“De vegades sí que penso en Mauthausen, perquè les coses... no hi ha dret, hi penses i no cal oblidar-ho. Cal explicar-ho perquè la gent ho sàpiga.
Passa que la gent no vol saber res d'aquestes coses. Però no s´ha d´oblidar això.”
Eduard Garrigós i Soler, Sabadell, abril-maig de 1997.
Portada:
Eduard Garrigós i Soler acabat d’alliberar del camp de Mauthausen. Cap al 6 de maig de 1945 (Francesc Boix / MHC, Fons Amical de Mauthausen).
És un goig tenir a les mans aquest magnífic llibre-catàleg. El Museu d’Història de Sabadell va produir l’exposició "Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis (1940-1945)" l'any 2019 , que posteriorment va ser instal·lada a Castellbisbal l'any 2020. La recerca portada a terme ha permès fer la biografia, i posar rostre en més de la meitat dels casos, als sabadellencs que van patir l’horror de la deportació nazi, així com altres formes de repressió.
La investigació ha servit per entrar en contacte amb familiars dels deportats, alguns dels quals han obtingut per primera vegada informació sobre els seus avantpassats represaliats, desconeguda o pràcticament desconeguda. Alguns documents i fotografies que han aportat a la recerca han acabat incorporant-se als fons de l’Arxiu Històric Sabadell, i per tant estan ja a disposició pública.
Una recerca d’aquestes característiques busca volgudament dur a terme un exercici de justícia: restituir les víctimes al lloc d’on mai haurien d’haver sortit, la gran majoria per no tornar-hi mai més. Però es tracta també d’un exercici de pedagogia, per tal d’evitar que aquells fets no es repeteixin.
En aquest sentit, Sabadell ha fet molt bé els deures i s'ha situat entre les ciutats capdavanteres de Catalunya i d’Espanya a tenir col·locades totes les stolpersteine que ens els recorden, de forma quotidiana i digna, en el teixit urbà. La memòria de la deportació, fixada a terra, ens fa reflexionar sobre allò que no hauria de tornar a passar, i a les futures generacions les ajudarà a entendre d’on venim i de quina manera es van estroncar les vides dels nostres conciutadans, a causa de les guerres i del feixisme.
Aquesta obra és un punt d’arribada de tot aquest procés. La recerca ens pot portar encara alguns serrells, però el gruix de la feina està feta, i molt ben feta. Aquest catàleg n’és una bona mostra.
El Museu d’Història de Sabadell té el compromís de continuar treballant en aquesta línia, conjuntament amb la resta d’institucions, entitats i agents: el Memorial Democràtic, la Taula d’Entitats de Memòria Democràtica, la Taula de Professorat de Memòria Democràtica, l’Amical de Mauthausen i la Xarxa municipalista de Memòria i Prevenció del feixisme “Mai més”.
Carles de la Rosa Matas Regidor de Cultura de l’Ajuntament de SabadellA totes les famílies dels deportats que han preservat en la intimitat la memòria dels lluitadors antifeixistes i republicans sabadellencs que van participar en la Guerra d’Espanya, que es van haver d’exiliar a França i que tot seguit, atrapats per la Segona Guerra Mundial, van ser deportats als camps nazis; ens han obert les portes del dolor massa temps silenciat i ens han permès aprofundir en la necessària recerca històrica sobre aquells fets, a partir de testimonis i documents personals fins ara inèdits.
Als pioners de la recerca sobre els deportats sabadellencs. En primer lloc, a l’Andreu Castells Peig, que va fer una primera aproximació a l’estudi dels deportats sabadellencs, morts i supervivents amb data del 8 de maig de 1945, a partir d’una llista inèdita elaborada pel supervivent de Mauthausen Josep Bailina Sivila des de l’exili francès i com a redactor d’una llista global dels deportats espanyols i catalans per a la Creu Roja, en el marc de l’elaboració de la seva obra Sabadell, informe de l’oposició (volum VI, 1983). En segon lloc, al biògraf Ricard Simó Bach, per les seves aportacions respecte d’alguns d’aquests deportats, publicades al llibre de referència Sabadellencs morts a l’exili (1986). I en tercer lloc, i molt especialment, pels seus treballs ja més complets i aprofundits publicats a la revista Arraona (2006 i 2008), al malaurat historiador Josep Maria Benaul Berenguer i als companys de l’Arxiu Històric de Sabadell, Jordi Torruella i Llopart i Antonio Onneti Vera. Sense l’ajut dels dos darrers, sense el seu suport infatigable i eficaç en els treballs de la recerca documental que hem portat a terme en aquests últims anys des del Museu d’Història, aquest llibre no hauria estat tant complet ni exhaustiu.
Al Memorial Democràtic de Catalunya, pel seu encert en l’impuls del projecte de recuperació de la memòria de la deportació catalana als camps nazis i del projecte d’instal·lació de les llambordes stolpersteine arreu del país.
A l’Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme, per haver-nos obert les portes del seu arxiu i per la seva tenaç tasca de conscienciació i sensibilitació social envers la prevenció del feixisme i la recuperació de la memòria de l’holocaust.
Al Museu d’Història de Sabadell, àgora també de la recuperació de la memòria històrica local, i a l’equip tècnic que hi treballa, pel seu suport i compromís amb el projecte.
I al Plàcid, a la Marta, al David, a l’Esteve, al Joan i a la Tona. Elles i ells ja saben per què.
Genís Ribé i MongeAquesta publicació s’ha editat amb motiu de l’exposició "Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis (1940-1945)", presentada al Museu d’Història de Sabadell del 24 de gener al 28 d’abril de 1019. Posteriorment l’exposició va estar instal·lada a sala d’exposicions Els Costals de Castellbisbal entre els dies 19 de juny i 20 de juliol de 2020.
IDEA, PRODUCCIÓ I ORGANITZACIÓ
Museu d’Història de Sabadell (MHS)
PUBLICACIÓ
EDICIÓ I COORDINACIÓ
Museu d’Història de Sabadell / Ajuntament de Sabadell
TEXTOS
Genís Ribé Monge (MHS)
Plàcid Garcia-Planas
Marta Simó Sànchez
David Serrano Blanquer
DISSENY GRÀFIC I MAQUETACIÓ
Pere Canals
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA
Cesc Prat Fernàndez. Ajuntament de Sabadell
IMPRESSIÓ I ENQUADERNACIÓ
SYL
© de l’edició: Museu d’Història de Sabadell / Ajuntament de Sabadell
© dels textos: els seus autors
ISBN: 978-84-945845-8-9
DL: B 3662-2023
EXPOSICIÓ
COMISSARIAT
Genís Ribé Monge (MHS)
ASSESSORAMENT HISTÒRIC
Esteve Deu Baigual
DISSENY GRÀFIC I MUNTATGE
Rebeka
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA
Cesc Prat Fernàndez. Ajuntament de Sabadell
El Museu d’Història de Sabadell vol expressar el seu agraïment a totes les institucions, entitats i persones que han col·laborat en l’organització de l’exposició i de la publicació, especialment a tots els familiars de les persones que foren deportades i que ens han obert les portes de la seva memòria personal i documental
A INSTITUCIONS I ENTITATS
Ajuntament de Castellbisbal, Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya, Arxiu Històric de Sabadell, Esquerra Republicana de CatalunyaCastellbisbal, Fundació Bosch i Cardellach, Institut Agustí Serra, Memorial Democràtic (Generalitat de Catalunya) i Museu Memorial de l’Exili (la Jonquera).
A PERSONES
Mercè Argemí Relat (Ajuntament de Manresa)
Joan Bta. Beltran Reverter (Amical de Neuengamme)
Josep Maria Benaul i Berenguer (+)
Juan Manuel Calvo Gascón (Amical de Mauthausen)
Antoni Campaña
Marc Castells Campanales
Joan Comasòlivas Font (AHS-MHS)
Esteve Deu Baigual
Gunter Demnig
Óscar Dols (Taller de la Memoria, Santomera)
Oriol Dueñas Iturbe (Memorial Democràtic)
David Ferrer Revull
Enric Garriga Elies
Lluís Garcia Petit
Plàcid Garcia-Planas
Marta Garriga Ginestà
David Gonzàlez Ruíz (AHS)
Cristina López Herrero
Montse Mañosa Rifé (AHS)
Isabel Martínez Narro (@IStolpersteine)
Antonio Onetti Vera (AHS)
Laura Pascual Pascuas (MHS)
Santi Plaza Zamora (Ajuntament de Sabadell)
Cesc Prat Fernàndez (Ajuntament de Sabadell)
Jesús Rodríguez Pérez (@IStolpersteine)
Josep Serra Grau (Ajuntament de Lleida)
David Serrano Blanquer
Jordi Serrano Blanquer
Miquel Serrano Jiménez (MUME)
Marta Simó Sànchez
Rosa Toran Belver
Jordi Torruella Llopart (AHS)
Miquel Tres
Jordina Vidal Montero
Jordi Vinyets
SUMARI PRESENTACIÓ
Carles de la Rosa Matas
DEDICATÒRIA
Genís Ribé i Monge
11 PRÒLEG
Genís Ribé i Monge
13 NO ERA BOIRA. LA MEMÒRIA
Plàcid Garcia-Planas
15 LA DEPORTACIÓ
Marta Simó Sànchez
17 L’HOLOCAUST. “MAI MÉS”
David Serrano i Blanquer
19 1 EL CONTEXT HISTÒRIC GUERRA CIVIL, EXILI I DEPORTACIÓ
21 ELS SABADELLENCS DEPORTATS:
32 MEMÒRIA I FAMÍLIA
33 LES LLAMBORDES STOLPERSTEINE
37 2 ELS DEPORTATS SABADELLENCS
« Cadascú s’havia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A l’arribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la condició d’ésser humà i aleshores l’abandona la memòria. La memòria se’n va a tires, com tires de pell cremada. Que pugui sobreviure així de despullat és el que no enteneu. És el que no us sé explicar. Vaja, pels pocs que han sobreviscut. Anomenem miracle l’inexplicable. I qui ha sobreviscut ha d’iniciar la reconquesta de la seva memòria, ha de reconquerir el que tenia abans: el seu saber, la seva experiència, els seus records d’infància, la seva habilitat manual i les seves facultats intel·lectuals, la seva sensibilitat, la seva aptitud per somniar, per imaginar, per riure. Si no mesureu l’esforç que això costa, no val la pena que intenti fer-vos-ho entendre.»
Charlotte Delbo. La mesura dels nostres dies (Auschwitz i després, III). Barcelona: Club Editor, 2019, p. 41.
Als deportats: retornar-los, amb el rigor i la contundència que es mereixen, la seva dignitat condició humana.
Posar-los rostre i reparació memorial, com a víctimes sabadellenques de la barbàrie nazi.
Als lectors: apropar-los a les biografies d’uns homes les vides dels quals van ser truncades i esquinçades profundament per dues guerres consecutives i les seves conseqüències, en un context històric brutalment trasbalsat pels feixismes europeus liderats del general Francisco Franco, pel duce Benito Mussolini i pel führer Adolf Hitler (1936-1945).
Significar l’esforç i el compromís de les persones que van lluitar per la defensa dels valors republicans i democràtics i es van enfrontar al pensament únic, al totalitarisme i a l’autoritarisme. Compartir, amb les seves famílies i amb la ciutadania, tot el coneixement històric i biogràfic que la recerca ens ha permès fer aflorar.
A les famílies: rescatar-les, també, de la ignonímia a la qual es van veure abocats els seus ascendents. Trencar el seu silenci, apaivagar el seu dolor i reparar-ne la memòria.
Aquestes han estat les motivacions essencials que han guiat l’elaboració d’aquest llibre.
L’autor
Tros de filferro i pedra de granet de la pedrera del camp de concentració de Mauthausen, conservats i recuperats pel supervivent Conrad Crespí i Vergés amb motiu de la visita que hi va fer el maig de 1965, durant la celebració del 20è aniversari de l’alliberament d’aquest camp (Objectes cedits per Feliu Crespí / fotografía: David Gonzàlez - AHS).
Facultat de recordar: és la definició que l’Institut d’Estudis Catalans ens dona de la paraula memòria. La memòria, doncs, no es pot tocar. No té color, ni volum, ni està sotmesa a la força de la gravetat. És una facultat que se’ns esvaeix.
Allò de què una cosa està feta: és la definició que el mateix diccionari ens dona de la paraula matèria. La matèria té volum, color i pes. És una cosa més difícil d’esvair que la memòria.
Conec molt bé la temptació d’agafar, en estat calent, els trossos de matèria que la guerra han deixat trencats per terra. Són protagonistes freds, directes, implacables. Testimonis callats que parlen. I em pregunto per què el deportat Conrad Crespí se’n va endur a casa un tros de filferro i una pedra de granet del camp d’extermini de Mauthausen. No en calent, sinó dues dècades després del seu alliberament.
La resposta, sospito, rau en el pas irreversible del temps i en la definició mateixa dels conceptes memòria i matèria: s’ho va endur per reafirmar –per reafirmar-se– que allò no era boira. Que l’extermini tenia volum, color i força de gravetat.
Llamborda stolperstein dedicada a Pedro Monter Ferris, deportat primer al camp de concentració de Dachau i després assassinat al camp d’extermini d’Auschwitz - Birkenau (Polònia), el 22 de febrer de 1943, sostinguda per les mans dels seus familiars, el dia que es va col·locar a Sabadell. Va ser l’única víctima sabadellenca d’aquest camp nazi. Sabadell, 27 de gener de 2018 (Jesús Rodríguez Pérez / @IStolpersteine).
Moltes foren les persones i grups de col·lectius que van patir la deportació promoguda i executada per l’Alemanya Nazi, alguns dels quals, com una fase més en la consecució d’un genocidi. Aquest és el cas del genocidi perpetrat contra el poble jueu (Holocaust / Xoà) o bé contra el poble gitano (Porrajmos / Samudaripen). Però en l’imaginari col·lectiu català, aquest terme evoca principalment el record de les republicanes i republicans, majoritàriament exiliades a França com a conseqüència de la guerra civil i l’assetjament i persecució del govern franquista, que foren deportades, un cop fetes preses, a diversos camps de concentració del III Reich, majoritàriament al camp de concentració de Mauthausen.
Aquesta idea homogènia en la nostra memòria canvia quan, amb iniciatives de micromemòria, com és el cas del Projecte Stolpersteine, podem descobrir una realitat molt més complexa en les trajectòries vitals de les persones “deportades”, fent que aquesta “etiqueta” o categorització, que en un moment donat ens pot ajudar per comprendre allò inexplicable, es converteixi en un enorme ventall d’històries de vida úniques i irrepetibles. Aquesta descoberta, però, a vegades trenca amb les idees preconcebudes d’herois contra la maldat tan arrelades en la nostra concepció juedocristiana, donant pas a la descoberta de la complexitat humana tan ben descrita per Primo Levi en el seu llibre Si això és un home, fruit de la seva experiència en el subcamp de Monowitz, com és el cas de Pedro Monter.
Aquest llibre, per tant, ens presenta aquestes microhistòries, retornant-nos a cada una d’aquestes persones amb tota la seva complexitat, permetent-nos descobir no només aquesta identitat com a deportats, víctimes i fins i tot herois, sinó com a persones complexes amb la seva varietat de rols i identitats que configueren la humanitat. Els reconeixem en el seu entorn familiar: com a pares, fills, germans, companys; en el seu àmbit laboral i professional; en la seva varietat ideològica, cultural i social i sobretot els ubiquem a la nostra ciutat, descobrint així la seva riquesa i diversitat.
Finalment, voldria apuntar que la deportació és només la porta d’entrada per descobrir i endinsar-nos en el que fou un dels episodis més negres de la humanitat, que cal connectar amb el règim franquista, que volgudament va silenciar i oblidar la seva estreta col·laboració amb el règim nazi, fruit de la qual, no només va provocar víctimes de la deportació, sinó víctimes de la persecució i la revenja, com és el cas de les germanes Masachs de Sabadell o del matrimoni Heinemann a Palma de Mallorca; també un gran nombre de persones que es van veure “forçades” a treballar pel Reich, en empreses, en granges, en mines, les últimes dades parlen d’uns 50.000; a més d’aquells que foren lliurats per la Gestapo, amb l’ajuda inestimable d’estrets col·laboradors espanyols, com és el cas del Molt Honorable President Lluís Companys o del sindicalista Joan Peiró, ambdós afusellats posteriorment pel règim franquista, els quals també tenen una stolperstein per recordar-los.
Despenjada i destrucció de l’àguila imperial nazi que coronava la llinda de la porta d’accés al camp de concentració de Mauthausen, el dia del seu alliberament, el 5 de maig de 1945. Aquest va ser el camp nazi on van ser internats la major part dels republicans espanyols i catalans entre els anys 1940-1945 (Imatge extreta del llibre La déportation, 1967, p. 185).
Mauthausen és a la deportació catalana i espanyola el que Auschwitz és a la jueva. És el símbol del “Mal” organitzat, sistematitzat, industrialitzat, perpetrat per un dels països més avançats del món occidental. Res a veure amb els genocidis en territoris poc desenvolupats, aprofitant la indefensió de gent escassament culturalitzada. Aquí ens trobem al centre d’Europa. No hi ha excuses que valguin.
La fita dels nostres republicans liderant la demolició del símbol del Reich que corona l’entrada fantasmagòrica del camp inicia un procés d’il·lusió general entre els demòcrates catalans i espanyols, que esperen que els aliats facin el mateix amb el règim feixista instal·lat a Espanya des del 1939. Una il·lusió vana. Els mitläufer versió catalana/espanyola i la “majoria silenciosa”, que denunciarà Primo Levi, s’encarreguen, amb el suport indispensable de l’església i els EUA, entre altres, de convertir un règim totalitari en entredit que ha vist fracassar els seus “germans” a Europa en una dictadura consolidada que s’allargassarà en el temps fins que, qui el va liderar, mori plàcidament al llit.
Una generació perduda d’intel·lectuals, professors, gestors, polítics i sindicalistes i gent demòcrata en general ha de mantenir-se a l’exili o és represaliada a l’interior de manera implacable; o és assassinada o encara es busca en fosses o cunetes. Una generació il·lusionant que havia dut la democràcia, la república, arreu de l’Estat. Entre ells, unes desenes de sabadellencs ho van patir en primera línia als camps nazis. I només uns quants, els supervivents, van haver de comprovar com els seus somnis desapareixien progressivament mentre la dictadura se solidificava cada vegada més.
Llegir Bauman i Arendt ens ajuda a entendre els mecanismes de part de la població per “adaptar-se”, si no col·laborar, amb un règim que ha venut una “transició” com a modèlica, mentre països que han patit dictadures recents com l’Argentina o l’Uruguai ens passen la mà per la cara. “Veritat, justícia i reparació”. Res de tot això s’ha produït. Ni tan sols els nostres supervivents van esdevenir els referents necessaris per construir la nova democràcia tutelada des del règim anterior. Ni per l’esquerra, ni per la dreta democràtica, si és que d’aquesta n’hi ha hagut mai a l’estil alemany (vegeu Merkel visitant Auschwitz i demanant perdó). És impossible imaginar-se un museu com el de la Topografia del Terror de Berlín dedicat als victimaris. Ni tan sols s’ha pogut dur davant dels tribunals el màxim responsable que més de 10.000 republicans (homes i dones) acabessin als camps de concentració nazis, Serrano Súñer. La transició ha perpetuat els vicis de la dictadura: militars, judicials, funcionarials, estructurals... Cap rastre de justícia transicional.
L’extrema dreta no és que reviscoli, és que mai se n’ha anat, simplement espera els moments idonis per tornar a treure el cap. Mateixos cognoms, mateixos vicis, mecanismes semblants adaptats als nous temps.
Cal reivindicar la radicalitat democràtica defensada pels nostres deportats com a referents ètics (independentment de com fos el seu pas pel sistema concentracionari nazi, fonamentat en l’alienació i la destrucció). Referents ètics davant les dificultats que tenen les democràcies occidentals per mantenir-se, per continuar; per no convertir-se en simulacres de democràcia amb tots els tics autocràtics.
Els nostres deportats es van jugar la vida per les llibertats i molts d’ells la van perdre als camps. Hem d’aprofitar per cridar ben fort el nostre “Mai més”.
“Els que ens estimen volen que oblidem. No entenen que és impossible, i, a més, que oblidar seria atroç. No és que m’aferri al passat o que hagi decidit no oblidar. Oblidar o recordar no depèn de si ho volem, encara que hi tinguéssim dret. Ser fidels a les companyes que vam deixar allà és tot el que ens queda. Oblidar és igualment impossible. Ni tan sols aquells de nosaltres que creuen haver-lo enterrat al racó més recòndit d’ells mateixos, ni tan sols aquells que afegeixen nous records a paletades per cobrir-lo, viatges aventures, bogeries, qualsevol cosa: el passat no passa. El temps no passa. Quan recordes un dia qualsevol d’allà, un moment qualsevol que torna, dut per una olor...”
A l’abril de l’any 1936 Sabadell tenia una població de fet que pràcticament arribava a la xifra de 50.000 persones (població de fet: 49.902 habitants), de les quals poc més de 23.500 eren homes, dels quals uns 14.000 i escaig tenien edat militar. D’aquests, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola el juliol de 1936, uns 6.325 foren mobilitzats i destinats al front, i altres 331 foren mobilitzats per a la indústria de guerra i als serveis essencials. Dels sabadellencs deportats, gairebé la meitat van anar a combatre com a milicians voluntaris; la resta es van haver d’allistar perquè els tocava per lleva. A la guerra hi moriren –alguns desaparegueren– uns 563 sabadellencs, mentre que més de 1.300 hagueren de fugir a França, a l’exili forçat.
La tragèdia dels exiliats republicans continuà un cop s’inicià la Segona Guerra Mundial. Maltractats pel govern francès als camps de concentració de refugiats que s’habilitaren per tota la geografia francesa, despectivament eren titllats d’indesitjables, políticament perillosos, comunistes, anarquistes... Una part important d’aquells homes es van veure obligats a incorporar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), bé voluntàriament, bé forçadament, amb l’objectiu de millorar les seves condicions de vida.1 Així, hem pogut documentar la presència de sabadellencs que acabaran essent deportats en un total de 17 companyies diferents, i en alguns casos van estar destinats en diverses companyies successives. Alguns altres fins i tot s’allistaren a la Legió Estrangera, en Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers o s’introduïren a la Resistència per continuar lluitant contra el feixisme. En el nostre cas, tres sabadellencs s’allistaren a la Legió Estrangera (Narcís Canals Llopart, Jaume Causanillas Gené i José Sánchez Laorden) i altres dos lluitaren amb la resistència francesa i sobrevisqueren a la deportació: Francesc Arroyo Maldonado i Carles Retana Valls.
Amb l’ocupació de França per part de l’exèrcit nazi alemany, sobretot a partir del maig de 1940, molts d’aquests
republicans foren capturats i internats en camps de presoners de guerra. Amb la connivència del règim feixista de Franco, havien estat abandonats a la seva sort pel govern col·laboracionista de Vichy. Va ser llavors quan els van classificar com a apàtrides, els van deportar a camps de concentració i d’extermini i els van marcar amb un triangle blau per distingir-los com a tals, emigrants sense pàtria. La majoria dels més de 9.000 republicans espanyols deportats2 van ser confinats al complex de Mauthausen (fins ara se n’han identificat uns 7.533), on hi moriren prop de 5.000 homes.3 El camp de Gusen, que formava part d’aquest complex concentracionari, situat a 5 km de distància de Mauthausen, era de caràcter terminal, i dels homes que hi van ser internats, en van morir un 90%, a l’entorn de 4.000 deportats espanyols.4 Quant als sabadellencs deportats en aquest camp, quasi la meitat, 31, hi van perdre la vida; el mes més mortífer va ser el del novembre de 1941, en el qual hi van morir més de 900 republicans espanyols.5
Altres camps amb presència de deportats espanyols foren els de Dachau (amb un 50% de víctimes mortals),6 Buchenwald (amb un 40% de víctimes mortals),7 Sachsenhausen (considerat el camp “mare” del sistema concentracionari nazi),8 Bergen-Belsen9 i el de Ravensbrück (principalment per a dones, però també amb un camp específic per a homes).10 La majoria no van ser enviats a camps d’extermini, com el d’Auschwitz-Birkernau, un camp on hi van morir més d’un milió cent mil persones, tot i que alguns hi acabaren essent internats. En conjunt, més del 60% van deixar-hi la vida a causa de les terribles condicions d’internament: van morir per l’extenuació dels treballs forçats que havien de fer, per les malalties, per inanició, per les execucions, per les tortures, a la cambra de gas o a causa d’experiments mèdics. A aquestes defuncions, cal sumar-hi els morts durant les setmanes posteriors a l’alliberament dels camps.
Sortida d’un tren de milicians amb destinació al front de guerra, a l’estació dels Ferrocarrils del Nord de Sabadell, desembre de 1936 (Antoni Martí i Basté / Fundació Bosch i Cardellach).
Manifestació en demanda d’un exèrcit popular regular i la unitat sindical a la plaça de Sant Roc. Sabadell, 9 de febrer de 1937 (autor desconegut / AHS).
Grup de sabadellencs i sabadellenques a la conferència de la vegueria de les Joventuts Socialistes Unificades a Badalona, 1937. Hi apareixen Joan Capellas Fages (1) i Josep Rodríguez Escursell (2), els quals acabaren essent deportats al camp de Mauthausen l’any 1941 (autor desconegut / Fons Josep Xinxó Bondia, AHS).
Miquel Vial Candia (a la fila del darrere, alçant el fusell amb el braç esquerre) al front d’Aragó, a la Farlete (els Monegros, Saragossa). Cap al setembre-octubre de 1936. Juntament amb el seu germà Antonio va ser deportat a Mauthausen l’agost de 1940, i ambdós van sobreviure (autor desconegut / cedida per Gerard Vial i Maria Lluïsa Prior Vial).
Camp d’internament i concentració de Sant Cebrià de Rosselló, cap a l’abril-maig de 1939. Hi apareix, ajupit, Josep Rodríguez Escursell, sabadellenc deportat a Mauthausen el 1941 i assassinat a Gusen el maig de 1943 (autor desconegut / Fons Josep Xinxó Bondia, AHS).
Mapa de distribució dels camps d’internament i de concentració de refugiats espanyols que havien fugit en retirada entre els mesos de gener i febrer del 1939, instal·lats al sud de França. La major part dels sabadellencs que acabaren essent deportats als camps nazis van patir la primera experiència de confinament en unes duríssimes i pèssimes condicions de vida en aquests indrets controlats per la policia i l’exèrcit francès, entre l’hivern i la tardor del 1939 (extret de: Esteve Carrera Font, “Tancats entre filferros a la platja”, El Punt Avui, 16-2-2014).
Un total de 63 homes que havien nascut a Sabadell o bé que hi residien i hi treballaven en el moment d’esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936, foren deportats als camps nazis: 40 hi van morir i 23 van sobreviure. La mitjana d’edat d’aquests deportats era entre els 30 i 40 anys; alguns, pocs, s’apropaven a la cinquantena, d’altres, també pocs, tenien una vintena d’anys. Tots ells eren de classe treballadora, i principalment treballaven a la indústria tèxtil, però també hi havia pagesos, paletes, treballadors del ram del metall, xofers, minaires, cartroners, forners, rajolers, escrivents i comptables, dependents del comerç i fins i tot un guàrdia d’assalt.
Després d’haver sofert els estralls de la guerra al seu propi país i d’haver lluitat al front contra el feixisme del general Franco, la fugida en retirada i l’exili a França no els va deparar millor sort. Molts d’ells de seguida foren internats en camps de concentració de refugiats al sud de França (Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès, Agde, Setfonts...): en aquests camps patiren la duresa del fred i la calor, la fam, unes pèssimes condicions d’higiene i els maltractaments de la policia i l’exèrcit francès. En el conjunt d’aquests camps hi va haver més de 225.000 refugiats espanyols internats i hi van morir unes 15.000 persones. A cavall dels anys 1939 i 1940 uns quants milers en pogueren sortir i acabaren marxant i exiliant-se sobretot a l’Amèrica llatina i a la URSS (entre 28.000-30.000), i altres 140.000 restaren a França, entre els quals 40.000 dones, nens i persones grans. La resta, tornaren a Catalunya i Espanya.
QUADRE 1 / Camps de concentració de refugiats espanyols a França en els quals van estar internats els sabadellencs posteriorments deportats als camps nazis. N’hi ha alguns que estigueren internats en diferents camps successivament i no de tots disposem d’informació al respecte (elaboració pròpia).
Entre la tardor i finals del 1939 aquestes persones foren incorporades, més a la força que no pas voluntàriament, a una munió de CTE franceses disperses per les terres del centre, est i nord de França, sobretot a les zones frontereres i prop del front de guerra amb Alemanya. Allí els foren encomanats, sota la vigilància de l’exèrcit francès, treballs de fortificació i proveïment, o bé treballaren en diverses indústries de guerra. Més de 100.000 tingueren aquest destí: entre 50.000 i 60.000 homes s’enquadraren a les companyies de treballadors estrangers, sota disciplina militar, en unitats de treballs de fortificació, logística i infrastructures; 35.000 foren obligats a treballar a la indústria de guerra, mines i agricultura, amb sous misèrrims; i uns 6.000 s’allistaren als Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers i a la Legió Estrangera.
Entre els mesos de maig i juny de 1940, amb l’ocupació militar alemanya de França, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg, tot plegat es va precipitar i finalment aquests sabadellencs van ser capturats i detinguts. A partir d’aleshores el seu itinerari començaria a resseguir una veritable cartografia de l’horror: la que va gestar i executar, de forma sistemàtica, cruel i inhumana, l’Alemanya nazi del Tercer Reich. Prèviament a la deportació final, doncs, els sabadellencs foren reclosos en
diferents camps de trànsit i triatge de presoners de guerra –denominats fronstalag, stalag, oflag o dulag–,11 que estaven distribuïts per diferents punts de la França ocupada, d’Alemanya, d’Àustria i de Polònia.
Els camps de presoners on van ser reclosos sabadellencs sumen un total de 26, i on n’hi va haver un major nombre de detinguts, que en tinguem constància documental, van ser en els següents camps: Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (15), Fontstalag 140 de Belfort (11), Stalag V-D d’Estrasburg (6), Stalag VII-A de Moosburg (6) i Stalag XII-D de Trier (5).
Els primers deportats sabadellencs als camps de concentració i d’extermini nazis van ser set homes que van ser enviats a Mauthausen en un dels primers combois de transport de republicans espanyols i catalans amb aquest destí, dut a terme el 6 d’agost de 1940; de fet, aquell mes d’agost hi van ser internats catorze sabadellencs en total.
Finalment un total de 59 sabadellencs anaren a parar –o hi passaren un temps– als camps de Mauthausen-GusenTernberg: cinquanta-set hi foren internats directament i dos ho foren després d’haver passat prèviament per Buchenwald i Dachau, respectivament. D’aquest total, 39 hi moriren: 32 a Gusen, 3 al Castell de Hartheim,12 3 al camp central i 1 a Ternberg. Dels deportats que acabaren sent traslladats, internats i assassinats al camp de Gusen, la mitjana de supervivència no superà els sis mesos i mig: la major part moriren l’any 1941, principalment en ple hivern, entre els mesos de novembredesembre de 1941 i gener de 1942 (un total de vint-i-tres) . D’aquest complex concentracionari i dels seus subcamps i kommandos sobrevisqueren 16 deportats sabadellencs; un d’ells va ser assassinat la matinada del 6 al 7 de maig de 1945.
De la resta de deportats morts hi va haver una única víctima fora d’aquest complex de Mauthausen, el qual va morir exterminat a Auschwitz, havent passat prèviament per Dachau.13
QUADRE 2 / Camps de presoners de guerra alemanys on van ser reclosos els sabadellencs posteriorments deportats als camps nazis. N’hi ha alguns que patiren captiveri en diferents camps successivament (dos o tres màxim) i no de tots disposem d’informació respecte d'això (elaboració pròpia).
Pel que fa al total dels 23 supervivents sabadellencs i tret dels setze que van sobreviure del complex de Mauthausen, dos van sobreviure al camp de Dachau, un fou supervivent del camp d’Aurigny, un altre va sobreviure al camp de Buchenwald, un altre va sobreviure al camp de Neuengamme i finalment un darrer fou supervivent del camp de Ravensbrück. Les seves mullers, fills, famílies i amistats, mentrestant, gairebé no sabien res d’ells. En la recerca que hem dut a terme al seu entorn, d’un total de setze n’hem pogut saber quelcom, poc o molt, dels seus periples un cop van ser alliberats, inclosa les seves dates i llocs de defunció, mentre que de la resta no disposem de gairebé cap informació.
QUADRE 3 / Llista dels 40 deportats sabadellencs morts als camps de concentració i d’extermini nazis (elaboració pròpia).
Nom Lloc i data Camp i data Altres camps Camp i data i cognoms de naixement de deportació on va ser internat de defunció
Nom Lloc i data Camp i data Altres camps Camp i data i cognoms de naixement de deportació on va ser internat de defunció
Joaquim Plou, Mauthausen, Gusen, Gusen, Lou Ripollés 8-3-1906 24-8-1940
Emili Alcoi, Mauthausen, Mauthausen, Marquès Aracil 7-7-1908 19-12-1941 1-4-1942
Rafael Alcoi, Mauthausen, Gusen, Hartheim, Monllor Belenguer 19-2-1906
22-9-1941 Dachau, 21-8-1941
Pedro Binaced, Dachau, Auschwitz-III, Auschwitz Monter Ferris 13-8-1899 7-7-1941 29-10-1942 -Birkenau, Auschwitz-I, 22-2-1943 18-12-1942
Manuel Penàguila, Mauthausen, Gusen, Gusen, Mullor Català
Pere Sabadell , Mauthausen, Gusen, Gusen, Navarro Bielsa 27-5-1919
14-11-1941
Valentí
Jaume
Francesc
Miguel
Daniel
Jesús
Salvador
QUADRE 4 / Llista dels 23 deportats sabadellencs que van sobreviure als camps de concentració i d’extermini nazis (elaboració pròpia).
Nom Lloc i data Camp i data Altres camps Camp i data Lloc i data i cognoms de naixement de deportació on va ser internat d’alliberament de defunció
Francesc
Pablo
Francesc
Nom Lloc i data Camp i data Altres camps Camp i data Lloc i data i cognoms de naixement de deportació on va ser internat d’alliberament de defunció
Joan Sant Feliu Mauthausen, Kommando de Mauthausen, Desconegut Grau Farràs de Codines, 7-4-1941 Vöcklabruck, 1942
Agustí
Josep
12-1-1911
,
Mapa amb la distribució dels principals camps de presoners de guerra controlats per l’exèrcit alemany (stalag, oflag, dulag...), dels quals sortiren els contingents de deportats cap als camps de concentració i d’extermini nazis, segons informacions de la Creu Roja Internacional, anys 1940-1941.
Mapa amb la distribució dels principals camps de concentració i d’extermini nazis i dels seus subcamps i kommandos (font: La déportation, 1967).
Localitzacions i detalls de les instal·lacions dels diferents camps nazis on foren internats els deportats sabadellencs:
Mauthausen. Porta principal d’accés al camp, coronada amb l’àguila nazi de bronze.
Dachau. Vista aèria del camp després de 1940.
(fonts: La déportation, 1967 // United States Holocaust Memorial Museum – Eugene S. Cohen)
Localitzacions i detalls de les instal·lacions dels diferents camps nazis on foren internats els deportats sabadellencs:
Buchenwald. Crematori del camp.
Neuengamme. Vista general del camp. Ravensbrück. Vista general del camp.
Sachsenhausen. Detall de les filferrades electrificades que encerclaven el camp.
(fonts: La déportation, 1967 // United States Holocaust Memorial Museum – Eugene S. Cohen)
Localitzacions i detalls de les instal·lacions dels diferents camps nazis on foren internats els deportats sabadellencs:
Auschwitz. Entrada al camp d’Auschwitz II – Birkenau.
Aurigny (illes anglonormandes del Canal). La illa tenia quatre camps: Borkum, Nordeney, Helgoland i Sylt.
Castell de Hartheim. Vista general de l’edifici, ubicat prop de Linz (Àustria).
Gusen. Vista general del camp, després del seu alliberament (maig-juny de 1945).
(fonts: La déportation, 1967 // United States Holocaust Memorial Museum – Eugene S. Cohen)
Visita de Heinrich Himmler al camp de Mauthausen. Vestit de negre, amb un braçalet amb l’esvàstica, el Gauletier (governador) de la província de Linz, August Eigurber. Abril de 1941 (autor desconegut / MHC, Fons Amical de Mauthausen).
La pedrera de Mauthausen; en primer terme i a la dreta de la imatge, les barraques dels picapedrers, 1941-1942. Aquesta pedrera va ser una de les fonts de finançament i beneficis més lucratives de l’SS, que tenien en els camps de concentració la seva principal força de treball, els deportats esclaus. Situada dins del recinte del camp, va ser la subministradora principal del material necessari per edificar la fortalesa de Mauthausen. Part de la seva construcció s’atribueix al col·lectiu dels republicans espanyols (autor desconegut / MHC, Fons Amical de Mauthausen).
Grup de republicans espanyols supervivents a l’Appelplatz, davant de les torres de vigilància d’entrada a Mauthausen, cap als dies 6-22 de maig de 1945. Assenyalat, el sabadellenc Eduard Garrigós i Soler (Francesc Boix / MHC, Fons Amical de Mauthausen).
El deportat sabadellenc Eduard Garrigós i Soler, amb gorra negra i en primer terme, a l’entrada del camp de Mauthausen el dia del seu alliberament, el 5 de maig de 1945. Darrere seu, el coronel Richard Seibi, de l’11ª Divisió Blindada americana del general Patton (Francesc Boix / Fons Ricard Simó Bach, AHS; extreta del llibre Los años rojos. Españoles en los campos nazis, 1975).
El recorregut d’aquestes persones des que abandonaren la nostra ciutat no va poder ser resseguit sinó molt fragmentàriament o gairebé gens per part de les seves famílies i amistats. Entre els internaments als camps francesos, la destinació a les CTE, la reclusió als camps de presoners alemanys i el confinament final als camps de concentració i d’extermini nazis, ben poques eren les traces documentals i les notícies que els arribaven del seus. El dolor per la seva desaparició, el neguit i l’angoixa pel desconeixement que es tenia sobre quina va ser la seva destinació i el silenci forçat per les circumstàncies del règim feixista i repressor de Franco, són fets que van marcar profundament les famílies i els descendents d’aquests deportats, durant molts i molts anys.
La història de l’experiència de la deportació concentracionària en els camps nazis ha estat recollida per alguns dels testimonis que la van sofrir, com també per diversos investigadors i escriptores. A Espanya són obres de referència, entre d’altres, les dels investigadors Benito Bermejo i Sandra Checa, Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis, 1940-1945 (2006) i les memòries del deportat aragonès i supervivent de Mauthausen, Mariano Constante: Los años
rojos. Españoles en los campos nazis (1975) i Yo fui un ordenanza de los SS (1976). A Catalunya ho són la novel·la K-L. Reich, del supervivent de Mauthausen Joaquim Amat-Piniella, publicada l’any 1963, i el llibre Els catalans als camps nazis, de l’escriptora i periodista Montserrat Roig, publicat l’any 1977. En el cas de Sabadell, dos dels nostres deportats, Conrad Crespí Vergés i Eduard Garrigós Soler, ens han deixat el testimoni de les seves memòries, encara inèdites, que algun dia es mereixerien de sortir a la llum. Un altre sabadellenc d’origen, Fèlix Calatayud Tormo, va publicar les seves memòries a França, l’any 1996: C’était hier. Le chemin de l’Europe, 1936-1948: récit et témoniage. I un investigador sabadellenc, David Serrano Blanquer, també ha esdevingut, al nostre país, un autor de referència quant a l’estudi de la literatura i la història concentracionàries, amb diverses obres publicades.
Nosaltres, per la nostra part, fins ara i aquí hem aconseguit posar rostre a la deportació sabadellenca en el cas de 33 persones, hem pogut aplegar la documentació dispersa i diversa sobre el que sabem de les seves històries de vida, i finalment hem pogut copsar quina es la memòria i el record que en preserven les seves famílies i descendents.
Els dies 27 de gener de 2018 i 25, 26 i 27 de gener de 2020, en el marc de la celebració del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, l’Ajuntament de Sabadell, el Memorial Democràtic de Catalunya i el Museu d’Història de Sabadell van dur a terme un conjunt d’accions d’homenatge i reconeixement als sabadellencs deportats.
Una de les activitats més emotives i sentides que es van dur a terme fou la de la col·locació de les llambordes stolpersteine, unes llambordes especials amb les dades de les persones deportades, que es posen davant de les cases on van néixer o dels darrers domicilis on van viure abans de marxar a la guerra i començar el seu itinerari, que acabà en els camps de l’infern nazi. Creades per l’artista alemany
Gunter Demnig, aquestes llambordes s’han convertit en un reconeixement simbòlic internacional a les víctimes de l’holocaust nazi.
En alemany stolperstein significa “pedra que fa ensopegar”. Cada llamborda és única i es realitza de manera artesanal, com a gest de respecte i d’humanitat que vol contrastar amb l’extermini massiu que va practicar el règim nazi. Actualment hi ha més de 90.000 stolpersteine distribuïdes per més de 2.000 poblacions d’una vintena de països europeus, com Hongria, Polònia, Ucraïna, Txèquia, França, Noruega, Alemanya, Àustria, Itàlia, Grècia i Espanya, entre altres. La primera pedra a la península Ibèrica es va posar a Navàs (Bages), l’any 2015. A Sabadell, de moment, se n’han posat 59.
1 Creades per un decret-llei del govern francès amb data del 12-4-1939 i reglamentades per un posterior decret del 27-5-1939 en un context excepcional pre-bèl·lic, en un principi aquestes companyies es denominaven, secretament, Companyies de Treballadors Espanyols (“miliciens espagnols”), unes companyies de prestació de treball obligatori principalment al servei de l’exèrcit, de l’agricultura i de la indústria armamentística. Inicialment els refugiats espanyols internats en els camps de concentració francesos s’hi allistaren per seguir combatent contra el feixisme, però també ho feren per fugir de les pèssimes condicions en què es trobaven confinats. En realitat van esdevenir mà d’obra barata, tot i cobrar un missèrrim sou de 50 cèntims de franc al dia. Es calcula que uns 55.000 espanyols van formar part de les CTE com a obrers militaritzats i sota el comandament de l’exèrcit francès; d’aquest contingent, uns 12.000 homes van ser destinats als treballs de construcció de la línia Maginot i altres 8.000 en posicions de suport a aquesta línia de fortificació fronterera que va esdevenir un veritable fracàs militar per França. Gairebé un 30% d’aquests homes eren d’origen català. Quan l’exèrcit nazi va començar l’ocupació de França entre els mesos de maig i juny de 1940, aquests republicans espanyols van ser abandonats a la seva sort i molts d’ells van acabar essent deportats als camps nazis (per a més informació vegeu: Parello, 2016; Tuban, 2018). Amb la signatura de l’armistici i la desmobilització, un nou decret-llei del 27-9-1940 va transformar aquestes CTE en Grups de Treballadors Estrangers (GTE): el control sobre els republicans espanyols es reforçava encara més amb l’excusa de les necessitats per a l’”economia nacional” del nou règim de Vichy. A aquests GTE, que es van dissoldre al setembre de 1944, s’hi van incorporar uns 40.000 homes, la major part refugiats espanyols.
2 La xifra més actualitzada fins a data d’avui: 9.161, segons el Banc de la Memòria Democràtica (Memorial Democràtic de Catalunya). D’aquesta xifra s’han comptabilitzat a l’entorn de 5.200 persones assassinades i 334 desaparegudes.
3 El camp central de Mauthausen es va construir a partir de la primavera de 1938 un cop annexionada Àustria, prop de la ciutat de Linz. Va ser el primer camp construït fora de les fronteres alemanyes. Hi van ser deportades un total d’unes 200.000 persones. Durant els anys 1941 i 1942 és quan es va acabar de configurar el seu aspecte de fortalesa, amb les torres de vigilància, les muralles, el camí de ronda, els garatges i la kommandatur; fou just en aquest període quan hi arribaren la major part de republicans espanyols i catalans, els quals van participar en aquesta ampliació i consolidació arquitectònica del camp. Aquest complex arribà a tenir 39 camps annexos i subcamps o kommandos. La seva pedrera (Wienergraben), amb l’”escala de la mort” de 186 graons d’accés a l’esplanada d’extracció, per on els deportats havien de carregar els blocs de pedra d’entre 40-50 kg a l’espatlla, es va convertir en l’element més simbòlic i brutal de l’esclavatge al qual es van sotmetre els internats, molts dels quals hi van perdre la vida. Va ser alliberat per l’exèrcit americà el 5 de maig de 1945. Els republicans espanyols foren els darrers a sortir de la zona del camp, cap a principis del mes de juny de 1945.
4 Al còmput de les víctimes mortals espanyoles d’aquest complex cal afegir les 457 gasejades i assassinades al Castell de Hartheim, 339 morts al mateix camp central, 58 a Styer i la resta, en els kommandos externs.
5 En realitat el camp de Gusen tenia una extensió més vasta que la del KL Mauthausen i amb una major capacitat per a internats. Tenia el seu propi sistema de numeració i un comandant criminal responsable del camp prou conegut per la seva crueltat, pertanyent al cos de les SS: Karl Chmielewski, reconegut també amb el malnom del “Diable de Gusen”. En el paratge que ocupava aquest camp actualment i des de fa molts anys hi ha una urbanització residencial, i l’entrada principal original (Jorhaus) va ser transformada en un xalet.
6 Dachau, situat a 20 km al nord-nord-oest de Múnic i en una zona de terrenys pantanosos, va ser el primer camp de concentració nazi: es va obrir el 21 de març de 1933, i en el seu origen es va destinar a presos polítics, comunistes i socialdemòcrates. Va esdevenir el camp prototipus del sistema concentracionari que es va estendre pel territori del Reich i dels paísos ocupats per l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial. Va arribar a tenir 139 camps annexos, molts dels quals dedicats a la indústria de guerra. Es calcula que de les 200.000 persones que hi foren internats en van morir unes 41.500. Després de Mauthausen, aquest va ser el camp on hi van ser deportats més republicans catalans i espanyols, més de set-cents cinquanta. Se’l coneixia, eufemísticament, com el “sanatori de Dachau”. El camp central va ser alliberat per l’exèrcit americà el 29 d’abril de 1945.
7 Buchenwald estava ubicat a 14 quilòmetres de la ciutat de Weimar. Es calcula que en aquest camp hi van ser deportades unes 250.000 persones, de les quals van morir unes 56.000. Va ser el tercer camp amb més republicans espanyols i catalans internats, més de sis-cents. Tenia un imponent complex de forns crematoris, i a la porta principal un rètol de ferro forjat amb el lema “Jeden das seine” en alemany: “A cadascú el que li toca”. Es va obrir el juliol de 1937 i va estar en funcionament durant set anys. Va ser alliberat per l’exèrcit americà l’11 d’abril de 1945.
8 Sachsenhausen va ser el camp model i referent de la resta dels camps del sistema concentracionari nazi. Situat a Oranienburg, a uns 40 km al nord de Berlin, tenia una escola de comandants, la Central d’Inspecció (IKL), des d’on es coordinaven totes les directrius dels recintes concentracionaris. Es va inaugurar el 12 de juliol de 1936. Hi van passar a l’entorn de 200.000 presoners, incloses unes 4.000 dones, dels quals en van morir més de 45.000. Al seu entorn hi havia moltes fàbriques que treballaven per a la indústria de guerra (més de 100 kommandos), on treballava molta mà d’obra esclava del camp. Va ser alliberat per l’exèrcit soviètic el 22 d’abril de 1945.
9 Bergen-Belsen es va crear l’any 1940: el camp es va construir prop de les localitats alemanyes de Bergen i Belsen. En principi, era un camp de presoners de guerra, però cap a finals de 1944 fou designat com a camp de concentració. A cavall dels anys 1944-1945 va acollir milers de nous presoners, sobretot jueus. El 15 d’abril de 1945 el camp fou alliberat per l’exèrcit britànic. Es calcula que hi moriren unes 50.000 persones.
10 Ravensbrück va ser un dels camps de concentració per a dones més gran del Reich alemany, el segon per darrere del d’Auschwitz-Birkenau. Es va establir el novembre de 1938, al costat de la població de Ravensbrück, al nord d’Alemanya. A l’abril de 1944 s’hi va construir un petit camp per a homes, adjacent al camp principal. El camp va ser alliberat per les tropes soviètiques el 30 d’abril de 1945.
11 Els Frontstalag eren els camps de presoners de guerra situats principalment a la França ocupada per l’exèrcit alemany; els Stalag (abreviatura del terme alemany Mannschaftstammlager o Stammlager) eren els camps de presoners de guerra, soldats i suboficials; els Oflag (abreviatura del terme alemany Offizierlager) eren els camps de presoners de guerra destinats als oficials; els Dulag (abreviatura del terme alemany Durchgangslager) eren els camps de presoners de guerra de trànsit i triatge, on aquests eren registrats i se’n verificava l'estat mèdic, a l’espera d’un altre destí o de la seva deportació definitiva. Els noms d’alguns dels sabadellencs que van ser fets presoners de guerra i els camps on van ser reclosos consten a les llistes oficials de presoners confeccionades i publicades pel <Centre Nacional d’Informació sobre els presoners de guerra> del govern de Vichy, creat el 6 de juliol de 1940 i que funcionà fins a l’1 de novembre de 1941. En aquestes llistes hi consten els seus noms i cognoms, la data i població de naixement, nacionalitat, la seva adscripció militar a França (CTE, etc.) i el camp on es troba reclòs. Les dates de publicació de les llistes no es corresponen amb les dates reals en què foren empresonats, ja que es publicaren més tardanament.
12 El Castell de Hartheim, situat a la localitat austríaca d’Alkoven, era un veritable centre d’extermini. Va ser un dels primers centres eutanàsics creats pel règim nazi ja a finals del 1939, conjuntament amb els centres amb instal·lacions de gas letal de Bernburg, Brandenburg, Grafeneck, Hadamar i Sonnenstein. L’any 1940 hi van ser assassinades 35.224 persones, gasejades, amb injeccions letals i o bé a causa d’altres experiments mèdics brutals i fatals que s’hi portaven a terme. En el marc dels programes denominats “Aktion T4” i “Aktion 14f13” i fins al mes de desembre de 1944 hi van ser assassinats milers i milers de presoners “físicament dèbils” (terme que feien servir les SS) procedents principalment dels camps de Mauthausen i Dachau, però també dels camps de Ravensbrück i Buchenwald (fonts: https://encyclopedia.ushmm.org/tags/en/tag/hartheim // https://www. mauthausen-guides.at/en/subcamp/field-command-schloss-hartheim).
13 Auschwitz-Birkenau, camp que a partir del 1941 fou denominat com a Auschwitz II, va ser creat el 12 d’abril de 1940 per ordre directa de Heinrich Himmler. Va ser el camp d’extermini per excel·lència del sistema concentracionari nazi: disposava de quatre forns crematoris i s’hi han comptabilitzat a l’entorn d’1.100.000 morts. Estava situat entre les poblacions poloneses de Catowice i Cracòvia, prop del riu Vístula. Al camp principal s’hi afegiren dos nous camps annexos, Auschwitz I i III. En la porta d’accés del camp principal hi havia el rètol de ferro forjat amb el lema “Arbeit macht freu” en alemany: “El treball dona llibertat”. La xifra de republicans espanyols que hi foren internats no depassa gaire la trentena. El complex d’Auschwitz va ser alliberat per les tropes soviètiques el 27 de gener de 1945.
“Puc dir que vaig creure plenament en tot allò. Ara no vull responsabilitzar ningú dels meus actes, ni mostrar-me víctima de cap engany. Era del tot conscient que aquella filosofia era cruel i inhumana, i que participava en l’extensió d’aquelles idees genocides. Estava convençut que era un mal que havíem d’acomplir amb l’objectiu de conquerir més salut per a l’espècie humana, de la mateixa manera que de vegades cal podar un arbre en excés esponerós, i cal sacrificar algunes belles branques que posen en risc la salut de l’arbre sencer. Que aquelles branques foren milers de persones, milers de polonesos, milers de jueus, o milers d’eslaus, tant se valia. Milers o milions. Quan una idea fructifica en la teua ment et fa insensible a les conseqüències, i vius infatuat que aquell és un camí que cal recórrer, perquè les grans gestes reclamen sempre grans sacrificis. Nosaltres érem el poble elegit, la raça pura que calia preservar, la cultura que dotaria l’espècie humana d’un futur encara més gloriós i sublim. No es podria recular, era una ocasió que requeria herois, homes amb nervis d’acer. És clar que corprenia el dolor aliè, però no eren els nostres iguals, i d’alguna manera ens havíem de protegir.”
Martí Domínguez. L’esperit del temps
Barcelona: Proa, 2019, p. 98-99.14
14 Aquesta novel·la recrea, de forma extraordinàriament versemblant i colpidora, la trajectòria d’un científic austríac que es posà al servei de la política nazi: un metge austríac que s’interessà pel desenvolupament de les teories darwinistes, que va voler aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana, que va posar les seves investigacions al servei de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. Va ser enviat a la guerra l'any 1944, al front de l'Est en la lluita contra els russos, i va ser fet presoner per l'exèrcit soviètic. L'any 1948 va ser alliberat i molts anys després, l'any 1973, aquest
científic nazi va rebre el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana i que és un retrat novel·lat inspirat en la figura del premi Nobel de Medicina de 1973, l’etòleg austríac Konrad Lorenz, que quan era un ambiciós jove científic en la trentena va proporcionar cobertura intel·lectual eugenista a la solució final nazi i que durant el règim del terror hitlerià va participar activament, a Polònia, en la tria de nens i nenes eslaus susceptibles de ser nazificats, enviant els descartats, els impurs, a una mort segura.
Les biografies que us presentem a continuació són volgudament breus i concises, i volen significar les seves dades bàsiques: qui eren aquestes persones, quina era la seva família, on van néixer i viure, de què treballaven, quina era la seva militància política (si en tenien), quin va ser el seu destí militar o civil durant la guerra civil o a la rereguarda, quin va ser el seu periple i el seu itinerari des de la retirada, passant per l’exili i acabant per la seva deportació als camps nazis, quina ha estat la memòria que s’ha preservat en el si dels arxius i dels fons documentals de les seves famílies, en el context de la documentació que s’ha conservat amb posterioritat als fets descrits i en els treballs d’investigació que s’han realitzat també posteriorment, i finalment, quina ha estat la reparació memorialística que se n’ha fet des de diversos àmbits.
Eren persones amb noms i cognoms i tenien un rostre, que de manera persistent hem intentat recuperar, amb un èxit parcial; eren homes lliures als quals la barbàrie nazifeixista els va arrabassar la vida directament o bé els va ferir la vida de manera irreversible, a ells i als seus. D’alguna manera nosaltres també som ells.
Sabadell, 27-2-1900 / Chauprix (Côte d’Or, França), 5-6-1976 per l’exèrcit nazi i fou traslladat i empresonat a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). D’aquest camp de presoners va ser deportat a Mauthausen el 25-11-1940, amb el número de matrícula 9805, i després va ser traslladat al camp de Gusen, el 17-2-1941, amb el número de matrícula 47217. En una targeta del camp de Gusen datada al 24-1-1944 consten les seves dades personals, familiars i la seva professió (fuster). Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.
El seu darrer domicili a Sabadell fou a la carretera de Terrassa, 169. Era modelista de la casa de Ricard Duran i dirigent del Sindicat del Metall - UGT; formava part de la Federació Local Sindical (FLS) i militava al POUM. Estava casat amb Carme Miralles Samper i tenien dues filles.
GUERRA CIVIL Des del 23 de juliol de 1936 formà part del Comitè de Treball dins del Comitè de Defensa Local. Va ser regidor de l’Ajuntament per la FLS (nomenat el 17 d’octubre de 1936) i després marxà de milicià voluntari al front.
RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. Un cop travessada la frontera fou internat en el camp de concentració de refugiats del Barcarès, on consta registrat amb el número 8258 el 16-5-1939. Després i ja en el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat
MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) es conserven la targeta de matrícula del camp de Gusen i una targeta d’inscripció amb dades personals seves, dels anys 1941 i 1944, respectivament. El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.
Orà (Algèria), 27-4-1902 / Gusen (Àustria), 12-9-1941
El darrer domicili de referència va ser el carrer de Riera Villaret, 76, a la Creu Alta, on vivia en el moment de casar-se pel civil amb Isabel Segura Hernàndez, el 19 de desembre de 1936. Isabel Segura era filla de Carboneras (Almeria, nascuda l’any 1917) i a Sabadell hi vivia una germana seva, Beatriz, des de l’any 1933. Isabel i Antonio van tenir un fill, Antoni, nascut a Barcelona el 4-12-1937. És molt probable que l’Antonio hagués vingut a viure a Sabadell al principi de la guerra, perquè no consta al padró de 1936.
GUERRA CIVIL Va ser milicià voluntari i carrabiner.
RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i fou traslladat i empresonat a l’Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya) amb el número 40720. El 6-8-1940 va ser deportat a Mauthausen, on ingressà amb el número de matrícula 3535; formava part dels primers grups d’espanyols deportats amb aquest destí. El 24-1-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on va ingressar amb el número de matrícula 8976 i on va morir al cap de vuit mesos.
MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserven la targeta d’inscripció al camp de Mauthausen i la inscripció de la seva defunció datada al 16 de setembre de 1941. El 10 de maig de 1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a Isabel Segura, la seva dona, amb domicili a Sabadell.15 El seu nom consta al document de constitució del Casal Mauthausin-Sabadellense datat a Sabadell l’1 de maig de 1951, a la llista dels companys assassinats a Mauthausen i Gusen (Fons personal de Conrad Crespí Vergés / AHS).
La seva dona va morir a Sant Quirze del Vallès cap als anys 1990. El seu fill també és mort i sobreviu la dona d’aquest, amb tres fills. A l’Arxiu de l’Amical de Mauthausen es conserva documentació sobre les gestions, infructuoses,
que va fer la seva dona per aconseguir la indemnització del govern alemany per als deportats i per als seus familiars directes. El 27 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.16
15 A finals dels anys 1950 el govern espanyol va rebre un total de 4.440 “Avisos oficials de defuncions d’espanyols morts als camps de concentració de l’Alemanya nazi”, els quals mai van ser notificats als familiars referenciats. Les fitxes van ser enquadernades en deu toms a finals dels anys 1960 i es van arxivar (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).
16 La llamborda es va posar a la plaça de Montserrat Roig, al costat del monument als deportats sabadellencs als camps nazis, perquè aleshores la referència del seu domicili sabadellenc es desconeixia.
Inscripció de la defunció d’Antonio Aguilar Sànchez al camp de Mauthausen, datada al 16 de setembre de 1941, quatre dies després de la seva mort (Arolsen Archives).
Avís oficial de defunció d’Antonio Aguilar Sánchez, emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar Isabel Segura, la seva dona, amb domicili a Sabadell. París, 10-5-1950 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).
Fitxa registrada a Estadística Municipal de l’Ajuntament de Sabadell amb les dades del matrimoni d’Antonio Aguilar amb Isabel Segura, datat al 19 de desembre de 1936 (AHS).
El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer de Maria de Bell-lloc, 53, a la Creu Alta. Era peó paleta.
GUERRA CIVIL Va ser milicià voluntari i caporal de l’Exèrcit Republicà.
RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i fou traslladat i empresonat a l’Stalag I-B de Hohenstein (Olstynek, Polònia). Després va ser deportat a Mauthausen el 9-8-1940, on ingressà amb el número de matrícula 3630. El 24-1-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on va ingressar amb el número de matrícula 8995 i on va morir al cap de poc més d’onze mesos.
MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserven la targeta d’inscripció al camp de Mauthausen i la inscripció de la seva defunció, datada al 10 de desembre de 1941, on com a professió hi consta la de pagès i vaquer. El 10 de maig de 1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a Elvira Bernal Alegre, una familiar seva, amb domicili a Borriana (Castelló).17 El 27 de gener de 2018 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.
Targeta
3630 (Arolsen Archives).
Avís oficial de defunció de Laureano Alegre Belmonte, emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar seu Elvira Bernal Alegre, de Borriana (Castelló). París, 10-5-1950 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).
Sabadell, 10-7-1915 / Gusen (Àustria), 11-11-1941
Va néixer al carrer de Sant Miquel, 18, a la Creu Alta. Entre els anys 1920 i 1930 havia viscut en diversos domicilis de la ciutat. Probablement després anà a viure a Sant Quirze del Vallès, d’on era la seva mare. També tenia una germana, Àngela, que aleshores vivia a Sabadell. Estava casat amb Maria Cardona Rodenes.
GUERRA CIVIL No sabem quin va ser el seu destí militar durant el conflicte armat.
RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. Un cop travessada la frontera, consta el seu internament al camp de concentració de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló i posteriorment el seu allistament i destí a la Companyia de Treballadors Estrangers 34 CTE. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i fou traslladat i empresonat primer al Frontstalag 123 de Langres (Haute-Marne, Gran Est, França) i després a l’Stalag X-B de Sandbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), on ingressà amb el número 84602. Després va ser deportat a Mauthausen, el 3-3-1941, on ingressà amb el número de matrícula 3174. El 21-4-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on ingressà amb el número de matrícula 12324 i on va morir al cap de poc més de set mesos.
MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserven la targeta de matrícula al camp de Gusen i la inscripció de la seva defunció datada el 10 de desembre de 1941. Al padró de 1940 consta que la seva dona residia feia un any a la Torre Amparo, 3, una casa isolada propera al barri del Poblenou de Sabadell. El 10 de maig de 1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a Maria Cardona, la seva dona, amb domicili a Sabadell.18 El seu nom consta al document de constitució del Casal Mauthausin-Sabadellense datat a Sabadell l’1 de maig de 1951, a la llista dels companys assassinats a Mauthausen
i Gusen (Fons personal de Conrad Crespí Vergés / AHS). El 27 de gener de 2018 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.
Inscripció de la defunció de Pau Alemany Figueres al camp de Mauthausen, datada al 14 de novembre de 1941 (Arolsen Archives, Alemanya).
Avís oficial de defunció de Pau Alemany Figueres, emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar de referència Maria Cardona, la seva dona. París, 10-5-1950 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).
Peralta de Alcofea (Osca), 13-1-1910 / Sabadell, 17-11 1991
El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer dels Sentmenat, 144 (pis). Abans, almenys des del 1924, havia viscut en diverses adreces de la Creu Alta. Treballava a la indústria tèxtil i era filador a Can Quadres (SA Suc. de Cuadras Prim). Militava a la CNT. Estava casat amb Emília Fernández Cánovas, filla de Nonduermas (Múrcia) i que també treballava a Can Quadres, de dobladora. L’Emília tenia 5 germanes i germans: Maria, José, Presentación, Francisco i Carmen, alguns dels quals vivien en diferents cases del mateix carrer dels Sentmenat.
GUERRA CIVIL Va ser milicià de la Columna Alpina, on va fer una forta amistat amb Eduard Garrigós i Soler.19 Durant la guerra la seva muller Emília se’n va anar a viure amb la seva germana Carmen, al carrer dels Sentmenat, 89; el marit de la Carmen, Joan Juncà Gudiol, també havia anat a la guerra i així es van fer costat l’una a l’altra.20
RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. Un cop travessada la frontera va ser internat als camps de refugiats d’Argelers (principis de febrer de 1939 / 8-5-1939), Agde (8-5-1939 / 25-9-1939) i Sant Cebrià de Rosselló (2-9-1939 / 18-10-1939). Durant la seva estada a Argelers, Pablo va estar hospitalitzat per haver menjat aliments en males condicions. La seva mare, Felisa Escartín Trallero, d’origen aragonès, va aconseguir travessar la frontera i va poder alliberar el germà de Pablo, Teodoro, també internat a Argelers; Pablo, a causa de la seva hospitalització, es va haver de quedar a França.21 A finals d’octubre de 1939 i ja en el context de la Segona Guerra Mundial, Pablo es va allistar a la Companyia de Treballadors Estrangers 115
CTE (Maizières-les-Metz, La Mosel·la, França), a la Línia Maginot, on va coincidir de nou amb el seu company Eduard Garrigós. Després va ser capturat per l’exèrcit nazi i detingut al Fronstalag 140 de Belfort (Borgonya-Franc Comtat, França, del 26-6-1940 al 26-7-1940)22 i tot seguit va ser traslladat a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya, 26-7-1940 / 13-9-1940). Finalment fou deportat a Mauthausen
el 13-9-1940, on ingressà amb el número 6837 i on al cap d’un temps va tornar a coincidir amb el seu amic Eduard Garrigós i Soler i amb el també sabadellenc Joan Capellas Fages. Al camp de Mauthausen va fer de barber i una de les feines que havia de fer era recollir el pèl i els cabells de tots els presoners morts. En aquest mateix camp va ser testimoni de la mort per assassinat d’un cosí seu del poble de Peralta d'Alcofea, perquè li havia caigut una pedra a la pedrera. Igualment va poder constatar l´ús de les xeringues amb les quals els nazis injectaven benzina al cor d’alguns dels presoners executats i també fou coneixedor de l’espai de les latrines, on també eren ofegats fins la mort alguns altres presoners. Tal com reconeix el seu company Eduard Garrigós a les seves memòries orals inèdites, és probable que Pablo Alós hagués estat destinat, a cavall dels anys 1942-1943 i durant una breu temporada, al subcamp de Steyr-Münichholz, a una fàbrica d’avions,23 fins que va caure malalt i va ser evacuat. Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.
Després de ser alliberat va restar a l’exili almenys entre els anys 1945 i 1955, a Montagnac, prop de Montpeller, convivint amb Eduard Garrigós i Soler, i treballant al camp. També va viure en una altra localitat de la zona, Les Matelles. Allí, al llarg de la segona meitat de l’any 1945, va rebre la visita, en diverses ocasions, de Joan Capellas, que estava establert a Montpeller, visites descrites en la correspondència que mantingué aquest darrer amb la seva família de Sabadell. La família va rebre una postal de la Creu Roja informant-los que Pablo era viu i residia en una casa de pagès d’aquesta localitat francesa, i que estava rebent l’ajut econòmic del govern francès i que s’estava recuperant de salut. L’agost de 1949 Pablo aconseguí retrobar-se amb la seva dona i el seu germà Teodoro a Andorra, des d’on van escriure una postal a la família (18-8-1949). La seva esposa, Emília, amb l’ajut econòmic de la família Alós-Escartín, va poder contractar un advocat i preparar la tornada de Pablo a Catalunya. El Govern de la República Francesa li va atorgar el títol de Deportat Polític el 6 de maig de 1955. Va tornar a
Grup de deportats alliberats al camp nazi de Mauthausen, cap al 6-22 de maig de 1945. A l’esquerra, agenollat, Pablo Alós Escartín; al seu costat, Joan Capellas Fages. A l’esquerra, dret i amb gorra, Eduard Garrigós i Soler; al seu costat, Casimir Climent Sarrión (Francesc Boix / cedida per Maria Antònia Oliveras Pons i Antoni Pons Vilaplana, AHS).
Sabadell cap a l’any 1956 i se’n van anar a viure a la Creu de Barberà, al carrer de Concepción Arenal. Pablo va treballar a cal Pere Prat, una empresa que feia maquinària per a forns de pa i panificadores, fins que es va jubilar. Pablo va percebre les pensions d’indemnització dels governs alemany i francès per la seva condició de deportat en camps nazis i d’internat en camps de refugiats francesos.
Arxius d’Arolsen (Alemanya) es conserva una targeta d’inscripció amb les seves dades personals i la seva professió com a obrer del tèxtil, amb data de 27-1-1941. A l’Arxiu de l’Amical de Mauthausen, associació de la qual era soci, es conserva una còpia d’alguna documentació personal, com també es conserva alguna fotografia i documentació seva en el fons familiar del seu company Joan Capellas i en l’arxiu familiar del seu nebot Pau Campo Alós. El 26 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.
Emília Fernández Cánovas i Pablo Alós Escartín a França, al castell de Lavagnac (Montagnac), prop de Montpeller, cap a l’any 1950 (autor desconegut / cedida per Pau Campo Alós, AHS).
19 La Columna Alpina, formada per 4 centúries i militants de diverses formacions polítiques, va sortir de Barcelona el 28 d’agost de 1936, amb destinació al sud del front de l’Alt Aragó (Berger, 2022, p. 211).
20 Segons la font oral de Joan Juncà Fernàndez (Sabadell, 29-12-1938), fill de la Carmen, el seu pare va ser fet presoner i un cop acabada la guerra va estar entre 2-3 anys en un batalló de treballadors forçats a la Línea de la Concepción, prop de Gibraltar. Joan Juncà Fernàndez va viatjar dues vegades a França amb els seus pares, entre els anys 19501955, a Galargues, on també havien viscut Pablo Alós i Eduard Garrigós(Sabadell, 26 de gener i 4 de febrer de 2020).
21 Segons la font oral del nebot de Pablo, Pau Campo Alòs (Sabadell, 14 de març de 2019), Felisa va travessar la frontera a França amb una maleta plena de diners per intentar alliberar als seus dos fills. Tan sols va poder treure del camp a Teodoro, i després de romandre uns mesos amagat a Catalunya, la seva situació es va resoldre.
22 Segons diversos testimonis recollits per Montserrat Roig al seu llibre Els catalanas als camps nazis, Belfort era
una caserna encerclada de filferrades, de focus mòbils, de gossos ensinistrats, de sentinelles i de fossars profunds (p. 174).
23 Aquest subcamp es va establir el 14 de març de 1942, i va ser un dels primers subcamps per servir a la indústria armamentística alemanya. Estava situat prop de l’actual població de Haag (Baixa Àustria). Hi foren internats entre 1.000 i 2.000 deportats de diferents nacionalitats: espanyols, francesos, polacs, italians, grecs, russos, txecs... L’abril de 1945 es va registrar el màxim d’internats, unes 3.090 persones. D’aquest camp consten 226 presoners incinerats al crematori de Steyr, i també nombroses víctimes dels atacs aeris aliats realitzats entre el febrer i l’abril de 1944, però el nombre total de víctimes mortals es desconeix. A banda del treball en la indústria de guerra, els deportats eren obligats a fer treballs de construcció de carreteres i refugis antiaeris a la ciutat de Steyr (https:// www.mauthausen-guides.at/en/subcamp/satellite-camp-steyr-munichholz).
Postal enviada des d’Andorra per Pablo Alós i Emília Fernàndez a la seva família, el 18-8-1949, quan es van retrobar per primera vegada, marit i muller, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. En aquesta trobada també hi era present el germà d’en Pablo, Teodoro (Edició postal de V. Claverol / Arxiu familiar de Pau Campo Alós, AHS).
Detall de la signatura de Pablo Alós Escartín, com a cap de família del domicili del carrer de Sentmenat, núm. 144, pis, en el full del Padró de Veïns de 1936 (AHS).
Retrat familiar. D’esquerra a dreta: Teodoro Alós Escartín, Maria Alós Escartín, Guadalupe Alós Escartín i Pablo Alós Escartín. Monistrol de Calders, anys 1980 (Pau Campo Alós / AHS).
