EL BARRI DE LA PAU
Una de les postals editades a l'època. A l'envers es llegeix: Bloques modernos La Paz"
Des de sempre hi ha hagut un indret que s’ha perfilat com el centre indiscutible del polígon I per tal de coronar les empremtes dels “25 años de paz”, és obligat recordar que els festivals es van clausurar amb l’estrena de la pel·lícula “Franco, ese hombre”, dirigida per José Luis Sáenz de Heredia. El film no cal dir que rematava les mil i una lloances que el dictador havia rebut al llarg de l’any. Tot un èxit de crítica i taquilla però, en canvi, no va agradar gaire a l’homenatjat. Sembla ser que la pel·lícula va fer-se-li una mica pesada, perquè hi havia un excés de desfilades. L’Associació de Veïns decideix variar la denominació Un cop és segur que el període franquista està tancat, l’Associació de Veïns tenia cada vegada més clar que no podien quedarse amb la denominació “grupo la Paz”. La primera part calia suprimir-la perquè ja no eren un grup. Com ja s’ha esmentat en el capítol 1, consideraven que havien assolit l’estatus de barri, no solament per les dimensions del polígon, sinó per la problemàtica que unia els veïns a fer la seva pròpia guerra. La segona part encara era més urgent, ja que el terme la Paz, com a commemoració de l’aniversari d’una dictadura, tenia unes connotacions totalment i sense
sentit en ple desenvolupament de la democràcia. És per això que a poc a poc es va anar introduint la versió catalanitzada de grup o barri de la Pau, tot i que encara no constava d’una forma oficial en els estatuts de l’entitat veïnal. La població va anar fent seu el nom, fins que a primers de la dècada dels 90 es va decidir legalitzar la situació i aprovar el canvi definitiu. Ara, a tots els efectes, s’ha de parlar de l’Associació de Veïns del barri de la Pau. Tot i que ha millorat ostensiblement el significat del nom, els habitants asseguren —amb certa sorna— que la pau i la tranquil·litat no són precisament els mots més escaients per definir la seva estada al polígon. Els carrers recorden destacats pedagogs Van haver de passar gairebé 30 anys perquè tots els carrers de la Pau fossin batejats. Durant molt de temps només es coneixien les vies que limiten el polígon —Guipúscoa, Extremadura, la rambla Prim i Gran Via— i els carrers Ca n’Oliva, Andrade, Empordà i Concili de Trento (31) Pel que fa a la resta de vies, no n’hi havia cap que tingués nom. Per tal de situar-se d’alguna manera, durant aquestes tres dècades es va fer servir un combinat de números i lletres per assenyalar els blocs i les escales, que l’únic que aconseguien era confondre tant als carters, als repartidors i als visitants, com als mateixos pobladors del barri. “Era injust que després de tants anys continuéssim sense rètols. Una vegada més, es demostrava que el nostre barri era considerat un grup marginal dins de Barcelona”, es lamenta un dirigent veïnal. L’Associació va insistir davant l’Ajuntament perquè es posessin noms a les vies internes del polígon, i fins i tot van fer una llista amb els que consideraven més adequats. “Volíem que portessin el nom d’homes i dones relacionats amb la cultura i l’ensenyament, i que la majoria fossin catalans”, explica el president de l’entitat. Finalment, l’any 1994 es va estrenar l’actual nomenclatura del barri. Fins llavors, a més dels carrers principals, també s’havia batejat la plaça de la Cultura (32). La majoria de denominacions —inclosa la de la plaça de la Pau— són les mateixes que les que havien escollit els veïns, encara que
63 auro invento-05-juny 2022
propagandístics per ressaltar la figura de Francisco Franco i la seva gestió amb motiu dels “25 años de paz”. Va ser tanta l’eufòria de festivals, misses i exposicions itinerants arreu d’Espanya, que el dictador es va acabar de convèncer del seu carisma i de la seva omnipotència. Per les seves declaracions, semblava que més que la pau es commemoraven els “25 años de la victoria” (29). No era gens estrany, doncs, que l’aniversari no servís perquè Franco preparés la seva immediata successió —tal i com s’esperava que fes des del sector més reformista del seu gabinet— sinó que es va enaltir de tal manera que va anunciar que esperava governar 25 anys més (30). Enmig de tanta exaltació efímera, s’havien de buscar altres actes que asseguressin que es deixava constància futura del seu primer mig segle de tranquil·litat i prosperitat. ¿I quin millor segell de garantia d’aquest fastuós aniversari que batejar amb el nom de la Paz algunes de les noves obres del Movimiento que estiguessin en projecte o en fase de construcció? El polígon “modèlic” del sud-est de Sant Martí —que en plena eufòria d’activitats celebratives tot plegat es començava a cimentar— va ser l’escollit a la ciutat de Barcelona per lluir la preciada denominació.
