Pàrquing Són dos quarts d’onze de la nit, el meu fill m’ha trucat perquè el passi a recollir a casa d’un amic, està plovent i no porta paraigües. Agafo l’ascensor cap el pàrquing del bloc de pisos on vivim. Em moc en la penombra fins arribar al cotxe. Des que van fer un pla per reduir la despesa de la corrent, la majoria de llums del pàrquing estan sempre apagats, només en crema un cada deu o dotze metres. Pujo al cotxe i em dirigeixo cap a la porta, premo el comandament a distància, espero. M’ha semblat veure algú dins d’un dels cotxes. A aquestes hores és estrany. Sembla que hi ha algú assegut al seient del conductor del cotxe que hi a la meva dreta. I què hi fa allà a les fosques? No li veig la cara. I la porta que no s’obre, torno a prémer el botó del comandament. La persona dins del cotxe no es mou. Sembla que tingui els ulls tancats. M’esborrono. Obre els ulls de cop! Se m’escapa un crit. Em mira! I la maleïda porta que no s’obre. M’adono que al cotxe de l’esquerra del meu també hi ha algú a dins, em mira. Em miren! Començo a fer marxa enrere per retornar a la meva plaça, la porta es deu haver espatllat. M’estaciono. Espero. Tanco els ulls. Ja els obriré quan algú em miri.
Francesca Vila Guàrdia Parets del Vallès (Barcelona) 22
