ser un dels més impactants. I és que ella era força alta i quan caminava semblava molt segura de si mateixa. Aquesta, una de les característiques més concretes del seu caminar, ràpidament va anar quedant borrosa en la meva memòria. Aquella autoritat i llibertat que tant havia admirat havia deixat de formar part d’ella i això em confonia del tot. Ja no podia fer res sola, per si mateixa, i no puc imaginar-me la impotència que això li devia fer sentir. L’anaves apagant a poc a poc fins que vas deixar-la sense poder respirar, i tot per què? Perquè fos una més d’entre totes les teves víctimes? Ets perversa. I tot i així, després del mal que has fet, ningú encara ara és capaç d’aturar-te. Però sé que aquest dia arribarà tard o d’hora i estic segura que passarà a la història. Seràs coneguda pels pitjors dels teus fets i mai ningú tornarà a pronunciar-te sense sentir un regust amarg per dins. Tothom sabrà que ELA, l’esclerosi lateral amniotròfica, haurà deixat de ser una malaltia terminal i, per fi, persones com la meva germana, que tenia tota una vida per endavant, tindran l’oportunitat de viure-la. Ja mai més els prendràs aquesta oportunitat, cabrona! Perquè aquesta lluita inacabada només pot tenir un final i és la nostra victòria. I si avui la meva germana fos aquí n’estaria d’allò més orgullosa.
Com he dit al principi, això no em tornarà la persona per la qual et conec i per la qual avui t’escric, pero només desitjo que no t’emportis ningú més. Ella ja no hi és per passar l’estona amb mi i parlar de tot i res, ni tampoc per fer canvi d’armari quan canvia el temps. Si aquest hagués de ser el meu últim desig, només em queda desitjar-te adeu per sempre.
84 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /
