triangle isòsceles però tenia tanta gana... “Perfecte, Joan, estàs millorant!” –he pensat. Set, tres, dos, cinc...cinc, dos, tres, set. Entrem a la sala. Mentre espero el torn, començo a endreçar els llibres del més gran al més petit, per ordre alfabètic i per colors, com no. Estic emocionat, el Toni s’adonarà de la meva progressió. Li entrego la redacció on he escrit tot el reportatge del dia i em fixo en la seva expressió: se la rellegeix tres cops estranyat. Mentre ho fa, miro el rellotge i són les sis clavades. Com han passat dotze hores recito tres cops la segona estrofa de “Volcans”, de Haiko Taka. De sobte, sento com ell em mira fixament i s’aixeca per parlar amb la mare. Mentrestant, agafo la meva redacció, el Toni no se n’adona i la rellegeixo. Pocs instants després sé exactament l’explicació del gest de complicitat de la seva cara i la resposta expressiva de la meva mare. M’acabo d’adonar de la fòbia: a la redacció no hi ha la darrera de les vocals, la cinc. És la vocal prohibida. I, de fet, en el diari escrit ara mateix tampoc. Fixa-t’hi.
80 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /
