CAPÍTOL II Una tarda qualsevol d’un estiu calorós del 1937. El Miquel jugava innocentment al riu Ripoll amb un home alt, prim, de cabells castanys i ulls negres com el carbó. Com moltes tardes van seure a escoltar el silenci de l’aigua trencat pel piular dels ocells quan, de sobte, el Miquel va preguntar: • Quan tornaràs papà? • No et preocupis per això… - contestà l’Oriol, el pare del Miquel, una mica preocupat mentre llençava amb força una pedra al riu - Mira! Aquesta ha rebotat! • A mi no em superes! - assegurà el Miquel - Veus? Set rebots! • Doncs… Saps en què no em guanyaràs mai? Al tocar i parar! Pilles! • Com que no? Ja veuràs! - reptà l’infant mentre corria darrere de l’home. I, totes les tardes, passejaven pels meandres del riu Ripoll fins que queia la nit a Sabadell, desitjant que aquell dia no arribés. El resplendor i la brillantor que desprenien els ulls de les dues persones que corrien, jugaven i saltaven pel riu indicaven que s’estimaven moltíssim però aquella felicitat estava a punt d’arribar a la seva fi: l’Oriol havia d’incorporar-se a lluitar amb el bàndol republicà a la guerra civil. No hi havia volta de full. Arribà el temut dia i el pare es llevà d’hora per preparar la seva motxilla. A les set, despertà la seva família, entristida per la marxa. Tot just quan el pare deia adéu al Miquel, arribaren uns homes uniformats. El pare besà el seu fill i, tot seguit, la seva dona. Sortí de casa i s’acomodà al darrere d’un cotxe que l’esperava amb el motor en marxa. Per la finestra, regalà un gest de complicitat al Miquel que li retornà no massa convençut. El vehicle arrencà i el Miquel i la seva mare restaren quiets mirant en silenci la difusa silueta del cotxe que desapareixia mica en mica per l’horitzó mentre el sol saludava el nou dia. El temps va transcórrer molt lentament. Mare i fill rebien cartes de l’Oriol una o dues vegades a la setmana on explicava les seves aventures i els tranquil•litzava dient-los que es trobava bé, tot i els perills que corria a diari en el camp de batalla fins que, un dia, deixaren de rebre notícies . Un mes després un oficial els portà una nota signada per un dels caps militars de l’exèrcit republicà: l’Oriol havia desaparegut després d’una inesperada emboscada dels enemics. No es sabia res més. La notícia caigué com un gerro d’aigua freda a casa del Miquel. El nen quedà molt afectat. Durant tres mesos pràcticament no menjà ni parlà res: passava les tardes mortes al costat del riu observant com les orenetes es perdien en la llunyania. La seva mare va haver de treballar netejant cases ja que per culpa de la guerra moltes famílies es van empobrir i van passar gana però a ells mai els hi faltà res ja que, misteriosament, cada matí trobaven al peu de la porta un cistell amb menjar que els hi deixava una persona anònima. Mai van descobrir de qui es tractava. Els anys es succeïren. El Miquel mai es va casar i va decidir viure una vida solitària. Es convertí a la ciutat en un personatge popular, entranyable, peculiar i excèntric perquè cada nit de lluna plena pintava la torre de l’Aigua: era l’ homenatge al seu pare. CAPÍTOL III Sentí les seves passes, s’apropava a ell. Retrocedí des del terra fins caure per les poques escales que iniciaven el torricó. La figura es mostrà sota la llum de la lluna que, just en aquell moment, sortí de darrere dels núvols i enlluernà més intensament la ciutat. L’ancià, dolgut per la caiguda, alçà la mirada per fixar-se qui era l’individu que li estava atacant.. El monstre s’apropà lentament,
34 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /
