EL BARRI DE LA PAU
El nom del barri estaria relacionat amb la commemoració franquista dels "25 años de paz"
La Verneda neix com a gran barri-dormitori El gran barri-dormitori que durant molts anys es coneixerà amb el nom genèric de la Verneda va néixer a primers dels anys 50 amb l’edificació d’un gran grup d’habitatges promogut per la Caixa de Pensions entre els carrers Andrade, Treball, Agricultura i Concili de Trento. En la mateixa època, el Patronato Municipal de la Vivienda aixecava 18 blocs de
L’Obra Sindical es mantenia imperturbable a les queixes veïnals i seguia amb la seva croada a favor de l’habitatge públic pisos a la Via Trajana, prop de Sant Adrià. Ambdós impulsors van batejar els seus respectius projectes amb el nom de Verneda, en record de l’antic molí del general Manso i d’un camí que es situava aproximadament sobre el traçat de l’actual carrer Guipúscoa. Pocs anys després, l’Obra Sindical s’estrenava a la zona amb el projecte de 1.637 habitatges que va anomenar grup Juan Antonio Parera. En un principi només eren tres grups aïllats enmig d’una àmplia àrea semi-agrícola i industrial que oferia grans possibilitats constructives. Però ja havien obert la primera escletxa perquè en aquesta zona no es tingués gens en compte
el Pla Cerdà d’Eixample, que preveia l’estructuració lineal de la ciutat des d’Hostafrancs fins als límits amb Sant Adrià. D’entrada, els pisos del Patronato van ocupar bona part dels terrenys on l’arquitecte havia projectat el gran parc del Besòs, del qual, no cal dir-ho, no se’n va saber mai més res. Davant la febre constructora, l’Administració va decidir establir el pla parcial Levante Norte, que s’estenia fins al Besòs, i que havia de regular el creixement ordenat de la ciutat per aquesta banda. El pla va ser aprovat l’any 1958, quan ja s’havien construït els tres primers polígons de la Verneda. Les successives modificacions del projecte, a petició dels veïns, no van servir perquè els promotors dels pisos, en només 20 anys, convertissin aquesta part de Sant Martí en una de les àrees de Barcelona més densament poblades i més mancades d’equipaments. El polígon de la Pau es va estrenar dins l’eufòric creixement de la zona i en plena vigència de l’última modificació del pla parcial. Val a dir, però, que l’Obra Sindical, una vegada més es va escapar completament del control de la Comissió d’Urbanisme de l’Ajuntament, i va edificar el grup d’habitatges al seu aire. Un polígon per millorar la deteriorada imatge de l’Obra Els anys 60 havien encetat una època d’expansió i prosperitat econòmica gràcies, sobretot, al turisme. Però la problemàtica de l’habitatge no s’havia solucionat ni de bon tros encara que la iniciativa privada ja havia descobert que construir pisos era el negoci del segle. L’Administració pública va optar per canviar de tàctica, especialment perquè el pressupost per pisos cada cop era més reduït. A partir d’aquell moment, es van proposar fer actuacions puntuals en casos extrems, les anomenades Unidades de Absorción Vecinal (UVAS), sense variar gaire els criteris constructius (25). Però, per una altra banda, van decidir també fer alguns projectes més acurats. Calia millorar la mala imatge que l’Obra Sindical s’havia guanyat a base d’edificar pisos que gairebé des del primer dia suscitaven les ires dels seus pobladors. Tot plegat es va quedar amb bones intencions, perquè la majoria dels casos els resultats finals no van ser precisament modèlics.
61 auro invento-05-juny 2022
si feien tant mal a la vista i al prestigi municipal com els de la Diagonal, a l’entrada de Barcelona—, era la prioritat absoluta (22). La filosofia i la forma d’actuar de l’Obra Sindical del Hogar, organisme executor de l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV), era gairebé la mateixa. La qüestió principal era la d’edificar, mentre que la resta d’obligacions no semblaven tenir cap importància. Una vegada s’havien entregat les claus dels polígons, consideraven que la seva gestió ja es podia donar pràcticament per enllestida. No hi havia ni temps ni diners per dur a terme les tasques de manteniment que assenyalaven els contractes d’accés als habitatges, i menys per rehabilitar uns pisos que s’acabaven d’estrenar. Als nous inquilins només els quedava l’opció de resignar-se o desesperar-se i protestar davant la desídia administrativa (23). Mentre, l’Obra Sindical es mantenia imperturbable a les queixes veïnals i seguia amb la seva croada a favor de l’habitatge públic. L’entitat estatal es va estrenar a Barcelona l’any 1948, amb el polígon de la Mercè, i fins a la seva desaparició a la dècada dels 70, va edificar més de 9.000 habitatges en diferents indrets de la ciutat. En total, l’OSH va construir 44.721 pisos a Barcelona i província (24).
