llaços de relació, protecció, dependència i hospitalitat en la societat romana
PATRONS I CLIENTS Escrivia Sèneca (De beneficiis, VI, 34): «És un vell costum dels reis i dels qui ho volen semblar la divisió en categories del conjunt dels amics, i una característica pròpia de l’orgull l’atribució d’un preu al dret de travessar o simplement tocar el llindar de la porta i la concessió com un honor que hom esperi assegut tan a prop com sigui possible del cancell i sigui el primer a entrar a la casa, en la qual després apareixen moltes altres portes per a excloure els admesos i tot. Caius Gracus i Livi Drus van ser entre nosaltres els primers a establir el costum de separar en grups la munió de visitants i rebre alguns en audiència privada, uns altres en grup, i finalment uns altres tots alhora. Aquests grans homes van tenir, doncs, amics de primera categoria i amics de segona, però mai veritables amics. Diràs amic al qui demana número per a visitar-te? [...] És al cor i no a l’atri on s’han de cercar els amics, és allà on s’han d’acollir i on han de ser guardats secretament al costat dels nostres sentiments […]». El ritual a què es referia el filòsof cordovès es reproduïa cada dia a les principals ciutats del món romà i per descomptat a l’urbs, Roma. Es denominava salutatio. Els romans amb menys recursos triaven algú poderós, el nomenaven patró seu i, si eren acceptats, es posaven al seu servei, i es convertien en els seus clients i establien una relació de dependència que denominem de patronatge. Cada matí, els clients havien COMITIA. Les eleccions en les ciutats romanes Projecte Phoenix (Tarragona)
d’anar a casa del seu patró per a posar-se, encara que fos simbòlicament, al seu servei. Normalment aquest no els necessitava, i després de la salutació cadascú es podia adreçar a les seves ocupacions, però aquesta ritualitat estricta s’exigia i es portava a terme de manera contínua. El text de Sèneca ens revela fins a quin punt es podien formar autèntiques aglomeracions davant dels domicilis dels més poderosos i el caos que havia de significar organitzar l’horari de les visites. La veritat és que no havia de resultar còmode ser tan poderós i influent en la societat romana si no hi havia manera que et deixessin tranquil ni una sola matinada. I és que ser patró significava adquirir un compromís social i atendre les necessitats dels clients cada vegada que fos necessari. I, per descomptat, els clients sempre reclamarien aquesta atenció particular perquè era el seu dret. En teoria, les dues úniques obligacions d’un senador a Roma eren acudir a les reunions del Senat i atendre els seus clients. Riquesa, valor i clientela eren els tres pilars per a mesurar el prestigi dels grans homes. Si un poderós optimatium es dirigia al fòrum, no hi podia anar mai sol, sinó sempre acompanyat per parents, amics, clients i seguidors, com més millor. Tot això era simplement mostra de la seva influència i recursos, cosa important per a guanyar després les eleccions per exemple al consolat, però també es tractava d’una forma gens subtil de protecció. Aquest seguici, a vegades amb armes ocultes, escortava el senador quan anava a la cúria, vigilava mentre es negociava i garantia el retorn segur al domicili vigilat sempre pels esLES LECTURES
87
