cuir lluents com la negra nit. Ja esmorzaré quan sigui al cotxe, vaig pensar. Ho tinc tot, m'havia dit. Semblava que ho tenia tot. I així ho semblava, però just entrant per l'autopista me'n vaig recordar. Vaig deixar anar un crit. L'informe. M'havia deixat l'informe a casa. Feia una temporada que la notava distant, passiva. Sempre l'enxampava mirant per la finestra, amb una mirada buida però plena de sentiment, viva de records i anhels. Sabia que alguna cosa li rondava pel cap, però mai m'havia costat a preguntar-li res. Pot ser si ho hagués fet... Pot ser si aquell dia l'hagués agafat del braç abans de que es separés de mi i li hagués preguntat, si l'hagués mirat als ulls, si l'hagués escoltat... Pot ser si aquell dia l'alarma m'hagués despertat a les set i quart, si hagués tingut temps suficient per preparar-me, si hagués agafat l'informe desat en la funda de plàstic sobre la taula de l'escriptori, al costat de l'impressora vella, i hagués marxat de casa a treballar i hagués fet les vuit hores de la meva jornada completa, pot ser si hagués continuat amb la meva vida rutinària, pautada i dirigida, pot ser llavors no hagués enxampat a la meva novia en els braços nus d'un altre home, abraçats entre mirades, sostinguts per un somriure. Cap dels dos es va adonar de la meva presència. Pot ser si algun hagués aixecat el cap i m'hagués vist sota el marc de la porta, amb la cara desfeta i els ulls encesos i adolorits... Però ningú va dir res. Jo vaig agafar l'informe i vaig tancar la porta de casa sense fer soroll. Vaig encendre el cotxe. Vaig arribar tard a la feina i a la reunió sobre els mocadors de paper per alemanys refredats. Vaig continuar amb la meva vida. Vaig intentar-ho. Però aquell somriure. Ja l'havia vist mil vegades, aquell somriure. Era evident. Sempre ho havia estat. Un somriure que amagava sutilment xiuxiuejos a l'orella, sospirs tallats i mirades torçades. Segurament des de feia mesos i jo no havia sospitat mai res. Havia estat cec completament. S'havien rigut de mi durant mesos. S'havien aprofitat de mi. Un simple treballador que seguia al peu de la lletra qualsevol instrucció i no es qüestionava res que l'envoltava. Fins aquell matí. Pot ser si en lloc de comprar una bossa de patates sabor pernil hagués mirat als ulls aquell home i vist la veritat, pot ser si en lloc de viure per la feina, hagués viscut per somriure, com aquell home, pot ser ara no tindria el cor destrossat i l'orgull ferit. Pot ser ara no tindria un cadàver als peus i les mans tacades de sang.
30 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /
