EL Verí del Foc núm. 4 - FALLES LOW COST

Última nit de tocata, “última nit d’explosió,

disparant-se una gran traca i la cremem a continuació.

Llibret Explicatiu Falla Sant Joan Xàtiva, 1945

|1

”

2 | el verí del foc 5

EDICIÓ ESPECIAL 2020 Fanzine editat per l’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva (La Costera) l’any 2010 www.fallajrj.com Director Rafa Tortosa i Garcia Col·laboradors Josep Almiñana, Javier Tormo, Sergio Antolí, Emili Arnau, Verònica Llopis, Joan Quilis, Josep Sanchis, Abril Baldoví, Javi Lara, Anna I. Calvo, Sergio Bono, Lluís Torres, Jorge Sánchez Coberta i maquetació covanegradisseny Impressió Paper plegat, s. l.

Tirada 10 exemplars Aquest fanzine és el suplement cultural del llibre de la falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva de 2010.

Aquesta és un versió especial per a col·leccionistes amb una tirada reduïda.

L’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles dels col· laboradors.

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència.

fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 4 / març 2010

EL VERÍ DEL FOC

falles «low cost»

|3

4 | el verí del foc 5

Sumari

una imatge i vint línies

Moment clau Josep Almiñana

6

Ostres, la traca! Javi Tormo

8

Veient-los passar Sergio Antolí 10

la falla de paper

Xàtiva, tota una pel·lícula Emili Arnau · Verònica Llopis

12

F de festa, flama, foc, fum, falles

Artistes fallers a les acadèmies de pintura... Joan Quilis

14

L’espill dels cadafals fallers sobre els anys de la fam Rafa Tortosa

24

Caritat i falles a Xàtiva Josep Sanchis

38

El ninot de Vernia: «El abuelo» i el museu... faller? Rafa Tortosa

42

Artista: La Comissió Equip de redacció

50

El «refregit» a les falles deXàtiva Abril Baldoví

58

L’era del «suro» Javi Lara

68

Reciclatge: una solució a la crisi en les falles Anna I. Calvo

74

Manual de supervivència faller Er Xexo

76

Fallera Major: quin cos té ser-ho? Verònica Llopis

80

Enric Solbes i les portades dels llibrets falla Equip de redacció

84

Un arxiu de records Lluís Torres

92

|5

Editorial

falles «low cost» Estimat lector, ja ens ha trobat. Com es diria en altres ocasions, per qüestions del guió ens han fet canviar de format i tenir el fanzine dins de la mateixa publicació que el llibre de falles. Pensem que amb l’augment de grandària hem guanyat en qualitat, sobretot visual i ens ha donat més joc a l’hora de la maquetació.

Un any més seguim amb els nostres apartats habituals començant per les historietes tretes d’imatges i nostra falla de paper. Els articles estan vinculats amb el tema «FALLES, LOW COST», terme anglès utilitzat molt en aquestos temps de crisi i que literalment significa Falles de baix cost.

Presentem als articles com els artistes fallers inicien la seua carrera en acadèmies o el que diuen els cadafals fallers en temps difícils de la Postguerra, així com veurem la part més caritativa de les falles. Ja en els nostres temps, enfoquen uns articles que mostren activitats o processos que estant fent reduir costos com ara el «refregit» de cartró o digital , o els materials de reciclatge.

De la crisi del càrrec de Fallera Major també parlem amés de l’esforç que fan algunes comissions falleres per aconseguir finançament per a la festa arribant inclús a fer-se la falla.

Un important article és el que descobreix el ninot indultat de 1943, encara viu. Finalitzem el llibret amb uns articles que contenen una dosi d’homentage. Visualment fem un modest homenatge a l’artista Enric Solbes, que ens va deixar el proppassat desembre, i també fem un record de l’arxiu fotogràfic dels Cuenca i la seua relació amb les falles.

6 | el verĂ­ del foc 5

|7

Moment clau per Josep Almiñana

Dos artistes acabant de plantar el remat que completa el cadafal: — Ara si que m’has tocat els…. — remuga Josep, un dels artistes.

— Aquest moment és per a morir-se — diu Carles seguint-li la conversació.

— Un nerviosisme molt gran i, sobretot, molta responsabilitat — Afegeix Josep tallant-se-li les paraules pel moment clímax que s’estava esdevenint.

La comissió els mirava com intentaven posar una peça dins l’altra.

Amb l’esforç que suposava Carles li deia que — és el treball de tot l’any, el cor em va a 2000, i la cama de Josep ja ni te conte… què ganes de patir però… quan està planta, et preguntes, serà bonic açò?

I la peça, per fi, entrà al seu lloc

fotografia de Jorge Sánchez

8 | el verĂ­ del foc 5

|9

Ostres, la traca!!!! per Javier Tormo Ferraut

Si alguna cosa caracteritza les festes per aquestes zones valencianes és la pólvora.

Si ets a Xàtiva en Falles no podràs deslliurar-te d’escoltar petards i coets a qualsevol hora del dia.

Caminar sobresaltant-se a cada pas pel carrer és habitual, però és que sinó... no serien Falles.

Aquest soroll característic i ensordidor es fa notar especialment pels matins, amb les despertades, no aptes per a dormilecs... La despertà és un acte especial per a la majoria de fallers que comencem així el dia de festa, encara que a molts veïns i visitants no els faça massa gràcia... les Falles s’han de gaudir dia i nit, així que a les 8 del matí... petards, coets i banda de música passejant per cada barri de la ciutat de Xàtiva!

Finalment, ens queda aquesta olor de pólvora i el terrabastall que es produeix abans d’arribar al moment final i més gran de les festes, la cremà de les falles.

Per arribar a la culminació i que els monuments cremen i purifiquen mals esperits, és necessari una explosió de la traca que finalitza prenent el monument.

Però... encara queda temps perquè arribe el final de la Festa.

Ostres..!!! Corre que ve la traca!!!

fotografia de Jorge Sánchez

10 | el verĂ­ del foc 5

| 11

Veient-los passar per Sergio Antolí Jordà

Falles de dos mil nou, dia dèsset de març, a les nou de la nit. Visita oficial a les divuit comissions de la ciutat de Xàtiva, i com si de quatre vells aguaitats al balcó es tractara, quatre amics comenten la recorreguda, veient-los passar: Vicent —Xé no puc més de les cames i els peus.

Pau — Jo estic esgotat, els bessons em fan mal.

Pere —Hem fa mal fins al monyo.

Josep —A mi em pesa tot el cos com si el duguera al coll.

Vicent —La veritat és que açò ja no és per nosaltres.

Pau —Hi ha de molt pitjors.

Pere —No ens afecta sols la crisi de la «rajola» no...

Josep —Està tot molt malament!— interrompent a Pere.

Passen una estona sense parlar i tornen a conversar entre ells: Vicent —Jo no sé com les xicones suporten tot eixe pes.

Pau —Nosaltres anem lleugers al seu costat.

Pere —Si em tire un pet rebente els pantalons.

Josep —Ànim va que ja queda menys per a acabar, xicons!

Es queden els quatre callats, somriuen, es miren i no diuen res entre ells, mentre cadascun pensa en les seues coses, un pensa en el sopar, l’altre en llevar-se els espardenyots, l’altre en els pantalons, i l’últim en acabar prompte, però una cosa és comuna per atots i es que l’any que ve estaran al casal de la falla assentats , veient-los passar.

fotografia de Jorge Sánchez

12 | el verĂ­ del foc 5

| 13

Xàtiva, tota una pel·lícula per Verònica Llopis i Vinyes La crisi de la rajola l’any passat ens va arribar, enguany ens a tocar els «collons» i ens ha acabat de rematar.

Abans podies triar si volies treballar o estudiar, ara no ho pots fer i a la cua de l’atur has d’anar.

Aquest pescador espera davant d’un riu sec, i nosaltres esperem tancant el cul i el bec.

A pastar grava en BMW la gent jove va, l’ensenyament i la cultura, quina falta els fa ja?

La tasca a l’escola d’adults ha augmentat, per a traure’s el «graduat» quines cues s’han muntat.

Feu el favor i apliqueu-se, i no bufeu en caldo gelat.

Les carabasses ens eixen per les orelles, així ens dominen com a titelles.

«El Rus, l´Esteban i companyia» , així es titula la pel·lícula de la nostra regidoria.

Els xiquets amb l’ordinador, juguen amb el navegador, —Xiquet ves a jugar al parc!

—Si dona, i que em perda la millor part!

La porta d’entrada a Xàtiva em du a cap lloc?

—Sí a veure la Fira , la ruta dels Borja i la plaça de bous .

—I els monuments típics del foc ?

—Les falles l’únic que fan és tocar-los els ous.

Com un vaixell sense direcció, les falles van, I com la cosa continue, pitjor van a quedar.

Si no s’espavila la Junta local, a la merda aniran a parar.

Esbós d’Emili Arnau Bataller

14 | el verí del foc 5

L’autor ens apropa al lloc on molts artistes van rebre nocions artístiques

Artistes fallers a les acadèmies de pintura i als grups de pintors de Xàtiva per Joan Quilis i Ródenas

L’interès per la pintura ha segut molt tradicional a Xàtiva, des d’una vessant professional o amateur, els pintors a Xàtiva han segut sempre abundants. Fruit d’aquest interès per la pintura, o millor dit, per les Belles Arts en general, ha estat la causa de l’aparició d’acadèmies privades, on s’impartien els conceptes bàsics, tant de pintura com de dibuix. Per les diferents acadèmies ubicades a la nostra ciutat, han passat els millors artistes plàstics de l’art contemporani que Xàtiva ha donat cadascú, desenvolupant un estil, una tècnica i una tendència particular. Fruit de l’amor a l’art i de l’interès per reflectir en la pintura, els carrers i paratges de Xàtiva, ha segut el desenvolupament de diverses associacions de pintors. En les associacions es produeix un aprenentatge i un desenvolupament constant, on els propis membres aprenen tots de tots. A l’igual que a les acadèmies, d’aquestes associacions han format part els millors pintors que el segle passat ha donat la nostra ciutat. D’ací la importància tant de les acadèmies com de les associacions.

Però des del punt de vista que ens interessa en aquest article, que no és altre que el de les fa-

lles, cal dir que aquestes no foren alienes ni al món de les acadèmies, ni a la de les associacions de pintors. Personatges tan coneguts, com Francisco Climent Mata, figura importantíssima dins de les nostres falles, va rebre lliçons en una d’aquestes acadèmies i més tard, seria ell qui impartiria les lliçons en un altra acadèmia regentada per ell mateix. Cas similar és el de Francisco Bolinches, encara que la seua docència la va impartir a l’Institut Josep de Ribera.

En altres casos, molts dels alumnes que acudiren a aquestes acadèmies foren també artistes fallers o gent vinculada a les falles, que d’una manera o altra també cal tindre’ls en compte, i que acudien per aprendre a dibuixar i a combinar colors, o simplement, a perfeccionar i ampliar coneixements.

Les acadèmies privades de pintura han segut molt característiques en la nostra ciutat, tenim referències d’elles des de principi del segle XX, encara que és possible que al segle XIX i coincidint amb l’auge de la burgesia i el gust per la pintura, i en particular pels retrats, ja existiren aquest tipus d’acadèmies, on la gent de tot

| 15

Acadèmia de Francisco Climent Mata. A la imatge l’artista ensenyant els seus alumnes. Arxiu Climent Almedros

16 | el verí del foc 5

tipus acudia a ensenyar-se a dibuixar i a pintar. Coneguem alguns anuncis publicats, el 19 d’agost de 1888, en el periòdic local «El Clamor Setabense» on apareixen pintors com José Calabuig, Francisco Prats o Juan Furió oferint les seues prestacions com a pintors, però no ens parla d’impartir classes de dibuix o pintura.

El que sí que ens dóna ja referències sobre acadèmies on s’imparteixen classes de dibuix i pintura, és el també periòdic local «El Obrero Setabense». La primera referència que trobem és del 8 de setembre de 1906. És un anunci de Rafael Giner i en ell es presenta com a pintor i decorador. Les classes són de dibuix i de pintura, i les lliçons poden ser a domicili. El taller i estudi es trobava en el número 12 del carrer d’Engai.

Un altre anunci que trobem en aquest periòdic local, amb data de l’11 de setembre de 1915, fa referència a l’acadèmia de N’Emilio Sanchis Pérez, que estava situada en el número 38 del carrer de Sant Francesc.

Aquest altre anunci és un poc més ampli i ens dona més informació. També oferia la possibilitat d’impartir ensenyances a domicili. Presentava un horari de deu a dotze del matí i a la vesprada de sis a huit.

El curs s’iniciava, segons ens informa la publicitat, l’1 d’octubre i s’impartien ensenyances d’estudi del natural, de figures, de pla lineal, paisatge, adorn artístic, colorit a l’oli, aquarel·la i pastís.

Sabem d’Emilio Sanchis que va ser llicenciat en Belles Arts per l’Acadèmia de Sant Carles. Assidu a les exposicions de pintura de la Fira, destacant la de 1926, en la que va presentar ell sols 24 obres. Obres d’ell se’n coneixen poques, sols dos quadres al Museu de l’Almodí i un tapís pintat, realitzat per al Cercle Setabense. També sabem que va fer la seua aportació a les falles de Xàtiva, però mes endavant parlarem açò.

Una d’aquestes acadèmies que ha segut considerada com a bressol de grans pintors va ser la que dirigí En José Carchano. No sabem quant començaria a impartir classes d’art, però el que sabem amb tota certesa és que seria anterior a 1926, doncs es coneix un quadre del pintor, Rafel Perales, datat en aquest any, en el que es representa una classe de dibuix. Possiblement Emilio Sanchis ja assistira a les seues classes, el que fa pensar que si aquest ja anuncia la seua acadèmia en 1915 i ha con-

| 17

clòs els estudis de Belles Arts, l’acadèmia de José Carchano, estaria funcionant ja a primeries del segle XX. El primer lloc on tenia ubicada l’acadèmia era al carrer de l’Almodí, hui en dia aquest carrer porta el nom d’aquest amant d’art, en homenatge a l’insigne personatge.

Temps més tard l’acadèmia passaria a la plaça de sant Francesc.

Per aquesta acadèmia sabem que passaren personalitats com Joaquin Tudela, Jaime Lajara, Francisco Climent, Francisco Bolinches o l’anomenat anteriorment, Rafael Perales. Però, també passaren algunes persones relacionades amb les falles, que són els que ens interessen ací, així sabem els ja citats, Francisco Climent i Francisco Bolinches amés d’altres com José Camarasa Gosálbez i Antonio Grau Tomàs acudiren a rebre lliçons de José Carchano. Els dos primers passaren de l’acadèmia de Xàtiva a l’escola de Belles Arts de Sant Carles, dedicant les seues vides al món de l’art. Encara que també tingueren la seua aportació al món de les falles. Sobre tot hem de destacar la figura de Francisco Climent, a qui se li pot atorgar l’honor d’haver-hi tornat a introduir les falles a Xàtiva en 1932, realitzant una falla per a la Música Vella. Després d’aquest falla, la festa es va consolidar poc a poc en la nostra ciutat, després de què Blai Bellver ho intentara en la dècada dels anys seixanta del segle XIX, sense tindre continuïtat.

Possiblement tant Francisco Climent com Francisco Bolinches, feren incursions dins del món de les falles, per dos motius, un per obtindre uns ingressos econòmics extres, i un altre, per experimentar en els suports que presentaven les falles els seus coneixements d’art. De Francisco Climent se sap que plantà deu falles des de 1932 fins 1945. Però les aportacions que fa Climent al món de les falles, no es limità simplement als monuments. Una altra faceta seua va ser la d’il·lustrar portades per als llibres de falla, alguns exemples poden ser la portada de «Xàtiva Fallera» de 1935 i que la comissió de Joan Ramon Jiménez utilitza en 1978. Tam-

bé podem nomenar la portada del llibre de la Junta Local Fallera de 1947 o també, en aquest any, la portada del llibret per a la comissió del Cid. En el primer cas, l’artista realitza una creació combinant elements de la festa, foc i fum amb elements de la ciutat, donant un aspecte acurat i característic de les portades falleres.

En els dos casos restants nomenats, sol emprar un element característic de la ciutat, l’escut de Xàtiva i la font de la plaça de la Trinitat, mancant elements fallers, semblant obres no creades per a ser portades.

Passant ja a l’aportació de Francisco Bolinches, qui sols farà falles i no s’introduirà al món de les portades; la seua aportació no va ser a soles sinó amb la col·laboració d’Emilio Sanchis Pérez, és a dir, el propietari de l’acadèmia que s’anunciava en 1915. Del tàndem BolinchesSanchis sabem que va plantar 5 falles en dos anys, des de 1934 fins a 1935. D’aquestes falles Bolinches feia la construcció i Sanchis les pintava.

Un altre alumne destacat de Carchano fou José Camarasa. Cal dir que encara que estudià Belles Arts, no va viure de les seues creacions i encara que la seua faceta com a pintor és coneguda i es coneix part de la seua obra, és més conegut com artista faller.

Tant José Camarasa com Antonio Grau, eren pintors professionals de parets. En ells s’endevina una intenció de dependre conceptes nous per a aprofitar-los en la realització de les falles, inclús en la seua tasca diària com a pintors i decoradors de parets. Cal tindre en compte que pràcticament fins finals dels anys seixanta la figura de l’artista faller no es professionalitza. Anteriorment, l’artista faller era ocasional, i sols es treballava amb les falles una part de l’any. La majoria d’aquesta gent que es dedicava a fer falles, eren pintors de cases, i en passar l’estiu, la feina dequeia i aleshores es passaven a fer falles. Molts no tenien uns conceptes bàsics de com mesclar colors, modelar o crear proporcions. Per això destaca la intencionalitat

18 | el verí del foc 5

1

món de les falles i continuant Antonio la seua tasca en solitari.

tant d’Antonio Grau com de José Camarasa per dependre conceptes que desprès podrien exportar a la seua tasca creativa en el món de les falles. Possiblement, en les falles que aquestes dos persones realitzaven, no es plasmaria gran cosa d’aquestes ensenyances, doncs les falles que varen viure eren monuments molt toscos i poc evolucionats, però sí que podem observar en els esbossos que coneguem, un gran interès pel detall, així com una important distribució de les proporcions i de les perspectives. Tot això aconseguia que els dibuixos dels esbossos foren prou acurats.

Abans d’avançar en el temps hem de fer menció d’un altra acadèmia coetània a la de Carchano, es tracta de l’acadèmia que regentava Matilde Ridocci, sent només per a dones, a l’igual que la de Carchano era sols per a homes. Encara que als anys vint i trenta la dona ja estava incorporada al món de l’art, lamentablement, encara faltaran molts anys per a què les dones facen la seua aportació en la construcció de falles.

