Després de la pluja Feia temps que no em trucava, per això em va sorprendre que em digués de fer un cafè. A fora plovia i bufava un vent glaçat. Dins del bar, mentre ella sostenia una tassa fumejant, em va mirar als ulls i va sospirar amb aire desesperançat. Va atansar el cos cap a mi i, xiuxiuejant tímidament, em va confessar que portava anys enamorada d’un company de feina casat. Em va explicar que de vegades ell era càlid, seductor, i gairebé ja sentia l’alè d’un bes, però que d’altres es mostrava distant, capritxós i, fins a cert punt, tirànic. El desig la consumia i no sabia com canalitzar tota aquella passió reprimida. Després d’un silenci compartit, li vaig suggerir que escrivís, que era una bona manera de canalitzar les pulsions no resoltes. Ens vam acomiadar a la parada de l’autobús. Ja no plovia, el terra era moll i la llum dels fanals s’hi reflectia. Al darrer instant, molt de passada, em va dir que havia llegit la meva novel·la i que li havia agradat. Mentre me n’anava avinguda enllà amb les mans a les butxaques de la gavardina, em vaig prometre que no hi tornaria a quedar. Al cap i a la fi, si escrivia era per ella i per tot el que mai arribaria a passar.
Ariadna Herrero i Molina Les Franqueses del Vallès (Barcelona) 23
