El gargot L’home estava enfilat damunt la barana del pont que creuava l’autopista. Com un santcrist, sé que vaig pensar en veure’l amb els braços oberts. La cara era una ombra, un gargot gris impossible de definir tot passant amb el cotxe i només fixar-me en aquella singular postura. Em va treure un somriure, primer, i una preocupació després. Es volia tirar al pas dels cotxes? Si era així, vaig tenir sort, vaig concloure. No volia imaginar el retard que això comportaria als del darrere meu. Amb aquests pensaments mundans vaig arribar a la feina. La resta de la tarda la recordo plàcida. D’aquella estranya manera que van les coses abans que s’espatllin. Al tard, ja a casa, vaig rebre la trucada de la Joana, la cunyada. –En Jaume és mort. –digué– Ha sortit de casa dient que t’anava a veure però s’ha llençat del pont de l’autopista al pas d’un camió. I va penjar. Aquell gargot gris, ja té forma i nom. Estic segur que sí, que em va venir a veure passar per últim cop per la seva vida, tot assegurant-se que el seu comiat fossin els grillons que m’acompanyessin la resta de la meva.
Antoni Fontàs Reguera Olot (Girona) 69