En aquest punt i sense eixir encara de l’acadèmia de José Carchano, deguem parlar un poc d’una persona relacionada amb les falles i poc coneguda. Es tracta d’Enrique Grau Tomàs, germà d’Antonio Grau. Enrique també assistí, junt al seu germà Antonio, a les classes de dibuix i pintura que impartia Carchano. La relació d’Enrique Grau amb les falles està vinculada al seu germà doncs en un principi Antonio i Enrique feien les falles junts, i amb el pas del temps, se separaren abandonat Enrique el

Eixim ja de l’acadèmia Carchano i entrem en un altra. Desapareguda l’escola de José Carchano, Francisco Climent Mata serà el seu successor, intentant obrir una acadèmia més professional que la de Carchano. En un anunci arreplegat en el periòdic local «El Progreso», datat el 3 de febrer de 1926, es fa ressò d’aquesta acadèmia a la que s’impartien classes de «dibujo lineal y figura. Especiales de dibujo y pintura...». Aquesta acadèmia estava ubicada al número 10 de la plaça de l’Almodí però no tindrà continuïtat. És

| 19

2

1. Francisco Climent Mata a la seua academia. Arxiu Daroca 2. Francisco Climent Mata també va donar classes a l’escola. Arxiu Climent Almedros

l’any 1931 quan ho torna a intentar estant en aquesta ocasió la seu de l’escola al carrer del Doctor Blasco Soto —carrer de l’Àngel—, per a passar en els anys quaranta a l’edifici del palau d’Alarcó. Climent Mata ensenyava dibuix usant com a models còpies en escaiola.

lles en poblacions com Oliva, Dénia o Gandia entre d’altres.

José Martínez Mollà, sent un xiquet de 14 anys, assisteix a l’acadèmia de Francisco Climent rebent allí les primeres lliçons de dibuix i pintura.

El mestre Climent li comentarà al xiquet MartíEn aquesta acadèmia de Francisco Climent, nez Mollà, les bones aptituds que manifestaassistiren alumnes que pel temps es farien ar- va en els traços dels dibuixos. Martínez Mollà tistes fallers. És el cas destacable de tres dels també rebria ensenyances de professors com artistes més importants de la nostra ciutat, Rafael Pérez Contel o Francisco Bolinches en com són Antoni Grau Cros, José Martínez Mo- la seua etapa com estudiant a l’ Institut Josep llà i Antonio Sáez. Antoni Grau Cros, ha comen- de Ribera de Xàtiva. Aquestes primeres ensetat en moltes ocasions que després de l’escola nyances serien fonamentals per a consolidar i d’ajudar-li a son pare —artista faller ocasio- a l’artista en la seua vocació de dedicar-se a nal— en el treball de pintor acudia en horari fer falles. Prova d’açò són les tres falletes innocturn a aquesta acadèmia a ensenyar-se a fantils que plantarà per a la plaça d’Alexandre dibuixar i pintar. Les ensenyances rebudes van VI. Sent encara un xiquet, la primera d’elles la germinar i tragueren els seus fruits, doncs An- realitza amb sols 13 anys. A pesar que la major toni Grau va ser uns dels primers artistes fallers part de la seua carrera com a professional de que es va dedicar a viure professionalment de les falles la realitza a València, a Xàtiva deixa les falles. A banda de plantar nombroses falles algunes mostres, tres falles infantils i set grans, per tot arreu de la nostra ciutat, obtenint deu obtenint quatre primers premis, però sobre primers premis en falles grans i cinc primers tot, deixa una nova estètica a l’hora de fer fapremis en falles infantils, també va plantar fa- lles portant de València la moda de baixar les

20 | el verí del foc 5

3

3. Grup de pintors a la porta del Cercle Setabense: Tudela, Bolin· ches, Manote, etc.

bases i de fer els ninots totalment de cartró i pintats. A València se li coneixen 49 falles sent 21 de categoria especial en la que obtingué tres primers premis. També cal destacar les 5 falles que va plantar a la plaça de l’Ajuntament.

Parlem ara de Toni Sáez, qui estudiarà en aquesta acadèmia a l’últim any de la seua existència. Les ensenyances ja no eren impartides, per motius d’edat, per Francisco Climent, sinó per un altre destacat pintor, Alfredo Mompó Roca. Respecte a l’aportació de Toni Sáez al món de les falles hem de dir que plantà 13 falles a Xàtiva per a diferents comissions arribant a guanyar un primer premi al millor ninot en 1973 amb la falla plantada a la plaça de Sant Jordi.

També hem d’esmentar la figura d’altres persones relacionades amb les falles i que assistien a les classes de Francisco Climent. Començarem amb un altre membre de la família Grau, ens referim a Enrique Grau Martí, fill d’Enrique Grau Tomàs de qui ja havem parlat. Enrique Grau Martí, junt al seu cosí Antoni Grau Cros

i Amador Cano, realitzarien la falla infantil del carrer Caputxins de l’any 1943. La falla va ser firmada per Antonio Grau pare, però els autors materials varen ser els tres artistes esmentats. És l’única aportació que coneguem d’Enrique Grau Martí al món de les falles.

També dins d’aquesta acadèmia del mestre Climent, hem de parlar d’una altra persona que fa aportacions a la festa de les falles. En aquest cas es tracta de Jaime Rullán, qui fou becat per a estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, però tot es va truncar per l’esclafit de la Guerra Civil. La seua aportació a les falles comença el 1953 pintant la falla infantil que en aquest any es plantà a la plaça de Benlloch. També, en aquest any, comença la seua col·laboració amb els monuments plantats a la plaça d’Alexandre VI, junt al xiquet José Martínez Mollà, qui possiblement seria l’encarregat de pintar els monuments. De Rullán és també l’esbós de la falla plantada en aquesta plaça el 1954, que tractava sobre la música. Anys més tard, col·laborarà a estonades lliures amb l’artista Antonio Grau Cros, on la seua funció era la de

| 21

pintar. Un clar exemple són les falles plantades a plaça de la Trinitat els anys 1977, 1978, 1979.

També ajudarà a Antonio Grau a pintar algunes falles realitzades per a la comissió de Molina Claret i Tetuán. Rullán era l’encarregat de fer els cartells explicatius de les falles d’Antonio Grau.

Però les aportacions de Rullán a les falles, no són assoles amb els monuments, també va confeccionar pergamins commemoratius que eren lliurats a les Falleres Majors. I sobre tot, la seua col·laboració gràfica en llibres realitzant portades i il·lustracions, com la portada que va fer en 1976 per al llibre de la comissió de Joan Ramon Jiménez. Son moltes les portades que realitza, com per exemple en 1974 per a la falla Tetuan, la de 1976 per a Sant Jaume o el 1977 per a Selgas – Tovar, entre d’altres.

Passem ara a tractar els grups de pintors, que d’alguna manera és similar a les acadèmies d’art, doncs, l’art és el principal objectiu. Ací, encara que ningú és el mestre i imparteix lliçons, en aquests grups tots aprenen de tots.

Possiblement el principal grup de pintors que s’ha format a Xàtiva, fóra el mític «Sait». Va ser creat el 1950 per Rafael Daroca, Guillermo Sanchis i Enrique Serrano. Aquest grup va renovar l’ambient pictòric de la ciutat, promovia exposicions, es feien exposicions i s’impartien classes de pintura. Prompte es varen unir altres pintors com Juan Francés, Vicente Giner, José Camarasa, José Garcia Tortosa «Vernia», Enrique i Antonio Grau, Roberto Martínez «Leña», Antonio Sáez i molts altres. Es reunien a la part de dalt del que hui és el llar dels jubilats de la plaça Roca, que abans albergava la Creu Roja de Xàtiva. A l’igual que en les acadèmies d’art, ací també trobem la presència de gent relacionada amb les falles, als ja esmentats José Camarasa, Enrique i Antonio Grau. Ara trobem a Guillermo Sanchis i a José Garcia Tortosa «Vernia».

Entre els tres membres fundadors, trobem a Guillermo Sanchis, qui va ser un reconegut aquarel·lista que també va fer la seua aportació al món de les falles de Xàtiva, no sent mol

amplia, ja que sols se li coneix la realització d’una falla infantil el 1945, quan tan sols contava amb 17 anys, va ser la falla plantada en el carrer de Sant Agustí. A banda de fer monuments fallers, també va col·laborar fent algunes portades, a l’igual que en els monuments, també varen ser poques les portades que va realitzar coneixent tant sols dues pertanyent a les edicions del llibre de la Junta Local Fallera dels anys 1973 i 1974.

Passem ara a parlar de José Garciá Tortosa, més conegut com «Vernia». La seua aportació al món de les falles és mes amplia que la de Guillermo Sanchis, encara que en monuments fallers sols en va construir tres, dos l’any 1936 ubicades en la plaça del Mercat i en la plaça de la Bassa, i una l’any 1943, ubicada en la plaça de Sant Jaume.

Però la gran aportació de «Vernia» al món de les falles van ser les seues portades. Ja que si es pot considerar com un gran pintor, com a cartellista i realitzador de portades, és pot considerar un geni, ja que realitza unes composicions úniques, donant-li un format molt personalitzat i novedós. Els elements iconogràfics que utilitza a vegades no són nous, però si que és nova la forma en què es representen, o el significat que li vol donar. «Vernia» transforma el món de les portades i cartells que fins aquell moment hi havia a Xàtiva i introdueix conceptes nous que ja estaven aplicant-se en altres llocs. Les portades de José Garcia Tortosa, han segut sempre actuals, fins el punt que en els nostres dies encara a vegades són utilitzades per a il·lustrar algun llibre.

No anem a enumerar totes les portades que «Vernia» va fer per a llibres de falles, tan de comissió com de la Junta, perquè no és la finalitat d’aquest article, sols remetrem a l’article de Juan Ignacio Pérez Giménez, Un artista en pro· gressiva recuperació. José Garcia Tortosa, Ver· nia, que l’any passat és va publicar en aquest mateix llibre, on es passa revisió a tota l’obra d’aquest artista.

22 | el verí del foc 5

4

5

4. Anunci publicat al periòdic EL OBRERO SETABENSE el 27 d’abril de 1918.

5. Anunci publicat al periòdic EL AGRARIO el 19 de novembre de 1934.

Hem de passar ja a meitat dels anys 70, per a trobar un altre grup de pintors, en aquest cas es tracta de «Sait 2», nom que segurament pretenia ser un homenatge al grup anterior.

Aquest grup no va tindre tanta repercussió com l’anterior, però també trobem alguns noms coneguts com Xavier Climent Almendros, net de Francisco Climent Mata, Josele Quilis i sobre tot, el que més ens interesa en aquest article Paco Roca Chorques.

De Paco Roca sabem quina ha segut la seua aportació al mon de les falles de Xàtiva. Però crec que cal destacar el nou llenguatge plàstic que ha anat incorporant poc a poc en les seues creacions. Ha segut un artista que no ha estat estancat en una única manera de crear, sinó que esta en constant evolució, tant en la forma de modelar, com en la forma d’aplicar els colors destacant per moltes coses, una d’elles per haver tret a les falles infantils dels ostracisme i donar-li personalitat i qualitat. Les seues falles són creacions inquietes, és a dir, no estan quietes, tenen el moviment contingut d’una escultura i tenen la sàtira que ell li aplica sempre amb qualitat i bon gust. L’obra de Paco Roca es pot considerar com a molt nombrosa i a les creacions que ha fet per a Xàtiva cal unir les realitzades per a València i les fogueres que fa per a Alacant.

Però si les falles de Paco Roca son conegudes per tots, hi ha altres vessants poc conegudes i que algun dia caldrà tractar detingudament.

Ens referim al Paco Roca pintor, realitzador de portades i dibuixant. Com hem dit, formava part d’un grup de pintors, cosa que ens indica les inquietuds per conèixer altres vessants de l’art, també cal tindre la seua aportació al món de les portades dels llibres de falla que són nombrosos. El trobem fent ja portades l’any 1976 per als llibres d’Espanyoleto, la seua comissió, i de Benlloch-Alexandre VI. L’altra vessant a destacar de Paco Roca, són els seus dibuixos a banda dels esbossos, que són vertaderes obres d’art plenes de detalls i colorit, destacant les creacions que moltes vegades ha fet per a il·lustrar els interiors del llibres de falles. Ací també podríem incloure

| 23

les tires còmiques que durant algun temps va publicar en el setmanari local l’Informador i que portava per nom «Fila 13». Paco Roca presenta uns dibuixos fàcils i amb el toc característic de la seua comicitat.

Parlarem per a acabar d’un altre grup de pintors. Es tracta de l’anomenat «L’aire lliure» que portarà una existència d’uns quaranta anys.

Naix desprès de la desaparició del grup «Sait» sent format pels pintors Antonio Saez i Roberto Martínez «Leña». a l’actualitat el formen dotze membres. Els integrants d’aquest grup, que ens interessen en aquest article són Antonio Sáez i Pepe Castells. D’Antonio Sáez ja hem parlat abans de les seues aportacions a les falles. Així ho farem de l’aportació que fa Pepe Castells qui desenvolupa la seua tasca a les falles infantils plantant-ne tres: 1979 en el Verge del Carme (1979), Raval (1981) i República Argentina (1984) amés de col·laborar amb alguns artistes fallers pintant i aportant idees als monuments. Un altra vessant de Pepe Castells seran les portades de llibres. Exemples són la de 1983 per a la falla del Raval, la de la falla Joan Ramon Jiménez de1987 i de la falla Benlloch-Alexandre VI 1998.

Hem intentat arreplegar els artistes fallers que han passat per les acadèmies d’art de Xàtiva i dels que han format part de les associacions de pintors de la ciutat. Segur que se’ns haurà quedat algun nom o alguna dada sense esmentar, però quant un article es conclou, no és amb un punt i final sinó que sempre es queda obert a l’aportació de noves dades i noves documentacions que ajuden a conèixer el passat i inclús el present. No hem parlat de les acadèmies de pintura que hui en dia imparteixen les seues lliçons i que possiblement gent vinculada a les falles haja passat per alguna d’elles, però això ho deixarem per d’ací uns anys. En aquest article hem volgut demostrar que el món de les falles no viu aïllat sinó que participa d’altres moviments i que les falles estan i han estat vives preocupant-se d’allò que es gestiona al seu voltant.

Bibliografia consultada Català Sanchis S. - Martínez Martínez R, Pintors de Xà· tiva: vida i obra, Ed. Fomento Cultural CR, Xàtiva, 2008.

Català Sanchis S, «Art i fira: l’escola Carchano i Ridoc· ci», Fira d’agost de Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 2008.

Grup Sait 2, «Grup Sait 2», Játiva en agosto, Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 1977.

El Obrero Setabense, núm 722,1906.

El Obrero Setabense, núm. 1193, 1915.

Palop García, V. - Quilis Rodenas, J, «Jaime Rullán, una vida dedicada», Llibret Explicatiu Falla Benlloch, A. C. Falla Benlloch – Alexandre V, Xàtiva, 1996.

Pérez Arenas, C. - Quilis Rodenas, J, «Falles al barri de Sant Pere», Llibret Explicatiu Falla Benlloch, A. C. Falla Benlloch – Alexandre V, Xàtiva, 2004.

Pérez Giménez, J. I, «Un artista en progressiva recupe· ració. José Garcia Tortosa, Vernia», El verí del foc (núm. 3), A. C. Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2009.

Quilis Rodenas, J, «Els anys d’aprenentatge», Martínez Mollà. Escultor de falles, Junta Local Fallera, Xàtiva, 2000.

Quilis Rodenas, J, «Dels inicis a la consolidació de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Els primers premis de les falles de Xà· tiva (I)», Llibret Explicatiu Falla Benlloch, A. C. Falla Benlloch – Alexandre V, Xàtiva, 2007.

Quilis Rodenas, J, «Primer premis de les falles infantils a Xàtiva (1). Els anys 1934-1966», Llibret Explicatiu Falla Benlloch, A. C. Falla Benlloch – Alexandre V, Xàtiva, 2008.

Quilis Rodenas, J, «José Camarasa, artista faller dels anys quaranta». El verí del foc (núm. 3), A. C. Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2009.

Ramírez Aledón G, «Un manuscrit inèdit de José Carc· hano sobre Xàtiva», Papers de la Costera (núm. 6), Amics de la Costera, Xàtiva, 1989.

Sánchez Pérez, J, Quadern de falles, Matéu editors, Xàtiva, 2006.

Sánchez Pérez, J, 50 anys cobertes de falles, Matéu editors, Xàtiva, 2009.

Sanchis Martínez, Josep: «Paco Bolinches i Mahiques artista faller», Llibret Explicatiu falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 1995.

Soler Valls, J. F, «Les falles contemporànies. Els primers premis de les falles de Xàtiva (III)», Llibret Explicatiu falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 2007.

Tortosa Garcia, R, «El duel artístic entre Grau i Blanco (1964-1985). Els primers premis de les falles de Xàti· va (II), El verí del foc (núm. 1), Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2007.

24 | el verí del foc 5

Estudi sobre les cítiques falleres a la postguerra

L’espill dels cadafals fallers sobre els anys de la fam (1940 - 1955) per Rafa Tortosa i Garcia

Després de la guerra civil espanyola, les falles tornen a aparèixer a la nostra ciutat. Hi ha referències als periòdics de plantar-se falla durant els anys 1941 i 1942, concretament a la plaça de Sant Jaume1. Però no serà fins el 1943, on l’activitat fallera a la nostra ciutat es fa notar de manera considerable plantant-se tretze falles de categoria gran a les principals places de la ciutat 2. Als següents exercicis les falles mantindran la seua estructura festiva amb els tradicionals programes de festeigs i complint amb la tradició de plantar cadafals en llocs característics de l’entramat urbà, de forma continuada, fins els nostres dies. Són els anys on les falles inicien una etapa de reconstrucció que finalitzaria sobre els anys cinquanta, on la festa va passar a consolidar-se. Aquests primers anys de postguerra, per a la població, foren uns anys difícils i durs degut a la 1

mancança d’aliments i serveis bàsics, situació generada per la guerra.

Les falles, que sempre han sigut una mena de reflex de la societat, tractaren aquestos temes socioeconòmics, permesos en certa manera per la censura, i mostraren en els seus cadafals la realitat palpable de la societat valenciana d’aquells anys. Per aquesta raó hi ha referències continues dels cadafals a les pràctiques i dificultats econòmiques3.

Amb aquest escrit hem volgut recordar una etapa difícil per a la població civil i mostrarel reflex produït d’aquesta situació en els cadafals fallers plantats a la població de Xàtiva.

Fam, estraperlo, mercat negre, mancança d’aliments, inexistència d’aigua i llum, la cartilla del racionament... foren temes abordats en la crítica fallera.

Sanchis Martínez, J, «Les primeres falles després de la guerra civil», Falles a Xàtiva, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1999, pp. 155-160.

2 Sánchez i Pérez, J, «Quadern de falles, Xàtiva, 1865-2005», Matéu Editors, Xàtiva, 2006.

3 Hernàndez i Martí, G. M, Falles i Franquisme a València, Afers, Catarroja, 1996.

| 25

«La tortà de san Chusep» de F. Climent Mata Falla Plaça de la trinitat, 1943.

26 | el verí del foc 5

«La cartilla del racionament» de Martínez Mollà i els seus amics. Falla infantil plaça d’Alexandre VIé, 1953. Arxiu Família Patiño Aquest cadafal, sota el lema «Coles», plantat el 1948 a la plaça Enríquez criticava les coles per a aconseguir productes de primera neces· sitat fent un joc de paraules amb el gran pot de cola que feia de cos central del monument.

“

Coles avía en la Bassa.

En el forn, en el mercat,

i hasta crec qu’en les farmàcies no faltaven “coles” may.

”

| 27

La situació social En aquells anys, l’economia nacional va entrar en una fase d’estancament que es va perllongar quasi be fins el començament dels anys 50. Es van adquirir uns tints bastant dramàtics per l’escassesa i carestia d’aliments i demés productes de primera necessitat com ara sucre, arròs, te, farina, oli, pa o verdures. Per fer front a aquella situació es va realitzar una ordre del Ministeri d’Indústria i Comerç on es va establir un sistema de racionament d’articles essencials per assegurar l’abastament, mesura que s’inscrivia en una política d’intervenció general. Fou durant el maig de 1939 on les cartilles de racionament es varen posar en funcionament i foren utilitzades fins el 1952.

Així, es possibilitava l’accés als productes intervinguts, sobretot farina de blat, oli d’oliva i sucre, sense oblidar-ne d’altres tan importants com el cafè, tabac, combustibles o fertilitzants, encara que aquests darrers productes tenien com a destinataris els establiments públics.

Amés, un decret de juny de 1939, va fixar les quantitats que serien lliurades a preu de taxa i que eren distintes si es tractava d’un home adult, una dona adulta o una persona de més de seixanta anys, o un menor de catorze anys4.

Per poder adquirir articles a preus de taxa era imprescindible estar en possessió d’una cartilla de racionament, sent en primer moment familiars i després de manera individual. De fet, les mateixes cartilles de racionament es dividien en tres categories, de 1a categoria als sectors de major poder adquisitiu; cartilles de 2a categoria als sectors mitjos i cartilles de 3 a categoria als de menors recursos econòmics.

A pesar d’aquesta mesura de caràcter racional, la Comissaria General d’Abastament i Transports, mai va distribuir les quantitats establertes oficialment, i aquest racionament mai va

complir la seua funció. Foren tan durs aquells anys que l’estiu del 1941 el govern anunciava quasi 2.000.000 de morts a tot l’Estat Espanyol per fam o desnutrició. Especialment dur va ser l’any 1945 conegut com «l’any de la fam». Realment la capacitat del conreu de la terra no havia quedat tant malmenada durant la guerra, però la política econòmica del General Franco i l’aïllament de la nació respecte a la resta d’Europa, acabaren per fer malbé el poc que va quedar després de la guerra5.

Atès que aquesta racionalització no funcionà com devia, per assegurar la supervivència, l’única opció que quedava era adquirir els aliments al mercat negre, on els preus adquirien uns nivells desorbitats per a gran part de la població. Aquest mercat negre, on es produïa l’aparició del contraban d’aliments i productes bàsics, va ser conegut com «l’estraperlo».

Com a curiositat, hem de dir que l’estraperlo deu el seu nom a la unió dels llinatges de dos grans estafadors: David Strauss, que es dedicava als jocs d’atzar a la costa Francesa i el seu soci Perlowitz, ambdós inventors d’una ruleta elèctrica amb la que plomaven a tothom, mitjançant trampes i estafes.

Els preus al mercat negre duplicaven o triplicaven els preus oficials de taxa, cosa que el convertia en atractiu tant per al productor com per a l’intermediari. D’ací la gran quantitat de producció agrària desviada al mercat il·legal i els riscs que afrontaren moltes persones, encara que la majoria que desenvoluparen l’estraperlo a gran escala solien estar prou protegides pels mateixos guardians de la normalitat.

Per això, s’ha de distingir l’estraperlo de llarg abast del domèstic o limitat. Encara així, el mercat negre va permetre, de manera relativa, les mesures més antieconòmiques i irracionals

Molinero, C, Ysàs, P, Las condiciones de vida y laborales durante el primer franquismo. La subsistencia ¿un pro· blema político?, Mimeo, Congreso de la AEHE, Zaragoza, 2001.

5 Fernández, J. A, L’alimentació a la postguerra espanyola (1939-1950),Setmanari Sóller, Sóller, 2008.

4

28 | el verí del foc 5

«La influència del caldo» d’Enguix i Alonso Falla Màrtirs de la Revolució, 1956.

dels buròcrates, fins que el 1951 es va realitzar un nou enfocament de la política agrària, que va comportar una lenta però progressiva recuperació. No hem d’oblidar que els poderosos, en definitiva, van ser els més beneficiats per aquesta política agrària, i per tant eren els que més recolzaven el règim i els que menys interès tenien d’abandonar aquella situació6.

Aleshores, i com a conclusió de l’estat social de l’època, hem de dir que els quaranta i els cinquanta, per una part, van ser anys d’enriquiment de la classe burgesa, per mitjà de l’especulació i l’estraperlo, i per altra part es produïa un procés de misèria i repressió de la classe treballadora i d’altres capes populars.

Acabem ambunes paraules d’Antoni Marzal, on descriu molt bé aquesta situació: «El pa que

«Cinelandia» Falla del Cid - Trinitat,1947

menjàvem era de racionament. Recordem que portàvem una mena de cartilla en la que et po· saven un segell cada vegada que en compraves un, sense passar-te’n del cupo. Sembla que hi havia massa blat o que alguns l’estraperlaven, activitat bastant comuna en aquell temps»7.

Els cadafals fallers i la seua crítica A pesar d’aquesta situació, la festa fallera va continuar amb la seua tasca de poder plantar un cadafal a la seua demarcació i aconseguir denunciar, mitjançant la crítica, aspectes d’actualitat. Ens trobem a una època on les falles, sobretot a Xàtiva i a la resta de poblacions de les distintes comarques, encara mantenen un caràcter de barri, d’allò del «pensat i fet» en contraposició al que s’està produint a València

Torres Fabra, R. C, Autarquia i estraperlo: l’economia en un espai rural al País Valencià durant el franquisme, Universitat de València, València, 2005.

7 Marzal i Bolinches, A, «Les memòries d’en Tòfol Raspa», Falles a Xàtiva, Junta Local Fallera, Xàtiva, 2008, pp.

158-160.

6

| 29

«Tases i plats» de José Camarasa Falla carrer José Espejo, 1947.

«El secret del molinet» d’Antoni Grau Falla infantil carrer de la Corretgeria,1947.

on les falles, degut a la seua condició de festa major, s’encaminen a una festa amb més tarannà turístic, i conseqüentment, la producció de cadafals més artístics i menys crítica social. Tot açò és degut a les directrius manades pel règim franquista.

menta Gil Manuel Hernàndez «se censurava tot allò que sobrepassés tots els marges d’una crí· tica genèrica i difusa per a caure en acusacions particulars, especialment si es dirigien a orga· nismes institucionals o si es referien massa cru· ament a la lluita de classes, perquè això entrava en contradicció amb la negació d’aquest conflic· te propugnada pel règim. Per això, les desviaci· ons crítiques sobre la suposada harmonia social van ser corregides sistemàticament i reconduï· des ràpidament cap a rumbs més moderats»8.

Amb tot açò, hem d’afegir l’actuació de la censura. Així les crítiques falleres es veien abocades, majoritàriament, a tòpics folkloristes i a l’apologia amés de temes de barri o autocrítiques sobre les mateixes falles. Encara que es van produir crítiques socioecònomiques — com les dificultats que havien de suportar les classes humils, la fam i la misèria de les classes populars, les famílies nombroses, i les mencions massa directes a l’especulació i al mercat negre— la censura també actuà contra aquestes al·lusions en els cadafals. Amés s’intentava evitar criticar els abusos econòmics de companyies estatals, la referència particularitzada al capital, les cartilles de racionament, els preus de taxa o les lleis econòmiques. Tal com co8

Hernàndez i Martí, g. m, op. Cit., pp. 119.

Per tal de denunciar aquestes crítiques socioeconòmiques sobre l’estraperlo, la fam i en definitiva la situació social del moment, els fallers i artistes se les enginyaven per poder superar la censura. Aleshores, quan es volia parlar d’un d’aquests temes, sempre es feia de forma genèrica, sense aprofundir en cap situació concreta ni en cap persona determinada atès que els censors si que actuarien de forma immediata ja que no es podia «tocar» a cap estament públic. Tot a aquesta maquinària d’enginy i

30 | el verí del foc 5

«Mercat de flors» de José Camarasa Falla Plaça de Mossèn Urios,1952.

«Casos i coses» d’Antoni Grau Tomàs Falla plaça de Sant Joan del Raval, 1943.

intel·ligència que feien els artistes i fallers es va fer eficaç a partir d’analitzar els repertoris temàtics on la censura actuava, per tant cada any que passava tenien més dades a l’hora de plantejar-se realitzar una crítica i poder valorar el seu nivell de tolerància davant de les autoritats competents9.

legals així com la mala gestió de les empreses de gas, aigua i electricitat. Finalment, al període de 1953 fins el 1959, el percentatge baixa al 21% atès que va desaparèixer el racionament de matèries primes i en conseqüència la desaparició progressiva de l’activitat de l’estraperlo i el mercat negre. En conseqüència, van augmentar les referències a les dificultats atès que no s’havia resolt el problema de les necessitats bàsiques de la població.

Per valorar aquestes crítiques de la societat d’aquell moment, reflectides en les falles, ens hem ajudat d’uns percentatges de referències aparegudes en els cadafals fallers sobre temes socioeconòmics10. Al cap-i-casal, entre 1939 i 1944, sobre el 22% de les crítiques falleres van ser de caràcter socioeconòmic, sent de gaire cultural més de la meitat de les crítiques estudiades. Al següent període (1945-1952), aquest percentatge de protestes sobre temes socials sofreix un creixement arribant al 35 % del total, continuant criticant-se les vendes il·

Aleshores, en temps de postguerra, anys de fam, temps de silenci i misèria, les falles van voler reflectir aquesta situació denunciant certes pràctiques econòmiques, juntament amb les dificultats patides per les classes treballadores així com l’adulteració de comestibles, begudes i altres productes, gràcies als quals alguns individus s’enriquien a través de l’especulació. També l’acaparament, el mercat ne-

Fitó Roselló, J. L, «La censura i les falles», Llibre Explicatiu Falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, 1992, pp. 48-50.

10 Hernàndez i Martí, g. m, op. Cit., pp. 123, 191, 234 i 288.

9

| 31

gre, l’estraperlo, van ser denunciats. Els llauradors, com a nova gent adinerada eren envejats i van ser descrits com a gent sense escrúpols, enriquida gràcies als productes del camp. Les dificultats econòmiques, com la fam i l’escassesa de productes eren denúncies continues dels fallers així com la mancança i restriccions de gas, aigua i llum i les seues conseqüències.

Seguidament posem exemples d’aquestes crítiques a les falles de la nostra ciutat.

Crítiques falleres de l’època Una de les crítiques que descriu molt bé la situació generada i a l’extrem que es podia arribar amb el tema de la fam va ser el cadafal «La tortà de San Chusep» de l’any 1943, obra de F. Climent Mata plantada a la plaça de la Trinitat.

Els fallers, en compte d’una falla, el que més desitjaven era menjar-se una coca de la fam que patien degut a la política de racionament.

Paraules que s’hi troben al llibret explicatiu, «a pesar de la escasés qu’en el sucre més nota, els falleros sense més se gastaren els dinés i han plantat una tortá». Sobre el cadafal tenim els següents versos: «Els cantons no son guirlache, ni els adornos son de crema, i pot ser qu’en Alborache, la prengueren per formache, si no fora tan morena.

Pero aço no te importancia ni preocupa a la chent, que recorre en gra constancia de la Cova Negra a Fransia en busca del argument».

Amb aquesta falla, com comenta Salvador Català en el seu escrit el que «es volia per tant amb aquella falla cremar el fantasma de la fam»11.

11

Com exemple de l’estraperlo i de com la gent denunciava els abusos de certs llauradors que estaven convertint-se en nous rics ens recolzem al cadafal que va plantar J. Garcia Tortosa «Vernia» a la plaça de Sant Jaume —Màrtirs de la Revolució — l’any 1943 sota el lema «Coses que pasen». El cadafal representava un llaurador gegant i venia a contar-nos irònicament que no tots passen fam a aquella postguerra, sinó que també hi ha gent pobra que s’ha aprofitat per enriquir-se: «Ha segut sempre el ofisi del llauraor, poc lluit ha fet molt de sacrifici sense vores mai vestit.

La collita no valia ni tan sols treballarla en el preu que la venia aixo ara abandonarla.

Pero com el temps no para, de ningú té compasió, el póbre que may menchara huí, está fet un señoró.

I els atres, desesperats en ofisi mes lluit, se encontren abandonats en el recó del olvit.

Estos busquen, l’alaben i li compren car el blat i poquet a poc li trauen lo de més nesesitat.

Hasta les xiques del dia que busquen en calor al chic que dines tenía, huí, sel busquen llaurador».

D’aquest darrer text, deduïm que ara les xiques veuen als llauradors com als marits ideals i segueix:

Català Sanchis, S, «Crítiques falleres a 1943: fam, estraperlo i carestia», Falles a Xàtiva, Junta Local Fallera, Xàtiva, 2000, pp. 141-143.

32 | el verí del foc 5

«I baix voreu unes chiques que a lo alt volen puchar pero tu, no les critiques que en élls se volen casar.

Aixina tindran farina per a mencharse bon pa i o mencharán sardina, perque tindran cansalá».

Un altre exemple on s’ataca als llauradors del barri molt durament perquè s’han enriquit gràcies a l’estraperlo i al mercat negre, d’una forma àcida i directa, és al cadafal de 1943, «Casos i coses», d’Antoni Grau Tomàs, a la plaça de Sant Joan del Raval: «En dos moniatos, dos sebes, cuatre naps i un alficós, podrà ser que no te cregues pero es fa un negoci gros.

Mira el tío llaurador com se mira la collita i diu de bon humor: pues el pobre eu necesita».

En aquesta crítica es veu cert odi cap als llauradors enriquits a costa de la fam del poble. Així

«El trust de los tenorios» de José Camarasa, Falla plaça de Tetuan,1955.

diu la crítica fallera: «... Este tío te prou sacs i tots els té plens d’arròs, si els altres es crien flacs éll se criara ben gros.

Fará viaches a casa en carro i animalets miranmos a tots en guassa com si diguera: Pobrets!

A persones de avarisia i de tan mala calaña deu peixcarlos la chustisi pues son indignes d’España».

Seguint la mateixa temàtica, trobem un exemple l’any 1947, al carrer José Espejo amb la falla «Tases i plats», on els versos expliquen clarament el tema socioeconòmic: «Una “tasa” valenciana, damun d’ella un violó una guapa llauradora i al costat un llaurador qui pisotecha les lleis... ¿vols mes clara explicacio?»

Cadafal de Jose Camarasa Falla plaça de Mossèn Urios, 1953.

| 33

Referent a la monopolització del mercat, on es controlen els preus en benefici seu, trobem el cadafal de la plaça de Tetuan «El trust de los te· norios» de l’any 1955 obra de José Camarasa.

Al llibre de la Junta Local Fallera d’aquell any, apareixen els següents versos: «De llum, estem “iluminats” de almidó “tiesos”: de meches “escarmentats” i de carn... “hasta los huevos”».

Tal i com ens diu Quilis, «la falla faria referèn· cia al preu abusiu d’alguns productes, més te· nint en compte, que en 1955, any que es plantà aquesta falla, encara hi havia moltes necessi· tats entre la majoria de la població. Al cadafal es pot observar, a la part alta un personatge vestit a la manera del Tenorio, està assentat so· bre la part ampla d’un embut, per on ix un peix que porta un cèrcol a la boca, pel qual passen un grup de gent, fent referència a què els fan passar pel cèrcol. De l’esbós d’aquesta falla cal fer un xicotet comentari, en ell trobem dues

anotacions, una a la part de dalt en la que po· dem llegir «falta firma duplicado y letreros». A la part de baix i escrit en vermell podem llegir «A reserva de ver en la plantà». Aquestes notes són de la censura que tots els esbossos de les fa· lles devien passar»12.

Un altre exemple és el de la falla plantada, en 1952, a la plaça Mossèn Urios sota el lema «Mercat de flors». La descripció del cadafal es correspon amb un edifici representant una bunyoleria i sobre aquest, un poal de fem i un torero amb una granera, amés a una de les escenes hi ha un carro de fem. Dins de la documentació que va presentar l’artista al censor de torn trobem diversa informació de què tracta la falla com per exemple el tema dels comerciants que venien productes de tot tipus: «Verdures venen els sastres; gallines els confiters, y fonchs tan grans empastre que de basura fan dines».

Quilis Ródenas, J, «José Camarasa, artista faller dels anys quaranta», El Verí del Foc (núm. 3), Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2009, pp. 72-85.

12

«En mi pais no hay luz» de Ramon Morell Falla infantil de la plaça del Mercat, 1954.

«L’aigua que plou» de José Camarasa Falla plaça del Trinquet,1943.

34 | el verí del foc 5

Altra falla que situava la situació econòmica i social del moment era de la plaça de Mossèn Urios de 1953. Els següents versos es corresponen amb aquest cadafal: ¿Qué sa fet la mercancia? ¿ i d’els dinés que ha pasat? pues ¿qué ha de ser? ¡No s’asuste! ¡s’han quedat en lo mercat!

La falla de 1947 del Cid «Cinelandia», a l’explicació que presenta a l’Ajuntament diu «La falla tra· ta títulos de películas ironizados con problemas locales, pavimento, estraperlo, alumbrado, cines., etc.» Alguns dels exemples que posa són13: «El falsari», un tabernero poniendo agua al vino.

«Lo que desea una mujer» un saco de harina y un pellejo de aceite.

«Las cruzadas» dos mujeres en plena riña.

També, a l’any 1948, a la plaça Enríquez, un gran pot de cola feia de cos central del monument, el qual jugava amb el joc de pa-

raules tractant el tema de les interminables «coles»: «Coles» avía en la Bassa.

En el forn, en el mercat, i hasta crec qu’en les farmàcies no faltaven “coles” may.

Un altra falla que tracta aquests temes es la de Sant Jordi d’Antoni Grau de l’any 1956. Duia per lema «Tod per dinés», recolzada sobre el set pecats capitals, feia crítiques a les pràctiques monopolitzadores, com ara un acord entre forners per a unificar el preu del pa, o la introducció de la venda a crèdit: de fet, el comerciant és una figura molt criticada, ja que en general s’identifica comerciant amb acaparador. La crítica deia: «O la borsa o els diners figura molt important que representa al comers i al gran negosi que es fa Entre sellos i matrícula

Quilis Ródenas, J, «Els primers premis de les falles de Xàtiva (I), 1934-1963», Llibre Explicatiu Falla Benlloch – Alexandre VI, Falla Benlloch – Alexandre VI, Xàtiva, 2007, pp. 82-99.

13

«Coses que pasen» de Vernia Falla Màrtirs de la Revolució 1943.

Cadafal infantil de León Romero, Falla del Portal de València, 1952.

| 35

i contribució elevada viu i triunfa el comers i està en la cama en alt».

Altra crítica bastant contundent i molt clara és la titulada «Istoria de ladrones», signada per J. Pellicer per al Portal de València de l’any 1956.

Com be indica Robert Martínez sobre aquesta crítica «es tracta, per la seua claredat d’un tes· timoni insòlit i valuós a l’hora de valorar la situ· ació quotidiana d’amples capes de la població xativina»14. Deia el següent: 1. «Si del estraperlo vius agarrat [...] el panaer fa el niu.»

2. «Mal de estomago. Entre pa carn y ver· dures, el pobre consumidor pasa les grans amargures.»

3. «Hui els caradures fan un monument [...] y del pa omplin el pot, el estraperlista és un cuc.»

4. «Rebolusió [sic] de dones miren en quina casa busquen la element treballaora per carrers y carrerons y tots els rincons, buscan per poder pastar y olvidar les molèsties de les cartilles.»

Una clara al·lusió a la crítica el creixent frau i adulteració dels productes de primera necessitat la trobem a les falles de Màrtirs de la Revolució de F. Enguix i J. Alonso, sota el lema «La influència del caldo» de l’any 1956, i la infantil del Portal de València de l’artista L. Romero de 1952 que parlava directament sobre l’estraperlo i la fam. També la falla de la plaça de la Bassa de 1948 que ens deia «Cu· ans en cria la farina i ella, fina que fina». Altre clar exemple va ser la que Martínez Mollà i els seus amics plantaren a la plaça d’Alexandre VIé, l’any 1953. Aquesta falla infantil, amb el

seu lema «La cartilla del racionament» deixava ben clar les seues intencions.

Antoni Grau Tomàs, va obtindre el primer premi de les falles infantils de 1947, amb «El secret del molinet» cadafal plantat al carrer de la Corretgeria. El gran molinet que tenia com a cos central pretenia denunciar els diners que guanyaven els aprofitadors a costa dels altres.

Al llibret hem trobat aquest versets: «Pues actius i estraperlistes la chustisia van burlant i miren en llargavista als que pasen rebolant.

Ell fa que róde el molí un póbre treballador obligantlo dia i nit se li chupla la suor».

Hem posat exemples sobre la fam i l’estraperlo però com hem indicat abans també els cadafals fallers denunciaren el poc abastament d’energia elèctrica o l’aigua. Posarem alguns exemples d’aquestes crítiques... Ramon Morell signava la falla infantil de la plaça del Mercat de 1954 i li posava com a lema «En mi pais no hay luz» i que s’emportaria el primer premi15.

Tractava sobre l’escassesa i les restriccions de llum que hi havia en aquells temps. Junt l’esbós tenim els següents versets: «En mi pais no hay luz tot son cresols, tot son cresols que no fan llum...

Els contaors van correguent Tota la culpa , la té... l’aigua».

I precisament, el tema de l’aigua el tractarà José Camarasa a la falla que planta a la plaça

Martínez Canet, R, «Les falles de postguerra a Xàtiva. Una recapitulació», Falles a Xàtiva, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1999, pp. 161-166.

15 Quilis Ródenas, J, «Els primers premis de les falles infantis a Xàtiva (I), 1934-1966», Llibre Explicatiu Falla Benlloch – Alexandre VI, Falla Benlloch – Alexandre VI, Xàtiva, 2008, pp. 75-95.

14

36 | el verí del foc 5

«Tod per dinés» d’Antoni Grau Falla plaça de Sant Jordi,1956.

Al cadafal hi havia una escena que criticava l’acord entre forners per a unificar el preu del pa, clar exemple de pràctiques monopolitzadores.

O la borsa o els diners “figura molt important que representa al comers i al gran negosi que es fa.

”

| 37

del Trinquet el 1943. El lema era «L’aigua que plou» estant el cadafal rematat per un motor d’extracció d’aigua, amb una canonada que llançava el líquid a l’aire. També coneguem uns versets : «El lema és ¡Aigua que plou! hi ha va fen-mos bona falta, que ploguda en tenim prou però no de aigua Santa».

Hem de recordar, que en 1943, el subministrament de l’aigua en les cases era tot un privilegi i la majoria de les cases mancaven d’aigua

16

Martínez Canet, R, op. Cit.

corrent, sent una pràctica habitual l’haver de subministrar-se d’aigua de les fonts públiques i l’haver d’anar a rentar la roba a la bassa.

Per finalitzar, com hem pogut i tal com comenta Robert Martínez, aquests temes de tipus moral o de crítica de costums són «el més interessant des d’un punt de vista històric, ja que és l’únic susceptible d’acollir elements que reflec· teixen la vida quotidiana i el malestar social. És un tema freqüentat per raons òbvies, quan és abordat ho és des d’una perspectiva moralista cristiana molt del moment i que no era suscepti· ble d’alçar polèmiques»16.

38 | el verí del foc 5

Es plasma la part humana de les falles al llarg del temps

Caritat i falles a Xàtiva per Josep Sanchis Martínez estudiós de la festa

Festes i caritat han estat des de ben antic lligades estretament sobretot en els temps en què la protecció als més desfavorits no estava emparada i regulada per les institucions públiques com ara, als temps actuals, mitjançant programes de protecció de la infància o assistència als més majors sense recursos que solen dur a terme els serveis de Benestar Social be municipals, autonòmics i/o estatals, tot plegat a l’evolució econòmica i social que ha permés un major nivell de vida a l’actualitat.

pitalets que en foren fins a tres a la ciutat dels quals als anys de referència solament funcionaven oberts el de San Josep ubicat al carrer de Vera, prop de la plaça Sant Jordi i el de la Verge de la Seu, que estava al carrer Font Terol, perpendicular als carrers de Sant Cristòfol i de Sant Vicent.

Però no sempre ha estat així i centrant-nos en les dècades dels anys 30 a 60 del segle XX, quan es constitueixen comissions falleres a la nostra ciutat, aquestes prenen el costum ja arrelat en la població quan arribaven festes, d’obsequiar als més necessitats amb alguna almoina be en metàl·lic be en espècie.

La primera referència de la caritat dels fallers vers els més necessitats va ser en 1933 quan a la plaça de Méndez Núñez, actualment San Jaume, el mateix dia de Sant Josep, 19 de març, la Bellesa Fallera, que es com s’anomenava a la Fallera Major aleshores, va lliurar mig quilo d’arròs i pastilles de xocolata als pobres del barri de les Barreres, demarcació de la comissió d’aquella falla. Els productes foren regalats generosament pels comerciants locals, Joaquin Tormo, moliner arrosser i per Dionisio Estellés que fabricava aleshores la xocolata marca Chiquilín.

Així es com trobem que a Xàtiva existien diversos llocs on es recollien les persones desvalgudes o com es deia aleshores pobres de so· lemnitat, a saber, la Casa Beneficència situada al Portal de Cocentaina i els anomenats Hos-

Fins allí es desplaçaven els fallers per lliurar-los als asilats un poc d’alegria per tal que compartiren la festa que aquells dies es gaudia a la ciutat de Xàtiva.

| 39

La comissió de la falla del Carrer José Espejo també va ser solidària amb els més necessitas.

A la imatge, el cadafal «Qui arregla açò» de José Camarasa de l’any 1946.

40 | el verí del foc 5

1

El 1934 va ser la comissió de la falla de la plaça de l’Ajuntament, situada al carrer Sant Agustí la qual va anar el 19 de març cap al migdia fins a l’Hospitalet de Sant Josep del carrer Vera, per obsequiar a les dones vídues sense recursos, allí asilades amb un dinar, ostentant el càrrec de Bellesa Fallera la senyoreta Lola Sanz, que posteriorment va esdevindre la mare de l’artista Artur Heras.

L’any següent, 1935, el dia del Sant patró, la Comissió de festejos i comitès de les distintes falles xativines es van desplaçar fins a la Casa Beneficència primer, i fins a l’Asil d’Ancians després, per tal de fer donació a les persones allí acollides de dolços, licors i tabac tot acompanyats de la banda de música, aconseguint fer arribar l’alegria que els fallers desbordaven als menys afortunats.

Passada la Guerra Civil i retornat el costum de plantar falles, trobem que a l’any 1944 és la

Comissió de la Falla José Espejo qui du la festa fins als centres benèfics mitjançant la seua comparsa de nanos i la música per transmetre’ls-els un poc de l’alegria general que es vivia al carrer aquells dies. Per altra banda, la Comissió de la falla que aleshores es plantava en la plaça Sant Pere també va obsequiar als interns de la Casa Beneficència amb una xocolatada, repetint-se este acte en anys successius.

El 1946, la Comissió de la falla Sant Jordi, pel matí del dia 19 de març, va fer una xocolatada per a les dones pobres que residien a l’Hospitalet de Sant Josep del carrer Vera. Al migdia en baixar de l’Ermita de Sant Josep tota la comissió es va dirigir a l’Asil d’Ancians del carrer Caputxins per obsequiar amb un dinar especial a les persones majors allí hostatjades.

A finals dels anys 40 del segle XX és la Junta Local Fallera qui pren la decisió d’anar als

| 41

2

centres benèfics per fer donació de xocolatades. Anys després es munta una Tòmbola Benèfica que recapta fons per a estes persones necessitades i a 1955 se serveix un dinar especial als pobres per part de la Junta Local, la qual cosa va poc a poc institucionalitzant-se al programa d’actes com uns més de les activitats a realitzar cada any en arribar les festes de Sant Josep, cosa que es manté a l’actualitat, després que els anys que va presidir la J.L. F. Ximo Sánchez es pretenguera suprimir-lo, la qual cosa no ha estat secundada pels presidents posteriors, mantenint així, encara que més testimonial que altra cosa, la caritat que els fallers de sempre han demostrat vers els més necessitats.

1. Era frequent a les falles de Xàtiva muntar-se una tómbola de solidaritat.

Fotogafia de l’Arxiu de la Família Patiño 2. La visita a l’asil és un acte habitual al programa de festejos de les falles xativines. A la imatge les falleres majors de 2007 al pati de l’asil.

42 | el verí del foc 5

S’escriu sobre el ninot que va estar exposat molts anys al Museu Municipal

el ninot de Vernia: «El abuelo» i el museu… faller? per Rafa Tortosa i Garcia

Molta gent recorda haver-lo vist a l’antic Museu de l’Almodí, a les escales de fusta d’on s’accedia al primer pis. «El Abuelo», un llaurador —amb el seu brusó, les seues espardenyes de careta i la seua gorra— va estar exposat des del 1943, quan fou indultat, fins que arribà la democràcia. Després fou arraconat als soterranis del Museu Municipal.

Han passat els anys i el ninot s’ha mantingut allí, esperant, algun dia, siga traslladat a un Museu Faller. Ara, amb aquest article, el ninot ha vist la llum. No es què tinga molt bona pinta —els anys no passen debades, encara que siga un ninot—, però el seu valor patrimonial, dins de la festa de les falles de la ciutat, fa que li rendim un estimat homenatge i retrocedim en el temps per contar coses de la seua vida, a més de parlar del futur, de l’utòpic museu faller.

1

La història del ninot Després de la guerra, les falles tornaren a la nostra ciutat, i és l’any 1943 quan es rellancen de manera definitiva, plantant-se tretze falles i conformant un bon programa de festeigs. Dins d’aquest programa es va realitzar l’exposició del ninot entre els dies 7 i 14 de març, fent-se l’elecció del millor ninot per votació popular. El ninot guanyador va estar un grup compost per un iaio vestit de llaurador i el seu net. Aquest pertanyia a la falla de la plaça dels Màrtirs de la Revolució —actualment de Sant Jaume— i va estar confeccionat per l’artista xativí, José Garcia Tortosa, més conegut com Vèrnia 1.

Una vegada plantat el cadafal «Co· ses que pasen» a la plaça, hem de

Si voleu conèixer la relació entre aquest artista i les falles, us remetem a la següent referència: Pérez Giménez, J. I, «Un artista en progressiva recuperació. José Garcia Tortosa, Vernia», El Verí del Foc (núm. 3), Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2009, pp. 62-71.

| 43

Estat actual del ninot indultat l’any 1943, obra JosÊ Garcia Tortosa, Vernia.

44 | el verí del foc 5

dir que aquest grup de ninots no formava part d’una escena dins de la falla sinó que hi eren dos espectadors més del monument faller d’aquell any. Al llibret, hi ha un escrit anònim sobre una conversació entre aquestos dos familiars, explicant-li de què anaven les escenes de la falla, i que per curiositat hem decidit reproduir (A).

A Seguint amb el llibret de la falla, a l’apartat de la crítica fallera, ens explica aquest quadre sota el títol «El Agüelo i el net», on comenten que els ha agradat molt aquell cadafal que estan veient (B).

B Parlant del cadafal faller, podem descriure que el cos central estava format per un gran llaurador girant la crítica sobre ell. En la primera cara la falla parlava de com el llaurador s’havia convertit en nou ric atès la situació socioeconòmica de l’època i fins i tot les xiques ara buscaven a llauradors per a casar-se. A una de les escenes es parlava del clavegueram que s’estava instal·lant a la ciutat i dels problemes que ocasionava. Sobre els aliments també es parlava en aquesta falla dient que el llaurador, esperant que pujaren els preus, li s’ha fet malbé la collita. La falla era tancada per una escena on es representava el ball de la jota junt un sac de farina, al·ludint a temes de racionalització d’aliments.

Respecte al grup indultat de l’any 1943, sabem

que va ser dipositat al Museu Municipal. Era la segona vegada que a Xàtiva s’indultaven ninots, corresponent la sort del primer a un llaurador jugant al truc, de la falla de José Espejo de 1943 i signat per A. Royo, malgrat que està documentat que el ninot va ser transportat pel Comité Central Faller i el Centre Valencianista a la Casa Consistorial el dia 19 de març, es desconeix que va ser d’ell posteriorment2. El que sí que tenim constància, és que el grup «El Agüelo i el net» va estar tot l’any al Museu de l’Almodí, i tot gràcies a la crítica que es va realitzar dins del cadafal plantat per J. Castelló, el 1944, a la mateixa plaça dels Màrtirs de la Revolució i que amés va aconseguir el premi del ninot indultat, desconeixent la peça guardonada. Si ens fixem a l’esbós del cadafal, podem contemplar que a l’escena de davant s’hi troben dibuixats els dos ninots indultats l’any anterior davant la porta de l’Almodí xativí. Es criticava el cert abandonament que havien tingut els ninots de falla i el poc sentit que tenia indultar figures, amés de previndre la deserció del ninot. En tot irònic, 2

Sanchis Martinez, J, Història de les falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, s. l., Xàtiva, 1996.

| 45

A

El nieto va a las fallas —Abuelito, abuelito, y ¿esos muñecos son los que se queman? —Preguntaba Luisin a su abuelo frente a la falla.

—Mira, hijito, así es; todos esos muñecos se queman y la gente, tú y yo también los veremos quemarse y sentimos emoción y nos produce impresión el ver cómo tan bonitos van siendo pasto de las llamas y las pinturas tan preciosas hacen fosforescencias tan extrañas que nos llevan a sentirnos en un momento de ilusión haciéndonos recordar la infantil edad a los mayores, y a ti, te producirá unas imágenes propias tus años.

—¿Y para qué ponen esos muñecos? —dice Luisin a su abuelo.

—Pues para presentar cosas alusivas a la vida del pueblo.

Mira ese hombre y esa mujer. Los dos estan asombrados porque sale la JOTA. —¿Y la JOTA, qué es, abuelito?

—La JOTA es una letra. Y quiere decir que significa la letra correspondiente a la palabra «Játiva» y también quiere decir que cuando toca la JOTA, todo el mundo tiene pan.

—¿Y la JOTA no es una cosa de música, abuelito?

—Sí, hijo; también es música; esa música de Aragón tan sentimental y tan popular en nuestra Patria.

—Bueno, abuelito, ¿sabes que me gusta esto de las fallas?

Yo nunca lo había visto y tengo deseos de ver cómo las llamas van quemando todos esos muñecos.

—(¿…?)

—Oye, abuelito, y ¿por qué lo construyen para quemarlo?

—Pues lo hacen para hacer de la quema una fiesta. La gente acude, se produce una animación muy grande y cuando empiezan a arder y se oyen las tracas, anima y agrada el tiempo que dura. Pero se construyen a expensas de todos. Cada vecino entrega cada mes o semana una cantidad y se va juntando el dinero hasta completar lo que vale la obra. Es una cosa artística y satírica y cada año aquí en Játiva se harán mejores.

El nieto escucha entusiasmado y el abuelo se entusiasma de ver cómo agrada a su nieto la falla y particularmente la parte de la JOTA. —Vamos, hijo mío, vámonos y después vendremos a la hora de la «cremá».

—Abuelito, abuelito, ¿verdad que no dejarás que me duerma esta noche?

—No hijito; vendrás conmigo; vendrás, vendrás.

Esbós de la falla plantada el 1943 a la plaça de Màrtirs de la Revolució, sota el lema Coses que pasen de José Garcia Tortosa, Vernia.

A la pàgina anterior, estat actual del ninot indul· tat de l’any 1943, obra de Vernia.

46 | el verí del foc 5

B

El Aguelo i el net

Encara faltava un més pa que vingueren les falles ya estaba el agüelo al net contantliu entre rialles lo que faíen els díes de tant de tragín traques lo qu’els dos chunts se riuríen veguent i corrent les falles.

E S P L I C AC I Ó

Así als dos tením, mirant la falla el netet i el agüelo pre sumin que pa ell no ya secret.

Ya el vellet ha adivinat de lo que la falla trata i al neet liu ha esplicat.

Anirá a vorer atra?

Así se volen quedar ell molt clar ho ha pr oclamat pues ésta els va agradar per l’asunt tan ben buscat.

Enrique Gil, l’autor de la crítica fallera, ens plasmava en lletra com els ninots deixaven el Museu atès que durant tot l’any no els havien fet cas i se’n tornaven una altra vegada a la falla per a ser cremats (C) C . Al no tenir documentació fotogràfica de la representació d’aquests ninots en el cadafal de Pepico Castelló, no podem assegurar que realment els ninots foren una altra vegada col·locats al cadafal faller i conseqüentment indultats un altre cop o almenys la figura de l’home major. Ens inclinem, com hem comentat, que l’explicació fóra totalment irònica i fóra indultat algun altre ninot del cadafal faller, a pesar que segons l’acta de premis de 1945 el ninot havia sigut dipositat al Museu Municipal de la ciutat i guardonat amb cinquanta pessetes3.

3

El netet tot es preguntarli: ¿aixó qué es? ¿ahí qué fán?

I ell contesta que contesta sinse vores enfadat.

No es creguen que está así perqu’el háchem convidat a ferse un gotet de ví.

No señor, ell está así per sa propia voluntad.

Ells han vist totes les falles i en elles molt san fijat i esperem qu’el primer premit esta falla el obtendrá.

I si no el obté esta falla — ell eu diu molt enfadat — pegueli foc en seguida… peguéume foc… per pietat.

U de la COMISIÓ.

Hi havia alguna teoria que deia que la figura representava José Carchano, el primer conservador que va tenir el Museu. Però fent les investigacions pertinents, hem rebutjat aquesta teoria per diverses raons però principalment per la vestimenta. Carchano era un burgès, encara que pobre, i sempre anava ben vestit amb la seua jaqueta i llacet, i no entenem que anara vestit de llaurador d’horta. Altres raons són l’època, ja que va morir el 1937 o que no va tenir fills, aleshores, no va tindre nets.

