només sabia i podia entendre que no podia tornar a casa, m’havia de buscar un altre lloc on viure, i sobretot trucar a la policia, encara que dubtava que fos capaç d’inculpar-lo. De moment havia de buscar un lloc segur on anar; que tingués a algú de confiança. El mòbil em va començar a sonar, era el pare; vaig penjar. Però va continuar insistint; fins que fart de que no parés, vaig agafar-lo: - Marc, has d’escoltar-me atentament, ho acabo d’entendre tot. No sóc jo el que ha sortit per la tele! Torna a casa si us plau, no és el que tu creus. - Ja clar, i qui ha estat llavors? El teu nom, la teva cara... No vull parlar amb tu, no em puc creure que hagis fet això. - Era... [vaig penjar abans que pogués dir res més] Estava en un estat de xoc absolut, no entenia com podia excusar-se d’una cosa que jo mateix havia vist, i tampoc podia entendre com ho havia pogut fer. M’estava tornant a trucar. Vaig apagar el mòbil, i vaig tancar els ulls, volent fugir del problema en que m’havia vist en les últimes hores. I vaig seguir pensant on podia anar. Els familiars més pròxims que tenia eren els meus avis i els meus cosins.Aniria a casa els meus avis, que vivien més a prop d’on parava el tren i els hi tenia més confiança. Ja estava decidit a on marxaria, ara només quedava a que el tren parés i agafés un bus cap a casa seva. Vaig mantenir-me tot el viatge en silenci, sense moure’m res més que per canviar el cap de lloc cada uns minuts, de la finestra, a l’interior, així successivament fins que es va acabar el trajecte i tots vam baixar. Ja s’estava fent fosc. Al cap d’una hora o així ja estava a casa els meus avis. Sa i estalvi.” I és on estic ara des de fa ja uns dies. Encara no he obert el mòbil, i no els hi he explicat als avis el que va fer. Nosóc capaç, igual que tampoc sóc capaç de trucar a la policia. Les imatges que vaig veure m’omplen la ment. La seva cara en blanc i negra, un assassinat fa trenta anys, el ministre d’exterior. Fa trenta anys. Trenta. El meu pare tindria quinze. No podia ser, la imatge no era d’un adolescent. Però es deia igual, i amb la mateixa cara. L’avi.
48 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /
