Pols som La respiració agitada del Josep Maria ressonava tènuement en passar pel tub de cartró. El cilindre marró estava tallat toscament i subjectat al seu cap amb cinta americana. Els esforços per treure-se’l de la boca havien estat en va, doncs tenia les mans lligades a l’esquena. Es trobava estirat de bocaterrosa i enterrat de forma que només el cap n’era visible. L’escena era realment estranya i el segrest era poc elaborat. Veia tres persones, probablement un home i dues dones, que duien passamuntanyes foscos al cap. Aquelles figures encaputxades semblaven trobar-se en un estat d’excitació enfollida, animal. Xisclaven, reien i corrien dibuixant cercles al seu voltant. De tant en tant, una d’elles s’aturava davant seu i donava una puntada de peu a la sorra, que impactava a la cara del Josep Maria i l’ennuegava en escolar-se pel tub. Llavors, tots tres cridaven “no volies sorra, desgraciat?”. Per més que hi pensava, no entenia quin mal podien voler-li aquella gent. Ell era un membre apreciat de l’AFA, delegat de curs i un pare modern. Però la seva major aportació, creia, era haver aconseguit que instal·lessin un sorral a l’escola. El mateix sorral on ara es trobava atrapat.
Oriol Font Bach Terrassa (Barcelona) 66