El ninot, a través de descripcions de gent i del Director del Museu, Mariano González, va estar exposat fins als anys vuitanta a l’Almodí. Prova d’açò a un article de la fira de 1974, José López Sellés, parlant de l’Almodí, dins d’una recopilació dels monuments nacionals de la ciutat, i

AMX- Llibre d’actes de l’Ajuntament de Xàtiva, núm. 1534 de 21 de març de 1944.

| 47

C Primera Part El Museo Esta Xàtiva té cóses Que son dignes de admirar, De chiquetes i de gróses I para tot paladar.

Tant es veritat lo dit, Que vaig pasar l’atre día, I de pensaro me ric, Vaig tindre gran alegría.

Tot un any así tancants, Sense fer cás de nosatros. ¿Pa qué siguem indultats?, yo me tire al fóc de nasos.

¿Qué vols, antic?, os antic; ¿que vols modern?, pos modern.

Tant el póbre om el ric, Te de tot estiu e ivérn.

Allí en la mateixa pórta Del Museo, ya indicat, Veig un vellet que s’en pórta A un chiquet molt indignat.

Yo al vore qu’el agüelet S’encontraba tan furiós, Vaig i li dic al chiquet: Ves en t’agüelo mocós.

Hara que de antic parlém Deixem lo modern apart, Qq’entre el pasat i el presen, Lo més antic te més art.

Yo els reconec en seguida, I allí me quede parat, Eren dos ninots en vida, Que indultaren l’any pasat.

Asó es un cás de consensia, Pues com no ha sigut premiat, Se li ha acabat la pasensia i s’en a anat escamat.

Tinguém en ésta un Museo, Qu’está de replet qu’estalla, Platerets, gotets, solfeo, I han hasta ninots de falla.

L’agüelo li día al net: Tira cap avant i calla, Mos han plantat un bolet I yo men torne a la falla.

Si el art no té recompensa, Después del indult del fóc, Vindrá cuant ningú seu pensa, La desersió del ninot.

“

Dalt un chicot en un cresol i en la porta del Museo un agüelo en un chiquet ¿vosté comprén este enredro?

Esbós plantat per la comissió de la plaça de Màrtirs de la Revolució, el 1944, sota el lema «Lo passat» i signat per Pepico Castelló. A l’escena de davant veiem el grup del iaio amb el net davant de la porta del Museu Municipal. El text per· tany a la crítica d’aquest cadafal. Enri· que Gil, autor de l’explicació, va titular aquesta escena amb El Museo.

”

48 | el verí del foc 5

Galeria de ponent de la primera planta del museu en la que s’exposaven, sense desaprofitar espais i en un estat de conservació penós, fotografies, pintures, mobles, escultures i el ninot indultat del Iaio, a l’esquerra de la imatge. Foto realitzada per Carlos Sarthou. Arxiu fotogràfic Museu de l’Almodí

enumerant tot el que s’hi trobava al museu diu «y como dato de simpatia: un ninot indultado: El Abuelo»4. Les obres de remodelació i el redreçament del museu van fer que el ninot acabara al magatzem del museu. Gràcies a aquest acte —encara que semble tot el contrari—, el ninot ha arribat a estar present i ser un dels objectes més importants del patrimoni faller de la ciutat. De fet, és junt les plaques d’impressió dels dibuixos il·lustratius del llibret de la Creu de Matrimoni de 1866 o qualsevol banda de fallera de la II República l’objecte més antic que tenim, atès que els altres objectes són documentació escrita, gràfica o premsa, com ara els llibrets de la plaça de la Trinitat de Blai Bellver, 4

l’acta de la Música Vella on s’explica que es va realitzar i cremar una falla l’any 1932, les actes municipals, esbossos o fotografies sobre falles en temps de la II República.

Descripció del ninot El ninot, de 130 cm d’alçada, representa a un llaurador vestit amb brusa o casaca de color negre, amb el corresponent nus, i pantalons a ratlles portant espardenyes de careta i calces als peus. Al cap porta un mocador i sobre aquest una gorra negra. Es sustenta sobre una estructura de fusta formant a la base un graella

López Sellés, J, «Museo Municipal», Játiva en Agosto, Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 1974.

| 49

de llistons. La cara —amb les tretes i arrugues característiques d’un home major— i les mans són de cera colorada, tenint pintat part del cabell i les celles. Els ulls són de vidre. Degut a que té trencats els dits, s’observa una secció de les mans tenint la capa de cera i una interior d’escaiola, fet que ens fa veure la tècnica de realització de ninots a partir de motles farcint una primera capa de cera i una altra d’escaiola per tal de donar-li consistència a la figura.

A grans tretes, el ninot presenta una brutícia general, una inestabilitat en l’estructura de fusta i diversos forats en la roba. Caldria fer un exhaustiu anàlisi inicial de l’estat actual del ninot i valorar les actuacions posteriors per a una completa restauració.

El museu... faller Amb l’aparició del «ninot de Vèrnia», com és majoritàriament conegut, sorgeix el tema del museu faller. Pense que sempre que es parla d’aquest tema, siga com a proposta electoral per part dels partits polítics de la ciutat o per part de qualsevol faller, des del president de la Junta Local Fallera fins el faller de quatre dies de l’any, no es té mai la concepció que es vol del recinte. M’explique. Plantejar un museu faller no és només pensar en el lloc on es va a ubicar —el continent—, pense que caldrà pensar primerament en el que es vol mostrar —el contingut—. Faig les següents qüestions: que és el que es vol mostrar? Els ninots indultats? Quins i quants ninots indultats queden?

Que més es pot mostrar? Hi hauria un arxiu i biblioteca sobre falles? On està l’arxiu de la JLF en aquests moments? Es vol que siga un museu didàctic o un magatzem de ninots i alguna cosa més? Cas de no existir els ninots indultats, es té la consciència per recuperar-los?

Un estudi sota el nom «Els ninots indultats a les falles de Xàtiva», inèdit en aquests moments, i en fase de maquetació, revela molts d’aquests dubtes atès que és un complet catàleg raonat

de cadascun dels cinquanta tres ninots grans indultats fins el moment. I parlant de l’existència de ninots indultats, podem afirmar que només queden el 30 % dels ninots, és a dir, setze ninots amés de la quasi totalitat dels trenta un ninots infantils. Això sí, s’ha pogut aconseguir el 90% de fotografies d’aquests ninots.

Finalitzem reflexionant sobre el tema. Pense que cal fer un museu faller del segle xxi, que estiga en consonància en els anys que vivim, fent ús de les actuals i noves tecnologies com a base de tota la informació gràfica mitjançant l’ús de pantalles tàctils, pannells il·luminats i electrònics i l’ús de la multimèdia. Lluny queden agafar i penjar les fotografies de falleres majors, presidents, artistes i primers premis. Recomanem una visita al Museu Faller de Gandia que està a l’avantguarda en aquest tipus de recintes.

També pensem que hauria de tindre cabuda una sèrie de complements al museu faller com ara una biblioteca on existiria un extens fons documental amb les publicacions falleres de la ciutat i l’arxiu de la Junta Local Fallera, disponible —si encara existeix— per a qualsev ol historiador o estudiós de la festa del foc. I cal tindre en compte un aspecte important: l’elaboració de la Història de les Falles. No pretenguem mostrar la història de la festa en la nostra ciutat sense documentar-la o conèixer-la, així podríem donar-li un fil i sentit documental a les coses i exposar els objectes amb l’ajuda d’un bon i actual atrezzo. I si pensem que els ninots indultats han de tindre una part important d’aquest museu, l’oportú, abans d’exposar-los, seria restaurar-los i documentar-los, i intentar recuperar alguns dels desapareguts atès que encara queden en tallers motlles o reproduccions en cartró d’aquelles premiades figures per a què la col·lecció fóra més completa.

En definitiva, al llarg de molts anys, el projecte de museu faller sempre ha estat una utopia.

Som conscients que costa molts diners però, com en totes les coses, també cal tindre ganes, Il·lusió, iniciativa, compromís, gust...

50 | el verí del foc 5

Parlem sobre els cadafals naixcuts als casals

Artista: La Comissió per l’Equip de redacció

Amb l’aparició de la falla artística, a començament del segle XX, sorgida amb motiu de l’establiment de premis per als millors cadafals fallers —en un primer moment per la societat Lo Rat Penat i després per part de l’Ajuntament de València— fa que els veïns del barri busquen persones amb qualitats artístiques o artesanes per tal d’elaborar el seu monument faller. I així és com surt la figura de l’artista faller, una dedicació que molt prompte es va professionalitzar. Abans d’aquest fet, les falles eren construïdes pels propis veïns de cada barriada, improvisant un guió i repartint-se la tasca de construir el cadafal, i reforçats amb l’ajuda d’algun professional especialitzat com ara fusters o pintors de brotxa grossa.

El fet d’aparèixer l’artista faller, com hem dit, fa que les comissions falleres deixen de construir-se els seus monuments. Però, a vegades, la situació econòmica de les associacions falleres i les ganes de voler plantar cadafal fa que siga inviable la contractació d’un professional que s’encarregue d’elaborar-lo. En conseqüència, seran els propis

membres de la comissió els que s’arromanguen les mans i es creen el seu propi cadafal faller. Al llarg de la història de les falles de la nostra ciutat, han ocorregut bastants casos on la signatura de la falla ha sigut «La comissió». Aproximadament han estat prop de quaranta falles grans les que han estat signades per la pròpia comissió, estant prop del 5% dels monuments plantats a la ciutat. Respecte a les falles infantils el nombre de cadafals es major, arribant a les seixanta falletes.

La majoria dels casos on es realitza la falla, és degut a problemes econòmics tal i com hem comentat, on s’intenta estalviar i reduir despeses del pressupost anual de la comissió, encara que cal comptar amb el valor dels materials a utilitzar. Moltes vegades s’ha buscat a un artista faller qui els ha proveït de reproduccions de cartró tant de ninots de base com per a conformar un remat, i altres han tret l’enginy construint els seus ninots utilitzant tècniques i materials pocs habituals per a l’elaboració dels ninots. En molts casos, el motiu per a què la comissió

| 51

«Els triomfs no sols venen de Paris» Falla del Raval, 1999.

1

52 | el verí del foc 5

2

3

1. «Troia», Falla Albereda Jaume I, 1986. Falla desapareguda que es va realitzar durant tres anys el cadafal.

2. «Cants de Sirena», Falla Cid - Trinitat, 1986.

Primera falla signada per la Comissió d’aquesta plaça.

3 i 4. «Typical’s Spanisch», Falla Verge del Carme, 2004.

Remat i detall de la interactivitat de la falla i la temàtica torera escollida.

4

| 53

es realitze el cadafal ha estat l’aparició de joves amb ganes d’iniciar-se amb açò de la construcció de falles i s’han oferit a realitzar la falla. Cal afegir, que en quasi tots els casos, sempre hi ha hagut alguna persona de dins de la comissió, que amb unes nocions artístiques, s’ha encarregat de dirigir a la resta de components elaborant l’esbós i marcant les directrius en la confecció i acabat del monument.

Les falles realitzades al propi casal, en la seua majoria, han estat realitzades per a «complir expedient» i a pesar del gran esforç realitzat, han obtingut un premi discret copant les darreres posicions en la llista de guardonats. Com veurem, trobem escassos exemples de cadafals que han obtingut un bon premi.

Recorregut per les falles grans La primera referència que tenim datada es correspon a la falla plantada, el 1936, a la plaça de Sant Agustí i que duia per lema «Història d’Espanya». Ja és en 1945 on a la plaça de Sant Jaume es planta el cadafal «Hui els artistes bufen alt», i que només amb el títol ens demostra el que s’opinava, des de dins de la comissió, sobre el preu que cobraven els artistes. Aquesta és una de les falles que si que va obtindre bon premi, un tercer en el monument i el premi al millor ninot. Dos anys més tard, la comissió de la plaça de la Trinitat aconseguia el primer premi plantant «Cinelàndia», encara que en alguna referència se li atribueix a José Garcia Tortosa «Vèrnia» la construcció del monument. D’aquesta època nomenen un darrer cas, el del cadafal «Festa de Sant Josep» plantat a la plaça de Sant Joan el 1948.

Per a trobar altra referència d’un cadafal signat per la comissió, hem de fer un salt en els anys i arribar al 1974. A la plaça de l’Espanyoleto, la comissió construïa el seu

monument faller «Per on ens fan passar», la qual va estar realitzada a un baix comercial del carrer Honorat Juan, comprant el cartró dels ninots a Vicent Lluna, costant el material unes 40.000 pessetes. L’experiència de construir-se la falla es va repetir els següents cinc anys. Aquests monuments van estar dirigits per un jove Paco Roca, en aquell moment component de la comissió, el qual va començar a prendre contacte amb el món artístic faller. La primera falla va ser de les més interessants per ser una falla desintegrada, allunyada del que s’estava fent i que recordava molt a les construccions fetes pel mestre faller Ricard Rubert. Altra falla recordada va ser la de 1976, titulada «Un poble somniador», que tenia com a remat el Portal del Lleó amb la font al costat. Arran aquesta falla va nàixer una iniciativa, encapçalada per López Sellés, de recaptar fons destinats a alçar una altra vegada el portal del Lleó. Després d’aquest període, aquesta comissió ja no es va atrevir més a realitzar-se la falla i va optar per contractar artistes fallers.

El 1978, la falla del Carme provava sort per primera vegada en la realització de monuments fallers, duent per lema «Contrarietats i esperances». Lluny de quedar farts, l’any venint, el 1979 repetia amb «L’hora del vici».

I ja és el 1998, on torna a fer-se la falla «Per obra i gràcia», però serà el 2004, sota el lema «Typical’s Spanisch», on la falla realitza la millor de les seues obres plantant com a cadafal el toro d’Osborne i completant la falla amb uns ninots bidimensionals realitzats amb tauler de fusta i la representació de les taquilles de la plaça de bous xativina.

Va estar un encertat projecte que va voler competir a la secció especial.

Altra comissió que va provar sort fent-se les falles al casal va estar la comissió del barri de Sant Feliu qui va plantar durant sis exercicis —1979, 1980, 1981, 1982, 1983, 1985 i 1986—. Dirigits per l’artista plàstic Joan Ru-

54 | el verí del foc 5

5

bio «el nene», membre de la comissió, van realitzar diverses falles que en certa manera van estar recordades pel seu estil. La primera d’elles, «Un cert flaire» destaca per la seua mordaç crítica i pel canvi estètic del monument, tenint com a remat el campanar de la Seu damunt d’una gran defecació. Afegir que aquests monuments van anar acompanyats de llibrets monotemàtics reforçant el cadafal amés de realitzar activitats paral·leles. Però, de totes, la més recordada serà «Estructures» de l’any 1985, on una composició de llistons de fusta formaven el cadafal i que al llarg dels anys es va anomenar la falla dels «palos». Cal dir que es l’única falla signada per Joan Rubio.

L’any 1984, la desapareguda comissió de Jaume I decidia fer-se la falla sota el lema «A l’ombra del castell, foc en ells». A aquesta li seguiren les conegudes i recordades «Tat·lin» i «Troia». La primera feia referència al monument mai realitzat per commemorar la Tercera internacional, idea del rus Vladimir Tatlin.

Es corresponia amb una estructura espiral realitzada amb taules i llistons de fusta. A la darrera, es va reproduir el famós cavall de Troia com a peça central.

6

La comissió del Cid - Trinitat va començar a fer-se la falla l’any 1986 amb «Cants de Sire· na», repetint els anys 1988 i 1989. Els fallers i falleres d’aquesta emblemàtica plaça són els que més falles s’han realitzat, atès que del període 1998-2009, han estat deu les vegades que s’han confeccionat els cadafals per membres de la comissió. Apart de «la Comissió», s’han utilitzat altres noms per signar els cadafals com C. I. D. (Construccions i Diligències) o ENTRE DOS. En gran mesura, la gran part de la confecció dels cadafals ha sigut gràcies a Miguel Mira i Mamen (membres del col·lectiu Ingeni i Gràcia, abans VACLIVE). Cal afegir que moltes vegades han estat proveïts de material per part de l’artista José Ramon Espuig. Aquests cadafals fallers han tingut la peculiaritat de presentar un bon acabat en tots els ninots a pesar del poc volum que tenien.

Dels altres casos de falles signades per la comissió hem de ressaltar dues. La primera, la falla del Raval, que es va realitzar la falla sota el lema «Els triomfs no sols venen de Pa· rís» l’any 1996, sent tot un gran èxit per la seua validesa innovadora i que amés acon-

| 55

7

5. «Un cert flaire», Falla Sant Feliu, 1979.Primera falla signada per La Comissió en aquest barri.

6. «Per on ens fan passar», Falla de l’Espanyoleto, 1974, Primera falla signada per La Comissió en aquesta plaça.

7. «Estructures», Falla Sant Feliu, 1985.

seguí el premi d’enginy i gràcia. Tenia com a cadafal la Torre Eiffel i els ninots estaven fets de tauler de fusta amb cares de gent de la ciutat. La idea i direcció del projecte va estar a càrrec de Pepe Castells, qui també va dirigir les següents dues propostes però que no van estar signades ni realitzades per la comissió.

L’altra comissió a destacar és la de la falla de Molina - Claret, que realitza dues propostes. La primera es produeix l’any 1988 i du per lema «Alcem la falla». Una modesta composició reivindicant l’ajuda per part de tothom per salvar la falla. La segona, realitzada el 1998, va ser la falla del coet espacial, que duia per lema «Salve’s qui puga», executada al taller de Miguel A. Gosálbez Moracho sobre una idea d’Enrique Climent i que va comptar amb l’ajuda dels fallers de la comissió.

Altre cadafal signat per la comissió va ser la modesta «Farolades» de l’any 1995 de la falla Murta - Maravall, on cada membre de la comissió que va voler participar tenia assignat la confecció d’un ninot.

Les falles infantils Com hem comentat, són uns seixanta els cadafals fallers de categoria infantil, que han estat signats per la comissió. Evidentment, són més que les grans degut que les dimensions tant en conjunt com individualment són menors i fan més fàcil la seua construcció, necessitant un local més petit i menys material per a la seua confecció encara que el procés és el mateix i per a qui no està iniciat en la matèria és prou complicat. Nombroses són les comissions de la ciutat que han decidit realitzar la seua falleta destacant, com a les falles grans, les comissions del Cid - Trinitat (deu falles en el període 1978-1982, i Sant Feliu (des de l’any 1977 fins el 1982). D’aquesta última hem de comentar que algunes van estar signades per Joan Rubio, secretari de la comissió en aquells anys, del qual ja hem parlat anteriorment. El primer any que es van realitzar la falla, el 1977, van aconseguir el primer premi i que curiosament va ser decidit per sorteig després de produir-se un triple empat entre les falles de Sant Feliu, Espanyoleto i Raval.

56 | el verí del foc 5

8. «El follet», Falla Infantil J. R. Jiménez, 1979. Segona falleta eixida des del casal, atès que el 1974 ja es va realitzar.

8

Altres comissions que s’han realitzat esporàdicament el monument infantil han estat la comissió de Sant Jaume el 1989, el Raval els any 1952 i 1984, any on celebren el deu aniversari, la Plaça de l’Espanyoleto (1977 – 1980), Selgas - Tovar (1975, 1976, 1977, 1982 i 1991), Verge del Carme (1978, 1982, 1983 i 1994) o República Argentina (1972, 1973, 1974, 1978 i 1979). D’aquesta última hem de destacar que la falla de 1972, confeccionada i dirigida pel claretià J. Beruete amb l’ajuda d’alumnes i que significà l’origen de les falles infantils en la seua etapa moderna.

