Placidesa Tenia clar que les muntanyes d’Anatòlia l’avorrien. Volia viure aventures. I sobretot, explicar-les. Quan va ser prou gran, va anar al port d’Esmirna i es va enrolar en un vaixell que salpava cap a les illes Jòniques. El patró era un mariner fort i expert, tot humanitat, que s’havia passat la vida navegant. Evitava riscos innecessaris i mai no havia perdut cap carregament. Als vespres, li agradava compartir les àmfores de vi amb la tripulació i entonar càntics d’enyorança de la seva terra. Tanmateix, el noi estava convençut que viuria històries increïbles. Es passava el dia recolzat a la borda per anotar els esdeveniments extraordinaris. Però transcorrien els dies i badallava veient illes i més illes, sense cap atractiu. Per matar el tedi, ideava coves habitades per monstres contrafets devoradors d’homes o descrivia l’udol del vent com un cant femení que hipnotitzava els mariners. Van arribar a Ítaca sense patir ni una dèbil tempesta. El patró el va tustar a l’espatlla i li va desitjar sort. –Gràcies, Odisseu. Em farà falta. –Deixa volar la imaginació, Homer –va dir-li, mentre abraçava la dona i el fill–. Posa-hi déus i herois. I una guerra llarga i cruenta. Això sempre agrada.
Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual febrer i anual 93