Era veí de Sabadell des de l’any 1924. El seu darrer domicili fou al carrer de Galceran de Pinós, 1 (ara 24). Tenia una germana, Ramona, que vivia a Terrassa. Treballava a la indústria tèxtil, de filador. Va ser secretari de la Federació Local de la CNT. Estava casat amb Montserrat Morera Llovet (Sant Vicenç de Castellet, 3-6-1901) i tenien dues filles: Carme (Sabadell, 15-12-1928) i Acràcia (Sabadell, 26-3-1932). La família es va fer construir la casa del carrer de Galceran de Pinós l’any 1935.
GUERRA CIVIL A l’inici de la guerra va formar part del Consell d’Empresa i del Comitè Obrer de control de l’empresa Indústria Col·lectivitzada de Filatura de Llana i Estam (abans Corbera i Feliu, SC).
RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i fou traslladat i empresonat a l’Stalag XIII-A de Hohenfels-Oberpfalz (Baviera, Alemanya) amb el número de matrícula 40693. El juliol de 1940 va ser traslladat a l’Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya), d’on va sortir el 5-8-1940. Tot seguit va ser deportat a Mauthausen, el 6-8-1940, on ingressà amb el número 3293; formava part dels primers grups d’espanyols deportats amb aquest destí. Després va ser traslladat al camp de Gusen el 24-1-1941, on va ingressar amb el número de matrícula 8993 i on va morir al cap de tres mesos. Mentre ell havia sofert aquest periple, la seva dona també havia partit a l’exili amb les seves dues filles. Un cop travessada la frontera van ser internades al camp de concentració francès de Bram, on la seva filla Carme va emmalaltir i va acabar morint a l’hospital de Carcassona, el 19-10-1940. Mentrestant a Sabadell el nou consistori municipal franquista, emparant-se en la Llei de Responsabilitats Políques, els va expropiar la finca, on s’establí un guàrdia civil i la seva família, entre els anys 1940 i 1950. No sabem del cert quan retornaren, Montserrat Morera i la seva filla Acràcia, a Sabadell, però molt probablement fou una vegada ja es devien haver assabentat
24 Fonts: Deu, 2022, p. 181; AMH Governació, 2328/3, AHS ; Archives Départamentales de l’Aude (https://archives departementales.aude.fr/les-archives-des-camps); Padrons de veïns de Sabadell, anys 1940, 1945 i 1950, AHS).
25 Ibídem, nota 15.
26 Font: https://www.fcarreras.org/ca/acracia-altarriba-morera_13716
27 La llamborda es va col·locar en un lloc erroni del carrer de Galceran de Pinós, a prop de la cantonada amb el carrer de Balmes. Nova documentació localitzada a l’Arxiu Històric de Sabadell ha permès constatar l’adreça correcta de l’actual núm. 24 del mateix carrer (Llicències d’obres, expedient 149/1935, AMH-414, AHS).
de la mort del seu marit. Ella i la seva filla ja consten vivint a Sabadell l’any 1950, i més concretament a casa seva, finca que degueren poder recuperar legalment.24
Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) es conserven la targeta d’inscripció a Mauthausen i la inscripció de defunció, signada el 23 de juliol de 1941. El 10 de maig de 1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de
Document d’Inscripció de la defunció de Celestí Altarriba Bosoms [20-7-1941].
KL Mauthausen, 23-7-1941 (Arolsen Archives).
la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a la seva germana Ramona, resident a Terrassa.25 No sabem quan va morir la dona de Celestí, però sí que sabem que la seva filla Acràcia va morir entre el 29 de setembre i el 5 d’octubre de 1997, deixant un llegat solidari a la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia.26 El 27 de gener de 2018 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.27
Era veí de Sabadell des de 1910. Devia emigrar a França (Narbona) en data no determinada i retornà a Sabadell cap a l’any 1917, com a sabater procedent de Martorell. El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer de Llobet, 39. Més endavant treballà de teixidor. Estava casat amb Maria Poveda Belda i tenien cinc filles: Maria (Petrer, 22-12-1909), Elvira (Sabadell, 31-1-1923), Josepa (Sabadell, 23-11-1924), Mercè (Sabadell, 23-8-1926) i Rosa (Sabadell, 1-7-1930).
GUERRA CIVIL Va ser milicià voluntari i carrabiner.
RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. En el context de la Segona Guerra Mundial es va allistar a la 93 CTE de Barcelonnette (Alps de l’Alta Provence, Provença-Alps-Costa Blava, França). Va ser capturat per l’exèrcit nazi i fou traslladat i empresonat primer al Frontstalag 140 de Belfort (Borgonya-Franc Comtat, França) i després a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), amb el número 87366. Fou deportat a Mauthausen en un comboi en què hi anaven 1.472 republicans espanyols: hi arribaren el 27-1-1941 i hi va
ingressar amb el número de matrícula 6213. Aquest va ser el comboi que va transportar més deportats espanyols al llarg de tota la guerra. El 17-2-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on va ingressar amb el número de matrícula 10460 i on va acabar morint al cap de cinc mesos.
MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) es conserva la inscripció de defunció de Mauthausen, signada el 8 de juliol de 1941. L’any 1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a la seva muller Maria Poveda, resident a Sabadell.28 La filla petita del deportat va morir al mes de març de 2018. Un dels seus nets, Joaquim Querol Amorós, casat amb Maria Rosa Brossa Masip, conserva tan sols un retrat seu i una fotografia familiar i no coneixien res del que li va passar. El 27 de gener de 2018 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.
Retrat de la família Amorós – Poveda. D’esquerra a dreta: Maria, la filla gran; Maria, la muller (asseguda); Mercè, filla quarta, i el pare, Josep. Cap a finals dels anys 1920 (autor desconegut / cedit per Joaquim Querol Amorós, AHS)
Familiars del deportat el dia de la col·locació de la seva llamborda stolperstein, amb l’artista Gunter Demnig, creador d’aquestes llambordes commemoratives, al seu costat. Sabadell, 27 de gener de 2018 (Cesc Prat / Ajuntament de Sabadell).
Masquefa, 4-4-1912 / Gusen (Àustria), 16-12-1941
El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer de Latorre, 22 (ara 20-28). Era solter i treballava d’obrer del ram de l’aigua. Militava a ERC.
GUERRA CIVIL Milicià voluntari de la Columna MaciàCompanys i sergent de la Divisió 30 de l’Exèrcit Republicà.29
RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. Un cop travessada la frontera va ser internat al camp de concentració de refugiats d’Agde. Posteriorment, i ja en el context de la Segona Guerra Mundial, fou capturat per l’exèrcit nazi i va ser traslladat i empresonat a l’Stalag V-D d’Estrasburg (Baix Rin, Gran Est, França), amb el número 2735. Després va ser deportat a Mauthausen el 13-12-1940, on ingressà amb el número de matrícula 4572. El 20-10-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on va ingressar amb el número de matrícula 13963 i on va acabar morint al cap de dos mesos.
MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) es conserva la inscripció de la seva defunció, feta amb data de 19 de desembre de 1941. El 10 de maig de 1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat al seu pare, Francesc Anglès, resident a Sabadell.30 El seu nom consta al document de constitució del Casal Mauthausin-Sabadellense datat a Sabadell l’1 de maig de 1951, a la llista dels companys assassinats a Mauthausen i Gusen (Fons personal de Conrad Crespí Vergés / AHS). El 27 de gener de 2018 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.
Document d’inscripció de la defunció de Venanci Anglès Anglès [16-12-1941].
KL Mauthausen, 19-12-1941 (Arolsen Archives).
Avís oficial de defunció de Venanci Anglès Anglès, emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar de referència el seu pare, Francesc Anglès, resident a Sabadell. París, 10-5-1950 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).
Fill de Jaume Arís Sala, natural de Cornellà de Llobregat, i de Cecília Estrada Alberch, natural de Perafita (Osona), residia a Sabadell des del 1909 i el seu darrer domicili va ser al carrer de l’Escola Pia, 34 (ara 32). Tenia dos germans, Emili i Anselm, i tres germanes, Maria, Elisa i Emília. Era cambrer del bar del Teatre i Esbarjo Cervantes, a la Creu Alta, i també del bar del Teatre Camps (conegut popularment com “Els Campos”). Fou un sindicalista actiu i va ser membre de la Junta del sindicat de la UGT. L’any 1936 es va casar amb Rosa Arlandís Moreno, però un cop esclatada la guerra es van separar al cap de pocs mesos.
GUERRA CIVIL Durant la guerra va treballar de responsable als menjadors populars per a refugiats, almenys entre els mesos d’agost de 1937 i juny de 1938, i després desconeixem quin fou el seu destí militar. La seva lleva va ser de les últimes de les mobilitzades per anar al front. L’any 1937 es va casar en segones núpcies amb Dolores de Roa (natural de Madrid), amb la qual tingué un fill, Jaume, nascut a Barcelona el 5-2-1939. A causa de la derrota militar i l’inici de la retirada, Jaume Arís no va poder conèixer mai el seu fill.
RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Poc temps després de l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell va emprendre el camí de l’exili a França, on va ser internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Per sortir del camp s’allistà a la 15 CTE de Hazebrouck (Alts de França), al nord del país. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi a Bray-Dunes, prop de Dunkerque, i de seguida va ser traslladat i empresonat a l’Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria), amb el número 30116. Després fou deportat a Mauthausen amb un comboi que sortí de l’estació de tren de Viena, camp on ingressà el 19-12-1941 amb el número 4939. En aquest camp coincidí amb els deportats sabadellencs Joan Capellas Fages i Conrad Crespí Vergés. Aquest darrer va ser testimoni del seu assassinat, per una injecció letal de benzina, després d’haver patit un accident ocorregut a la pedrera que el deixà malferit d’un braç.
Comprovant de pagament de nòmina a Jaume Arís Estrada com a responsable d’un menjador popular per a refugiats de Sabadell, 24-6-1938 (AHS).
Notificació de la tramesa del certificat de defunció de Jaume Arís Estrada de la Policia de Seguretat i del Servei d’Intel·ligència a la direcció de la Creu Roja de Berlín. Berlín, 23-7-1943 (Arolsen Archives).
Carta de la Creu Roja de Frankfurt a la Creu Roja de Berlín, sol·licitant instruccions sobre com procedir arran de la petició rebuda per aconseguir el certificat de defunció de Jaume Arís Estrada. Frankfurt del Main, 5-5-1943. (Arolsen Archives).
