Antònia Ferragut 78

Dossier

BetArt: ¿Quién es quién en BetArt? Redacció 79-83

Dossier BetArt: BetArt 2013: un museu a peu de carrer

Parlam

Conversa amb Ferran Cano, galerista

Parlam Entrevista a Ricard Chiang. Un pintor inquietant

Perspectives

Maria Antònia Ferragut 84-97

Joana Maria de Roque Company 98-108

Joana Maria de Roque Company 110-121

Es Carretó i Art Calvià, dues actives associacions artístiques del municipi Redacció 122-123

138 Entorn de Calvià

Secció Títol Autoria Pàgines

Secció Títol

Autoria Pàgines

Secció Títol

Perspectives L’art de la natura i l’art ecològic

Autoria Pàgines

Eduard Cózar 124-125

Perspectives Quaranta anys d’exposicions d’art l'Ajuntament de Calvià Agustí Aguiló 126-135

Perspectives Ahmad Nadalian, un escultor arran del mar

Joana Maria de Roque Company 136-138

Entorn jove Joves de Calvià opinen sobre art, artistes, aprenentatges, encontres i desencontres Hannah Mitchell 141-147

La finestra Exposicions divulgatives sobre els boscos de Calvià Departament de Canvi Climàtic 148-149

La finestra Els premis Calvià (1976-2012), una retrospectiva redacció Redacció 150-154

La finestra Graners del delme, una mica d’història Àrea de Patrimoni 156-159

La finestra Calvià a la xarxa. L’Ajuntament gestiona diversos canals de comunicació social Maria Antònia Ferragut; Juan Abarca 160-166

La finestra Devastador incendi a la serra de Tramuntana Roxana Gimeno; Eduardo Cózar 167-169

Dossier

Dossier

Dossier

Aproximació a l’evolució del planejament urbanístic de Calvià Ignasi

La transformació turística de Palmanova-Torrenova. De ciutat jardí turística mediterrània a destinació madura Biel Horrach Estarellas 26-35

Calvià, un municipi turístic i atípic. Urnbanisme, turisme i població en els segles XX i XXI Joana Maria de Roque Company 54-78

Dossier La dinàmica del poblament a Calvià: de la prehistòria a l’arribada del turisme Agustí Aguiló 80--97

Dossier La formació i evolució urbana de la vila de Calvià i d’es Capdellà (del segle XIII a mitjans segle XX) Agustí Aguiló 98-147

Parlam Entrevista amb Josep Aguiló, director d’Urbanisme i Planejament de l’Ajuntament de Calvià 148-149

Parlam Entrevista amb Joan Morey, degà del Col·legi d’Arquitectes de Balears 160-166

Parlam Entrevista amb Josep Quetglas, arquitecte i escriptor 168-175

Perspectives

Urbanisme i medi ambient a Calvià

Perspectives Evolució dels usos del sòl al municipi de Calvià (1956-2006)

Perspectives

Eduardo Cózar Chillerón 176-183

Jaume Sastre Marcó 184-188

L’arquitecte Coderch vist per l’arquitecte Nicolau: una monografia sobre l’Hotel de Mar i el seu autor Agustí Aguiló 189-195

Perspectives Es Generador, arquitectura moderna al servei dels joves Redacció 196-198

Enorn Jove Taul redona: Una visió dels joves sobre Calvià i la seva ordenació territorial Marina del Olmo Gómez 200-209

La Finestra

Projectes i vivències del grup «Adopta la Serra».

