Tinta L’home tatuat treballava a la llibreria del barri. Li dèiem en Tinta, però ell no ho sabia. Impertèrrit i absent darrere del taulell, sempre el trobaves llegint, com si aquelles parets folrades de llibres fossin casa seva i tu, un convidat inesperat que s’havia presentat a sopar sense avisar. Era molt xerraire i, un dia, em va confessar que abans era poeta. Jo només li havia vist els braços plens de tinta però, de seguida, la meva imaginació li va recórrer la carretera sinuosa del cos, a la recerca de les lletres perdudes per culpa de tanta roba. Semblava trist i no em vaig atrevir mai a preguntar-li res més. Fins que va plegar i el vaig veure, per casualitat, dos carrers més enllà, apujant la persiana d’un negoci que es deia com la deessa de l’amor i de la guerra Tanit. Ens vam saludar i em va convidar a entrar, en nom de la poesia. –He tornat a escriure! –em va dir ben eufòric–. Però ara he canviat el paper per la pell perquè la literatura també punxa com una agulla. Si vols, et regalo un vers... tatuat. I és que la felicitat també pot ser una paraula: Tanit té les mateixes lletres que Tinta.
Marta Finazzi Martínez Girona 39
