EL BARRI DE LA PAU
Una de les creus de terme, símbols del barri
«discriminació», perquè, segons un portaveu veïnal «què els costava acabar la rambla just on s’acaba Barcelona i no deixar-la fins a Prim?», que és precisament on comença el barri de la Pau. De moment, sembla ser que hi ha un principi d’acord perquè els pobladors de l’últim barri de Guipúscoa puguin gaudir del futur traçat d’aquesta via, que es convertirà en rambla una vegada s’acabin les obres del metro.
A la dècada dels 50, quan Miquel Martínez era jovenet, a l’extrem sud-est del districte desè de Barcelona gairebé no hi havia edificacions. Miquel vivia en el que ara s’anomena barri de Sant Martí i, tot sovint, la canalla anava a jugar al que més tard seria el polígon la Pau i els seus voltants. “La zona més propera a Sant Adrià era coneguda com el bosquet. Era una mica feréstega, i fins i tot feia por d’apropar-s’hi”, recorda el veí. De fet, fins al segle XIX s’havia arribat a conservar una remarcable àrea de verns (5) en les ribes del riu Besòs, on era típic celebrar-hi les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere, així com reunions clandestines de treballadors. Però, en els anys previs a l’edificació l’àrea de bosc cada vegada s’anava reduint més per donar pas al cultiu. D’altres antics pobladors asseguren que a les rodalies del petit bosc hi havia hagut un parell de masies i una fàbrica,
Els vianants que anaven en tramvia des de Barcelona fins als municipis de Sant Adrià o Badalona podien gaudir d’un paisatge rural que ara resulta gairebé impossible d’imaginar i la resta de terrenys o eren àrees permanentment inundades o es feien servir com a camps de conreu. Concretament, en aquell indret —més o menys a l’alçada del carrer Guipúscoa— hi havia existit l’anomenada casa Llarga (6) i la indústria tèxtil Vila Marquès. Pel que fa a la resta de la zona que l’envoltava, els vianants que anaven en tramvia des de Barcelona fins als municipis de Sant Adrià o Badalona podien gaudir d’un paisatge rural que ara resulta gairebé impossible d’imaginar si hom es troba enmig dels enormes blocs de pisos que configuren el sector sud-est de la ciutat (7). Uns terrenys entre la riera d’Horta i la creu de terme Per apropar-nos al màxim a la seva antiga situació, els terrenys on ara hi ha la Pau estaven ubicats entre la riera
d’Horta (8) —traçat de l’actual rambla Prim— i el riu Besòs. El curs fluvial antigament es bifurcava en dues ramificacions, més o menys a l’alçada del que ara és el carrer Santander. Una de les branques sortia del terme de Sant Adrià, en direcció a Barcelona, cap al que actualment és el barri de la Llacuna. En aquest tram es formava una àrea de petites llacunes i al voltant s’hi creava una important àrea de joncars. Més endavant, com ja s’ha dit anteriorment, els aiguamolls es van anar assecant progressivament, formant terrenys cultivables. Tot i així, a l’estar situats entre la riera i el riu es produïen continus aiguats que provocaven desbordaments del Besòs i de la riera d’Horta, i inundaven les finques i les cases de pagès properes. En algunes ocasions es van arribar a produir importants destroces i perjudicis per als agricultors de la zona. Posteriorment, quan les aigües del Besòs anaven reculant cap a Sant Adrià i la riera d’Horta ja estava canalitzada, es van seguir enregistrant filtracions d’aigües subterrànies, fet que va causar molts inconvenients una vegada ja estaven edificats els blocs de la Pau, tal i com s’explicarà en el capítol 4. Entre ambdós cursos fluvials es trobaven situades també dos creus de terme, una de les quals s’anomenava Sant Martí. La creu va ser construïda per primera vegada el segle XIV, mentre que hi ha constància d’una última restauració del segle XVIII. Actualment, tot i que ha patit diverses modificacions tant d’estil com d’ubicació, la creu que es conserva està localitzada en la cruïlla dels carrers Guipúscoa i Extremadura, just davant del pont que comunica Barcelona i Sant Adrià del Besòs. El petit monument de pedra ofereix al visitant una imatge de desempar, gairebé de desolació, ja que s’enlaira sobre una petita plataforma de paviment, com si es tractés d’un semàfor. A més, la zona no és precisament de passeig, sinó de circulació de vehicles, per la qual cosa difícilment pot ser apreciada. En canvi el segon monument es troba ubicat enmig d’una petita zona arbrada que permet aturar-se i contemplar-la amb més tranquil·litat. Antigament, la creu de terme i la Torre de Fang —casa
57 auro invento-05-juny 2022
EL BOSQUET DE SANT MARTÍ
