el philogelos, un llibre d’ acudits
«EL SABEN AQUEL...?»
Perdonin l’atreviment, però llegint alguns acudits del món antic m’ha vingut al cap la frase que utilitzava el gran còmic català Eugenio per a començar el seu espectacle i anar intercalant els acudits. De fet, alguns dels acudits de fa més de dos i tres mil anys s’assemblen força als que alguns vam escoltar en les antigues cintes de casset gravades per aquell còmic tan popular. Des de molt antic es van escriure llibres d’acudits. Sabem, per exemple, que el rei Filip II de Macedònia va pagar per una recopilació d’acudits feta pels membres d’un «club social» d’Atenes. Al segle II aC, Plaute, en les seves obres de teatre, menciona l’existència de llibres d’acudits que segurament eren molt coneguts i llegits, o potser més ben dit escoltats, tant per persones cultes com per una majoria de persones pertanyents als estrats més populars. Un dels que ens ha arribat és el Philogelos, que literalment vol dir ‘l’amant del riure’, i que és la recopilació d’acudits més antiga que conservem. Segons Mary Beard, el llibre seria un recull enciclopèdic fet per un erudit imperial. Alguns estudiosos apunten que els autors podrien haver estat Hierocles i Filagri. És esSERO SED NON SERIO. Una gira d’actors per ciutats romanes Aule de teatre URV, Zona Zàlata.
crit en grec i, com a mínim, data del segle IV dC, tot i que és probable que el seu origen sigui molt anterior. El Philogelos conté uns dos-cents seixanta acudits i està organitzat per temes. La majoria tenien com a protagonistes professors i alumnes, així com també savis i ximples. D’altres eren burles a diverses professions i oficis o referències a persones considerades estúpides. Altres ridiculitzaven grups ètnics o estrangers i alguns eren de temàtica sexual. El llibre mostra una de les facetes de la cultura popular de les antigues societats gregues i romanes. També hi havia humor en el teatre, les pantomimes i, sobretot, en les festes populars. Trobem humor fins i tot en els grafits gravats o pintats als carrers de les ciutats de Pompeia i Ercolà. A l’antiguitat, l’humor era una estratègia per a defensar-se —com a mínim de manera psicològica— dels abusos dels poderosos i de les incerteses de la vida diària. Riure-se’n dels altres —sobretot dels més febles o de les dones— era una manera d’allunyar els perills, de reivindicar les poques coses que podies tenir i no perdre-les. Evidentment, la seva eficàcia no era suficient per a millorar la qualitat de vida de la immensa majoria de la població, però, com a mínim, servia de L E S L E C T U R E S 105
