Historia Local
Cap a les Maresmes del Guadalquivir a bord del ‘Sevillano’ David Jorge García -
A
mb els seus característics seients de fusta i les finestres mig obertes per ventilar i rebaixar la calor i el fum del tabac acumulats durant hores, arribava a València aquell particular tren anomenat ‘El Sevillano’ i popularment conegut com ‘El Borreguero’, que tantes vivències i somnis, però també pors, eixos vagons transportaven. Després d’haver partit unes hores abans de Barcelona i una vegada arreplegats els passatgers de la capital del Túria, era el torn de moure cap a l’interior de l’altiplà fent parada entre altres comarques, a la localitat castellana-manxega d’Alcázar de San Juan, lloc on algunes persones aprofitaven per a degustar les seues típiques i reconegudes coquetes. Finalment, i després d’un viatge llarg, lent i cansat; el tren aplegava per fi al seu destí i la capital andalusa, la qual com sempre, majestuosament els rebia. No obstant això, el viatge allí no acabava. A tan sols unes poques desenes de kilòmetres de la plaça d’Armes de Sevilla, molts valencians i valencianes portaven un raconet de la nostra Albufera a aquelles terres salvatges i poc domesticades del Guadalquivir, conegudes durant aquells anys com el Puntal. Una àrea que a poc a poc es convertiria a través dels anys, en la zona arrossera més important de tota la Península Ibèrica. És concretament d’eixa transformació portada a terme a terres andaluses per molts valencians i valencianes, i entre ells, veïns i veïnes de Massanassa, de la qual en parlem en aquest article. L’objectiu és recordar i valorar la llavor realitzada a aquelles marjals sevillanes regades pel Guadalquivir per diverses generacions de Massanassa juntament amb els pobles dels voltants. Una zona on, durant anys, part de les seues gents parlava en valencià, cuinava allipebre els diumenges i celebrava les nostres festes com els seus avantpassats ho feien a la seua, terreta d’origen.
alencians i valencianes treballant l’arròs a les Maresmes V del Guadalquivir (Fotografia de la família Bou - Castelló) Però abans de reviure aquesta història, ubiquem-nos. A través d’aquestes línies viatgem cap a la Reserva de la Biosfera de Donyana, una de les zones humides més valuosa
116
de l’Europa Occidental i Mediterrània per la gran varietat d’espècies que allí habiten i per ser una zona de transició migratòria per a les aus entre el nord del nostre continent i l’Àfrica. Allí, a la zona de transició trobem les Maresmes del riu Guadalquivir, actualment la primera potència arrossera de la Península Ibèrica que, segons les estadístiques oficials, produeix una mitja anual superior als 300 millers de tones d’arròs amb corfa (15% de tota la Unió Europea), la qual cosa suposa més del doble que altres regions d’importància arrossera com són Extremadura, el Delta de l’Ebre a Catalunya o l’Albufera de València. No obstant això, no sempre aquestes terres han sigut productives i pròsperes econòmicament i social. Pocs anys abans de la II República, el capital anglés i suïs de la ‘Compañía de las Islas del Guadalquivir’ i juntament amb el suport del règim de Primo de Rivera i posteriorment de la corona espanyola en mans d’Alfons XIII, comença a intentar transforma l’àrea, en aquell moment pràcticament verge llevat d’algunes activitats ramaderes, a través de la implantació de cultius agrícoles com ara el cotó, canyamet i arròs. Amb eixa finalalitat, es despleguen infraestructures viàries i de ferrocarril així com hidràuliques i elèctriques. Aquesta iniciativa basada en una imitació a les transformacions coetànies del riu Nil a l’Egipte fracassa, però pocs anys després, durant la Guerra Civil, el règim franquista necessita urgentment abastir a la població d’arròs, ja que les dues zones més productores del moment, el Delta de l’Ebre i l’Albufera de València, es trobaven a territori republicà. Aquestes terres comencen per tant a colonitzar-se i així, naix El Puntal, el qual passarà després a anomenar-se Villafranco del Guadalquivir (actualment Isla Mayor). La primera generació de nous pobladors estava formada pels presoners de guerra que el règim va enviar a la zona a treballar, però açò no era suficient i tampoc hi havia suficient experiència per a dur el cultiu. A més, cal destacar que molta gent presentava malalties greus com el paludisme, el qual s’havia de tractar periòdicament amb DDT. Sense dubte, la gran transformació arriba a través de la segona i tercera generació amb l’impuls del projecte per part de Rafael Beca Mateos amb el recolzament polític de Queipo de Llanos, un industrial sevillà que va comprar tota la maresma del marge dret del riu Guadalquivir amb l’adhesió política i militar de Queipo de Llano a escala nacional i de Ramón de Carranza a l’Ajuntament de Sevilla entre d’altres. Rafael Beca, de manera coordinada amb la direcció de l’Estació Arrossera de Sueca i el Comte de Trénor de València impulsen en aquell moment una migració de persones expertes en el conreu d’altres llocs de la Península cap a les maresmes del Guadalquivir.
Massanassa FE S T E S D E SAN T JOAN 2022
