Esclafat per la vida Fa estona que miro el paisatge. Les vistes són tan boniques... em tenen captivat. Des d’aquí puc veure-ho tot. Quan passo per zones sense núvols, admiro les belles ciutats i pobles. Aleshores, el terreny canvia i puc veure un vast oceà, en el que desitjaria enfonsar-m’hi i nedar. Des d’aquí puc tocar el cel, aquest lloc tan màgic, d’on no vull sortir mai. De sobte tot trontolla, l’avió s’ha danyat. Noto el fort vent a la cara, però no tinc paracaigudes. No puc fer res, com sempre. No em puc moure. Experimento la familiar fiblada a l’esquena i m’ofego enmig del mar carmesí. M’han tornat a condemnar. Em desperten unes suaus paraules: –Atlas, ho havies de tornar a intentar? Amb la meva fidel companya, travesso rodant la rampa de l’hospital i em col·loco perquè m’empenyin. Noto el gust d’aigua salada als meus llavis, puc sentir la brisa a la meva cara, i contesto: –Ho sento. No és cert, sé que aquest sabor i el dolor, serà l’únic que m’aproparà a la meva anhelada llibertat.
Andrea Arroyo Cercós i Laia Mayné Arévalo Barcelona 85
