Judit Rodriguez Tortajada | 2n d’ESO | Jesús Salvador 2n premi | B 2018
Carta de suicidi Cada matí, quan em llevo, penso en aquell diumenge 27 de març, un diumenge que embolcallat de fatalitat. Aquell dia vaig assassinar a una persona. Eren prop de les 6.30 de la tarda, jo estava asseguda al sofà quan algú va trucar a la porta. Des de la finestra, vaig poder veure l’Ainoa, que esperava impacient a l’entrada, i vaig decidir no contestar. No em venia de gust tornar a escoltar una altra de les seves històries on es feia la màrtir... Estava cansada de les llargues i pesades xerrades, que duraven hores, sobre les queixes que la seva vida era horrible, que a l’escola li anava molt malament, que els seus pares no paraven de barallar-se per culpa seva, que se li havia mort el seu gos Spike... I jo pensava “doncs, si no vols suspendre, estudia” o “tots els pares es barallen un o dos dies a la setmana... Si no estan d’acord en segons quines coses, es normal que discuteixin... Això no significa que vulguin acabar amb la seva relació” i fins i tot tenia uns pensaments tan horribles com “tots tenim problemes, la vida no es perfecta per a ningú, ets una exagerada” o “només és un animal, ni que se t’hagués mort un familiar...”. Però tot eren pensaments i, potser, si hagués mostrat la meva opinió i m’hagués explicat millor els seus problemes, hauria pogut evitar la seva mort. Però no; tot eren silencis acompanyats de “Ja...” i “Ho sento...”, de diversos “Què dius? De veritat? Estàs bé?” i d’un o d’altre “Sí, pot ser...”. Opinava que les nostres converses amb molta falta d’ànim, les quals jo qualificava com a vomitives, no eren importants; no m’imaginava que tingués l’autoestima tan baixa, ni tampoc que es sentís tan desgraciada. El pitjor de tot era que ella em considerava com a la seva única amiga, es pensava que era una persona lleial i que sempre podria confiar en mi. Jo, en canvi, només la veia com una penjada, una pesada que només pensava en ella i el seu gos mort. La criticava i em burlava d’ella amb les meves amigues, les que considerava amigues allò que se’n diu de veritat. Un minut més tard, vaig veure l’Ainoa deixar el que creia que era un insignificant paper a la bústia. Just en aquell moment començava el meu programa favorit, “Merlí”, i vaig decidir acabar l’episodi. Una hora més tard, quan la programació va emetre els interminables anuncis publicitaris, vaig dirigir-me, amb mandra, a recollir una nota que em canviaria la vida. Vaig agafar el sobre blanc, que en un principi m’havia semblat un paper, i vaig mirar l’altra cara, on amb lletres grans i tremoloses havia escrit: “Per a la meva ÚNICA i MILLOR amiga”. En aquells instsnts, no sabia el seu contingut, i vaig rumiar “Ja estem... Aquesta no deixarà mai d’intentar ser el centre d’atenció?”. Vaig tornar a la sala, vaig seure al mateix lloc del sofà i, en veure que els anuncis continuaven a la televisió, vaig decidir obrir el sobre. "Només vull que em deixin de jutjar i criticar per tot. El que faig està sempre malament, ja no puc confiar en ningú, estic sola en aquest món... No sóc més que una decepció, una vergonya per la meva família... No tinc amics i, des de la mort de l’Spike, sento un buit al meu interior que sé que mai no es podrà omplir. Ell era l’únic que em feia sentir una mica especial, però ara m’observo al mirall i no veig res més que un horror de noia que, a més de lletja, és estúpida. Però tu... tu si que m'importes, i et demano perdó per haver-me rendit, per no haver pogut aguantar... Però sóc una covard i no podia resistir cap obstacle, cap entrebanc més en aquesta vida. Judith, ets la única persona a la que m’atreveixo a dirigir aquesta carta, perquè ets la única
/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 51
