pestes al món castrense romà
PESTILENTIA EST CONTAGIUM A l’antiguitat, les epidèmies eren una constant. La gran majoria duraven poc, eren de caràcter local i afectaven poques ciutats i els territoris limítrofs. De vegades, però, l’esclat epidèmic podia arribar a ser molt més gran, raó per la qual aquests episodis són més ben coneguts. A la Roma dels segles V i IV aC, segons Titus Livi i Dionís d’Halicarnàs, hi va haver una quinzena de crisis epidemiològiques (paludisme, tifus, lepra, xarampió, verola...), que van afectar humans o humans i animals conjuntament, però de baix impacte social (Gozalbes i García, 2013, pàg. 79). En un primer moment, l’expansió territorial de Roma dins la península itàlica no va anar acompanyada d’un empitjorament de les condicions sanitàries. Tanmateix, ben entrat els segles III-II aC i, sobretot, a partir de la segona guerra púnica, això va canviar. La causa va ser l’extraordinària xarxa de comunicacions, tant terrestres com també marítimes i fluvials, que permetia que persones o exèrcits sencers es poguessin moure ràpidament, en pocs dies, d’una punta a l’altra de l’Imperi. Va aparèixer així, per primer cop, el concepte que ara anomenem «globalització».
ELS ÚLTIMS LEGIONARIS. L’exèrcit baix imperial Septimani Seniores, Tarragona
A finals del segle II dC es pot parlar ja, clarament, d’epidèmia global. Sota els últims Antonins va arribar una profunda epidèmia de verola que es va propagar fins a la Germània i les Gàl·lies (el nord d’Àfrica i Hispània en van quedar una mica al marge). Aquesta malaltia va ser portada des d’Orient per l’exèrcit que estava en campanya contra els parts (Galè, De methodo medendi, llibre V, 12). Segons Ammià Marcel·lí, el detonant de la propagació va ser el robatori d’una estàtua del déu Apol·lo per part dels soldats romans, durant el saqueig de Selèucia (Ammià Marcel·lí, Històries, XXIII, 6, 24). Per la seva banda, el contemporani Llucià de Samòsata (Quonmodo Historia sit conscribenda, 15) afirmava que la pesta s’havia originat a Etiòpia, i que des d’Egipte es va expandir per tot l’Imperi romà per mitjà de l’exèrcit (Gozalbes i García, 2007, pàg. 7-22; 2013, pàg. 75). Més dramàtica va ser l’anomenada pesta de Ciprià del segle III, entre altres motius perquè es va allargar aproximadament quinze anys, amb pics de contagis durant els hiverns, contagis que arribaven a la majoria de pobles i ciutats de l’Imperi. Les conseqüències polítiques, econòmiques i socials van ser desastroses, acompanyades d’una desestructuració social i d’anarquia militar. Una conseqüència directa de les incerteses i crisis provocades per les epidèmies va ser el reforçament i expansió del cristianisme, religió en què l’amor al LES LECTURES
65