Els joves d’«Adopta la Serra» 211-213

La Finestra El Comte Mal: tradició i llegenda de la possessió de Galatzó: Caterina Valriu i Tomàs Vibot publiquen un llibre sobre la seva figura Jordi Creus 214-215

La Finestra Per molts d’anys! 30 anys de l’Escola Municipal de Música

Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas 216-218

La Finestra Exposició sobre el 785è aniversari del Desembarcament, 20 anys de Festes del Rei En Jaume Maria Antònia Ferragut 200-231

La Finestra Galatzó cultural. Un nou programa per apropar la finca pública i les tradicions populars als calvianers i als turistes Redacció 232-235

Entorn de Calvià - núm. 3 - Setembre de 2014 - Arquitectura del territori

Secció Títol Autoria Pàgines

Dossier Els grans projectes de remodelació urbana en els nuclis costaners de Calvià Ignasi Pomar Piña 06-25

Pomar; Loreto Alonso 26-35

Entorn de Calvià - núm. 4 - Març de 2015 - Gastronomia

Secció Títol Autoria Pàgines

Dossier La cuina a Calvià i a la contrada del Pariatge

Miquel Ferrà i Martorell 06-15

Dossier Diversitat i singularitat de la gastronomia illenca: unes estampes de la cuina de Mallorca Andreu Manresa 16-25

Dossier La cuina en les rondalles, el cançoner i el lèxic popular

Agustí Aguiló 26-36

Dossier Les dones i la cuina Joana Maria de Roque Company 38-51

Parlam Entrevista amb Fernando P. Arellano, «chef» del restaurant Zaranda, Estrella Michelin 52-61

Parlam Entrevista amb Nacho Amores, «chef» del restaurant AMADIP, Palmanova 62-70

Perspectives La cuina a les possessions, una peça de cabdal importància en la vida quotidiana Ignasi Pomar 72-79

Perspectives Can Garrit, el degà dels bars de Calvià vila (disquisició poeticocontemplativa) Ignasi Pomar 80-84

Perspectives Què es cuina per devers Calvià? Catalina Caldentey Pascual 85-88

Perspectives Les mostres de cuina i el GINTAPA, dos referents gastronòmics de Calvià Redacció 89-90

Entorn Jove Taula redona. Debat a l’IES Calvià sobre cuina i gastronomia i els hàbits del joves Olivia Caballero i Silvia López 92-98

Entorn Jove Carta d’un jove lector Sergio Seoane, Xenxo 99

Entorn Jove «De la meva petita illa a la gran Noruega», experiències d’una jove calvianera Sara de Blas 100

La finestra Trobada sobre la memòria de la finca d’es Galatzó: històries comunes a una possessió atípica Joana Maria de Roque 102-105

La finestra Tercera edició de BetArt Calvià Maria Antònia Ferragut 106-115

La finestra Amadip-Esment, una fundació que té com a objectiu la felicitat i la vida digna dels discapacitats Joana Maria de Roque 116-117

Entorn de Calvià - núm. 5 - Octubre de 2015 - Cinema

Dossier

Dossier

Una illa de pel·lícula. El cinema filmat a Mallorca: una aproximació històrica Magda Rubí Sastre 07-22

«Calvià és cine» un projecte del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Calvià Catalina Caldentey; Maria Antònia Ferragut 24-35

Dossier Les sales de cinema a Calvià (de 1927 a la crisi dels anys 80)

Agustí Aguiló 36-54

Dossier Entrevista amb Josep Antoni Pérez de Mendiola, crític de cinema Joana Maria de Roque Company 50-62

Parlam Entrevista amb Juan Montes de Oca, director de LADAT 64-72

Perspectives

Perspectives

El glamur de Hollywood arribà a Mallorca. Cases d’actors famosos i cases de cine Ignasi Pomar 74-84

Els Premis Calvià de Cinematografia (1975-1978)

Perspectives Moltes filmacions promocionals i pocs documentals a Calvià

Perspectives

Estrena de l’obra de teatre El mag de la platja a la finca Galatzó, amb bones crítiques

Agustí Aguiló 85-92

Joana Maria de Roque Company 93-98

Maria Antònia Ferragut 99-101

Entorn Jove El cinema com a il·lusió i projecció de futur. Taula redona amb joves de Calvià Redacció 103-107 La Naranja Biónica, de la afición por el video a la profesionalidad 108-109

Entorn Jove El Projecte Llançadora, una alternativa a la crisi econòmica 110-113

Entorn Jove European Voluntary Service, una oportunitat única 114-116

La Finestra

La Finestra

Record per les víctimes del franquisme a la IV Caminada per la Memòria, de Puigpunyent a Calvià

