Brexit: la fi del principi
El projecte europeu és el primer experiment que es realitza en tota la història de la humanitat pel qual, diferents països decideixen anar junts sense haver una guerra entremig. És probable que la presència del Regne Unit haja dificultat el desenvolupament i l’aprofundiment del projecte europeu, però la seva marxa no garanteix l’èxit d’aquest. Seguirem vivint en una complexa Unió d’estats i ciutadans, el lema dels quals, “units en la diversitat”, reflecteix més una aspiració que una realitat. Des que el Brexit (així es va batejar el desig del Regne Unit d’eixir-se’n d’Europa) va començar, sempre que s’ha parlat d’ell mai ha faltat algú que diguera: «si es produeix…» Doncs bé, el Brexit s’ha produït el 31 de gener, però això no significa que es vagen a dissipar les incerteses que ens acompanyen des d’aquell fatídic 23 de juny de 2016 en el qual 17.4 milions de britànics van votar a favor d’abandonar la UE, mentre altres 16.1 optaven per la permanència. A més, tot això que haguera estat omnipresent a la societat, s’ha diluït a causa dels esdeveniments ocorreguts per la pandèmia mundial. Com va diagnosticar Churchill després de la batalla de l’Alamein, això no és la fi, ni tan sols és el principi de la fi, sinó més aviat la fi del principi. El Regne Unit s’enfronta avui al seu major repte col·lectiu des de la Segona Guerra Mundial, ja que el Brexit afectarà al seu futur econòmic, el seu model social, la seva cohesió territorial, i el seu paper a Europa i el món. Els més optimistes somien amb un «global Britain», és a dir, una economia de serveis altament competitiva, que es lliurarà per fi de la pesada càrrega d’una UE plena de burocràcia. No obstant això, aquesta visió no sembla tenir en compte que el Regne Unit ven a la UE el 46% de les seves exportacions en béns i serveis, ni que li compra el 54% de les seves importacions. D’altra banda, l’esperança que un ambiciós acord comercial amb Washington puga esmorteir les conseqüències del Brexit
no sembla molt realista, donades les preferències de l’actual inquilí de la Casa Blanca. La paradoxa de fons és que al Regne Unit li ha anat bastant bé en la UE, i no és clar que la seva sortida vagi a tenir conseqüències netament positives. I menys encara, que el xovinisme (i fins i tot la xenofòbia) que han acompanyat en ocasions el debat sobre el Brexit augure res de bo per al conjunt d’una societat tan oberta, multicultural i cosmopolita com la britànica. A
curt
i
mig termini, el Brexit també generarà serioses tensions territorials. A Escòcia, els nacionalistes utilitzaran el desig majoritari de la població de quedar-se en la UE per justificar el secessionisme. I a Irlanda del Nord, on els partits nacionalistes van superar als unionistes per vegada primera en les recents eleccions generals, la possibilitat d’aliar-se a la UE durant quatre anys, que podrien ser vuit, podria fer molt atractiva una futura reunificació d’Irlanda. Però, mirem-ho ara des del nostre costat. Quines podrien ser les conseqüències del Brexit per a la UE? Òbviament, el Regne Unit no és un estat membre qualsevol: els seus 65 milions d’habitants representen el 13% de la població de la Unió; la seva economia aporta el 15% del seu PIB; i les seves forces armades, el 22% de les seves tropes desplegables en l’exterior. La Fundació Bertelsmann ha realitzat una enquesta recentment de la que ha tret les següents conclusions: sols un de cada quatre europeus tem que el Brexit afectarà negativament al conjunt de la UE, mentre que quatre de cada deu pensen que el Regne Unit estarà pitjor quan se’n vaja. Lluny de contagiar a altres països, el Brexit sembla haver vacunat a molts ciutadans del virus euroescèptic, actuant fins i tot de «federador extern», fent que estigam més units. Encara que lamentem la marxa del Regne Unit, els partidaris del projecte europeu segurament no poden deixar de veure QUÈ PASSA? XV
43
