ELS INSTITUTS INFANTA ISABEL D'ARAGÓ I JOAN D'ÀUSTRIA
jove, homes i dones plens d’il·lusió i empenta […]. Tots plegats ens hi abocàrem apassionadament; era una obra que acabava de néixer, que no tenia herències arcaiques ni interessos creats de cap mena; i tot el seu pervindre pedagògic depenia de la nostra concepció, normatives i formes de treball. (11) Malgrat la il·lusió i el voluntarisme d’alguns professors, l’estructura funcionarial dels centres condicionava una identitat que no es definia per la cohesió d’un equip entorn d’una concepció pedagògica o un ideari comú, sinó pel segell que determinats docents o alguns seminaris imprimien a la seva matèria i, sobretot, per la qualitat i el grau de participació en les activitats complementàries. Tot i aquesta manca de programes comuns, els professors d’ambdós centres compartiren l’objectiu de preparar els alumnes tan bé com fos possible, des de les seves assignatures, per tal que poguessin assolir el títol de batxillers, un camí que els havia de facilitar millors opcions professionals i laborals.
Al Joan d’Àustria, després d’un reguitzell de gestions fracassades, sobretot per aconseguir transport gratuït per als alumnes, també s’organitzaren torns de menjador a les dependències de la policia armada, sota la vigilància de professorat de l’institut Amb els edificis inacabats, les mancances d’infraestructura i de material es feren paleses. El Ministerio dotava els instituts de batxillerat de mobiliari i material didàctic, periòdicament i de manera escadussera, però als centres de nova creació hi faltava de tot. Si bé no trigaren a arribar remeses de crucifixos, retrats del Caudillo i ornaments, bancs supletoris i paraments per a la capella, els professors hi trobaven a faltar projectors, diapositives, mapes, llibres per
a la biblioteca i aparells científics de laboratori. Els directors sovint hagueren de desplaçar-se a Madrid per reclamar les dotacions pressupostàries, insuficients i ingressades amb mesos de retard, i per sol·licitar crèdits especials. Malgrat el progressiu augment de les aportacions, es feia molt difícil atendre les despeses de calefacció, neteja, conservació dels ascensors i pagament del personal administratiu i subaltern eventual, fins al punt que es va donar el cas que les dones de fer feines del Joan d’Àustria van acabar denunciant el centre davant la Magistratura del Trabajo, que els donà la raó i obligà l’institut a indemnitzar-les. (12) Aquesta precarietat obligava a demanar ajuda als pares per a les despeses generals. Per donar suport a la tasca i al bon funcionament dels centres, les famílies s’avenien al pagament d’una quantitat mensual, de la qual quedaven dispensades aquelles que tenien dificultats econòmiques. Des de bon començament, ambdós directors endegaren gestions amb el governador civil i el Ministerio de Educación per aconseguir la reconversió d’alguns espais i l’acabament de les instal·lacions. De fet, durant el primer any de funcionament no es pogueren fer servir els laboratoris ni les aules de dibuix, i el mes de juny encara no es disposava de servei telefònic. Seria llarg de detallar totes les obres endegades en els primers cursos: habilitació d’espais com a biblioteca, reformes en els banys, instal·lació de llum elèctrica al pati i anivellament del seu sòl…, algunes de les quals, projectades per l’arquitecte Adell. Una demanda reiterada va ser la reconversió dels espais hexagonals adjunts a l’edifici —anomenats «mercadillos», per la funció prevista inicialment—, que pertanyien a la Mutualidad Laboral de la Caja de Jubilaciones y Subsidios Textil. Solament la direcció de l’Infanta Isabel reeixí en l’objectiu, quan el Ministerio de Educación adquirí l’espai i finançà les obres per ser utilitzat com a pati cobert per als dies de pluja. El creixement de la matrícula i del nombre de professorat generà noves exigències, entre les quals era recurrent poder disposar de menjador escolar, un problema que afectava tots dos centres, ja que el domicili de molts dels alumnes es trobava lluny i era necessari estalviar-los quatre viatges diaris; també es reclamava el tancament del pati, en la mesura que augmentaven els danys causats per l’entrada de gent desaprensiva. A començaments del curs 1964-1965 s’havia aconseguit posar-hi tanques, i successives partides permeteren equipar els laboratoris i, a més, dotar l’institut femení de material de cuina i per a treballs manuals a l’Escuela del Hogar. Ara bé, no fou fins a l’octubre del 1966 que a l’Infanta Isabel s’inaugurà el servei de menjador a la caserna de la policia veïna, sota el control dels professors per torn voluntari, amb capacitat per a 130 nenes i amb un preu del menú de 20 pessetes. Al Joan d’Àustria, després d’un
47 auro invento-05-juny 2022
Pràctiques al laboratori de ciències naturals a l'institut Infanta Isabel. Arxiu Infanta Isabel