Memòria de Calvià, un projecte per recuperar la història i el patrimoni immaterial del municipi

140 Entorn de Calvià

Joana Maria de Roque Company 118-120

Maria Antònia Ferragut Carreño 121-125

Secció Títol Autoria Pàgines

Secció Títol

La Finestra

La Finestra

La Finestra

Llars Verdes de Calvià, un programa sobre hàbits de consum d’aigua i energia i el seu impacte social, ambiental i econòmic

Dues exposicions mostren el patrimoni artístic que ens llegaren els Premis Calvià (1971-1982)

Els centres culturals de Calvià inicien les activitats el mes d’octubre amb una àmplia oferta de cursos i tallers

Autoria Pàgines

Lorena Palicio Álvarez 126-129

Maria Antònia Ferragut Carreño 130-132

Maria Antònia Ferragut Carreño 133-135

Entorn de Calvià - núm. 6 - Juliol de 2016 - Turisme

Dossier

Turisme i societat a Calvià: del creixement a la gran crisi i els reptes del segle XXI

Dossier Els primers hotels a Calvià: edificis emblemàtics

Joana Maria de Roque Company 06-44

Ignasi Pomar 46-57

Parlam Entrevista amb Alfonso Rodríguez, batle de Calvià 58-68

Parlam Enquesta. Hotelers, restauradors, comerciants i centrals sindicals opinen sobre la situació actual del turisme a Calvià

Perspectives

Perspectives

Joana Maria de Roque Company 70-84

El Projecte Especial de Magaluf, un clar propòsit de mantenir la posició històrica de lideratge turístic Julià Crespí 85-91

Turisme: La mort de la planificació Jaume Carbonero 92-94

Perspectives L’urbanisme a les zones turístiques en el futur Ignasi Pomar 95-101

Perspectives Turisme cultural i Calvià María Calderón, E. Gloaguen; Manel Calvo 102-105

Perspectives Jornades de reforestació a Peguera Redacció 106

Entorn Jove

La Finestra

Ecologia i estacionalitat preocupen especialment els joves de Calvià. Alumnat de tercer d’ESO de l’IES Son Ferrer opinen sobre el turisme al municipi

Pilar Pérez Gutiérrez; Ana Gargallo Astrom 107-115

La península de cala Figuera i Rafalbetx, un possible nou parc natural a Mallorca Redacció 116-120

La Finestra Betart torna a omplir els carrers dels municipi d’art mural 121-130

La Finestra

La Finestra

«Llibres oberts», un projecte del Departament de Cultura dedicat a la literatura Redacció 131-136

Història del futbol a la vila de Calvià, segon número de la col·lecció «Memòria de Calvià» 137

Entorn de Calvià - núm. 7 - Març de 2018 - Dona

Secció Títol

Dossier La importància de la quotidianitat i el paper de la dona en els avenços dels segles XIX i XX

Dossier Dones a jornal. Caires de la dona a Calvià en l’època preturística

Dossier Dona i educació. Calvià, 1800-1939

Dossier

Una aproximació a la presència contemporània de la dona en el patrimoni artístic de Calvià

Parlam Entrevista amb Antònia Colomar Vich, pagesa

Parlam Entrevista amb Catalina Tous, hotelera

Parlam Entrevista amb Paqui Puga, governanta d’hotel

Parlam Entrevista amb Paola Van Gent Torres, policia local

Perspectives Feminisme a l’Edat Mitjana: trobairitz, beguines i bruixes

Perspectives Podem considerar el segle XXI el segle de les dones?