Amés d’aquestes referències, també han fet la seua falleta les comissions de Benlloch - Alexandre VI (1955 i 1984), Ferroviària (1997, 1998, 1999 i 2000) tenint com a principal artista al membre de la comissió Juanjo Vidal, Molina - Claret (1982 i 1987) amb els inicis del col·lectiu VACLIVE, Murta - Maravall (1985) i J. R. Jiménez (1976, 1979,

1980 i 1981) signada aquest darrer any per J. Vicent Tortosa, promotor i destacat artífex de les tres anteriors.

Pel que respecta a les comissions desaparegudes, nomenar els casos de la falla Jaume I (1984, 1985 i 1986) que coincideixen amb la confecció de les falles grans, la del carrer José Espejo (1933 i 1948) o la comissió fallera del carrer Argenteria del 1949, amés de les falles de la placeta de l’Olm a l’època de la segona república, 1933 i 1934.

Aquesta última duia un indicat lema: «Un tros de cartó». Afegir que hi ha molts casos de falles infantils dels anys trenta, quaranta i cinquanta que no estan signades per la comissió però que segurament estigueren fetes per membres d’aquesta, ja que signaren amb noms propis els esbossos. També ocorre el cas contrari, falles signades per la comissió però que van estar realitzades, en major part, per algun artista pertanyent a determinada comissió».

| 57

9

9. «La natura», Falla Infantil J. R. Jiménez, 1980. Aquestes falletes van estar dirigides per J. Vicent Tortosa.

Biblografia Consultada D. D. A. A, «Historial Faller Plaça Espanyoleto», Falla Plaça Espanyoleto. XXV Aniversari. 1965-1990, Falla Espanyoleto, Xàtiva, 1990.

D. D. A. A, Historia de las fallas, Levante-EMV, València, 1990.

D. D. A. A, «Trenta Aniversari», Molina — Claret. 30 aniversari. 1976 - 2006, A. C. Falla Molina — Claret, Xàtiva, 2006.

E. de Redacció, «Alternatives a la tradició», Molina — Claret. 2005. Qüestió d’estètica, A. C. Falla Molina — Claret, Xàtiva, 2005.

Quilis i Ródenas, J, «Els primers premis de les falles de Xàtiva (I). Els anys 1934-1963», Llibre Explicatiu Falla Benlloch – Alexandre VI, A. C. Falla Benlloch – A. VI, Xàtiva, 2007, pp.82-99.

Sanchis Martínez, J, Historia de les falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, s. l., Xàtiva, 1996.

Sánchez i Pérez, J, Quadern de falles. Xàtiva. 1865-2005, Matéu editors, Xàtiva, 2006.

Tortosa Garcia, R (Dir.), Historia de la falla Joan Ramon Jiménez, Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2003.

Tortosa Garcia, R, «Els primers premis de les falles infantils de Xàtiva (II). El ressorgiment i consolidació de les falles infantils (1972-1989)», El verí del foc (núm. 2), Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2008, pp.86-103.

58 | el verí del foc 5

Es vol donar importància a aquesta tècnica constructiva de falles

El «refregit» a les falles de Xàtiva per Abril Baldoví

Amb l’aparició de la tècnica de fer els ninots amb cartó a partir d’un motle d’escaiola per part de l’artista faller Joan Huerta Gasset el 19531, les falles canvien radicalment en el procés constructiu de les falles així com una nova etapa estilística en el món de l’art faller. Huerta va reproduir íntegrament en cartó el ninot d’un bomber per a la falla dels carrers Arxiuduc Carles – Xiva, reiterant l’experiència l’any 1955 en diversos ninots de la falla José Antonio – Duc de Calàbria i amb el ninot indultat de 1956 «Família de turistes indis» per a la falla de José Antonio – Duc de Calàbria. La introducció del modelatge complet de la figura i la seua reproducció ín-

tegra en cartó, va deixar ja obsoleta la tècnica de la cera així com l’ús fraccionat del cartó en mans i caps, i el vestir el ninot directament de cartó o en peces de roba, encara que l’evolució cap l’ús d’aquesta tècnica durarà bastants anys.

El fet de tindre uns motles d’escaiola, i amb posterioritat de materials sintètics com ara la fibra de vidre amb la resina de polièster, feia que una determinada figura poguera ser repetida tantes vegades com el motle aguantara, sent la còpia fidel a la primera reproducció.

Amés, el cartó ofereix les característiques de ductilitat durant el seu ús i la relativa duresa una vegada sec.

D.D. A.A, L’indult del foc. Catàleg raonat de la Col·lecció de Ninots Indultats del Museu Faller. Volum I (1934 – 1962), Ajuntament de València, València, 2002, pp. 220 – 225.

1

| 59

«Després de 750 anys» de Paco Roca, Falla J. R. Jiménez, 1989. En aquest cadafal es va repro· duir el cos central de la falla plantada el 1988, a la Falla Na Jordana, per Agustín Villanueva que duia per lema «Comoditat Valenciana».

60 | el verí del foc 5

Aquesta tècnica repercutia a l’apartat econòmic d’un taller de falles atès que els costos de cada fase de construcció es veien afectats, augmentant els cost en el modelatge i buidatge, i disminuint en el muntatge final. Amés es podia reutilitzar un ninot en diverses falles i en distints exercicis. Amb el temps, aquest fenomen anava més enllà i els artistes fallers començaven a comercialitzar les seues peces de cartó, venent remats de falla, figures de base o elements ornamentals, inclús es tenia en compte l’opció d’intercanviar-los. Amb tot açò, a un taller li produïa una reducció de temps i costos en la construcció d’un monument faller, llevat del primer any que es produïa la inversió modelant la figura en fang o poliexpan. La repercussió al carrer era que es veien majors volums i millors composicions artístiques de cadafals fallers.

Tot aquest fenomen ha rebut el malnom de «refregit». Antoni Colomina, al seu llibre «La conservació del ninot indultat»2 defineix aquesta realitat com «la utilització una vegada i altra de ninots aparentment idèntics a causa de la impossibilitat artística de fer monuments completament originals conforme al pressu· post acordat entre l’artista faller i la gran majo· ria de comissions».

El «refregit» , com be indica Colomina, ha sigut un art en els obradors dels artistes fallers ja que tenint com a base la reproducció de cartó, amb l’enginy, habilitat i pràctica de l’artista s’aconseguirà canviar de posició o de funció una determinada figura. Movent les cames, les mans o els braços, girant el cap o el cos, 2

canviant-li el cabell o posant-li un barret, afegint-li algun element a cara com ara ulleres o bigot o vestint-lo d’una altra forma amb l’ajuda de massilles o peces de poliexpan o fusta, farà que la figura siga una altra. Han estat, al llarg de la història dels cadafals fallers, molts artistes els que han sigut vertaders experts en «transformar» figures.

Altres voltes s’ha encaminat per fer noves composicions diferents a l’original, conformant-se una nova a partir del ventall de ninots i figures existents en el mercat. Als tallers de Borriana (La Plana Baixa) són uns grans fenòmens en la utilització d’aquest tècnica.

A Xàtiva, gràcies a l’aparició de la tècnica del «refregit» hem pogut veure grans obres efímeres. Els artistes locals l’han utilitzat durant molts anys aconseguint obres espectaculars i grans premis. Han importat des del cap-i-casal remats de falla de la secció especial —alguns guanyadors del primer premi—, plantant-los a les places i carrers de la nostra ciutat, amb altres composicions i acoblant-se als pressupostos signats amb les comissions. Només hem de repassar el llistat de primers premis dels cadafals fallers de Xàtiva i veurem que des de l’any 1978 cap ací, el 95% han estat reproduccions parcials de falles fetes amb anterioritat3. El mateix cas ocorre amb els ninots guardonats amb el premi de ninot indultat. Segons el treball de Rafa Tortosa sobre els ninots indultats, dels 52 ninots indultats4, almenys 26 han sigut reproduccions de cartó aparegudes en altres llocs, representant el 50 % de les figures guardonades.

Colomina Subiela, A, La conservació del ninot indultat, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2006.

Qui estiga interessat en els cadafals fallers guanyadors del primer premi a les falles de Xàtiva podeu consultar el treball realitzat per J. Quilis, J. F. Soler i R. Tortosa a les següents referències: 3

Quilis Rodenas, J, «Dels inicis a la consolidació de les falles de la República a les falles del franquisme (19341963). Els primers premis de les falles de Xàtiva (I)», Llibret Explicatiu Falla Benlloch, A. C. Falla Benlloch – Alexandre V, Xàtiva, 2007.

Soler Valls, J. F, «Les falles contemporànies (1965-2006). Els primers premis de les falles de Xàtiva (III)», Llibret Explicatiu falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 2007.

Tortosa Garcia, R, «El duel artístic entre Grau i Blanco (1964-1985). Els primers premis de les falles de Xàtiva (II)», El verí del foc (núm. 1), A. C. Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2007.

| 61

1

2

1. «El ball de la vida», Falla Tetuan - St. Francesc, 1963. Contenia al remat una figura plantada l’any anteri· or al Carrer de la Mar de València pel mateix J. Martínez Mollà, primera falla que plantava a la capital.

2. «Sol, bou i...», Falla del Raval, 1978, de Manolo Blanco, qui reproduia una peça de J. Martínez Mollà, plantada el 1977 a la plaça del Pilar, que va obtindre el primer premi de la secció especial de València.

62 | el verí del foc 5

3

4

3. «Il·lusions», Falla Molina - Claret, 1983, M. Blanco. La recordada figura del xino va pertanyer a la falla «Cuentos Xinos», plantada per J. Pascual «Pepet» a la demarcació de Bailén - Xàtiva de de València.

4. «La festa», Falla del Raval, 1986, Paco Roca. Aquesta falla va guanyar el primer premi i contenia de remat un moro que l’exercici anterior va estar plantat a València per Miquel Santaeulàlia als carrers Espartero i Gran via Ramon i Cajal sota el lema «Moros i cristians».

| 63

5

6

5. «Retorn a l’antic», Falla R. Argentina, 1989. M. A. Gosálbez Moracho guanyava el 1r premi amb el campanar de la Seu i unes reproduccions de la falla de Na Jordana «El Barri», plantada el 1986 per Miquel Santaeulàlia.

6. «Coses nostres», Falla R. Argentina, 1993. En aquest cas, Manolo Blanco plantava unes peces aparegudes el 1982 a la plaça de la Mercè de València realitzada per J. Martínez Mollà.

64 | el verí del foc 5

7

8

7. «Coses del dimoni», Falla R. Argentina, 1992, Manolo Blanco. La figura del dimoni que va plan· tar F. Mesado a la demarcació d’A. Cadarso - Comte d’Altea, el 1989, era reproduida a Xàtiva.

8. «Aneu-se’n a fer la mà...r!», Falla J. R. Jiménez, 2004. Els Germans Colomna utilitzaven el motle del pirata i el lloro, realitzat l’any anterior per a la plaça del Mercat d’Alzira, reproduint el remat.

| 65

També hem de dir que la reproducció de ninots i figures, i la conseqüent crítica per part d’alguns que han estat en contra d’aquesta tècnica per minvar la creació artística, amés del coneixement per part de la gent, ha anat en augment gràcies al considerable avanç de la tecnologia i els mitjans de comunicació. Amb l’aparició de revistes especialitzades, l’expansió i abaratiment de les càmeres fotogràfiques, la importància de les falles com a focus de notícies, la televisió, la facilitat de desplaçament dels aficionats fallers a altres llocs de plantà, i sobretot, amb l’aparició d’internet i les càmeres digitals, han fet que la gent tinga major coneixement i documentació dels cadafals fallers. I que quan es planta un monument a la nostra població, aficionats a les falles i no tant aficionats, ja sabem que aquell ninot és de Santaeulàlia, o que l’any passat havia estat plantat a la falla de Na Jordana i que al diari posa que també es planta enguany a Alzira, per exemple.

Aquestos avantatges també han proporcionat als artistes fallers una gran escaparata on poder adquirir peces per a pròximes creacions falleres de cartró. Durant molts anys, els artistes fallers de la ciutat i d’altres col·legues de la resta de pobles on es construeixen falles acudeixen al cap-i-casal a veure les falles i arran aquesta visita comencen a pensar i planejar les creacions del proper exercici faller d’acord amb el que més els ha agradat i que puga ser assequible.

També és cert que molts artistes han sigut fidels a un company, que per simpatia o amistat, se solen adquirir peces de cartó. Manolo Blanco solia comprar-li a Pepe Martínez Mollà i Antonio Grau al mestre Vicent Luna.

A Xàtiva, com hem esmentat abans, hi ha molts casos de falles on s’han reproduït figures ja vistes. No ens pararem a analitzar ninots de base perquè seria inacabable, i ens fixarem en els remats de falla reproduïts més significatius.

4

No podem concretar un any com a origen d’aquesta tècnica a la nostra ciutat però hem de referenciar un fet que va ocórrer l’any 1955 on dos artistes fallers, R. Morell i J. Camarasa, van denunciar a l’artista A. Grau Tomàs, qui va guanyar aquell any, amb el cadafal «L’espill de la ve· ritat» plantat a la falla de Sant Jordi5. Els artistes van denunciar que aquella falla havia utilitzat motles de falles que ja havien estat plantades a València amb la conseqüent pèrdua d’originalitat. L’Ajuntament ho solucionà amonestant els tres. A Camarasa i Morell per haver-ho denunciat fóra de termini i a Grau Tomàs per l’acte de plagi comès per ser contrari a l’art que ha de presidir les festes falleres. El que volem ressaltar és que anys després l’aparició de falles iguals o paregudes ha estat un fet habitual i nombrós, i aquest 1955 va ser tota una polèmica.

La falla de 1963 «El ball de la vida» de J. Martínez Mollà per a la falla de Tetuan, la podem considerar com un dels inicis de la importació de remats i peces a la ciutat. Aquest remat va estar plantat l’any abans per l’artista xativí al carrer del Mar, sent la seua primera falla realitzada a València. Les falles guanyadores d’Antoni Grau a la falla República Argentina, des de 1966 fins 1969 també contenen figures plantades a la capital com ara «Avassallament» del 1969 , remat plantat a la falla Cuba – Puerto Rico per J. M. Gabarda l’any 1967 .

També són dignes de destacar les falles plantades per Manolo Blanco al barri del Raval, mereixedores del primer premi, on importa les peces centrals plantades un any abans per Martínez Mollà a la plaça del Pilar, i que en dues ocasions van ser premiades amb el màxim guardó de la categoria reina. La falla del «xino» a Molina – Claret, també és una reproducció adquirida per Blanco a Josep Pascual «Pepet», qui el va plantar per a la falla de la Ferroviària de València el març de 1982.

Tortosa Garcia, R, Els ninots indultats a les falles de Xàtiva (Inèdit).

Tormo, I, «La falla del plagi», Argentina 2005. Llibre explicatiu de la falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, 2005, pp. 105-109.

5

66 | el verí del foc 5

Paco Roca guanya el seu primer premi d’especial a la falla del Raval, el 1986, amb la falla del «moro» figura realitzada per Miguel Santaeulalia el 1985 i plantada a la falla Espartero - Ramon i Cajal de València. També el primer premi d’especial aconseguit per M. A. Gosálbez Moracho, produït el 1989, a l’emplaçament de la República Argentina sota el títol «Retorn a l’antic», és una reproducció del remat plantat per Miguel Santaeulalia a la falla de Na Jordana, el 1986, qui canvia el campanar del Carme pel de la Seu de Xàtiva.

A quasi tots els exemples que estem tractant, l’espai de temps entre l’aparició l’original i la reproducció és mínima, sol llevar-se d’un a tres anys com el cas de «Coses del dimoni» amb el qual Blanco torna el 1992 a plantar falles d’especial a Xàtiva i ho fa per a la falla de R. Argentina. Un gran dimoni, que feia de peça central, havia estat plantat tres anys abans (1989) a la demarcació de l’Almirall Cadarso – C. Altea per Paco Mesado. I cas contrari, és un any més tard, també Manolo Blanco i la falla R. Argentina planten «Coses nostres» amb un remat extret d’un altre que es va plantar onze anys abans a la plaça de a Mercè, obra de Martínez Mollà.

També referenciar falles significatives dins de la història de les falles de Xàtiva, que no han obtingut el primer premi també han estat reproduccions de falles de la secció especial de València. A destacar «Després de 750 anys», plantada a l’emplaçament de la falla J. R. Jiménez per Paco Roca el 1989, qui reproduïa el cap del Rei Jaume I plantat per Agustí Villanueva el 1988 a la demarcació de la falla Na Jordana aconseguint el primer premi.

També s’han donat casos on el mateix artista ha modelat una falla i després ha utilitzat els motles per a reproduir figures pertanyent a falles signades per ell. Un clar exemple és la falla de Manolo Blanco que va ser plantada per a la secció especial als carrers de Sueca i del Literat Azorin, l’any 1998, i que va significar el debut de l’artista xativí a la màxima categoria. Els diversos remats li van servir per confeccionar dos ca-

dafals fallers per a la falla de Sant Jordi els anys 1999 i 2001, duent per lemes «La culpa la té el dimoni» i «La fúria de Llúcifer» respectivament.

Un cas paregut va ser la falla plantada pels Germans Colomina a la nostra demarcació de J. R. Jiménez el 2004, la falla del «Pirata», remat que va estar modelat per a la falla del Mercat d’Alzira l’any anterior, i que el 2004 es va confeccionar també per a la falla Oest de Dénia i el 2005 era reproduït per a les falles del Mercat de Gandia i per a la falla de Pintor Andreu d’Alzira, sent el remat d’aquesta última igual que el plantat a Xàtiva. Aquestos germans de Gandia van saber dur molt bé les reproduccions de cartró, cada dos anys tocava modelar al taller una falla nova, i amb les reproduccions de les figures, les anaven rodant per tots els pobles on plantaven falla: Alzira, Gandia, Tavernes de Valldigna, Cullera, Dénia, Xàtiva... amés de vendre-les o canviar-les a altres col·legues de professió.

Al principi hem parlat també de l’enginy que tenen els artistes per canviar estèticament una peça llevant-li elements o afegint-li altres, no deixant ser la mateixa figura base però que al carrer sembla un altra. Un exemple és el «cap del cuiner» plantat per Paco Roca com a figura central del «Menjar per a tots» plantat per a la falla de J. R. Jiménez el 1994. Aquesta peça es va plantar l’any següent pel mateix artista a la mateixa demarcació «Transformant-lo» en bufó, afegint-li una peca, canviant-li les orelles, allargant-li el nas i canviant-li el barret. I curiosament apareix una altra vegada a Xàtiva. Va ser el 2006, amb la falla guanyadora del primer premi plantada a l’avinguda de la República Argentina. En aquest cas apareix en forma de mag, amb el seu barret, una llarga barba i ulleres. Amés ja havia aparegut en dues ocasions més en falles del cap-i-casal.

