una vida dura, de vegades perillosa, però privilegiada
VINE I ALLISTA’T! EL SOLDAT ROMÀ A L’IMPERI L’exèrcit romà professional que va sorgir al final del segle I aC de les guerres civils del final de la república tenia poc a veure, per la seva composició, amb les legions de ciutadans armats que van combatre, més o menys a temps parcial, durant els segles anteriors. Normalment, el legionari era un ciutadà romà d’extracció social baixa, mentre que les unitats auxiliars de tropes, sense ciutadania, cohorts i ales, suportaven les mateixes càrregues i deures, o més durs, i en canvi tenien menys privilegis legals que els membres de la trentena de prestigioses legions. Malgrat les diferències entre ells, tots els soldats professionals de l’Imperi van compartir durant segles una vida complexa. Se’ls exigia preparar-se amb entrenaments durs, lliurar la seva vida si fos necessari al camp de batalla, o fer els esforços d’enginyeria més durs al servei de l’Imperi. Al mateix temps, més que cap altre element de l’Estat, van ser afavorits i cuidats pels emperadors, que necessitaven un instrument afilat, lleial i sempre disposat al seu servei. Una altra cosa és que sempre ho aconseguissin. El reclutament i entrenament L’exèrcit era gairebé un compromís per a tota la vida. Un legionari de l’alt Imperi «signava» per vint anys EXERCITUS. Legions romanes alimperials Legio VII Gemina, Projecte Phoenix (Tarragona)
de servei continuat; un auxiliar, per un quart de segle. El procediment hauria pogut ser reconegut perfectament per un oficial reclutador britànic del segle XVIII: entrevista, jurament, dietes de viatge, certificat… La discriminació entre un ciutadà que entrava a les legions i un pelegrí (habitant de l’Imperi però no ciutadà) era evident: el primer gaudia d’una paga millor, menys temps de servei i més prestigi. I fins i tot, de vegades, en arribar la batalla, el general feia que fossin els auxiliars els qui portessin el pes del combat, mentre que els legionaris, en la reserva, es limitaven a mirar l’espectacle, com va passar l’any 83 dC en la batalla de la muntanya Graupius. Vegeci, un escriptor del final de l’Imperi que no obstant això emprava fonts antigues, descriu detalladament el duríssim entrenament del jove recluta. En ingressar se li exigia una bona forma física (se li examinava la vista, els genitals, etc.) i una alçada de com a mínim 1,73 metres, superior a la mitjana. Juvenal recorda (Sàtires, 16) que una bona carta de recomanació era un afegit importantíssim. El recluta o tiro era sotmès a dures marxes amb equip i sense, se li feia cavar fosses i elevar terraplens, i feia llargs entrenaments amb armes simulades més pesades que les reals per a acostumar-se a la fatiga. No en va, segles abans, Flavi Josefus, que va lluitar amb els romans i contra els romans, podia escriure amb una certa exageració poètica: «ni el desordre no els aparta LES LECTURES
69
