Manostijeras Entre els cafès i les copes l’Edu es posà dret i, picant la copa amb una cullereta, va reclamar la nostra atenció. Alguns vam demanar silenci tot i que, és clar, no calia. Ens va fer saber que a partir d’aquell moment començava un vot de silenci. A tots els nivells. Indefinit. Als que quedaven en un angle mort d’aquella taula en forma d’U i als més carregats de sangria els vam haver de traduir el missatge. Algú li va etzibar un “estàs de conya, oi, Manostijeras?”. El silenci de l’Edu a aquella pregunta i a qualsevol altra que li vam fer va caure sobre nosaltres fins que va haver marxat. El seu adéu van ser dos bitllets de vint euros deixats sota la cullereta. Avui, després de quasi un any, me l’he trobat. Caminava capcot per l’altra vorera i li he fet un crit que, és clar, no calia. He creuat corrents fins a plantar-me davant seu. Amb mans tremoloses li he dit “quant de temps, com et va tot, per on et mous, veus algú, penso sovint en tu”. M’ha mirat les mans, que encara es movien, desentrenades, preguntant-li si volia anar a fer una cervesa, i els seus ulls venien a dir “no t’hi esforcis, nano”. Ha marxat carrer avall, amb les mans a les butxaques, mudes.
Jordi Penalva Tudó Sabadell (Barcelona) 51
