Berta Miró Pellicer | 4t d’ESO | Jesús Salvador 3r premi | A 2016
Onades Paral·leles Un soroll estrepitós interromp el meu somni. Crits aspres. Per la petita finestra, unes llums em fan obrir els ulls. Semblen flaixos violents. La veu de la mare s’acosta cridant insistent i nerviosa. La seva mirada vesa una por incontrolable. - Shadin!! Shadin!! Corre, corre!! Sortim de casa!! Baixem les escales amb el cor a la mà... Descalços i amb pijama... La meva ment espera el pitjor... El terror em paralitza i la meva mare m’empeny cap a l’exterior. El fum de la pólvora es barreja amb la pols de les runes. La ferum em mareja i la foscor de la nit no ajuda. Estic confús. Les llàgrimes m’ennueguen la visió. La multitud anònima corre espaordida i ensopega amb mi com si fos un obstacle humà. Em desoriento amb el rebombori del carrer. Em giro desconcertat i veig com casa meva desapareix com un miratge pels efectes d’una bomba. No veig la mare i començo a córrer en direcció al parc del barri. M’amago a la caseta de fusta que simula un vaixell de pirates, el meu espai preferit i segur. Davant de l’embarcació, un far de plàstic que pampalluga tènuement indica la llum a seguir, la llum de la llibertat. Moltes tardes, després de les classes, amb els meus amics abillats amb unes disfresses casolanes esdeveníem uns ferotges corsaris que conquerien illes exòtiques arreu del món. Tanmateix, ara estic sol. M’esforço per respirar però no puc. El dolor... la desesperació... el pànic... envaeixen indiscriminadament la meva ànima. Fatigat, els ulls comencen a tancar-se lentament i el meu cos, a poc a poc, nota la terra humida del carrer mentre una mà arrugada em pren pel braç i m’anima a córrer cap a la platja... **************** Un suau oreig esmunyedís viatja per l’habitació de l’hotel de cinc estrelles. Els llençols de lli blanc descansen desendreçats després d’haver passat la tercera nit a Kos, la meva illa de Grècia preferida. Una flaire d’aigua salada balla contínuament en l’ambient. El sol m’envolta entre els seus braços entrant per l’enorme finestral que obre de bat a bat el meu pare. - Chris! Desperta dormilega, que són gairebé les dotze! Em fa una abraçada i un petó al front. De fons, escolto la mare cantant l’aniversari feliç amb la seva veu de soprano. Avui en faig deu, les dues xifres tan desitjades. Això és tot un luxe, penso acaparant l’espai del llit mentre dibuixo un somriure al meu rostre. La mare s’acosta amb un got de llet i uns croissants de mantega. - Esmorza i dutxa’t, que després de banyar-nos anirem a dinar a un restaurant que té un mirador davant del mar. Uns minuts després la tènue pluja freda de la dutxa recorre el meu cos. El dia promet. Estic entusiasmat. Retiro la cortina de color crema i obro la finestra del lavabo. Unes vistes sobrenaturals. L’horitzó es confon amb la blavor del cel en una línia imprecisa. Unes gavines juganeres ocupen el trencaones del port. La sorra convida a seure els pescadors que s’acomoden per dinar després d’haver matinat en la seva rutina diària . La tranquil•litat omple el paisatge i un far amb ratlles blanques i vermelles presideix un petit penya-segat que s’alça majestuós a peu de platja. - Estàs preparat, Chris? –pregunta la mare amb ganes de sortir –Anem baixant. Em cordo les sabates i recorro la immensa habitació per arribar fins a l’entrada. Prenc les ulleres de bussejar i em dirigeixo cap a la platja.
/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 13
