fóssim tots persones. Ells gaudien de més drets que elles. -I això per què? És absurd! –va exclamar l’Ausiàs. -Totes les societats anteriors al segle XXII són absurdes. Antigament també s’imposaven normes sobre l’estètica, la vestimenta i la manera de fer dels homes i les dones. Unes diferenciacions ara inimaginables. Perdien el temps trencant-se el cap amb això i no salvant els ecosistemes... Van passar per una sala on es projectaven hologrames de manifestacions a favor de la igualtat de gènere. Més endavant van trobar una vitrina amb uns objectes denominats pistoles. -L’any 2138 Nacions Unides va prohibir les armes i va acabar amb les guerres. Heu de pensar que al segle XXI hi havia països on cada ciutadà tenia una d’aquestes! En qualsevol moment podia perdre l’oremus i matar el seu veí. A més, molts governants es tiraven floretes parlant de la pau, però després destinaven la meitat del pressupost del país a armament, mentre retallaven en educació. I continuaven anomenant-se pacífics! Els historiadors creiem que la doble moral de la societat del XXI fou pitjor que la inquisició de l’Edat Mitjana. Van passar per un passadís ple de fotografies de gent dormint al carrer i fent cues a les Oficines de Treball. -Al segle XXI no es garantia a tothom el dret a l’habitatge i a la feina. Com podia ser que hi hagués gent sense sostre i sense treballar? –deia el guia-. Hi havia molt per fer al món d’aquella època: moltes coses per arreglar. Els humans es desaprofitaven a ells mateixos. Van arribar a una cambra fosca que duia el títol de: El Gran Genocidi. A la paret hi havia fotografies d’animals a dins de granges i rètols polsegosos d’una empresa que ja no existia: McDonald’s. -Pitjor que l’Holocaust fou la gran matança que els humans van dur a terme amb porcs, vaques i pollets innocents amb l’objectiu d’obtenir carn per menjar. -L’Ausiàs i les mares van pensar en els pobres animalons tancats en un estable, esperant la mort. Van començar a plorar-. Avui, a cada ciutat del món hi ha un monument dedicat a tots els animals que van morir per culpa nostra, caçats o assassinats a l’escorxador. A Solsona es conserven les ruïnes d’una antiga granja de vaques. Estan obertes al públic. Us en recomano la visita. Finalment, van arribar a una estanteria plena de llibrets. -Aquests eren els passaports de la gent. Per cada país, un passaport. Moltes vegades, les persones es discriminaven per la seva procedència. No eren conscients que el seu genoma era el mateix, que eren iguals vinguessin d’on vinguessin, i que el fet d’haver nascut en un lloc no et donava més drets sobre aquest. No entenien que el món és de tots. –L’holograma va mostrar un passaport. A la portada hi havia el dibuix de la Terra i hi deia Ciutadà del món-. Al segle XXI no existia el passaport únic internacional, igual per a tothom. En acabar la visita, la família Garcia va recollir les seves pertinences i va anar al parc del costat. La Peronella va clicar un botó metàl•lic que tenia adherit al cap. Els ulls se li van il•luminar. -A veure... a l’agenda tenim apuntat que ara toca dinar. -Que eficaç que és l’Ironbody! –va exclamar la Dafne-. Ofèlia, com és que encara no te l’has posat? Ets una prehistòrica! Pitjor encara... ets una vint-i-unenca! L’Ironbody el duien adherit al cervell gairebé tots els humans del planeta. Era molt barat: qui no el tenia era perquè no volia. I això estava mal vist. Amb ell podies fer de tot: contactar telepàticament amb altra gent, gravar i fotografiar el que veien els teus ulls, orientar-te per la ciutat, trobar teletransportadors, veure pel•lícules, assolir nous coneixements... De fet, les escoles ja no existien perquè els progenitors introduïen les dades al cervell dels seus fills a través de l’Ironbody. L’última aplicació que havia sortit era l’Always Connected, amb la qual podies llegir la ment d’altres persones. Havia tingut molt d’èxit, però ara centenars d’amistats i matrimonis s’estaven trencant i el nombre d’homicidis havia pujat un 276%. Nacions Unides tenia un dilema: no sabia si prohibir l’aplicació per evitar les morts, o fomentar-la per reduir la superpoblació. -Tens gana? –li va preguntar l’Ofèlia a l’Ausiàs. -Sí! –va respondre-li el nen. La mare va treure un entrepà de la motxilla-. De què és, mama?
/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 43