Autoria Pàgines

Neus Fernández Quetglas 07-17

Agustí Aguiló 18-30

Manel Suárez i Salvà 32-47

Pilar Rubí 48-57

Joana Maria de Roque Company 59-61

Joana Maria de Roque Company 62-64

Neus Fernández Quetglas 65-67

Neus Fernández Quetglas 68-70

Neus Fernández Quetglas 72-77

Sandra Sedano Colom 78-83

Entorn de Calvià 141

Secció Títol Autoria Pàgines

FINESTRA

Perspectives

Calvià treballa per ser més igualitari 84

Perspectives Les violències cap a les dones

Empar Santacreu Oliver; Sandra Sedano Colom 85-91

Pinzellades La dona a les rondalles Neus Fernández Quetglas 92-95 Música i dona a Calvià Neus Fernández Quetglas 96-100

Pinzellades Avui com ahir: treball, feminitat i feminització en una Mallorca global Marina Ribot 101-103 Pinzellades Fer net per a Oh! Limpia per compaginar feina i maternitat 104 Entorn Jove Joves de Calvià: per una major igualtat 106-108 La Finestra El cas de les collidores d’oliva de Calvià, Premi Alexandre Ballester 2017 Agustí Aguiló 110-111

Propera publicació del llibre Aproximació a la toponímia i l’antroponímia de Calvià de Josep Noguerol i Mulet Agustí Aguiló 112-113

Entorn de Calvià - núm. 8 - Novembre de 2018 - La mar

Dossier

La navegació i els intercanvis marítims durant la prehistòria a les costes de Calvià

María Calderón Díaz; Emmanuelle Gloaguen Murias; Manel Calvo Trias 06-17

Dossier Les torres i talaies de la marina de Calvià Àngel Aparicio i Pasqual 18-31

Tres torres s’encengueren a Calvià pels drets humans dels refugiats 32 El capità Barceló i l’església des Capdellà 33

Dossier Contraban a Calvià: de l’economia de subsistència a la inversió turística Tomàs Mut; Neus Fernández 34-47

Dossier La pesca i els recursos marins del litoral de Calvià Amàlia Grau; Antoni Maria Grau 48-61

Dossier Residir, estiuejar i treballar a la costa: canvis sociodemogràfics i productius al Calvià del segle XXI Joana Maria Petrus 62-75

Parlam Entrevista amb Isabel Moreno, biòloga marina

Neus Fernández Quetglas 77-79

Parlam Entrevista amb Xavier Pastor, activista Neus Fernández Quetglas 80-82

Parlam Joan Mario Rebassa, mestre d’aixa Neus Fernández Quetglas 83-85

Perspectives

Perspectives

Perspectives

Laura Quetglas, paddle surfista Neus Fernández Quetglas 86-88

La posidònia garenteix el valor ecològic i social de la costa Servei de Medi Ambient 91-96

Els capdellaners i calvianers emigraren a Cuba per fer de pescadors d’esponja 97

Ball de mots. De la vella a la nova toponímia de la costa de Calvià Josep Noguerol 98-103

La mar de Calvià, protagonista cinematogràfica Maria Antònia Ferragut Carreño 102-111 Assaig La mar dibuixada Catalina Caldentey 112-113 Assaig

Perspectives

La costa de Calvià: un paradigma d’amor vs. odi per als habitants del municipi Antoni Aguareles García 114-120 Assaig El relat de la Conquesta de Mallorca des de la crònica àrab 121

Pinzellades

Pinzellades

Pinzellades

Pinzellades

Joves

Investigadors

Les pedres de la mar: l’explotació del marès a la costa del municipi de Calvià María Calderón Díaz; Emmanuelle Gloaguen Murias; Manel Calvo Trias 123-126

La costa de Calvià en el Derrotero i l’Atlas Marítimo del cosmògraf Vicente Tofiño de San Miguel Agustí Aguiló Llofriu 127-130

El far de cala Figuera 131

Una dona marinera sempre mira d’on ve es vent Neus Fernández Quetglas 132-135

La flora emblemàtica, rara i amenaçada de la costa de Calvià Jaume Seguí 136-140

Entorn Jove Joves de Calvià: per una mar neta i un turisme sostenible Transcripcio d’O. J. Crespí 142-144

La Finestra

El conqueridor de la mar, de Harold Davis Agustí Aguiló i Llofriu 145

La Finestra Fotografies de Juan Llompart Torrelló: la mar en blanc i negre Maria Antònia Ferragut Carreño 146

142 Entorn de Calvià

Secció Títol Autoria Pàgines

La Finestra

Secció Títol Autoria Pàgines

Secció Títol

Dossier

Entorn de Calvià - núm. 9 - Juliol de 2019 - Esport

Autoria Pàgines

L’esport en edat escolar, element clau en el desenvolupament dels infants: importància, conceptes, marc normatiu, estudi d’hàbits i evolució Biel Barceló Bisquerra 06-14

Dossier (suplement) Desenvolupament de l’esport en edat escolar a Calvià Biel Barceló Bisquerra 15-21

Dossier

L’esport esdevé un valor transversal per a tothom

Redacció a partir de la informació facilitada per: Jaume Thomàs Calafat i Francesc Mulet Albertí 22-37

Dossier Inicis del futbol a Calvià Xavier Terrasa García 38-51

Dossier L’esport i les arts. Relació d’amor i odi de l’esport amb les lletres i les arts al llarg de la història Maria Antònia Ferragut Carreño 52

Dossier (suplement) L’esport a la Col·lecció Local de Calvià Maria Antònia Ferragut Carreño 61-63

Parlam Entrevista amb Merxe Batidor Llabrés, jugadora de rugbi 64-67

Parlam Conversam amb M. Lluïsa Viver Garrido i Carles Vich Ramírez, escaquistes 68-71

Parlam Conversam amb Carlota Muñoz Coll, Javitxu Lirio González i Noelia Grau Castillejos, karateques 72-75

Perspectives Salut, activitat física i altres hàbits saludables Merxe Batidor Llabrés 77-84

Perspectives Lina Prats Vidal, culturista natural 85 Perspectives De la A a la Z. El protagonisme de l’esport a Calvià 86-97 Perspectives 30 anys en remull: Club Natación Calvià Javier Tascón Piña 98-105

Assaig 25 anys de cicloturisme a Ponent de Mar. Producte estratègic per a la desestacionalització Juan Espina Rovira 106-109 Calvià com a destinació del turisme esportiu 110-113

Pinzellades Dones i esport, trencant estereotips Sandra Sedano Colom 115-120

Pinzellades Cristina Prats Vidal, corredora 121

Pinzellades El vòlei, una passió que uneix els Martínez Portales

Pinzellades Corrent per les muntanyes de Calvià

Joves

Investigadors

Alejandro Mendoza Wendorff 122-125

Angie Rigo Bibiloni; Mateu Cañellas Blanes 126-129

Francina Mora Cerdà 132-136 Mi experiencia en la Cursa Solidària de la Policía de Calvià

Discapacitat, activitat física i esport

Alejandro Sánchez Palomero 137 Assaig Jove «A força de moments difícils, anava aprenent i entenent»

Joan Munar Martínez 138-141 Entorn Jove La pràctica de l’esport com un complement vital Grup de joves a Es Generador 142-147

Entorn de Calvià - núm. 10 - Març de 2020 - Migracions

Benet Albertí Genovart 06-17 Alger, un viatge d’anada i tornada

Marina Caubet Pujol; Ferran Vallès Aznar 18-19

Perspectiva

L’emigració peninsular que va canviar Calvià per sempre. El boom del turisme dels anys seixanta va produir modificacions socioeconòmiques profundes al municipi

Antoni Aguareles García 20-29 Parlam Mari Carmen Cruz Guzmán, cambrera de pisos jubilada 30-33

Perspectiva El pes i la distribució de la immigració determina la demografia actual de Calvià

Agustí Josep Aguiló i Llofriu 34-44

Dossier

Els Serveis Socials afavoreixen la integració i l’acollida de les persones immigrants

I si a Calvià tampoc no hi ha feina? Anàlisi de la situació laboral de la població immigrada d’ençà la crisi de 2008

Calvià presta atenció a la ciutadania estrangera en diversos idiomes

Pinzellada

L’escassa o nul·la xarxa social i familiar de les persones grans estrangeres aguditza la soledat

Autoria Pàgines

M. Concepción Casado Mena amb la col·laboració de: M. Teresa Tarragó Rodríguez i Liliana Felices Donate 46-57

Redacció 58

Departament de Comunitat internacional de l’Ajuntament de Calvià 60-61

Empar Santacreu Oliver; María de los Ángeles Ferrer Boada; Sonia Marí Palerm; Cristina Gamundí Massagué 62-68

Parlam Entrevista amb Diana Carolina Íñiga Triviño, cuidadora Neus Fernández Quetglas 67-69

Dossier

Els nouvinguts preserven a Calvià la seva cultura originària. La solidaritat és la principal catacterística en l’associacionisme de les persones de fora o relacionades amb l’estranger Neus Fernández Quetglas 70-89

Parlam Entrevista amb David Waller, pastor anglicà 86-89 Assaig Integració... fàcil o no? Dick Fleming 90-96

Pinzellada

Una agonia entre la indiferència general: immigració i llengua catalana a Calvià Jaume Pons Lladó 97-101 Parlam Entrevista amb Antoni Rubio López, actor Neus Fernández Quetglas 102-105 Dossier Calvià aposta per l’alumnat estranger i la interculturalitat Luis Vidaña Fernández 107-118

Des de l’institut miram la crisi dels refugiats. El projecte Erasmus + Rescue Pep Benítez Mairata 119

Perspectiva Migració, refugi, asil. Una opció... o una obligació forçada per poder continuar vivint? José Francisco Giménez Sánchez 120-127

Perspectiva Relats sobre les migracions 128-129

Pinzellada Viaje al sueño americano de la caravana migrante centroamericana Asier Vera Santamaría 130-133 Pinzellada Dones que fugen Aina Serra Ripoll 134-135 Assaig Jove Me marché a México Kathryn Dovaston 137-139 Joves Investigadors Restos arqueológicos demuestran la huella de diversos pueblos foráneos en Calvià a lo largo de la historia

Juan Francisco Herreros González; Cristina Rubio Vicens 140-146 Entorn Jove Les migracions són un fenomen social amb efectes culturals Grup de Joves a Es Generador 147-151

Experts posen en comú com combatre el radicalisme entre els joves

Finestra

Joventut del Govern de les Illes Balears 152

L’arquitectura d’algunes cases de Calvià i es Capdellà mostra l’empremta de l’emigració Agustí Aguiló i Llofriu 153-154

Entorn de Calvià - núm. 11 - Setembre de 2020 - Música

Secció Títol

Autoria Pàgines

La creació d’un tramat artístic per la necessitat de satisfer unes inquietuds musicals Josep Oliver Rubio 06-23 Perspectiva Cançons de tradició oral a Calvià i as Capdellà a principis del segle XX Bàrbara Duran Bordoy 24-33

Dossier

Parlam

Pinzellada

Dossier

Parlam

Entrevista amb Antònia F. Rubio Terrassa, cantant i professora de ball de bot

Neus Fernández Quetglas 34-37

La música religiosa a l’Església de Mallorca al segle XX: Calvià Arnau Reynés Florit 38-39 L’harmònium de la Capella de la Pedra Sagrada O. J. Crespí Green 40

La música en viu va ser un reclam històric per a l’arribada i l’entreteniment de turistes a Calvià

Bartomeu Canyelles Canyelles 42-51

Entrevista amb Pablo Sanllehí Gómez, bateria de Los Bravos Neus Fernández Quetglas 52-55

Secció Títol

Secció Títol

Autoria Pàgines

Parlam

Assaig Jove

La producció musical a casa: com gravar una maqueta decent amb el mínim cost possible Aina Ramis Plomer 59-63

Qüestionari a Chenoa, cantant 56-58 Joves Investigadors

La música es una movida. Cómo empezar tu carrera musical en plena cuarentena Baldomero Vílchez, Baaldo 64-67