Amb tot açò, volem insistir que no es cap crítica cap als artistes fallers, sinó ha estat una tècnica molt utilitzada als tallers, que l’ha utilitzat tothom i que d’aquesta manera hem tingut grans monuments fallers. I no només a la capi-

| 67

tal de la Costera, seccions inferiors de la ciutat de València i pobles com Dénia, Cullera, Gandia, Carcaixent, Borriana, Silla o Alzira entre d’altres també l’han suportat i ho continuen fent. El «refregit» no ha anat en detriment de la

creació artística dels cadafals fallers, sinó tot el contrari, més gent ha pogut gaudir d’aquestes figures, amés per part dels artistes s’han pogut aconseguir millors composicions, majors volums en un mateix cost.

9

10

9. «La culpa la té el dimoni» i «La furia de Llúcifer», Falla Sant Jordi, 1999 i 2001. Manolo Blanco aprofita les figu· res de la falla que va plantar a la secció especial de València, «La culpa la té el dimoni», plantada als carrers de Sueca i Literat Azorin de 1998, per confeccionar dos remats de falla.

10. Exemple de perícia i enginy de l’artista faller, on una mateixa figura pot ser modificada per representar distints personatges. El cuiner es converteix un any més tard en bufó i al pas dels anys acaba sent un autèncic mag.

68 | el verí del foc 5

Article per posar-se al dia de les noves tecnologies als tallers de falles

L’era del «suro» per Javi Lara

Les noves tecnologies han arribat a la confecció dels monuments fallers que es planten arreu dels pobles valencians.

L’evolució que es va començar a produir a partir de la dècada dels 90 amb la introducció de noves matèries primes en la construcció dels monuments, durant els últims anys s’ha vist confirmada als tallers dels artistes fallers.

Actualment podem dir que la denominació que li donàvem al material que utilitzaven per a construir els monuments de

faller guanye qualitat tant en formes estètiques com en majors volums que anteriorment, amb els materials que s’utilitzaven, eren impensables o molt costosos de fer.

Model Digital d’un ninot.

«Cartró-Pedra» ha passat a un segon terme on s’ha vist superat per la utilització del Poliestiré, que vulgarment coneguem com «Suro blanc». La seua lleugeresa i la facilitat de modelatge han fet que es convertisca en el material principal i imprescindible del monument faller.

La utilització del «Suro» ha fet que el monument

A més, tot el contrari del que es puga pensar, el «Suro» no és un material molt més econòmic, donat que el preu de cost és molt paregut al dels motles de cartró. El benefici que troben els artistes fallers és com ja he dit abans, la seua lleugeresa, la facilitat de modelatge i sobretot la rapidesa en l’execució de les figures.

Les ferramentes que es troben als tallers per a modelar el suro poden ser varies. La més simple és el tallador manual, un simple fil de ferro que es calfa per la corrent elèctrica i al passar-ho pel «Suro» es desfà fent la forma del ninot segons la destresa de l’artista. Aquest instrument de modelatge hui en dia el trobem en tots els tallers fallers.

| 69

Peça que forma part del remat del cada· fal que plantarà la falla J. R. Jiménez, tallada feta amb planxes de suro.

70 | el verĂ­ del foc 5

1

3

2

| 71

1. Escàner. Aparell que replega la informació 3D de la maqueta, elaborant una model digital del ninot. Aquest model és posat a escala real i seccionat amb una equidistància igual al grosor de les planxes de suro.

2. Des de l’ordinador es llancen les seccions produides a la màquina termo-talladora, retallant el suro segons la forma de la secció. Taller de X. Herrero.

3. El suro es tallat i numerat per a què l’artista puga muntar el ninot. Segons l’índex de detall es tallarà en planxes de suro de distints grossors (5 mm. 10 mm, 20 mm, etc.).

4. Màquina termo - talladora bidimensional. Taller d’Artydeco.

4

72 | el verí del foc 5

La ferramenta que és un poc més difícil de trobar als tallers pel seu cost és l’escàner d’imatges en 3D junt a una «Termo-talladora». Aquest instrument ho tenen artistes com Artydeco o Xavier Herrero, qui hui en dia és l’únic artista a Xàtiva que la té.

Aquest aparell primer escaneja una peça en miniatura, la digitalitza i a través de l’ordinador mitjançant programes específics de software, es dóna volum a la peça en tres dimensions, es dóna la grandària que es vol, i es divideix la peça en làmines en dues dimensions que una sobre l’altra fem la figura completa. A continuació, a la pantalla de l’ordinador es distribueixen les làmines sobre el que seria la placa de «Suro» per a què després es talle a la «Termostalladora» aprofitant el màxim possible de la placa. El més important de tot aquest aparell són els programes de software, per aquest motiu els artistes fallers necessiten personal qualificat per rendibilitzar aquest instrument.

L’última de les innovacions tecnològiques aplicades per a la confecció de monuments fallers és el robot Kuka. Aquest robot és un braç articulat que pot tallar en tres dimensions una gran peça de «Suro» i convertir-la en un ninot de falla fins un detall inconcebible fa uns anys. Es fa el mateix pas de l’escanejat anterior però el gran avantatge és que no talla el «Suro» en làmines en dues dimensions per a muntar-les després una sobre l’altra si no que ja li dóna la forma, volum i la precisió del tall en tres dimensions a la figura.

Però que ningú es pense que el ninot ja ix acabat del robot, encara falta la mà de l’artista faller en acabar-lo d’escatar, massillar o pintar, entre altres passos artístics. Aquest robot té un gran cost i actualment sols un parell d’artistes fallers a tota la província de València han innovat fins a aquest punt per confeccionar els seus monuments.

Però l’evolució dels monuments al «Suro» ha portat un nou intercanvi entre els artistes fallers, a l’actualitat s’ha passat de la típica venda o intercanvi de motles de cartró a la venda de figures de «Suro» amb l’avantatge que les

figures de «Suro» es poden demanar amb una grandària específica. En aquest intercanvi o venda de figures de «Suro», un dels artistes referents, a més de posseïdor del robot articulat, és Alejandro Santaeulàlia. Per tal de traure una major rendibilitat al robot, ha confeccionat un catàleg que ha distribuït per tots els tallers valencians amb figures que s’han plantat en les falles de Nou Campanar, el Pilar o l’Ajuntament de València entre d’altres.

En aquest punt, tornem a la mala costum i al debat de sempre, l’aparició de «Refregits» en les falles. Ací les comissions menudes que per pressupost no poden tindre monuments nous no tenen un altra eixida, però ara tenen un avantatge que en el cartró no tenien, i es que poden demanar per exemple la figura del cadafal la grandària desitjada.

Però, fins a quin punt han arribat els avanços tecnològics en el món de les falles?

Açò es va parlar el passat mes d’octubre de 2009 a la Universitat Politècnica de València, on va tindre lloc una jornada sobre «Noves tecnologies en el món de les Falles» organitzada per l’Associació d’Investigació en disseny i Fabricació (IDF) i el Gremi d’Artistes Fallers.

Es va debatre sobre els canvis en l’art de la construcció de les falles que han variat la manera de treballar als tallers, els nous materials empleats o les noves ferramentes de treball.

També es van presentar les últimes tècniques robòtiques que es poden aplicar a la construcció dels monuments o inclús els investigadors de la Universitat Politècnica apostaven per introduir el disseny dels monuments fallers per ordinador, el que suposaria a l’artista tindre una planificació del monument per a evitar els problemes habituals com que les figures puguen caure per tindre mal distribuït el pes o comprovar la resistència al vent.

Per finalitzar, vistes les últimes innovacions en el món de les falles, hauríem de preguntar-nos, què serà el pròxim?

| 73

5

5. Robot Kuka. La màquina talla el suro de forma tridimensional gràcies a l´ús de tecnologia NURBS d’anidació que guia la rotació del braç robòtic.

74 | el verí del foc 5

En temps dificils cal traure l’enginy, i recercar materials reciclables

Reciclatge: Una solució a la crisi en les falles per Anna I. Calvo i Pastor

«Està tot molt mal». Aquesta frase l’he sentida mil i una vegades al casal, la fèiem servir per fer broma de qualsevol cosa. Dons bé, ara ja fa temps que no la utilitzem. La crisi està present i fins a les falles ha arribat, a uns els ha afectat més, a altres menys, però tots estem implicats.

Ma mare sempre m’ha dit que «qui guarda quan té menja quan vol»... i que raó tenen les mares. Ara intentem buscar solucions per traure avant les falles. És complicat mantindre’s sempre en el més alt, per aquesta raó hem de començar a moure’ns. Tenim noves propostes per intentar estalviar: reciclar.

Ja hem començat a veure presentacions on el decorat es realitza de cartró o porexpan. També hi ha falles que encara mantenen la tradició

de confeccionar la seua pròpia carrossa on els fallers ja comencen a ser com els artesans fallers. I que em digueu del dineral que es gasten les falles en flors. Pense que a la Mare de Déu no li importaria que les flors siguen d’una manera o una altra. Quan anem al casal, el ramell ja el tenim fet, tardem sobre dos minuts en elegir el que més preciós està, el que te les flors més obertes i més grans. Del que parle és del valor que tindria portar un ramell a la Mare de Déu en el que has dedicat un temps en fer-lo. Podríem aconseguir fer ramells amb flors de paper o de cartró. Cada fallera, al casal, se’l podria confeccionar. El paper de seda dona molt bon resultat, amb aquest podríem fer clavells de colors diferents, grans i menudes. Amb els cartons dels ous que ningú vol i sempre van a par al fem, es poden elaborar ro-

| 75

ses que, pintant-les, no tenen res que envejar a les naturals. Un altre avantatge de la flor de paper o de cartró és la reducció de pes del ramell, que tant es queixen els xiquets, i la seua durabilitat. D’aquesta manera, matem d’un tir dos pardals: mantindre durant més temps les flors a la plaça de la Seu i que a les donetes no els resulte tan atractiu endur-se-les a casa.

En la decoració dels monuments és un lloc on també podríem lluir alguna obra d’art de reciclatge, realitzar transformacions de qualsevol material. Fer partícips a tots els membres de la comissió, tant grans com menuts, de la realització de la decoració. Es podria plantejar

com una manualitat per als més menuts, de tal forma que poden estar entretinguts una bona estona fent alguna cosa de profit per a ells mateixos i per a la comissió.

I si hi ha crisi econòmica, també hi ha crisi d’esperit faller. Les falles no sols és festa, música, pólvora, monuments... Les falles es mantenen amb el treball desinteressat dels seus membres, on la feina està repartida i no pesa. On es viu i conviu. El que proposem és que, per intentar estalviar un poc, fomentar un clima de treball agradable i mantindre un casal unit.

Amb açò podria tornar l’esperit faller que tanta falta ens fa.

76 | el verí del foc 5

Al llarg dels darrers anys les falles han recercat noves formes d’aconsseguir diners

Manual de supervivència faller per Er Xexo

Estem en temps de crisi. O almenys això és el que ens repeteixen des de fa molt de temps a tots els mitjans de comunicació. I clar està, que al final ens ho hem de creure. Al final ens qüestionem si realment aquest món està en crisi.

Jo crec que sí. Estem en crisi. I clar, vullguem o no, aquesta paraula arriba a afectar tots els estaments de la nostra societat. I com no, a les falles.

Però tal volta aquesta no siga tant desavantatjosa per les comissions falleres. No. I m’explique.

Tal volta no siga tant desavantatjosa pel simple fet que la crisi incrementa la capacitat pensativa del col·lectiu faller, i açò, en moltes ocasions, pot ser perillós.Aguditzar l’enginy i crear unitat entre els membres d’una comissió, pot ser l’efecte positiu d’això que anomenem, CRISI FALLERA. A hores d’ara, els fallers han de cenyir-se més el cinturó i davant la poca i nula ajuda per part dels estaments locals, han d’idear noves fórmules de subvenció per a dur endavant la seua festa. I d’això, d’eixes noves fórmules, ja en tenim molts exemples a les nostres comissions.

1 El xiringuito de Fira Ostres, mira! D’alguna cosa ens ha de servir «La Millor Fira del Món». Tal volta siga una de les fórmules més utilitzades pels fallers per tal de traure algun extra econòmic. Això sí, a costa de passar-se cinc o sis dies fent hamburgueses, xoriços, llonganisses i botifarres. Que desprès eixa olor no te la lleva ni el més eficaç dels detergents. Falles com Sant Jaume, República Argentina, Espanyoleto, Abu Masaifa, Raval, Tetuan o Sant Jordi, sacrifiquen els seus dies de Fira per tal de servir a la falla i a tot el respectable que es digna a sopar o beure a la «Millor Fira del Món».

2 La loteria i les rifes Tal volta, aquesta siga la tàctica més utilitzada i més antiga que els fallers duen a terme per tal de sobreviure. Fer participacions de dècims i repartir la sort pel barri. Hui en dia, tots els col·lectius, i ja no tant sols fallers, aprofiten el tiró de Nadal per tal de fer loteria. I quan dic tots, és tots. Perquè de Loteria de Nadal podem trobar de qualsevol associació. Des de la Penya Socarrats, fidels segui-

| 77

dors del nostre Olímpic de Xàtiva, fins a l’associació de pardalets coixos o de vehicles aturats.

i desprès vendre els nostres cossos nus en forma de calendari.

Tal volta, aquestes dues fórmules són les més arrelades i les més «normals» entre el col·lectiu faller. Però com deia abans, els fallers quan estem apurats i ens posem a pensar, de vegades podem arribar a fer coses que mai hauríem pensat. I ací us deixe uns quants exemples.

Aquesta moda a Xàtiva l’encetà la comissió de la Falla Sant Jaume l’any 2006, on després d’una sèrie de reunions, es va decidir portar avant aquesta proposta per tal de traure un extra econòmic. Amb la inestimable ajuda del meu amic Rafa Gil, ens clavarem al seu estudi un total de deu tios, en pilotes. I amb alguns adorns fallers o no, començarem a immortalitzar aquell moment que desprès convertirem en calendari. I ho dic en primera persona, perquè junt els meus companys de batalla en Sant Jaume, vaig tenir el privilegi de poder representar el mes de Març.

3 A Despilotar-se Sí, a despilotar-se!! Una de les modes que pareix que resulta el suficientment atractiva i efectiva és despilotar-se davant d’una càmera

78 | el verí del foc 5

L’any passat, la comissió de la Falla Abu Masaifa, també feu el mateix, però aquesta vegada amb to femení. Amb més repercussió mediàtica que nosaltres, les xiques d’Abu Masaifa s’endinsaren en aquesta aventura singular, que sense cap dubte, serà sempre recordada.

4 Fem música!!!

Aquesta és un altra manera de poder traure un extra econòmic. Organitzar un Festival de Música o be, ser partícips de l’organització d’un concert d’un grup de música molt conegut. Tal volta, la comissió que més experiència té en aquest cas, és la falla Murta Maravall. Organitzadora d’aquell concert de El Canto del Loco, i l’any passat, del Festival 40º, nom ideal per fer-se al mes d’Agost.

5 Mercadets i bunyols Quan apreta la ganeta, què apeteix més que uns bons bunyolets amb la seua xocolata? I què millor que revendre tots els trastos vells que podem tenir per casa?

Això és el que han de pensar les comissions de Tetuan i Espanyoleto, constants organitzadores d’aquests dos actes. Cadascuna a la seua plaça i amb la seua gent.

6 Viciosos Un altra opció que els fallers contemplen en la seua llista d’oportunitats, és l’organització de Maratons de Joc. La falla Verge del Carme organitza des de fa molts anys la seua Marató de Truc als inicis de «La Millor Fira del Món». Al darrer any, fou la comissió de Sant Jaume, la que s’uní també a aquest grup, organitzant la I Marató de Dòmino al seu casal. Un dia de diversió que a la fi, també pot deixar algun que altre euro extra al calaix de la comissió.

| 79

7 Teatre

8 La gran cagada!

Bàsicament, tres falles són les que aprofiten aquest aspecte cultural per tal de treure rendiment a mesos d’assajos i d’esforç. Espanyoleto, Raval i Sant Jaume. Tres comissions que utilitzen aquestes armes per tal de poder augmentar els ingressos econòmics de les seues comissions. Representacions al Gran Teatre de Xàtiva, a Salons de Banquets de la ciutat o inclús, a pobles com Benimodo, fan d’aquest aspecte un dels més culturals i efectius a l’hora d’exportar cultura i d’importar diners.

I per últim, tenim el que mai s’havia vist fins a aquest darrer any a Xàtiva. L’enginy i l’atreviment d’alguns membres de la falla Sant Jaume, impactaren a la gent quan al seu xiringuito de Fira observaven un gran cartell anunciador, que amb el dibuix d’una gran vaca defecant, retolava «La Gran Cagada». Dues mil parcel·les d’una superfície acotada, amb un premi suculent de dos mil euros i amb l’esperança dipositada en un rumiant. L’expectació realment fou enorme per tal de veure aquell mans defecar. I amb la mateixa energia que havia despertat, va igualar la decepció de la gent quan el mans defecà en menys d’un minut i es va acabar l’atracció.

Ja veuen, mil formes i mil idees per tal de traure diners extra, que barrejades amb l’empeny dels fallers i la falta de consciència en algunes vegades, fan que aquestos miracles siguen possibles.

Així que ja saben. Si alguna vegada algun faller li diu: «Tinc una idea...», per favor, arranqueu a córrer!!!!

80 | el verí del foc 5

La crisi arriba a aquest càrrec

Fallera Major: quin cost té ser-ho? per Verònica Llopis i Vinyes

Fallera Major per a l’any... de la comissió de la falla Joan Ramon Jiménez, senyoreta...

Així comença tot, tota la il·lusió, l’emoció, les ganes de gaudir-ho i sobretot fa que augmente el sentiment i les ganes d’una valenciana de representar les dones de la seua comissió amb tot l’orgull i la satisfacció que sent.

En un principi, el més important que ve al cap en aquell moment, després de la bona notícia, és si tot estarà apunt per a la setmana de falles.

Està clar que com en totes les coses hi ha molts tipus de Falleres Majors: estan les que sempre han volgut ser des de menudes, les que el seu nuvi o marit són president i volen acompanyar-los, les que ho són per tradició de família i moltes més que en alguns casos no han pogut ser per qüestions econòmiques o personals.

Però una cosa que és evident, és que cadascuna dóna tot el millor d’ella i exerceix la seua funció com millor sap, encara que, de tant en tant, hi ha excepcions.

Abans de res cal començar a preparar-se i veure tot el que farà falta —sempre dins de les

possibilitats de cadascuna—. Normalment tot comença per confeccionar-se el o els vestits que volem dur-se a terme i cal a anar a comprar la tela que més s’ajuste i agrade a cada fallera. Al mercat hi ha molta varietat de tot: en dibuixos, brodats, teixits i adornaments dins de la línia clàssica que permeten que el vestit ressalte la personalitat de la persona en qüestió. Les teles més cares, sense cap dubte, són els espolins, confeccionats a ma, de tall únic i que estant sobre els 24.000 euros o més, encara que també hi han de menys preu. Estan els de teixits de seda, el tafetà —que és de seda salvatge—, i l’adomascat que pot valer sobre els 600 o 700 euros, tot depenent clar si es compra en època de rebaixes i en el tipus d’establiment on es venga.

