una mica per tenir més bon cos i així evitar-me crítiques dels altres-. Vull demostrar que no em passa res així que agafo el mòbil i busco anorèxia. Llegeixo que tens infrapès si al calcular l’índex de massa corporal dona com a resultat un número inferior a 18.5, i així és. Segueixo llegint i veig un article que relaciona noms amb malalties. “ ...Mia és un nom que es relaciona amb bulímia, mentre que Anna es relaciona amb l’anorèxia...” Un cop llegeixo això penso; - Potser és que estava destinada a passar per això -. Però per tranquil•litzar-me dic; -No, jo no tinc això-. Llavors el doctor i la meva mare entren i d’aquesta conversa només recordo ho directe que és el metge. El doctor em diu “ Has vist que tens més pèls als braços? Això és perquè el teu cos no rep prou calories degut a l’anorèxia que pateixes. Com que està molt avançada t’haurem d’ingressar.” M’ho diu tant a la lleugera que em quedo al•lucinant amb ell. Veig la mare plorant però la ignoro i dic que no té cap sentit. Fa tres mesos que estic ingressada, les primeres setmanes vaig estar a la planta de psiquiatria i la meva família em visitava tot sovint. Després em van traslladar a un centre especialitzat on em van restringir les visites. Segueixo pensant que és una tonteria que estigui aquí. M’han augmentat les calories en la dieta, ho sé pels menjars que em posen, però jo no les necessito, puc cuidar jo tota sola de mi mateixa. Ara no sé quan peso, des que sóc aquí que no tinc balança, però per no engreixar i tenir un bon cos com el de la Laia faig exercici a les esquenes dels metges. Em trobo en l’habitació d’un hospital agafant la mà cada cop més freda d’una persona estirada en un llit. Tot i que no li veig la cara perquè està tapada, sé qui és, ja que sento entre els plors dels seus pares com el metge que la tractava els diu que ha mort per fallada orgànica degut a l’anorèxia. Jo això ja ho he viscut, sé que al llit hi ha la Laura, però aquest cop me’n vull assegurar. M’acosto per treure el llençol que li tapa la cara, però no és la Laura.... sóc jo! Però què hi faig jo en aquest llit morta!? Em desperto de cop angoixada i recordo haver somiat això abans. En aquell moment vaig pensar que deuria ser un somni premonitori, però que com que no eren gaire precisos no li vaig fer cas. Però aquest cop s’acostava molt a la realitat: Les paraules del doctor, la meva situació actual, on em trobo... potser si que realment tinc un problema. De cop un calfred em recorre l’espinada. No acluco l’ull en el que queda de nit. Ara son les onze del matí. Ens porten a mi i a les altres pacients a un gimnàs molt gran on hi ha uns grans trossos de paper amb un focus al darrera. Ens demanen que dibuixem en el paper com veiem el nostre cos. Un cop acabo encenen el focus que hi ha darrera. Quan miro al paper, veig la meva ombra i la silueta que he dibuixat. M’adono que no ocupo ni la meitat del que creia. El somni torna al meu cap i penso en com puc acabar... morta. De cop llàgrimes totes descontrolades, comencen a rajar per les meves galtes. M’adono com m’he desgraciat restringint-me menjar, matant-me a fer esport, a desitjar el cos d’una persona amb una constitució corporal molt diferent a la meva… com he pogut ser tan estúpida, com he pogut deixar escapar anys de vida així. Parlo amb la psicòloga del centre i diu que acabo de fer un pas molt important en la meva recuperació, he fet caure el vel que em cegava, he obert la caixa, en la que fa un temps hi vaig tancar el meu coratge i valor. Fa uns mesos que estudio els nutrients que aporten els aliments i ara torno a fer tots els àpats, a vegades repeteixo! Aquest pas tant important em va deixar anar a passar el cap de setmana a casa. El primer dia que hi vaig tornar la Laura es va presentar a casa demanant-me disculpes per ho estúpida que havia estat i em va confessar que va criticar-me per enveja. No li vaig retreure i la vaig abraçar, contenta de poder comptar amb ella un altra vegada. Han passat vint-i-un mesos des que estic ingressada, i avui dia disset de maig, surto per la porta que mesos enrere mirava enfadada, orgullosa del meu 1.58 i dels meus 47.6kg. Però... a qui li importa, les xifres no demostren res!
76 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /
