Pol Puertas Invers | 2n de batxillerat | Montcau - La Mola 1r premi | A 2017
Metro Entro, com de costum ràpidament i intento aconseguir un seient, avui ha estat fàcil, encara tinc son i s'agreix poder seure una estona. Avui el metro no va massa ple, segurament perquè és estiu i és d'hora encara, però ja se sap, en aquesta ciutat el dia comença moit aviat. Sembla mentida que ja sigui 2005, és com si haguessin passat dos dies d'ençà que em vaig mudar i comencés a agafar aquest metro diàriament per anar a Ia feina. Em poso els auriculars, m'agrada escoltar música, és una bona manera d'activar-me i començar amb força el dia. Observo Ia genti és interessant estudiar que diuen els seus rígids moviments dominats per Ia vergonye. Tenen por de ser observats per Ia resta, que no sabem on mirar i perdem els ulls en qualsevol cosa que trenqui Ia monotonia i Ia rigidesa del vagó, Com alguns, amb discreció, analitzo els moviments i 'es cares de tots els presents, sempre intentant evitar I t incòmode moment de creuar Ia mirada amb un altre curiós que es troba en Ia mateixa situació que jo. D'altres, prefereixen centrar-se en un món interior i aïllat de Ia resta, el qual alguns el coneixen com a Whatsapp. A mi em desagrada aquesta idea, em sembla trista. Encara que un tren pugui semblar una cosa avorrida en el fons hi ha moltes coses a fer, mai hi ha dos dies iguais, sempre són diferents. Dedico el temps del viatge a jugar a imaginar que pensen Ia resta de passatgers, d'on venen aniran, que faran, perquè estan aquí... Un infinit de preguntes que mai podré saber però que ajuden a fer el viatge entretingut, a vegades fins i tot un tan divertit. Tinc un nen assegut al davant, no deu pas anar a l'escola evidentment, és juliol. Què deu fer aquí tan aviat? Té el cabell negre, porta un tupè d'aquells que de bon matí fan goig però al cap d'unes hores acaben aixafats com si els hi hagués caigut un cubell daigua a sobre. Fa uns ulls plorosos, és bastant petit, dedueixo que tindrà uns deu anys. S'està assegut moit quiet, amb I tesquena ben rígida, no es mou ni un mil•límetre. Segurament se senti incòmode, deuen ser els nervis. Ja arribem a Ia següent parada, puja un home d l aspecte sud-americà i Sasseu al meu costat, és un dels pocs seients que queden Iliures. La resta de Ia gent que puja va cap a l'altre cantó, de manera que no els puc veure bé. El senyor d'Amèrica del sud té complexió forta, deu tenir prop dels trenta. Va vestit amb roba d'esport, podria ser que anés a fer footing a algun dels parcs de la ciutat. Ara que predomina el bon temps i deixem enrere la boira i la pluja que dominen la ciutat la major part de l'any, tothom sol aprofitar les poques hores de sol de què disposem. Durant unes poques setmanes Hyde Park es converteix en un mar de persones que prenen el sol que fa que el parc sembli més aviat una platja. Porta uns auriculars* però el fet que el tingui assentat just al meu costat fa que entre cançó i cançó pugui escoltar lleugerament part de la seva música que té un ritme molt animat i d'un caire 'latinoamericà. Desvio la meva mirada cap a una parella que contempla un mapa i que tot apunta que estan fent turisme. Els dos estan dempeus i s'agafen amb força a les barres per no caure a causa de les batzegades que fa el comboi, sobretot quan frena. Aquests dies d'estiu la ciutat Somple de turistes, sol ser molt habitual trobar-se'ls per qualsevol racó de la ciutat però sobretot per les zones més cèntriques. És curiós com molts d'ells, tot i estar bombardejats constantment amb rètols de "stand on the right', no saben que s'han de posar a la dreta de les escales mecàniques i, en posarse a l'esquerra, són empentats amb força per persones que, per massa escurar, fan tard. Parem en una estació, baixa un home que no havia vist encara, amb americana i corbata. Em fixo en el diari que porta sota el braç: The Telegraph. També puja una senyora ja ben entrada en els cinquanta amb un look bastant hippie. Un vestit vell de cotó llarg fins als turmells d'un gris fosc amb unes botes militars
/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 25
