Taques Quan mestresses sota la morera del Molino Vell, amb molts dels seus madurs fruits besant la terra, mentre escoltes la música de la revetlla de la plaça i les estreles titil·len com en un aplaudiment dedicat, no estàs en una experiència nímia ni en un estiu qualsevol. Cruixen les mores i cruixen els cossos en brots d’un plaer compartit una miqueta nerviós i inconscient, i parar és l’últim verb possible quan la bogeria preval i s’apodera. Després, ja recuperat l’alè assossegat, només queda esperar que ella arribe a casa abans que el meu oncle perquè aquest no descobrisca en el seu vestit el que tot el poble intueix.
Javier Palanca Corredor València 61
