Noé dins d’un Ford Fiesta I les cascades dels cels foren obertes Gènesi 7
Surto de casa a correcuita a les 6 del matí, el món sencer roman a les fosques. Arrenco el cotxe, obre les llargues i premo l’accelerador. Enfilo el camí polsós cap a la feina escoltant les primeres tragèdies del dia a les notícies. Però quan encara no he fet ni 100 metres, un conill s’inventa un pas zebra i comença a creuar pel meu davant a pas de tortuga, s’atura senyorial al mig del pas per alçar-se sobre les dues potes del darrere i em planta cara: «On vas, tan cansat i ple de presses?», endevino que em diu per esbatanar-me el senderi. És gran, deu ser una llebre fornida. I no sé què coi contestar-li a la fera; només, tan sols, se m’acut obrir-li al mamífer pelut la porta del copilot, passar-li la sivella del cinturó per la pitrera amb el seu permís, parar la ràdio, apagar el motor, tancar els llums que graten la negra nit i posar-me a somicar enmig de la matinada, a raig fet, sense aturador, pels segles dels segles, fins que el suc de la meva pena colgui l’última cinglera i tot sigui de nou una mar plana, plena calma.
Gerard Vilardaga Cunill Berga (Barcelona) 24
