Compte enrere Compto, inspiro, penso. Repeteixo aquestes accions fins a completar les quaranta llargades de la piscina. Gairebé ja acabo. Trec el cap per respirar. Observo la recepcionista fent el mateix recorregut que jo en paral·lel caminant a la vora de la piscina. Toco la paret i aleshores m’atura. Em prega que l’acompanyi a recepció on m’informen que han rebut una trucada urgent dient que vagi cap a casa. Amb el cap fred però el pensament a mil torno als vestidors on em vesteixo procurant mantenir la calma. M’adono que avui m’ha costat decidir-me i que finalment m’he vestit amb aquella brusa negra tan elegant que potser farà per l’ocasió. No em posaré el penjoll. En moments de tragèdia les joies són accessoris superflus. M’acomiado de la recepcionista pensant en el neguit que li deu haver quedat. Condueixo els tres quilòmetres que hi ha fins arribar a casa pensant que potser la meva vida està a punt de canviar per sempre. Aparco. Descarrego bosses i tanco el cotxe després de recollir les claus que m’acaben de caure. Camino endavant i miro enrere. Potser l’enrere d’una vida que s’ha acabat. Tal vegada l’endavant d’un malson que tot just acaba de començar.
Olga Valls i García Igualada (Barcelona) 78