Una volta estan elegides les teles, se solen adquirir les manteletes. Ací també es troba una gran varietat, en el tipus de tul i de brodat: en tul cristall —el més utilitzat—, el tul de seda, tul normal, amb els lluentors de nacre, platejats o daurats, brodats en blanc, or, plata, negre o cru, i el seu preu el marca la qualitat i la quantitat del seu brodat.

| 81

82 | el verí del foc 5

Per descomptat no poden faltar les sabates que solen anar a joc amb la tela del vestit o no, i depenent del model i forma, solen costar des de 50 euros fins uns 180 euros més o menys.

Tot seguit, tenim els adreços i les pintes dels quals tenim molts models variats o també els clàssics com són el de raïm, balconet o els tres penjolls, que depenent si són de perles cultivades, normals o fluixes i amb cristall, valen des de 250 euros fins on una vullga arribar. A l’igual que les pintes si estan cisellades a mà o no, poden costar-nos des de 100 euros fins a 500 euros o més.

Com és normal, no podem oblidar la roba de baix, com els calcetins, les sinagües, els pantalons, la camisa o l’ahuecador. Els calcetins poden oscil· lar entre uns 20 euros fins uns 80 euros més o menys si són de seda. Les sinagües, els pantalons i la camisa depenen de la feina que porten de cosir-les i el material que s’utilitze i l’ahuecador — que sense ell el vestit no lluiria ni la meitat— pot costar de 150 a 250 euros. Una part important de tot açò és el cost de la confecció dels vestits del

segle XVIII o XIX, que depenent de com i sobretot qui el confeccione, pot valer d’uns 400 a 600 euros o més. En aquest preu, no s’inclouen les cintes, passamaneries, randes, botons, etc.

El complement que dóna el toc personal de la nostra indumentària valenciana sense dubte és el pentinat dels tres monyos o d’un sol, que amés de ser costós de fer és un poc pesat de dur —per a unes més que per a d’altres— i que dins de no moltes varietats en models, pot costar entre 18 i 20 euros. Per cert, és una llàstima que no es veja més els dies de falles perquè quasi sempre va cobert per la mantellina que de tres puntes, de mitja lluna, rectangular, quadrada o el tern amb algun color com blanc, negre o torrat, no deixa de ser bonica en totes les seues varietats i formes. Els seus preus poden arrancar des de 150 euros, una normal, fins a una quantitat il·limitada per una brodada a mà.

| 83

Una peça que no totes les falleres adquireixen és el mantó, que sol ser de seda encara que hi ha de llana. Els més coneguts són els de Camilo Miralles i poden valer des de 350 euros més o menys.

M’oblidava també d’un vestit que no per ser tan bonic és menys important: el vestit de llauradora, que aproximadament de confeccionar-lo i amb sabates incloses pot costar uns 400 o 450 euros i que porta la seua camisa i el seu davantal amb mantellina inclosa, solent ser de tela blanca o de colors al gust del consumidor. El seu cost depèn de la feina i les passamaneries que duga. Al cap és sol dur amb aquest vestit una malla de perlé que molts anomenen còfia ó una pinta més menuda amb un rasca-monyos amb dues boles a les vores .

Les tasques d’una fallera major no són sols fer-se els vestits i lluir-los, són també d’altres com acudir a sopars de gala, vins d’honor, presentacions d’altres Falleres Majors, etc. i tot això comporta una sèrie de despeses extres de vestits de festa, complements, sabates, reportatges fotogràfics i un llarg etcètera que no es pot evitar. També hi ha d’altres, com els regals al del president i a la Fallera Major infantil del seu any que sempre se solen intercanviar i que solen ser «boleres tornades».

En fi, en tot açò he volgut donar-vos a conèixer que ser Fallera Major és voler ser-ho com una vol o com una pot però tingueu per segur que per a una dona valenciana i fallera és una experiència única i inoblidable, i que com jo , ho recordarà mentres visca. Animeu-se!

84 | el verí del foc 5

Modest homentatge per a un gran artista valencià

Enric Solbes i les portades dels llibrets de la falla per Equip de redacció

Arribà l’any 1988, on celebrarem els deu anys seguits plantant falla, i aquesta comissió canvià en molts aspectes. Arran aquesta celebració, la comissió va pegar un bot de qualitat en el seus monuments fallers i a la majoria d’activitats com les cavalcades, presentacions, ral·lis humorístics, etc. I també ho va fer amb el seu llibret explicatiu: s’augmentà la grandària de la publicació i es va farcir de certa qualitat al contingut del llibret, tant a la part literària com en el disseny de la publicació. Amés, l’equip de redacció d’aquell llibre de 1988, va voler dignificar la publicació en el seu apartat gràfic, i pogué comptar, per a la realització de la portada del llibret, del magnífic il·lustrador alcoià Enric Solbes, qui va signar durant sis anys les cobertes de la publicació anual d’aquesta falla.

Ara, amb el pas del temps, ens adonem del privilegi que ha tingut aquesta comissió de poder tindre plasmada part de l’obra artística de Solbes. Amb aquest recordatori, volen retre-li un modest homenatge a Enric Solbes, que ens va deixar el proppassat mes de desembre, a l’edat de quaranta nou anys.

La producció a la Falla J. R. Jiménez Començava l’exercici faller de 1987/1988, i degut al l’important esdeveniment, com hem comentat, es volia donar un cop de qualitat al llibret. S’acudí a la impremta Maral de Canals —encarrega de realitzar el llibret en el període 1988-1994 — i comentant qui podria fer la coberta del llibret, Maral ens proposà l’opció d’Enric Solbes, que per a aquell temps ja des-

| 85

86 | el verĂ­ del foc 5

Cobertes de llibrets signades per Enric Solbes. 1. EdiciĂł de 1989, 2. 1988, 3. 1991, 4. 1992, 5. 1993.

1

| 87

2

3

4

5

88 | el verĂ­ del foc 5

1

3

2

| 89

4

Procés d’obertura de la carpeta que conté el llibret de la falla J. R. Jiménez de 1990.

1. Part posterior de la carpeta.

2. Part davantera de la carpeta.

3. La carpeta oberta amb la solapa i el llibret.

4. La Coberta del llibret.

90 | el verí del foc 5

puntava com a il·lustrador. Toni Álvarez —en aquell any vicepresident de la comissió i en els següents president—, junt Vicent Sempere «el florista» acudiren a casa d’Enric Solbes a l’Alcúdia per tal de què ens realitzara la coberta. En un primer moment, a Solbes li va sorprendre aquest encàrrec estant una mica reaci en fer-ho però, entre altres coses, degut a la seua condició d’Alcoià d’igual manera que Vicent «el florista» es van acostar les postures.

Solbes ja era un excel·lent artista i per fer la coberta demanava una important quantitat econòmica que la falla no podia fer-se càrrec.

Les il·lusions per tindre una bona coberta per al llibre de l’aniversari feien que no es poguera passar aquesta oportunitat. I segons Toni Álvarez, la solució la donà el mateix artista, «voleu que us realitze la portada? Parleu amb Joan Juan, ell es quedarà l’original!».

I així va ser, es parlà amb l’empresari xativí, i accedí a quedar-se amb l’original. Amb la recerca de més publicitat i la col·laboració de Joan Juan, la comissió pogué finalment comptar, l’any 1988, amb la coberta d’Enric Solbes. Els següents anys, l’empresari també adquirí les obres originals beneficiant-se la comissió dels dibuixos en la reproducció dels exemplars editats. Els darrers anys, Joan Juan, proposà a la comissió que parlaren amb l’entitat bancària BANCAIXA, atès que també els interessaria adquirir els originals de les cobertes. I així ocorregué, es parlà amb els directius d’aquesta caixa d’estalvis, els quals adquiriren les darreres cobertes dels nostres llibrets de falla realitzades per aquest magnífic artista.

I gràcies a aquesta peculiar col·laboració a tres bandes, la comissió de la Falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva va tindre el plaer de veure il·lustrat el seu llibret explicatiu amb obres de l’artista durant sis edicions amés d’una carpeta que envoltava el llibret de l’any 1990, i que hem cregut oportú reproduir junt aquest article.

La primera d’elles, la de 1988, sobre un fons roig, l’artista recreava la cremà d’un monu-

ment faller destacant la simbologia del foc, posant en primer terme a un drac, com a símbol d’aquest element remarcat amb el seu vocable. En segon pla quedava el monument representat per una estructura de fusta emulant un campanar. Es completava amb l’encesa d’una traca.

El 1989, amb un estil més significatiu de l’artista, representa una dona on el seu cabell és un vertader foc. Segueix amb l’element essencial, el foc, representat per les flames i un fòsfor encés. Com a segon pla tenim una palmera, símbol del barri. Destacar la completa definició de la cara de la dona, poc vist en els treballs de Solbes.

El punt culminant de l’obra de Solbes dins dels llibrets d’aquest col·lectiu faller es produeix l’any 1990. A banda de realitzar la portada del llibret, signa una carpeta que conté l’edició d’aquell any. Aquesta conté una finestra encunyada de forma triangular on es tracta de jugar amb la portada. També es destacable el jocs de colors entre el dos elements. Mentre que la carpeta és obscura, amb tonalitats blaves, amb la coberta elegeix tons clars. Els motius que elegeix en aquest cas l’il·lustrador és l’entorn d’un taller d’un artista faller: caps de ninots i pots de pintura són els elements principals de la carpeta. Però a l’obrir-la i veure el llibre, el que realment es representa és que l’artista està «preparant» la festa fallera amb elements com la dolçaina i el tabal, coets, pintes i el foc.

Una gran caixa de sorpreses és el motiu principal del llibret de 1991, on l’artista torna a plasmar icones de la festa fallera com els coets i focs d’artifici, les sabates de fallera o la pintura. El 1992, jugant amb les ombres i combinant colors blaus representa l’aspecte social i humà de les falles amb l’aparició de falleres amb rams de flors i un segon pla, representat per ombres, d’altres falleres i músics. La il·lustració, representada amb similars tonalitats, fa un èmfasi de color en les flors i traços que representen focs d’artifici.

| 91

La darrera col·laboració arriba el 1993, on Solbes torna a representar el foc de les falles.

En aquesta ocasió s’ajuda de la figura d’un complet dimoni sobre un fons obscur que el fa destacar.

Breu biografia d’Enric Solbes El pintor i il·lustrador alcoià, va nàixer el 1960 i ens deixà a Alzira el 2009 a conseqüència d’un vessament cerebral. Estudià a l’escola de Belles Arts de San Carles i des de 1990 treballava i residia a Alzira.

Amb la seua tasca d’il·lustrador va publicar mig centenar de títols i més de cent cartells així com un gran nombre de calendaris, cobertes de llibres i altres impresos. Mostres de teatre, Congressos, Festivals, Campanyes de música, Fires del llibre, Festivals de Pirotècnia, Salons del llibre... han tingut la imatge nascuda d’Enric Solbes. Destacar el cartell de la Fira d’Agost de Xàtiva, realitzat per l’artista el 1986.

Com a dissenyador gràfic, a banda de realitzar imatges corporatives, catàlegs o cartells, la seua activitat ha estat vinculada a la producció editorial de Bromera. Llibres com L’últim roder, la Ciutat Submergida o Rondalles Valencianes van estar il·lustrats per l’artista. Amés hem de destacar la vinculació amb Albena Teatre, on Solbes es va fer càrrec de tota la comunicació gràfica. També va ser gravador, col·laborant, entre 1985 i 1987, amb l’artista Manuel Boix.

Va rebre el Premi d’Il·lustració del Ministeri de Cultura amés de rebre premis de pintura en els

Certàmens nacionals de Pego, Sueca, Algemesí, Caixa de Socors de Sagunt, Josep de Ribera de Xàtiva, Teodor Andreu d’Alzira o la menció honorífica al Máximo Ramos de Ferrol.

Entre les seues mostres de pintura trobem, entre d’altres, les de la galeria Punto de València (1981, 1982 y 1984), Ynguanzo de Madrid (1982 y 1987), Nova York (1987), Palau de València (1988 y 1992), Xerea de València (1993) o Leonarte de València (1995). I després d’uns anys sense veure la seua activitat pictòrica, el març de 2009, va presentar a l’Alcúdia la sèrie «Retrats de l’invisible» present a Sagunt, Requena, Alzira, Altea, Almussafes, Dénia o Alcoi.

La seua obra, emmarcada dins de les noves tendències del realisme, «va més enllà de les imatges quotidianes o d’idees preconcebudes.

En Enric Solbes s’imposa, com en cap altre, un es· til nítid i sense rodejos que s’identifica fàcilment.

Recull subtilment els principis del dibuix modern creats per Adami, partint de la tradició cartellista tan vinculada a aquesta regió, i sense deixar de separar-se de la fascinació que pel cine sent l’ar· tista». Així defenia aquest magnífic il·lustrador Felisa Martínez, a un article de l’ABC el gener de 1995, amb motiu de l’exposició a la Galeria Leonarte del cap-i-casal.

Acabem amb les paraules de Felisa Martínez, sobre els seus dibuixos «pareix com si l’artista submergira espontàniament el dibuix en l’acrí· lic, com si el propi artista s’haguera passat hores contemplant els seus dibuixos, com si fórem nos· altres els que hem de imaginar la història, aca· bar la pel·lícula aparentment real».

Bibliografia Consultada Catàleg de l’exposició «Enric Solbes / Retrats de l’invisible / pintures 2003-2008».

Martínez, F, «La línea de Enric Solbes», ABC, 10/01/1995.

Pérez, F. J. - Alcaide, J. L, Un segle de cartells. 1889-2000. Fira de Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 2001.

Sánchez Pérez, J, 50 anys cobertes de falles, Matéu editors, Xàtiva, 2009. www.enricsolbes.com

92 | el verí del foc 5

Mostren imatges de l’arxiu de «Arte Fotográfico Cuenca»

Un arxiu de records

per Lluís Torrres i Dauder

El 20 de novembre de 1947 es fundà a Xàtiva una botiga de fotografies i que molts anys després és convertiria en un dels arxius fotogràfics més importants de la nostra ciutat.

Tonet Cuenca obri la botiga «Arte Fotográfico Cuenca» i comença una llavor professional continuada pels fills de la seua germana Carmen, els quals amb la mort d’aquest es feren càrrec de la botiga i els dugué, any rere any, a tindre aquest arxiu fotogràfic tant extens de la ciutat de Xàtiva. Milers i milers de negatius fotogràfics, que hui en dia romanen a una habitació condicionada pel bé de la seua conservació. Negatius de monuments històrics, fotos oficials, de moments inoblidables per a molts de nosaltres. Negatius de monuments fallers, i de tantes i tantes altres coses, que un dia estigueren ací que hui només són records. i com no, fotografies que no per guardades estan oblidades i sembla estiguen esperant que un dia algú les torne a traure a la llum.

Al llarg dels anys moltes han sigut les situacions i esdeveniments que han vist passar els membres d’aquesta família de fotògrafs. Mi-

guel Sala, un dels membres d’aquesta família i últim propietari de «Arte Fotográfico Cuenca», ens conta que l’arxiu està dividit en varies parts.

La primera és la part comercial, fotografies dedicades a la venda. Fotografies fetes a particulars i reportatges de bodes, batejos, comunions, etc. En aquesta part, Miguel ens comenta que és on possiblement estiguen les fotografies més curioses, doncs eren moments d’espontaneïtat i les situacions més curioses eren aprofitades pel fotògraf per immortalitzar-les. Com a curiositat, cal dir que hi ha innumerables fotografies de famílies que antigament els diumenges, quant s’eixia de missa, anaven a fer-se la foto familiar, doncs era l’únic dia que anaven mudats. També com anècdota, destacar com un famós «detectiu» de Xàtiva, anomenat «Pardet», hi anava a l’estudi vestit d’almirall de la marina demanant que li feren les fotos debades posant com a excusa d’ostentar aquest càrrec.

Un altra part de l’arxiu fotogràfic està formada per la fotografia del món faller, trobant-se dividida per comissions falleres. Les anècdotes d’aquesta part de l’arxiu són possiblement més dels propis fallers que de la família de fotògrafs.

| 93

Cadascú de nosaltres deu tindre moltes anècdotes per a contar on la majoria d’aquestes segur que duran una fotografia lligada.

Per a què no es perderen records de monuments fallers, ninots indultats o actes en general que al llarg dels anys han sigut fotografiats.

El que si és segur, és que qualsevol que tinga un poc d’estima a la història, i al món de les falles en particular, li agradaria que algun dia moltes d’aquestes fotografies tornaren a veure la llum.

Per tal motiu, com a mena d’homenatge a «Arte Fotográfico Cuenca» i la seua llavor professional, hem estimat oportú reproduir unes instantànies plenes de records. Gaudeixen.

A l’estudi fotogràfic retocant una fotografia (1956).

94 | el verí del foc 5 Concentració a l’Albereda del Moto Club i Vespa Club de Xàtiva. Aquestes associacions van participar a la cavalcada fallera de l’any 1958. A la imatge podem identificar a Maset, els que regenten el Bar Bienveni· dos, Barberà o a Alfonso Alcázar entre d’altres.

Nomenament d’una fallera major. En primer terme, junt la fallera major, En Carlos Sarthou. En segon pla, la seua filla Lídia i Juan Párraga.

| 95 El parc de la glorieta un dia de nevada a Xàtiva.

La fábrica de Gregorio Molina en plena producció.

96 | el verí del foc 5 La Música Vella desfilant al camp de futbol de la Murta. Dirigeix La Primitiva, Melchor Peropadre.

Onze de l’Olímpic a un partit al camp de futbol de la Murta. Ebtre els jufadors s’hi troben Juanjo Amorós i Javi Torregrosa. Al fons, les antigues grades amb la llotja presidencial.

| 97 Entrada al Círculo Setabense per l’Albereda.

Vista de la ciutat de Xàtiva.

98 | el verí del foc 5 Antiga carretera de València, a l’actual plaça del País Valencià. Al fons el barri del Carme i a la dreta el mur del Sanatori.

Vista de la ciutat de Xàtiva des de la carretera de Bixquert.

| 99 Mecànics del taller de la SEAT al carrer de la Reina.

Identifiquem a Morell, Ramori Martí, Paco Cabanes, Pepe García o José Barberà.

Visita a l’antic Mercat per gros anb les autoritats en primer pla. Veiem al regidor Siro Díez, l’alacalde Eugeni Blasco i el Governador Civil Posadas Cacho.

100 | el verí del foc 5

Al número anterior...

Número 3 - març 2009 UNA IMATGE I VINT LÍNIES Ai, que em caic Isabel Gosálbez · Jorge Sánchez El diari Jorge Sánchez El barret mexicà Gemma Climent · Jorge Sánchez LA FALLA DE PAPER Apoca crisi 2009 Pepe Castells · Amparo Samit F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES El sr. Rafael Rafa Sanchis El sr. Rafael, una gran homa, una gran persona Fabian Navarro Falles versus falles José M. Gómez Insonoritzar o morir Er Xexo Un recorregut per la xarxa Javi Lara Falla Albereda Jaume I (1982-1986) Ximo Sánchez El setmanari MIRADOR i les falles a la II República Rafa Tortosa Un artista en progressiva recuperació. José Garcia Tortosa, Vernia Juan I. Pérez José Camarasa, artista faller dels quaranta Joan Quilis L’humorisme, entre l’enginy, la sàtira i la gràcia Rafa Tortosa MISCEL·LÀNIA 2008