Josep Orfila Rovira | 2n de batxillerat | Sant Nicolau 2n premi | A 2019
La bici que no va saber volar Agú sempre m'ha dit que Ia vida és Ia suma d'experiències de quan ets jove i de records quan ets vell. Per aquest motiu vaig decidir viure Ia infantesa com una única gran experiència dividida en capítols, etapes, episodis -no sempre alegres- dels quais procuraria recordar-me sempre. Recordo el mar, sempre turquesa, de Menorca, Ia meva Menorca; aquells barrancs de pedra erma gairebé infinits que desembocaven a l'aigua, trencant-la. Si bufava tramuntana, el mar es convertia en una bassa d'Oli transparent, que jugava amb els matisos i reflexos de Ia Ilum de vegades blanca, verda o taronja quan queia Ia tarda. Vivíem en una casa acomodada a dalt de Ia costa, des de Ia terrassa, des d'on es veia Ia boca de Ia cala, mlagradava imaginar que era dins d'un bergantí que salpava del port per a fer una expedició a les Amèriques, encara desconegudes; o fins i tot, pensar que era el comandant d'un castell fronterer que vigilava l'accés a l'illa. Amb Ia imaginació sempre viva passejava entre Ia pineda, a l'aguait de pirates i corsaris, amb una branca als pantalons a tall d'espasa. Era una d taquelles xafogoses tardes d'estiu on el sol pacta amb els núvols perquè el deixin brillar, Ia calor cridava a camp obert i el vent descansava. Jo, el petit de Ia colla i el més espavilat, devia tenir sis anys; em seguien el meu germà, Ilarguerut i prim, amb vuit; el Bruno, italià i baixet -seguint l'estereotip-, amb deu i el Federico, gras, ruc i ensenyant el cul, amb deu. Vàrem agafar tes bicicletes havent dinat i les vàrem dur costa amunt, fins a una gran esplanada en forma de circ romà. At so de les campanades que anunciaven les quatre de Ia tarda tots començàvem a pedalar. La dinàmica de Ia cursa era senzilfa: ei primer d'acabar quatre voltes senceres a Ia plaça guanyava. Jos evidentment, partia amb un gran desavantatge. La meva curta estatura i les meves carnes dèbils no podien competir contra les grans màquines de pedals dels meus adversaris. Ltúnica cosa que m'impedia fer un ridícul absolut era Ia roda accidentada del cicle d'en Fico que, tot i Ia força propulsada per Ia seva cuixa, no aconseguia superar el meu germà ni en Bruno, que sempre es discutien el primer Itoc. Malgrat tot, vaig arribar l'últim. Les Ilàgrimes em Iliscaven galtes aval, rodones i enrogides. Tot plegat feia riure als meus amics, cosa que m'empipava encara més. Baixàvem Ia costa que duia a Ia platja, de sorra dura i humida, amb les bicicletes. Feia hores que voltàvem i Ia calor ens havia deixat xops de suor i hiperventilant. El Fico, que mai havia tingut gaires Ilums, va tenir Ia magnífica idea de resseguir Ia passarel•la de fusta que acabava a l'aigua amb Ia bicicleta, i saltar per veure qui arribava més tluny. Tots, babaus i excitats, vam acceptar. Jo, que volia reivindicar les meves capacitats i Ia meva valentia vaig ser el primer, I l'últim. Seriós i concentrat, vaig agafar embranzida. Pedalava com si m'hi anés Ia vida, com un falcó que es Ilança contra Ia presa. Volia guanyar Havia de guanyar. La suor em resseguia l'espina dorsal i mullava el selló, que ara em patinava. Em vaig aixecar i encorbar sobre Ia roda del davant. El vent m'apartava eis cabells de Ia cara. Tenia una visió perfecta del meu objectiu i l'execució planejada. El batec del cor no em deixava sentir res més, era pura determinació. La bicicleta es movia com una extensió del meu propi cos. No hi va haver salt, ta bici i jo ens vam precipitar a I laigua i amb l'impacte em vaig clavar el maniflar al pit. La pressió em comprimia els pulmons, Ia sal em cremava els ulls i l'aigua m'inundava les fosses nasals. Vaig començar a aletejar desesperadament per tornar a Ia superfície, 60 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /
