ELS INSTITUTS INFANTA ISABEL D'ARAGÓ I JOAN D'ÀUSTRIA
La capella —una de les parts de l’edifici compartides entre ambdós centres— trigà a acabar-se i no fou inaugurada fins al maig del 1963, en un acte al qual assistí l’arquebisbe per donar la confirmació a les alumnes de l’Infanta Isabel, apadrinades per l’esposa del director. De tota manera, no va ser fins al juny del 1963, que es feu la inauguració solemne de tots dos centres, aprofitant una visita de Franco a Barcelona; un gest que, en vigílies dels 25 anys de pau, servia de propaganda del Règim en el context d’obertura i liberalització econòmica dels nous governs tecnòcrates. El governador civil
Àngels Ferrer, filla de la pedagoga Rosa Sensat, recrea les expectatives dels professors que inauguraren l’institut Infanta Isabel: Amb el desig de tornar a Barcelona, després de 24 anys, concursem als Instituts de la Verneda. Jo vaig a l’Infanta Isabel d’Aragó i el meu marit a la Càtedra de Filosofia del Joan d’Àustria visità prèviament els instituts per detallar el programa dels actes, que constituïren un èxit organitzatiu, mereixedor de l’agraïment del ministre d’Educación i del director general d’Enseñanza Media, així com de la Casa Civil de Su Excelencia. (9)
46 auro invento-05-juny 2022
Inicis i consolidació La dotació material i els docents Les direccions dels nous instituts quedaren en mans de catedràtics nomenats pel Ministerio de Educación Nacional, als quals s’adjudicà una plaça en comissió de serveis. Ambdós tenien una dotació de 28 professors: 12 catedràtics —un per a cadascuna de les matèries— i la resta, adjunts, numeraris o interins contractats a instància del director, que s’anaren incorporant entre el primer i el segon any de funcionament dels centres. A part, hi havia els professors de matèries especials com la religió, la gimnàstica, la música, els ensenyaments patriòtics i de la llar, que eren instructors del Frente de Juventudes i professores de la Sección Femenina; d’aquestes, les professores de labors, tall, cuina i música també feien classes a Escuela del Hogar, dedicada a ensenyaments específics femenins, al mateix centre.
L’Infanta Isabel començà a funcionar sota la direcció de Juan Reyes Fernández García, catedràtic de Física i Química i, el Joan d’Àustria, del catedràtic de Llengua i Literatura Antonio Palma Chaguaceda, fins aleshores destinat a l’institut de Huelva i director de la biblioteca provincial d’aquesta ciutat. Tots dos directors eren vistos amb temor pels alumnes, d’acord amb el principi d’autoritat de l’època: Els primers anys van ser uns anys molt de disciplina, cosa recta, cosa molt autoritària. El fet que hi hagués aquell senyor al darrere, el director, marcava moltíssim les maneres d’estudiar. Jo el veia com un monstre. Eren gent molt autoritària. (Núria Casals) […] quan entro a primer curs, que hi ha un director que es deia Palma; era andalús, crec. Cada dilluns al dematí i cada dissabte al migdia es pujava i es baixava la bandera, i estàvem tots formant al pati, i sonava el «Cara al sol» i la gent havia d’estar allà formada, i alguna vegada me’n recordo, que algú que feia una mica el tonto i que li havien tocat la cara per no estar amb el degut respecte que es volia. (Quim Tarré) Aquest perfil autoritari i funcionarial dels dos directors no exclogué que als claustres s’hi anessin afegint professors amb un tarannà més obert, des dels catedràtics joves fins als professors amb experiència anterior en els instituts escola republicans, com Àngels Ferrer a l’Infanta Isabel i Josep Vergés i Antoni Pla Gibernau a l’institut masculí, que no trigaren a ocupar càrrecs a les juntes directives. Tant per als represaliats —per als quals la creació de les noves places fou l’oportunitat de reincorporar-se a donar classes a Barcelona després del periple que els suposà la depuració— com per als qui hi arribaven per oposició o trasllat, l’inconvenient d’anar a treballar en una barriada perifèrica i mal comunicada quedava compensat pel repte que suposava inaugurar un edifici, tota una excepció en el panorama d’estancament en l’ensenyament secundari públic a la ciutat. Àngels Ferrer, filla de la pedagoga Rosa Sensat, recrea les expectatives dels professors que inauguraren l’institut Infanta Isabel: Amb el desig de tornar a Barcelona, després de 24 anys, concursem als Instituts de la Verneda. Jo vaig a l’Infanta Isabel d’Aragó i el meu marit a la Càtedra de Filosofia del Joan d’Àustria. (10) Jo, personalment, hi vaig ingressar en aquest moment per concurs de trasllat, procedent de Mataró; per tant era l’element més vell, de més edat que tots els altres. Juntament amb mi l’Institut «Infanta Isabel d’Aragó» rebia una aportació d’elements joves, de les darreres oposicions a càtedres. L’equip professoral en la seva majoria estava format, doncs, de gent
