La botiga Cerró los ojos en la fusión total, rehuyendo las sensaciones de fuera, la luz crepuscular. ‘Lejana’, Julio Cortázar
Quan va passar per davant de la botiga, la noia dels pantalons vermells va mirar l’aparador de reüll, però no es va aturar. Al cap de quatre passes, va recular. Es delia de no haver-hi entrat. El botiguer, un vellet amb camisa emmidonada i armilla de setí, la va rebre al portal. A l’interior, el sostre era farcit d’avionetes i globus amb passatgers que la saludaven amb la mà oberta. A la paret, lleixes atapeïdes de personatges menuts que desprenien una naturalitat extraordinària. Ella mirava les figuretes, i el botiguer la mirava a ella. Va avançar fins al mostrador. Darrere, s’hi endevinava el taller: un tauló de fusta esquitxat de pintura vermella, els pinzells escampats, retalls de roba. Ell la va convidar a entrar, amb un gest teatral. –El que hi ha aquí, no existeix enlloc més. Li va costar d’entendre. Fins que un so metàl·lic a la seva esquena la va fer estremir: la persiana de la botiga es tancava. Ara s’adonava que el botiguer tenia una esgarrapada al front i el coll de la camisa tacat de roig. Ell va alçar el puny i, a dins, empresonada, una figureta de pantalons vermells l’observava sense expressió al rostre. No desprenia, encara, la vivor de la resta de peces.
Núria Tort Armengol Vilafranca del Penedès (Barcelona) 21
