La visita Sona el timbre tímid i poruc. L’home s’aixeca del sofà. Ho fa sota el jou implacable de l’artrosi. L’acompanyen el grinyol dels seus malucs corcats i la pesantor del llanguiment inguarible. Gira el pany de la porta sense esma, i més enllà del llindar, en el replà; s’hi veu reflectit de jove. És com si es mirés en un mirall quaranta anys enrere. Dels llavis d’aquest reflex en surt un nom i una pregunta concisa, que trepana l’ànima exhausta de l’home i li forada un record antic, secret, que encara li crema encaixat entre la resignació, la pena i l’oblit del temps. Llavors respon, de mala gana, amb la veu de vell rondinaire: “Ho sento noi, t’equivoques de persona”. I sense cap mirament, tanca la porta d’un cop sec perquè l’eco del retruny s’endugui, per sempre, el record foradat i l’amargor que li ha provocat la visita del seu fill.
Isaac Cortés Domingo Barcelona 86
