Laura García Mata | 2n d’ESO | Jesús Salvador 2n premi | B 2016
Retrat L’Aniol, que acabava de complir onze anys, mirà pel forat d’una esquerda mig amagada a la porta de la casa de Doña Mercè. Ho feia cada vegada que portava la mula a l’abeurador, als afores de Salardú. Mai havia aconseguit veure res ni percebre cap indici de vida. Només foscor i un silenci trencat per les corredisses d’alguna rata inoportuna o d’algun colom desorientat que hi havia accedit per un vidre trencat de la finestra. Era estiu de 2015 i el calor havia portat una nit amb lluna plena. Les campanes de l’església tocaren les dotze. L’Aniol hi concentrà la mirada nerviós. Li havia semblat endevinar una silueta caminant lentament. Impossible. Feia anys que la casa estava deshabitada. El cor se li accelerà i la penombra de la nit, barrejada amb la llum difusa de la lluna, provocaren que la història que corretejava des de feia ja uns anys sobre l’esperit de Doña Mercè aparegués al cap l’Aniol. El ritme del seu cor s’incrementà paral•lelament a la seva curiositat i al seu ànim per entrar a la casa enigmàtica. L’Aniol, amb el seu rostre ple de pigues petites que contrastaven amb uns ulls grans de color indeterminat, prengué la decisió d’accedir-hi. Obrí la porta lentament que es queixà amb un grinyolar sorollós. Donà les primeres passes sobre un terra ple de mosaics amb un fons clar i unes flors vermells cobertes per una generosa capa de pols i fulles seques. La penombra del domicili abandonat va obligar el noi a encendre l’interruptor. No s’engegà. Just davant seu, intuí una sala precedida per una gran taula de fusta que suportava el pes de dos canelobres sense espelmes o, si més no, s’intuïen les restes d’unes que feia temps que s’havien consumit. A la mateixa sala, una gran llar de foc de maons i fusta va cridar l’atenció de l’Aniol però, tot seguit, la seva mirada s’endinsà en els ulls del retrat que hi havia just a sobre la llar. Era el retrat de Doña Mercè. Els ulls de la dona van quedar gravats a les ninetes del noi. El seu rostre de pell fina i blanquinosa remarcaven uns trets perfectament marcats que es trencaven per unes arrugues prematures fabricades, possiblement, per la dura existència que portà a les seves esquenes. La figura forta i endurida de Doña Mercè feia intuir un transcórrer feixuc de la seva vida, una existència on volgué aconseguir una pau revestida d’humilitat però on els anys, les injustícies i les pedres trobades en el camí esdevingueren un càstig continu. El seu posat denotava haver creat una cuirassa contra tot i contra tots. Al poble, es parlava molt sobre la seva vida. Una dona solitària, independent que no deixà indiferent a ningú. Es rumorejava que va practicar la bruixeria, que la seva solitud es devia al rebuig i desconfiança per part d’ella de tot aquell que s’hi apropava pel simple fet de ser una jove amb experiència i intel•ligent, capaç de raonar idees i tenir seny per escollir allò que afavoria als més dèbils. Tot i això, a vegades, com a persona humana que era errava... i la seva vida es va veure del tot canviada pel simple fet de la seva generositat, fet que la perjudicà. En aquella època Catalunya vivia sota una dura repressió. Les injustícies de l’exèrcit franquista provocaven revoltes que acabaven en morts i fugides dels catalans republicans. Doña Mercè entenia que tots tenien dret a ser lliures i expressar els seus ideals i, davant de la impotència
18 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /
