ELS INSTITUTS INFANTA ISABEL D'ARAGÓ I JOAN D'ÀUSTRIA
Nenes uniformades sota la mirada del director espiritual i dels professors. Vestíbul de l'institut Infanta Isabel d'Aragó el dia de la inauguració oficial. 1963. Arxiu Infanta Isabel
i n’admiraven les instal·lacions dels laboratoris, gimnàs i aula de dibuix, impressió que es mantenia fins i tot quan hi ingressaven als catorze anys. Era, per a la majoria, un clar contrast amb les escoles anteriors de les quals provenien: Veníem d’una escola nacional petita, i, si arribes a un lloc que és nou i realment grandiós, et veus com una formiga davant un edifici molt ben fet. (Jordi Costa)
El centre començà a funcionar en una situació precària, ja que l’edifici encara estava en obres; a vegades a l’hora del pati aprofitàvem per pujar les peces més petites, com les taules […]. Era la manera com ens feien col·laborar […] perquè encara estaven passant el mobiliari cap amunt […], no se sabia encara com funcionaria […]. (Conxita Giribet) L’obertura anticipada i parcial es justificava per «la enorme demanda de alumnado en aquella zona extrema de Barcelona, revelando así una noble inquietud por llevar las fuentes de enseñanza a todos los sectores de la capital, y más aún allí donde la urbe crece vertiginosamente», (7) tal com expressà el ministre d’Educación, el mes de novembre del 1962, en la seva visita als dos centres, ja denominats «Juan de Austria» —el de nois— i «Infanta Isabel de Aragón» — el de noies. Les primeres activitats acadèmiques foren la realització dels exàmens d’ingrés de batxillerat, el mes de setembre, i a principis d’octubre començaren les classes dels quatre cursos del batxillerat elemental. Tant als nens com a les nenes, que hi arribaven amb deu anys, l’edifici els semblava immensament gran, modern, solemne, nou i fred —condició agreujada per la manca de pressupost per a la calefacció—
L’Infanta Isabel començà a funcionar sota la direcció de Juan Reyes Fernández García, catedràtic de Física i Química, i el Joan d’Àustria, del catedràtic de Llengua i Literatura Antonio Palma Chaguaceda A l’Infanta, hi havia biblioteca a la primera planta. Pujàvem les escales des del hall i hi havia un descansillo; aquí hi havia secretaria. Tornàvem a pujar escales i hi havia un altre hall més petitet i allà hi havia l’entrada de la biblioteca, que donava al jardí d’entrada. Tenies el teu carnet i et deixaven llibres de préstec, te’ls donaven, llegies, tornaves, n’agafaves un altre. (Manolita Moreno) Al llarg del primer trimestre es van anar enllestint els serveis, es finalitzaren les obres de les aules i de les portes d’accés i es normalitzà el subministrament d’aigua i electricitat. En arribar el fred, hom s’adonà que era molt costós posar en marxa la calefacció perquè el carbó era car (8) i, arran de la nevada que va caure el Nadal del 1962, el mal estat dels carrers dificultà l’arribada als centres, quan es reprengueren les classes, el gener del 1963.
45 auro invento-05-juny 2022
només pogués utilitzar-se el pis inferior. Així ho visqueren els professors i alumnes: L’any 1962, a l’ensems que s’anaven continuant les obres dels edificis, els dos centres d’ensenyament obrien les portes i començaven a funcionar parcialment, amb una matrícula reduïda, adaptada a la seva capacitat de local, i solament amb l’escolaritat del Batxillerat que s’anomenava «elemental». Junt amb les classes, tot s’anava fent i urbanitzant de mica en mica; encara, al voltant de les cases, hi havia plantacions d’enciams i escaroles, barrejades amb el material de construcció de les noves vivendes; encara els dies de pluja, el terra era tot un fangueig que els infants havien de trepitjar per anar a l’escola. (Àngels Ferrer) (6)
Jo surto d’una escola en què hi havia quatre aules i sense instal·lacions de res, i me’n vaig a un institut amb tres pisos, un gimnàs, un pati grandiós; allò per a nosaltres era un altre món, totalment. Unes condicions, amb una aula de dibuix, un laboratori de ciències, un altre de física i química, era un contrast tremendo; veníem d’una cosa realment molt justeta. Recordo la capella, ens hi feien anar tot sovint; la sala d’actes, que en aquell moment era preciosa, i allà s’hi feien molts actes, obres de teatre, actes acadèmics; no tenia comparació. I després passaves a tenir un mestre per a cada assignatura; veníem d’un lloc on un sol mestre ens ho donava tot, tot. (Quim Tarré)
