ÍNDEX 20
ÍNDEX 21
OPINIÓ
Els idiomes, un element clau per a l'esport David Rubio Salguero,
Periodista esportiu i estudiant de 5è d'alemany
Els idiomes estan cobrant una importància creixent en l'esport actual. A Espanya, la situació és radicalment diferent de la viscuda durant la dictadura franquista o en els primers lustres de la democràcia, quan el castellà (espanyol aleshores) era la llengua predominant en l'esport. El primer gran canvi es va produir el 1995 amb la famosa Llei Bosman, que va permetre la circulació lliure de jugadors comunitaris. Sobretot en el futbol i en el bàsquet això va derivar en l'augment exponencial de jugadors no nascuts a Espanya però sí a la Unió Europea. És a dir, molts més països amb la necessitat que en el mateix vestidor, jugadors i entrenadors s'entenguessin.
Llei Bosman Es coneix popularment com a Llei Bosman una sentència del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees de l'any 1995. La sentència ha adoptat el nom d'un dels demandants, el futbolista belga Jean-Marc Bosman i permet als jugadors de futbol de la Unió Europea canviar de club en finalitzar el seu contracte sense haver de pagar cap compensació econòmica per aquest fet.
A dia d'avui, la realitat mostra l'enorme importància dels diferents idiomes com a vehicle de comunicació. Vegem casos pràctics. A la Lliga Endesa de bàsquet es viuen situacions realment curioses. Per exemple, un tècnic serbi com el nouvingut Svetislav Pesic (Barça) es dirigeix en anglès a una banqueta de jugadors espanyols, nord-americans, croats, finlandesos, búlgars, francesos i letons. Per contra, a la Bundesliga d'handbol s'hi imposa l'alemany perquè la majoria de jugadors són teutons. De fet, el tècnic islandès Alfred Gislason (Kiel) i el danès Nicolaj Jacobsen (Rhein-Neckar) dominen a la perfecció l'alemany, encara que al malagueny Antonio Carlos Ortega (Hannover) li costa horrors, com ja li passava amb “l'impossible” hongarès al Veszprém magiar. Els esportistes de “mà” són els més poliglots, com el mític gal Nikola Karabatic (handbol), capaç de sortir-se'n amb solvència en francès, serbocroat, anglès, espanyol i, per descomptat, alemany (el parla a la perfecció gràcies a les quatre temporades que va passar al Kiel). Un altre bon exemple és el tècnic i exjugador espanyol d'origen kirguís Talant Duixebàev, que dirigeix actualment el Kielce (Polònia) i s'expressa amb claredat en rus, kirguís, anglès, espanyol, serbocroat, macedoni i polonès. Quasi res!!! Aquesta circumstància abunda en un aspecte clau: la importància de les relacions personals en l'aprenentatge dels idiomes. Partint del punt que gran part d'esportistes d'elit no pot (o no aconsegueix) conciliar la seva vida professional amb la formativa, és curiós com són capaços d'aprendre idiomes gairebé sense rebre classes. Al vestidor de l'actual Barça de bàsquet se sent català, castellà, anglès britànic, anglès nord-americà i francès. I fins i tot l'esmentat tècnic serbi Pesic i el pivot croat Ante Tomic parlen de vegades en serbocroat. Per contra, en les “grans lligues” nord-americanes (NHL d'hoquei gel, NBA de bàsquet, MLB de beisbol i NFL de futbol americà) només hi ha l'anglès, tant a nivell oficial com en el dia a dia. I una cosa bastant semblant passa a la Premier League de futbol anglesa. És un privilegi per a la universalitat de l'anglès, però resta diversitat i multiculturalitat en les relacions al vestidor.
“
Persa
”
“
Grec
”