La imatge que alimenta la música Ignasi Pons Moll 68

Dossier La música en el sector públic Catalina Caldentey Pascual 70-83

Pinzellada Els himnes de Calvià Maria Antònia Ferragut Carreño 84-85

Perspectiva La música té un poder sanador Neus Fernández Quetglas 86-93

Pinzellada Cómo el canto puede protegernos del Covid 19 Claudia Nagyivan 94-96

Perspectiva Quasi un segle des que la ràdio posa la banda sonora a la nostra vida Pep Díaz 97-100

Dossier

Calvià és un municipi amb talent musical propi i importat. Les figures de la música des de la família de Pere Josep Cañellas als nostres dies

Josep Pons Payeras; Neus Fernández Quetglas 102-115

Perspectiva Les joves promeses de la música a Calvià despunten en tots els estils Jordi Amengual López 116-125

Parlam Entrevista amb Toni Fernández Castillo, músic expert en enregistrament 126-129

Pinzellada Totes les indústries tenen una música

Víctor Moragues Valencia; Neus Fernández Quetglas 130-131

Entorn Jove La música empeny a ser i a sentir la joventut de ple Grup de Joves a Es Generador 132-137

Entorn de Calvià - núm. 12 - Març de 2021 - Personatges

Secció Títol Autoria Pàgines

Dossier Les vides medievals a Calvià Brígida Gomila-Juaneda, 06-23

Parlam Entrevista amb Xavier Terrassa García, historiador Neus Fernández Quetglas 24-27 Dossier Els bandolers, bandejats i agermanats controlaven les terres del Pariatge Maria Margalida Perelló Pons 28-38

Parlam Entrevista amb Lleonard Muntaner i Mariano, editor Neus Fernández Quetglas 38-41

Dossier La Comtessa Mala Maria Antònia Ferragut Carreño; Sandra Sedano Colom 42-50

Perspectiva

Els marquesos de la Romana i la seva vinculació amb Calvià María José Massot Ramis de Ayreflor 52-60

Pinzellada Vida i llegat d’Elionor Aguiló i Aguiló, «la princesa de los xulletas» Laura Miró Bonnín 61-64 Pinzellada François Arago, apunts sobre la història d’un savi que mesurà el món Josep Lluís Pol i Llompart 65-68

Perspectiva

La tasca de l’enginyer Waring a les terres de Calvià: la construcció d’un somni Pere Perelló i Payeres 70-80

Pinzellada Una madona de possessió al segle XIX. Tenir cura només de les cases i de la cuina? Bàrbara Montoya Boix 81-84

Pinzellada «Ton pare creu en els microbis». Els metges Juaneda

Assaig Carta d’un britànic centenari

Joves

Investigadors

Los alcaldes de Calvià desde la Segunda República a la actualidad

Dossier Les dones. Víctimes silenciades. Víctimes oblidades

Perspectiva

L’ombra de Natacha Rambova sobre Cala Fornells

Parlam Entrevista amb Tummy Bestard Bonet, agent consular

Perspectiva Bruno Kreisky va ser el gran impulsor del procomú

Parlam Entrevista amb Maria Ferrer Oliver, periodista

Neus Fernández Quetglas, amb la col·laboració de Jaume Mercant, metge, Antoni Roses, hoteler, i Joan Salvà, amic de la família Juaneda 85-88

Miguel Seguí Llinàs 90-100

Alberto Lahoz Domínguez 101-104

Manel Suárez Salvà 105-118

Antoni Aguareles García 120-134

Neus Fernández Quetglas 135-138

Neus Fernández Quetglas 139-146

Neus Fernández Quetglas 147-150

Secció Títol

Entorn de Calvià - núm. 13 - Octubre de 2021 - Literatura

Autoria Pàgines

Dossier La literatura popular tradicional a les terres de Calvià i es Capdellà Caterina Valriu Llinàs 07-17

Assaig Calvià en la poesia

Josep Noguerol i Mulet; i Antoni Nadal i Soler 18-26

Dossier La figura de Bartomeu Garcés Ferrà, un humanista de cap a peus Dick Fleming 29-41

Dossier Pere Morey Servera, l’ésser polièdric a imatge de Ramon Llull Antoni Vicenç i Cerdà 42-53

Parlam Entrevista a la família de Pere Morey Servera Neus Fernández Quetglas 54-59

Pinzellada Tot esperant (encara) la gran obra literària sobre Calvià Jaume Pons Lladó 60-62

Dossier El Nobel que recuperó la creatividad en Punta Negra

Neus Fernández Quetglas i Asier Vera Santamaría 64-79

Parlam Entrevista amb Margalida Socias Colomar, professora emèrita de Filologia Hispànica a la UIB Neus Fernández Quetglas 80-86

Pinzellada Una tasca bibliofeminista Sandra Sedano Colom 88-91

Parlam Entrevista amb Gemma Marchena Delgado, escriptora i periodista Neus Fernández Quetglas 92-95

Parlam Entrevista amb Lucía Parra Piriz i Sara Rivera Martorell, autores Neus Fernández Quetglas 96-100

Perspectiva Història del Club de Lectura de Calvià Biblioteques de Calvià 102-113

Dossier L’Ajuntament i la promoció cultural bibliogràfica i literària Catalina Caldentey 114-123 Pinzellada «Es fa saber»: els pregons de les Festes del rei En Jaume Maria Antònia Ferragut Carreño 124-129

Joves Investigadors

El Llibre dels feits del rei En Jaume como obra clásica de nuestra literatura. Aproximación a la cuestión del canon literario occidental para así conocer por qué el Llibre dels Fets es considerada una obra canónica clásica Nieves Molina Benítez 130-132

Debat Jove Llegir per connectar amb un mateix Transcripció d’O. J. Crespí Green 135-141

Entorn de Calvià - núm. 14 - Abril de 2022 - Els anys 60 i 70

Dossier L’urbanisme al servei del turisme Rafel M. Creus Oliver 06-23

Parlam Entrevista amb Martí Xamena Toro, director de l’Hotel Bonsol d’Illetes 31-37 Pinzellada Evolució del subministrament d’aigua potable a Calvià Empresa Pública Calvià 2000 39-43

Parlam Entrevista amb Margalida Moner Tugores, hotelera i política jubilada Neus Fernández Quetglas 44-48 Perspectiva La lluita de les dones a Calvià, entre la tradició i l’oberturisme Neus Fernández Quetglas 49-57 Pinzellada Calvià i es Capdellà, del terròs al velomar Maria Avellà Caimari 58-61

Perspectiva Les dones lluitadores a Calvià a les darreries del franquisme Lila Thomàs i Andreu 63-69 Parlam Entrevista amb Francesc Obrador Moratinos, comptable, sindicalista i polític.

Rectificació. On es parla d'una xarxa corrupta de la Guàrdia civil es tracta d'una xarxa corrupta de cooperació i va ser la Guàrdia Civil la que va donar protecció.

70-73

Dossier El naixement de la consciència obrera i l’associacionisme en el personal d’hostaleria. El paper fonamental del moviment sociocristià

Dossier Els anys del tardofranquisme a Calvià. Anàlisi de la situació política de Calvià durant el últims anys de la dictadura franquista fins a les primeres eleccions democràtiques

Dossier

Els negocis foscos de la balearització

Parlam Entrevista amb Maria Lluïsa Suau Perelló, periodista

Pinzellada

Els temps canvien, i la cultura no n’és una excepció

Antoni Aguareles García 74-91

Marta Castillo García 92-105

Antoni Janer Torrens 106-115

Catalina Caldentey Pascual 122-123

Perspectiva Quan Calvià va guanyar la partida per l’oci nocturn de Mallorca Neus Fernández Quetglas 127-136

Pinzellada

La moda dels anys 60-70. Una aproximació a l’estilisme dels anys 60 i 70 i unes pinzellades de la moda a Calvià en fotografies

Maria Antònia Ferragut Carreño 137-142

* En els casos en què no s’indica l’autoria, aquesta correspon a la Redacció de la revista.

Entorn de Calvià

Secció Títol Autoria Pàgines