De puntetes N’Aina diumenge s’aixecà amb una sola idea voltant-li pel cap: el suïcidi. Feia temps que ho havia planejat, volia anar-se’n sense molestar gaire, sense enrenous, sense trasbalsos excessius: de puntetes, tal com havia viscut. Va feinejar per dins la casa tot el matí i, després de dinar, mentre el seu marit becava davant la tele, s’encaminà cap a l’armari, aparellà les sabates negres i la roba de dol i les deixà damunt una cadira ben a la vista; agafà l’autobús cap al cementiri i, en arribar, s’assegué a l’escala de devora la sala d’autòpsies, va treure de la butxaca la capsa de tranxiliums i la de zolpidems i s’empassà totes les pastilles, una darrere l’altra, com si fossin confitets. S’imaginà que de l’escala la posarien directament damunt la llitera per esquarterar-la i no caldria ni cotxe fúnebre, ni ambulàncies, ni despeses innecessàries. Mentre la vista se li enterbolia i les creus començaven a rodar al seu voltant, se’n recordà, de sobte, que no li havia planxat la camisa al seu marit. Malauradament ja no hi havia tornada enrere: En Josep, tan trasto com era, aniria ben arrugat al seu funeral.
Francisca Marcé Sabater Santa Maria del Camí (Illes Balears) 84
