pausa entre les dues frases. Va travessar el llindar de la porta un dels assistents del ministre amb una tauleta tàctil entre les mans.— Comunica als altres centres d’investigació que tenim tres cucs més disponibles. —Quina gran notícia, ministre! Però, si se’m permet la pregunta, d’on els ha tret? —Aquests nous cucs són ells dos i vostè —va contestar el ministre, assenyalant el Marc i el Pol, que estaven sent retirats de l’habitació pels guardaespatlles. —Perdoni?— Va dir la gerenta, visiblement desconcertada. —Fixi’s, esperava que vostè fos una mica més espavilada que els anteriors gerents, però ja veig que no és així —va dir el ministre, amb un to paternal.— Vostè ha passat a ser un cuc ara mateix. —Com he de ser un cuc? soc una persona! —Va exclamar la gerenta. Als ulls se li percebia un sentiment clar de desesperació profunda. —Els cucs també són persones. Són persones igual que vostè i que jo, amb la diferència que tothom ha deixat d’anomenar-los persones. Simplement pel fet de compartir tots ells un nom comú, diferent de persones o humans, és a dir, cucs, la gent passa a tractar-los com si fossin animalons, els deshumanitza, per dir-ho així. Fixi-s’hi, estimada gerenta, l’única diferència que tenen és que hi ha parts del cos que a ells els falten —va dir el ministre, completament serè, mentre s’acostava a la finestra que donava a l’habitació u.— Per la resta de coses, som iguals. La incredulitat i la sorpresa aclaparaven la gerenta, alhora que els seus mecanismes mentals feien que algunes coses que abans no s’explicava comencessin a tenir sentit. Després d’estar-se uns instants sense dir res, amb l’objectiu que la gerenta cavil•lés, el ministre va continuar: —Aquestes proves de resistència humana al dolor es fan per a la guerra. Es busca trobar la quantitat màxima de dolor que pot suportar una persona sense morir. És una manera de fer parlar els espies de països veïns. —Però això no ho podeu fer, és absolutament immoral! —va exclamar ella. El ministre no va parar atenció als renecs del futur cuc. —Serem un país temut arreu. I quin sentit tindria dur a terme les proves de laboratori amb animals? Fer-ho amb persones és molt més fiable. —Però no us cau la cara de vergonya, de fer aquestes coses? —La resposta és un no rotund. Sacrifiquem un percentatge ínfim de la població a canvi de la seguretat de tota la resta. Jo ho veig correcte. I ara, em permet una pregunta? Per què li sembla tan lleig, tan pervers i tan, com ha dit vostè, absolutament immoral, això de fer experiments amb humans, però, en canvi, fer-los amb éssers vius inferiors, com els animals, com els cucs, li sembla correcte?
/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 73
