cià que obre el quiosc cada matí... i, sobretot, mai oblidaré el Miquel i la Maria...em treuen una fusta.... i una altra... i una altra... sense esperar-m’ho cau un petit paper que s’havia enganxat... és un full antic... esgrogueït... quasi illegible... brut i arrugat... deu fer molt temps que hi és... un dels treballadors l’agafa i es dirigeix a la paperera per llençar-lo... un ancià que feia uns minuts observava les maniobres dels obrers l’atura i l´hi demana... l’operari el mira sorprès i torna a la seva feina... l’home fixa els ulls i llegeix amb veu trèmula, per a si mateix però aconsegueixo sentir les seves paraules... “També per mi les nits d’aquest mes congelat s’han fet més fredes, els meus llavis i tots els carrers de Barcelona criden en silenci el teu nom... no puc deixar d’imaginar-me un futur al teu costat... intueixo com la teva felicitat brilla per la seva absència mentre xiuxiueges aquella preciosa melodia... m’ho he repensat... m’arriscaré... fugim... fugim cercant un futur comú... un futur on les nostres ànimes i els nostres cossos es fonguin en un de sol... t’espero d’aquí dues vesprades al C/ Petritxol... vull confessar-te a cau d’orella que mai et deixaré d’estimar...” Att: Maria... Les mans tremoloses de l’ancià sacsegen aquelles paraules tènuement... una sensació de déjà vu envaeix el seu fràgil cos mentre aquella carta afligida pel temps cau a terra mentre el destí es converteix en dues línies paral•leles d’impossible retrobament... Nits d’hivern, cartes perdudes, secrets muts a Barcelona...
/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 9
