METGES DE CATALUNYA
| 20
Medicina i Catalunya, una mica d’història Hermenegild Puig i Sais: el metge Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània
T
al i com vam veure a la primera part de la biografia, Hermenegild Puig va ser reconegut per la vessant política i la seva personalitat, però també va sobresortir per ser un gran professional en el camp de la sanitat i un excel·lent representant en totes aquelles entitats on va participar. El 1886 va llicenciar-se en Medicina i a continuació va ser destinat al Prat de Llobregat. El 1890 va retornar a Barcelona per exercir al servei de Malalties Generals de l’Hospital del Sagrat Cor sota la direcció de Jordi Anguera i Caylà (1841-1919). En aquest centre va dur a terme pràcticament tota la seva trajectòria professional amb l’estudi de les malalties infeccioses, en especial el tifus i la tuberculosi. El 1900 va ser nomenat director del Servei de Medicina General i el 1907 va encapçalar la direcció del Servei de Medicina Interna, on durant dues dècades va ser el primer metge. El 1908 va presentar la ponència “Natalitat i renaixença a Catalunya” a la inauguració del curs de la Societat Medicofarmacèutica de Sant Cosme i Sant Damià (1884). En el text, Puig i Sais va donar el seu punt de vista sobre la natalitat i la relació amb el país. Aquest parer evidentment avui està totalment desfasat però malauradament ha estat utilitzat per alguns sectors espanyolistes per voler mostrar a l’autor, malintencionadament, com un defensor del concepte de raça catalana potent en tots els àmbits i, al mateix temps, comparar-lo amb l’higienisme aplicat pel nacionalsocialisme alemany.
El 1913 va ser el president de la comissió organitzadora del Primer Congrés Universitari Català amb la finalitat de preparar a la universitat catalana perquè respongués als canvis, fonamentalment socials i mèdics, que es desenvoluparien al llarg del segle XX. Entre 1915 i 1916 va ser president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya (1878), entitat on havia exercit com a tresorer entre el 1900 i 1914.
Però com ja vam apuntar en l’anterior article, si per un aspecte va destacar Puig i Sais va ser la presidència del Sindicat de Metges entre el 1920 i 1927. Durant una mica més de la meitat del seu mandat va haver de “conviure” amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1870-1930) i les diverses prohibicions que van imposar-se a la mencionada entitat pel seu component sindical i catalanista. Malgrat els intencionats entrebancs del govern, la tasca d’Hermenegild Puig va ser reconeguda pels seus companys de l’entitat amb la col·locació d’un bust a la seu al Sindicat després de deixar el seu càrrec. Aquest fet no va minvar la seva activitat, ja que va presidir l’Associació de Graduats
de la Universitat de Barcelona (1931) i l’Associació General de Metges de Llengua Catalana (1932), la qual va nomenar-lo president del vuitè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana el 1934. El 14 de febrer de 1936 va ser escollit membre numerari de l’Acadèmia de Medicina. Tanmateix també va participar en entitats esportives com per exemple el Centre Excursionista de Catalunya (1876) i va ser un dels promotors de la fundació del Club Natació Barcelona (1907). A nivell més acadèmic, va participar en la redacció del Diccionari de Medicina (1936) de l’eminent cirurgià Manuel Corachan i Garcia (18811942) i va publicar en revistes mèdiques catalanes com El Criterio Católico de las Ciencias Médicas, el Boletín de la Asociación de Médicos de Reus, els Annals de Medicina o el Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya. A més, va escriure els llibres El Problema de la natalitat a Catalunya: un gravíssim perill per la nostra pàtria (1915), Regisme alimentària en la febre tifoidea i en les toxi-infeccions agudes endodigestives en general, Barcelona: Badia Cantenys, [19--?], Tractament de la septicèmia tifódica (1919?) i Diagnòstic precoç de la tuberculosi pulmonar en l’adult (1932). Al llarg d’aquests dos textos hem pogut comprovar com Hermenegild Puig va caracteritzar-se per ser una persona compromesa en totes aquelles entitats mèdiques i formacions polítiques de les quals va formar part. Una empremta que evidentment va ser més profunda en el món de la sanitat, fet que ha permès que la seva figura hagi perdurat amb el pas dels anys.
